Signes de puntuació
Els signes de puntuació són tots aquells signes ortogràfics que, en un text escrit, delimiten les frases, enunciats nominals, verbals i oracional, establixen la jerarquia sintàctic-llògica de les proposicions per a conseguir estructurar el text, ordenen les idees i les jerarquizan en principals i secundàries. Alguns eixemples són: el punt, la menge, el punt i menge, els dos punts, els signes d'interrogat i exclamació, els paréntesis i les comillas. Cada u complix una funció específica dins del text.
La puntuació varia segons l'idioma i l'estil d'escritura; no obstant, les diferències d'estil no impedixen que es puga parlar de certes normes mínimes en l'utilisació dels signes. Baix un punt de vista normatiu, alguns usos són considerats incorrectes en determinats idiomes.
No obstant, més allà de qualsevol norma, els signes de puntuació componen també l'arquitectura del pensament escrit. En este sentit, i tal i com succeïx en la poesia, des de fa més d'un sigle, no existixen normes exactes per a regular el correcte us dels signes en les partitures, tant narratives com a poètiques. En térmens de principis i paràmetros, els signes de puntuació entrarien a formar part dels paràmetros del llenguage, cita requerida i, en conseqüència, se situen en un procés de constant evolució i són variables, per lo que poden dependre d'atres factors.
Si la finalitat última és la comunicació i els factors o situació comunicativa, l'intencionalitat, etc, podria resultar paradòxic trobar-se en llicències ortogràfiques que no respecten el modo convencional d'escritura que, no obstant, expressen els conceptes i els ritmes interns, invisibles d'una atra manera.
Història
Els primers sistemes d'escritura eren logográficos o silàbics, per eixemple, l'escritura chinenca i la maya, que no necessàriament requerixen puntuació, ni tampoc espayat. Açò es deu a que tot el morfema o paraula generalment s'agrupa en un sol glifo, per lo que l'espayat no ajuda tant a distinguir on termina una paraula i on comença l'atra. La desambiguaació i l'émfasis es poden comunicar fàcilment sense puntuació per mig de l'ocupació d'una forma escrita en una fraseologia llaugerament diferent de la que s'usaria en parlar. De tots modos, actualment tampoc és possible per a cap idioma comunicar tots els matisos i l'émfasis d'un acte de parla en la forma escrita, per be que s'use la puntuació.
Els antics texts clàssics chinencs es varen transmetre sense puntuació. No obstant, molts texts de bambú del periodo dels Estats Combatents contenen els símbols ⟨└⟩ i ⟨▄⟩ que indiquen el final d'un capítul i punt final, respectivament. Per la dinastia Song, l'adició de puntuació als texts per part dels erudits per a ajudar a la comprensió es va fer comuna.
Les escritures alfabètiques més antigues (fenicia, hebrea i unes atres de la mateixa família) no tenien mayúscules, ni espais, ni vocals (vore abjad) i utilisaven pocs signes de puntuació. Açò funcionava sempre que el text es restringira a una gama llimitada de temes (per eixemple, l'escritura utilisada per a registrar transaccions comercials). La puntuació és històricament una ajuda per a llegir en veu alta.
El document més antic conegut que utilisa puntuació és el Mesha Stele (IX): ampra punts entre les paraules i traços horisontals entre seccions com a puntuació.
Antiguetat occidental
La majoria dels texts es varen seguir escrivint en escritura contínua, és dir, sense cap separació entre les paraules. No obstant, els grecs, al voltant de el V, usaven esporàdicament signes de puntuació que constaven de punts disposts verticalment, generalment dos (dicolón) o tres (tricolón) com a ajuda en la llectura en veu alta de texts. Els dramaturcs grecs com Eurípides i Aristófanes varen usar símbols per a distinguir els extrems de les frases en el drama escrit: açò essencialment ajudava a l'elenc de l'obra a saber quàn detindre's. Despuix de 200 a. C., els grecs varen utilisar el sistema de Aristófanes de Bizancio (cridat théseis) d'un sol punt (punctus) colocat a diferents altures per a marcar els discursos en les divisions retòriques:
- hypostigmḗ - un punctus baix en la llínea de base per a marcar un komma (unitat més chicoteta que una clàusula)
- stigmḕ mésē - un punctus a mija altura per a marcar una clàusula (kōlon)
- stigmḕ teleía - un punctus alt per a marcar una oració (periodos)
Ademés, els grecs usaven els paràgrafs (o gamma) per a marcar el començ de les oracions, els dobles marginals per a marcar les cites i un koronis per a indicar el final de les seccions principals.
Els romans (c. I) també usaven ocasionalment símbols per a indicar pauses, pero el théseis grec, cridat distinctiones, va prevaldre fins al IV segons informen Elio Donato i Isidoro de Sevilla (VII). Ademés, els texts a voltes es presentaven per capitula, en cada oració en la seua pròpia llínea separada. Es varen usar diples (corchetes angulars), pero al final del periodo estos a sovint degeneraron en marques en forma de menge.
