Tablatura per a orgue
.jpg)
La tablatura per a orgue és una forma de notació musical utilisada per les escoles barroques europees d'orgue. Hi ha vàries formes de tablaturas per a orgue: alemana, espanyola, italiana, polaca i anglesa. Vàries parts del "Menut llibre per a orgue" (Orgelbüchlein) de Johann Sebastian Bach estan escrites en tablatura, com lo estan una gran part dels manuscrits que han aplegat fins als nostres dies dels treballs per a orgue de Dietrich Buxtehude i uns atres compositors d'orgue alemans del periodo barroc.
El primer eixemple existent conservat de tablatura per a teclat, que casi en tota seguritat va deure estar pensada per a l'orgue, és el Còdex Robertsbridge, d'aproximadament 1360. A pesar de que és anglés, està estretament relacionat en les formes més tardanes de tablaturas alemanes. Un eixemple primerenc i potser molt influent és el trobat en el Buxheimer Orgelbuch (Llibre per a orgue de Buxheim), compilado en Munich en la década de 1460. Reflectix el treball de Conrad Paumann, un organiste, laudista i compositor invident.[1] La tablatura per a orgue més extensa, aixina com una de les més antigues, és la titulada Tabulatura Ioannis de Lyublyn Canonic[orum] Reg[o]lariu[m] de Crasnyk, de Jan de Lublin (primera mitat del s. XVI), compiladas per este organiste i compositor polac entre 1537 i 1548. Una atra de les tablaturas més emblemàtiques del primer barroc és la Linzer Orgeltabulatur, compilada entre 1611 i 1613 i que conté 108 peces majoritàriament de caràcter no llitúrgic.
La característica de les tablaturas per a orgue que les distinguix de les tablaturas de notació musical moderna és l'absència de pentagrama, caps de nota i armadures. L'altura tonal s'indicava per mig de lletres escrites en cursiva, les duració per marques (similar a la notació moderna), a pesar de que en les notacions més antigues la duració es mostrava utilisant indicacions de mida, i el desplaçament de les octaves per llínees dibuixades per damunt de les lletres.[1] Hi havia vàries formes per a la notació dels tons o alteracions, per eixemple que els sostinguts estaven especificats per l'adició d'un bucle fins al final de la lletra. El Si natural i el Si bemol es representaven per les lletres h i b respectivament.[2] Els tons naturals no estaven indicats, com no ho estan en la notació moderna. La clau no s'especifica; està implícita en els sostinguts que si que s'indiquen. En les obres del Renaixença la llínea melòdica principal es donava en notació musical convencional en un pentagrama, i la tablatura donava davall cada nota.[1]
Des del fi del Barroc, les tablaturas per a orgue han deixat d'utilisar-se de forma apreciable. El repertori originalment escrit en tablatura ha segut traduït a la notació moderna. Esta traducció, no obstant, comporta un risc d'error. En l'alemà escrit en cursiva una A pot confondre's en una I, i una F en una G. Aixina mateix, una llínea d'octava sobre una série de notes pot escomençar o finalisar ambiguament. Cada editor dona diferents solucions a estes ambigúedades, lo que es reflectix en la tradició a l'improvisació que existix en l'eixecució de les obres per a orgue d'eixe periodo.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tablatura para órgano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.