Skunk Works
Skunk Works és un pseudónimo oficial per als Programes de Desenroll Alvançat de Lockheed Martin, anteriorment cridat Proyectes de Desenroll Alvançat de Lockheed. Skunk Works és responsable del disseny d'una série d'aeronaus, programes d'I+D altament classificats i plataformes per a aeronaus sofisticades. Skunk Works opera en la Planta 42 de la Força Aérea d'Estats Units en Palmdale (Califòrnia), aixina com en la Planta 4 en Fort Worth (Texas). Es creu que gran part de les proves classificades es porten a terme en zones com el Camp de Proves de Nevada.
El primer model de l'història a mans de Skunk Works va ser el P-38 Lightning desenrollat en 1939[1] i despuix li va seguir el P-80 Shooting Star en 1943. Els ingeniers de Skunk Works varen desenrollar posteriorment l'O-2, el SR-71 Blackbird, el F-117 Nighthawk, el F-22 Raptor i el F-35 Lightning II, este últim utilisat per les forces aérees de varis països.
El nom Skunk Works es va prendre d'un relat d'una tira còmica del Li'l Abner en la que es descrivia una fàbrica anomenada "Skonk Oil" (Oli de Mofeta). La designació “skunk works” (lliteralment, els Treballs de la Mofeta) és un terme utilisat àmpliament en ingenieria i camps tècnics per a descriure a un grup dins d'una organisació al com se li dona un alt grau d'autonomia i que no està afectat per la burocràcia, en el propòsit de treballar en proyectes secrets o alvançats.
Orige del terme
El terme “Skunk Works” és una adaptació presa d'una tira còmica escrita per Al Capp en el Li'l Abner, una série de publicacions satíriques que varen ser inmensamente populars des de 1935 fins a 1950.[2] La "Skonk Works" era una fàbrica en ruïnes situada en les remotes afores de Dogpatch, en els boscs de Kentucky. Segons l'historieta, decenes de lugareño sofrien anualment els fums tòxics del "oli de mofeta" concentrat, que s'elaborava i embarrilaba diàriament per "Big Barnsmell" (conegut com el solitari "talp" de Skonk Works), que molia mofetas mortes i sabates usades en un alambique humeante, per a algun propòsit misteriós i no específic.
A mitan de 1939,[3] quan Lockheed s'estava expandint ràpidament, el proyecte YP-38 es va traslladar a unes quantes carrers de distància, a la recentment adquirida destilería 3G, també coneguda com destilería Tres G o GGG. Lockheed es va fer a càrrec de l'edifici, pero l'olor agre de el puré de bourbon persistia, en part perque el grup d'edificis seguia almagasenant barrils de whisky añejo.[4] El primer YP-38 es va construir allí ans que l'equip retornara a la fàbrica principal de Lockheed un any despuix.[1] En 1964 Kelly Johnson li va dir a la revista Look que la destilería de bourbon era la primera de cinc instalacions de la Lockheed Skunk Works.[5]
Durant el desenroll del P-80 Shooting Star, l'equip d'ingenieria de Johnson es trobava junt a una maloliente fàbrica de plàstics. Segons les memòries de Ben Rich, un ingenier va fer la broma de presentar-se un dia a treballar en una caraça antigás de Protecció Civil. Per l'olor i al secretisme que envolia al proyecte, un atre ingenier, Irv Culver, va fer alusió a l'instalació cridant-la en el nom de "Skonk Works". Com el desenroll era molt secret, se'ls va dir als empleats que anaren en conte inclús en la forma en cóm responien a les cridades telefòniques. Un dia, quan el Departament de la Marina estava tractant de comunicar-se en l'administració de Lockheed per al proyecte P-80, la cridada va ser transferida accidentalment a l'escritori de Culver. Culver va contestar a la cridada en el seu estil característic de l'época, agarrant el teléfon i dient: "Skonk Works, talp Culver". "¿Qué?", va respondre la veu a l'atre costat del teléfon. I Culver va repetir de nou: "Skonk Works". Des d'aquell moment el malnom Skonk Works va terminar sent el nom adoptat per esta organisació. Culver va dir més vesprada en una entrevista realisada en 1993 que "quan Kelly Johnson es va enterar de l'incident em va tirar de colp i repent. En realitat no m'importava, ya que em tirava unes dos voltes al dia".
Lockheed Martin i la Divisió Skunk Works
Skunk Works va ser fundada durant la Segona Guerra Mundial quan Lockheed estava a càrrec de la construcció d'un caça d'alta velocitat i maniobrabilidad per a competir en el disseny alemà de Messerschmitt. El model 22 de Lockheed, va eixir en decembre de 1938 i va fer el seu vol debutant el 27 de giner de 1939.
