Tai-txi
El taichí, taichi o taichí chuan (en chinenc, 太極拳; en pinyin, tàijí quán; lliteralment 'suprem puny definitiu' o 'sublim últim puny')[1] és un art marcial desenrollat en Xina, practicat en l'actualitat per millons de persones en el món sancer.
En la República Popular de la Xina el tai-txi és una activitat molt popular. En els parcs de les ciutats es pot observar pels matins a milers de persones eixercitant els seus moviments llents i fluids.
Primordialment, el tai-txi txuan és un art marcial intern (en chino, 內家拳; pinyin, nèijiāquán) per a la lluita cos a cos, ya siga armada o desarmada. En temps més recents se'l considera cada volta més com una pràctica físic-espiritual[2] per a millorar la calitat de vida i conseguir aplegar a la pau interior.
Per una part seria molt profitosa per a la salut, mentres que per una atra constituïx una tècnica de meditació (meditació en moviment).[1]
El 17 de diciembre de 2020 la UNESCO incluyó la práctica del taichí chuan, de forma oficial, en el listado de Patrimonio Cultural Inmaterial de la Humanidad.[3]
Pràctica
Hui en dia varis millons de persones en tot lo món practiquen el taichí chuan. Cada una d'elles posa un accent divers en els diferents aspectes d'este art. La majoria ho practica principalment per raons de salut, com a eixercici de relaixació o per a fins de meditació. Especialment en China i particularment entre els més jóvens s'ha difòs el taichí chuan com deporte de competició. Solament una chicoteta part dels adeptes ho practica principalment com art marcial per a fins d'autodefensa o com a estil de vida.[4][5]
No existixen confederacions internacionals i nacionals reconegudes, com sí ocorre en molts atres deports i/o arts marcials: hi ha numerosos estils i variants diferents i no existix una organisació internacional que comprenga als mestres, instructors i practicants de tots els estils. Existixen, no obstant, algunes organisacions nacionals en representació de varis estils en alguns països, aixina com organisacions internacionals de determinats estils, per lo que tampoc existix un sistema internacional únic per a la preparació i evaluació d'instructors.[6]
A diferència d'uns atres deportes de combat, no existix un sistema de graus estandardisat, i no totes les escoles establixen un sistema de cinturons, com lo són per eixemple els de colors en karate o judo. Tampoc existix una vestimenta estandardisada per als practicants, encara que és usual dur sabates de solga plana i prima, aixina com roba llaugera i cómoda.
Bases
En els diferents estils i escoles es practiquen diferents eixercicis bàsics tals com a moviments individuals, eixercicis de postura i de respiració, aixina com de meditació. Estos servixen a l'aprenentage dels principis del taichí chuan, per a soltar les articulacions, relaixar el cos sancer i modificar poc a poc la postura en la finalitat d'evitar sobrecarregues inconvenients de les articulacions. Per a açò en freqüència s'utilisen eixercicis dels sistemes del chikung.
Formes
Lo essencial de l'eixercici està representat per una o vàries aixina cridades formes (en chino, 套路; pinyin, taolu), consistents en seqüències de moviments clarament determinades que se seguixen unes a unes atres de modo que constituïxen una seqüència decorreguda. Les formes bàsiques són pràctiques individuals en les que cada practicant realisa els moviments per a sí mateixa. Les formes representen ací en freqüència la lluita contra un adversari imaginari, d'a on prové la denominació «shadowboxing» (boxeig contra l'ombra) chinenc, que ha caigut en desús i rarament s'utilisa. La forma s'eixercita predominantment de manera grupal i sincrónica. També en les classes el mestre i els alumnes realisen la forma simultàneament.
Una forma es compon de «varis «quadros», «passos» o «figures» (les tècniques o moviments individuals) la seqüència dels quals està predefinida. Estes tècniques tenen distints noms que remarquen l'aplicació marcial del moviment (per eixemple «patada de taló dret» en chino, 右蹬脚), que descriuen el caràcter del moviment (per eixemple «tralla simple» (en chino, 单鞭; pinyin, dān biān)) o que tenen una llectura poètica (per eixemple «La grulla blanca estén les seues ales» (en chino, 百鹤亮翅) o «separar el cabellam del cavall salvage» (en chino, 野马分鬃)). Ya que els diferents signes d'escritura chinenca tenen més significats adicionals, els noms posseïxen en freqüència per als coneixedors de l'escritura chinenca un significat més profunt que lo que la seua traducció pot expressar.
