Tahitianos

Els tahitianos, o maohis, són un poble autòcton de Tahití i de tretze atres illes de la Societat, aixina com la població actual d'estes terres d'ascendència mixta (en francés: «demis»). Els tahitianos són[1] un dels pobles indígenes polinesios en major entitat en Oceania.
Periodo pre-europeu i costums

La societat tahitiana originària no coneixia l'us del metal i estava fundada sobre tecnologies equivalents a aquelles de l'Edat de Pedra. A pesar d'això, els tahitianos explotaven la terra dels sols volcànics fèrtils i construïen canoas, que els servien al mateix temps per a la peixca i per a llarcs viages.[2] Les seues ferramentes estaven fetes de pedra, d'os, de closques o de fusta.
Els Tahitianos estaven dividits en tres castas: els ari i,[3] els ra'atira i els manahune.[4] Els Ari i eren relativament poc numerosos mentres que els manahune constituïen l'essencial de la població i incloïen a certs membres que jugaven un rol essencial en la societat.[5] S'estima que en el moment del primer contacte en els europeus, en 1767, la població de Tahití no era superior a 40 000 individus, mentres que les demés illes de la Societat acollien provablement entre 15 000 i 20 000 indígenes.
Els Tahitianos dividien la seua jornada en periodos de llum (ao) i d'obscuritat (pō). Hi havia també una noció de por irracionalal cridat mehameha, traduït com "lo inquietant i estrany dels sentiments". Els chamans, coneixedors dels remeis a pur de plantes, eren cridats la teua'nuga rā al o el teu'nuga rapa al. En el XIX, els Tahitianos varen afegir la medicina occidental a les seues pràctiques. El chaman tahitiano més famós, Tiurai, de la casta dels ari i, va morir a l'edat de 83 anys durant l'epidèmia de grip en Tahití en 1918.
Colonisació

Quan el capità britànic Samuel Wallis va descobrir Tahití el 18 de juny de 1767, els indígenes estaven ávidos d'intercanvis, en particular de taches de ferro que els eren desconeguts. Philibert Commerçon (1727-1773), en el seu llibre El tahitiano salvage al francés, va escriure : "Tenen fruta en lloc de pa. Els seus demés aliments són tot també simples". Commerçon descriu igualment la pràctica del sexe públic, que els tahitianos practiquen sent animats per aplaudiments i instruments de música.[6][7] En les relacions conjugals, els tahitianos tenien una relació a on totes les dònes eren esposes dels hòmens i a on cada dòna de cada home era també la dòna del seu amic.[8] Louis Antoine de Bougainville descriu una escena a on una jove puja a bordo, s'ubica en mig del pont i deixa caure la seua roba.[9] Charles Darwin va escriure igualment sobre els tahitianos durant el viage sobre el Beagle: "Hi ha una dolçor en l'expressió de la seua cara, que borra directament l'idea d'un salvage ; i una inteligència, que mostra que tenen una civilisació que alvança".[10]
Les naus europees varen dur no obstant malalties per a les quals els tahitianos tenien poca o cap immunitat, tals com la disenteria, la pigota, l'escarlatina, la febra tifoidea i la tuberculosis. Conseqüentment, la població va declinar a 16 000 individus en 1797, o siga 24 000 menys que trenta anys abans, en 1797, quan el primer buc europeu, el HMS Dolphin, va arribar a l'illa. En 1881, el cens inclou aproximadament a 5 960 tahitianos natius. La recuperació ha continuat a pesar d'algunes epidèmies.
Notes i referències
- ↑ Great Soviet Encyclopedia
- ↑ Ben R. Finney.
- ↑ has no
- ↑ «The Ancients». Hāʻena. Pacific Worlds & Associates (2001). Archivat des de l'original, el 15 de giner de 2010. Consultat el 13 de juliol de 2009.
- ↑ Douglas L. Oliver.
- ↑ Brian M. Fagan.
- ↑ Alexander H. Bolyanatz.
- ↑ The Popular Ciència Monthly
- ↑ Louis Antoine de Bougainville.
- ↑ Harry Liebersohn.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tahitianos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.