La Lockheed Martin considera el més de naiximent de Skunk Works en juny de 1943 conegut a dia d'hui:
El Comando de Servici Tàctic Aéreu (ATSC) de la Força Aérea de l'Eixèrcit es va reunir en la Lockheed Aircraft Corporation per a expressar la seua necessitat de contar en un avió de caça a reacció. Una amenaça ràpidament creixent d'un avió a reacció alemà va donar a la Lockheed una oportunitat per a desenrollar un armassó d'aviació al voltant del motor més poderós que les forces aliades tenen accés als Goblin Britànics. Lockheed va ser elegit per a desenrollar l'avió a reacció a causa del seu passat interés en el desenroll d'aeronaus i els seus anteriors contractes en la Força Aérea. Un més despuix de la reunió entre el Comando de Servici Tàctic Aéreu i la Lockheed, un jove ingenier en el nom de Clarence L. "Kelly" Johnson i atres ingeniers associats varen emetre part d'una proposta de l'avió XP-80 al Comando de Servici Tàctic Aéreu. Dos dies més tarde el vist i plau va ser donat a la Lockheed Martin per a iniciar el desenroll i es va crear Skunk Works, en Kelly Johnson al mando. El contracte per a el XP-80 no va aplegar a la Lockheed fins al 16 d'octubre de 1943; uns quatre mesos despuix el treball ya havia començat. Açò resultaria ser una pràctica comuna dins de la Skunk Works. Moltes voltes un client que vindria a Skunk Works en una petició i una premuda de mans i el proyecte s'iniciava, sense contractes en vigor, ni els processos de presentació oficials. Kelly Johnson i el seu equip de disseny de Skunk Works varen construir el XP-80 en només 143 dies, sèt menys del màxim permés conforme al contracte.
Posteriorment, prop de finalisar la Segona Guerra Mundial, Skunk Works va ser assignat per a desenrollar el primer avió de caça a reacció operacional nortamericana, el P-80 Shooting Star. Un chicotet equip d'ingeniers dirigit per Kelly Johnson va crear el primer prototip en només 143 dies. (Kelly Johnson va encapçalar la Skunk Works fins a 1975. Va ser substituït per Ben Rich.)
En 1955, Skunk Works va rebre un contracte per a construir un avió espia conegut com l'O-2 en l'intenció de sobrevolar l'Unió Soviètica i fotografiar zones d'interés estratègic. L'O-2 va ser posat a prova en Groom Lake, en el desert de Nevada. El primer sobrevole va tindre lloc el 4 de juliol de 1956. L'O-2 va abandonar els sobrevuelos quan Francis Gary Powers va ser derribat durant una missió l'1 de maig de 1960, mentres sobrevolava Rússia.
Skunk Works va predir que l'O-2 havia llimitat la seua vida operacional sobre l'Unió Soviètica. La CIA estava d'acort. Skunk Works va obtindre un contracte a fins de 1959 per a construir cinc aeronaus A-12 a un cost de 96 millons de dólars. La construcció d'una aeronau Mach 3,0 de titani que presentava unes enormes dificultats i el primer vol no es va produir fins a 1962. Varis anys més vesprada, la Força Aérea dels Estats Units es va interessar en el disseny, i va ordenar la construcció del Lockheed SR-71, una perfeccionada versió de dos places del A-12. Esta primera aeronau va solcar els cels en 1966 i va continuar en servici fins a 1998. El Vehícul aéreu no tripulat D-21, en un disseny similar al Blackbird es va construir per a sobrevolar China. Esta aeronau no tripulada per damunt dels especialment modificats avions de reacció A-12, conegut com M-21, dels quals hi ha dos construïts.
Despuix de finalisar la Guerra Freda en 1989, la Lockheed havia reorganisat les seues operacions i va traslladar a la Skunk Works a la Zona 10 de la Planta 42 de la Força Aérea dels Estats Units en Palmdale, Califòrnia, a on permaneix en funcionament a dia d'hui.
El terme "Skunk Works" és un distintiu de marca comercial registrada de la Lockheed Martin, la companyia també posseïx varis registres de la mateixa en l'Oficina de Registres i Palesos dels Estats Units.
Aeronaus
- P-38 Lightning
- P-80 Shooting Star
- XF-90
- F-104 Starfighter
- O-2
- QT-2PC PRIZE CREW
- Army-Lockheed YO-3A
- A-12 Oxcart
- SR-71 Blackbird
- D-21 Tagboard
- XST (Have Blue)
- F-117 Nighthawk
- F-22 Raptor
- X-35
- X-27
- Polecat
- QSST Quiet Supersonic Transport
- SR-91 Aurora (sense confirmar)
- SR-72 Stealth Reconnaissance UAV
Vehículs Aéreus no tripulats
Bucs
Vore també
</noinclude>
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Current Biography Yearbook, H. W. Wilson Co., p. 199. «At that clave, Lockheed did not as yet have a formal engineering building, and baix Johnson and his staff improvised a development plant using unoccupied corners in hangars and an old distillery. The results of this 'skunk works' approach was the legendary P-38 Lightning.»
- ↑ «Skunk Works® Origin Story».
- ↑ Aircraft Company Remodels Old Distillery, els Angeles Claves, p. V-3.
- ↑ Cefaratt, Gil. Lockheed: The People Behind the Story, Turner Publishing, pp. 89, 110. ISBN 9781563118470.
- ↑ «Collier Trophy».28
- Este artícul conté una traducció derivada de «Skunk Works» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.