Moltes formes es denominen segons la cantitat de postures o moviments, aixina per eixemple la «Forma de 24 moviments» («Forma Pequín») o la «Forma de 37 moviments» («Forma abreviada segons Zheng Manqing» (en chino, 鄭曼青; Wade-Giles, Cheng Man-ch’ing, 1899–1974)). Les formes més extenses tenen més de cent tècniques (per eixemple la «Forma llarga de l'estil Yang» segons Yang Chengfu, en #el seu 108 posicions). L'eixecució d'una forma pot prendre des de pocs minuts fins a una hora i mija, segons la cantitat de moviments de la forma i la velocitat de la seua eixecució. A pesar de que les formes del taichí chuan per lo general es realisen de manera llenta i calmada, existixen grans diferències en dependència de l'estil, la forma i l'experiència del practicant.[7]
Eixercicis i formes entre dos persones
Aparte de l'entrenament en formes individuals es realisen eixercicis o formes completes entre dos persones, que poden considerar-se formes prèvies a la lluita pròpiament. En estes pràctiques l'alumne normalment s'enfronta per primera volta a l'aplicació del taichí chuan en la lluita. Per a poder practicar determinades aplicacions, com per eixemple tècniques de palanca, sense grans riscs de lesió, es requerix certa soltura i un bon sentit corporal. És per açò que estos eixercicis normalment es reserven per a alumnes alvançats.
L'eixercici més conegut entre dos persones és provablement el Tuishou (en chino, 推手; pinyin, tuī shǒu, en anglés Pushing hands), en el que abdós practicants s'enfronten tocant-se en els seus braços o mans. En un cicle continu, un d'ells eixercix pressió sobre els braços de l'atre, que tracta de cedir a eixa pressió i de neutralisar-la, per a passar ell mateixa a continuació a eixercir pressió.[8] En una forma més lliure de el Tuishou, l'objectiu consistix en obligar a l'adversari a abandonar la seua postura, mantenint al mateix temps la pròpia. En esta forma, inclús es realisen competicions.
Depenent de l'estil de taichí chuan, existixen atres eixercicis entre dos persones (p. ej. Dalü), que eixerciten des de les bases simples fins a les seqüències més lliures del taichí chuan en aplicació, autodefensa i competició.
Les formes entre dos persones són seqüències més o menys prolongades, en les que els participants desenrollen un combat imaginari, en coreografia precisa. En estes formes es posa en evidència l'aplicació del taichí chuan com art marcial.
Formes en armes
Les formes més comunes són sense armes, no obstant existixen també numeroses formes armades o en utilisació d'artefactes. Tradicionalment s'ensenya solament a alumnes alvançats les formes armades. les armes del taichí chuan són:[4]
- l'espasa chinenca per a una mà, recta, de doble tall en mandoble ovalat (Jian).
- el pal llarc per a impactar a l'enemic des d'un àngul acceptable (Gun).
- el sabre chinenc (Dao).
- el palmito (el qual originàriament era metàlic i en tall, raó per la qual també entra dins del grup de les armes).
- la llança (Qian).
la alabarda (Guan Dao)
Entrenament de combat i competicions
L'entrenament de combat, en el que s'eixercita l'aplicació al duel, rarament s'ensenya. Les competicions de taichí chuan s'atenen casi sempre a l'eixecució de formes, en juges que puntuen les eixecucions. A voltes també es realisen competicions en les que els practicants poden enfrontar-se en Tuishou, encara que en estes activitats normalment no s'establix un rànquing. En l'excepció de molt pocs casos, no es realisen duels.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada:0 - ↑ María Joaquina Sanchez (17 de enero de 2017). «El nuevo Diario» (en español) pàg. https://www.elnuevodiario.com.ni/.+Consultat el 05/06/19.
- ↑ «La práctica del Taijiquan (UNESCO)».
- ↑ 4,0 4,1 Oberlack, Helmut (2005). Innere Kampfkünste: Ein Special des Taijiquan & Qigong Journals, Compilación a cargo de Frank Aichsleder y Helmut Oberlack (en alemán), A&O MedianetWork. ISBN 3-9808747-5-3. «Taijiquan»
- ↑ «¿Qué es el taichí chuan (Taiji Chuan)?» (en es). Consultat el 2021-08-05.
- ↑ «¿Qué es el Tai Chi?» (en español) pàgs. http://www.yogadeltemploshaolin.com/index.php.+Consultat el 5 de junio de 2019.
- ↑ Asoc. Tokitsuryu euskadi. «Manual práctico del Jisei taichí Chuan Tomo I» (en español traducido). Consultat el 05/06/19.
- ↑ Mi Ja Kim (15 de febrero de 2011). «Desatar los nudos y Fluir» pàgs. https://www.lanacion.com.ar/.+Consultat el 05/06/19.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Taichí de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.