Teoria del Big Rip
El Gran Esgarre o teoria de l'expansió eterna es remonta als filòsofs grecs precientíficos com per eixemple Leucipo, qui va argumentar que tot l'univers està compost d'àtoms i buits. Al voltant del 450 a. C., Empédocles va imaginar els elements fonamentals fòc, terra, aire i aigua i les «forces» d'atracció i repulsió que permeten les interaccions entre ells. Abans d'açò, Heráclito va propondre que el fòc o canvi era fonamental per a l'existència humana, creada a través de la combinació de propietats opostes. En el diàlec de Timeo, Platón, seguint a Pitágoras, va considerar a les entitats matemàtiques tals com a números, el punt, la llínea i el triàngul com els blocs fonamentals en la construcció del món; i als quatre elements fonamentals (fòc, aire, aigua i terra) com els estats de substàncies a través dels quals els principis matemàtics passarien. Un quint element, la quintaesencia incorruptible, l'éter, va ser considerat com el bloc fonamental de la composició dels cossos celests. El punt de vista de Leucipo i Empédocles, junt en l'éter, va ser acceptat per Aristóteles i va passar a l'Europa migeval i renaixentista. Una conceptualisació moderna de les molècules va començar a desenrollar-se en el XIX junt en evidència experimental per als elements químics purs i cóm els àtoms individuals de diferents substàncies químiques tals com a hidrogen i oxigen poden combinar-se per a formar molècules químicament estables, tal com la molècula de l'aigua.[1]
El compliment d'esta hipòtesis depén de la cantitat d'energia obscura en l'univers. Si l'univers conté suficient energia obscura, podria acabar en un esgarre de tota la matèria. El valor clau és la raó entre la pressió de l'energia obscura i la seua densitat energètica (). Si el seu valor és tal que l'univers acabaria per ser esgarrat. Primer, les galàxies se separarien entre sí, a 1000 millons d'anys del final. Després la gravetat seria massa dèbil per a mantindre integrada cada galàxia, i 60 millons d'anys abans del fi, solament hi hauria estreles aïllades. Aproximadament tres mesos abans del fi, els sistemes planetaris perdrien la seua cohesió gravitatoria. En els últims minuts, es desbaratarien estrelas i planetas. L'univers quedaria reduït a àtoms, pero no s'hauria acabat tot. L'interacció electromagnètica no seria suficient per a mantindre els àtoms units i serien destruïts en els últims 10-18 segons abans del fi del espai-temps i solament quedaria radiació. L'univers se semblaria al Big Bang, pero casi infinitament menys dens i en el qual el factor escalar seria infinit.
A diferència del Big Crunch, en el que tot es condensa en un sol punt, en el Big Rip l'Univers es convertiria en partícules subatòmiques flotants que permaneixerien per a sempre separades, sense cohesió gravitatoria ni energia alguna.
Els autors d'esta hipòtesis calculen que el fi de l'univers, tal com ho coneixem, ocorreria aproximadament 3.5 × 1010 anys (35 000 millons d'anys) despuix del Big Bang, o dins de 2.0 × 1010 anys (20 000 millons d'anys).[3]
Degut a que la matèria bariónica i la matèria obscura solament representen el 31.7 % de l'univers i el 68.3 % restant està format per l'energia obscura, una energia que s'opon a la gravitatoria, el Big Rip sembla ser una de les teories més acceptades en l'actualitat del fi de l'univers.
Vore també
- Big Bang, Big Bounce, Big Crunch, Big Rip
- Expansió accelerada de l'Univers
- Cronologia de l'Univers fins a l'home
- Destí final de l'univers
Referències
- ↑ Ellis, George F. R.; Maartens, Roy; MacCallum, Malcolm A. H. (2012). Relativistic Cosmology, Cambridge, UK: Cambridge University Press, pp. 146–147. ISBN 978-0-52138-115-4.
- ↑ Overby, Dennis (en anglés): «From Space, A New View Of Doomsday.» The New York Claves. Consultat el 10 de juny de 2017.
- ↑ Caldwell, Robert R.(2003).«Phantom Energy and Cosmic Doomsday».Physical Review Letters.91(7): 071301.doi:10.1103/PhysRevLett.91.071301.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teoría del Big Rip» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.