Edat Mija
La puntuació es va desenrollar molt quan varen començar a produir-se grans cantitats de còpies de la Bíblia. Estes varen ser dissenyades per a ser llegides en veu alta, per lo que els copistas varen començar a introduir una série de marques per a ajudar al llector, inclosa la sagnia, varis signes de puntuació (diple, paràgraf, simplex ductus) i una versió primerenca de mayúscules inicials (litterae notabiliores). Jerome i els seus colegues, que varen fer una traducció de la Bíblia al llatí, la Vulgata (c. AD 400), varen amprar un sistema de disseny basat en pràctiques establides per a ensenyar els discursos de Demóstenes i Cicerón. Baix el seu disseny per coa et commata, cada unitat de sentit tenia sagnia i se li donava la seua pròpia llínea. Este disseny es va utilisar únicament per a manuscrits bíblics durant els sigles V a IX, pero es va abandonar a favor de la puntuació.
En els sigles VII i VIII, els escrigues irlandesos i anglosaxons, les llengües natives dels quals no es derivaven del llatí, varen agregar més senyals visuals per a que els texts anaren més inteligibles. Els escrigues irlandesos varen introduir la pràctica de la separació de paraules. De la mateixa manera, els escribanos insulars varen adoptar el sistema de distinctiones mentres ho adaptaven per a un guion minúscul (per a ser més prominent) en usar una altura no diferent sino un número diferent de marques, alineades horisontalment (o algunes voltes triangularment) per a significar el valor d'una pausa: una per a una pausa menor, dos per a una mija i tres per a una major. Els més comuns varen ser el punctus, una marca en forma de menge i una marca en forma de 7 (comma positura), que a sovint s'usen en combinació. Les mateixes marques podrien usar-se en el marge per a marcar les cites.
A finals de el VIII va sorgir un sistema diferent en França baix la dinastia carolingia, les posituras, que indicaven originalment cóm deuria modular-se la veu en cantar la llitúrgia, i que es varen estendre a qualsevol text destinat a ser llegit en veu alta, i després a tots els manuscrits. La positura va aplegar per primera volta a Anglaterra a finals de el X, provablement durant el moviment de reforma benedictina, pero no va ser adoptat fins al cap de la conquista normanda. Les posituras originals varen ser el punctus, punctus elevatus, punctus versus i punctus interrogativus, pero es va agregar un quint símbol, el punctus flexus en el X per a indicar una pausa d'un valor entre el punctus i el punctus elevatus. A fins de el XI o principis de el XII, el punctus versus va desaparéixer i va ser substituït pel punctus simple (ara en dos valors distints).
La Baixa Edat Mija va vore l'adició de la vírgula suspensiva (barra o barra en un punt mig) que a sovint s'usava junt en el punctus per a diferents tipos de pauses. Les cites directes es varen marcar en diples marginals, com en l'Antiguetat, pero des d'a lo manco els escrigues de el XII també varen començar a posar diples (a voltes dobles) dins de la columna de text.
Era de l'imprenta
La cantitat de material imprés i els seus llectors varen començar a aumentar despuix de l'invenció del tipo mòvil en Europa en els 1450. Com va explicar l'escritora i editora Lynne Truss, "L'aument de l'imprenta en els sigles XIV i XV significava que es requeria en urgència un sistema estàndar de puntuació". Els llibres impresos, les lletres dels quals eren uniformes, podien llegir-se molt més ràpidament que els manuscrits. La llectura ràpida, o la llectura en veu alta, no donava temps per a analisar les estructures de les oracions. Este aument de la velocitat va conduir a un major us i finalment a l'estandardisació de la puntuació, que va mostrar les relacions de les paraules entre sí: a on termina una oració i comença una atra, per eixemple.
L'introducció d'un sistema estàndar de puntuació també s'ha atribuït als impressors veneciano Aldus Manutius i el seu net. Se'ls atribuïx la popularisació de la pràctica de terminar les oracions en dos punts o punt final (punt), inventar el punt i menge, fer us ocasional de paréntesis i crear la menge moderna baixant la vírgula. En 1566, Aldus Manutius el jove va poder afirmar que el principal objecte de la puntuació era l'aclariment de la sintaxis.
En el XIX, la puntuació en el món occidental havia evolucionat per a classificar les marques jerárquicamente, en térmens de pes.
El poema de Cecil Hartley identifica els seus valors relatius:
La parada senyala, en veritat, el temps de pausa
Es requerix una oració en cada clàusula. En cada menge, detinga's mentres conta; En punt i menge, dos és la cantitat; Els 2 punts requerixen el temps de tres;
El punt quatre, segons els hòmens sapients estan d'acort.
L'us de la puntuació no es va estandardisar fins al cap de l'invenció de l'impressió. D'acort en l'edició de 1885 de The American Printer, l'importància de la puntuació es va observar en varis dits dels chiquets, tals com:
Carlos Primer va caminar i va parlar Mija hora en acabant de que li tallaren el cap.
En un punt i menge i una menge afegida, es llig:
Carlos Primer va caminar i va parlar; Mija hora despuix, li varen tallar el cap.
En un manual de tipografia de el XIX, Thomas MacKellar escriu:
Màquines d'escriure i comunicació electrònica
L'introducció de la telegrafia elèctrica en un conjunt llimitat de còdics de transmissió i màquines d'escriure en un conjunt llimitat de tecles va influir subtilment en la puntuació. Per eixemple, les comillas curves i els apóstrofes es varen dividir en dos caràcters (' i "). El guion, el signe menys i els guions de varis amples es varen dividir en un sol caràcter (-), a voltes repetit per a representar un guion llarc. Els espais de diferents amples disponibles per a les màquines d'escriure professionals generalment varen ser reemplaçats per un sol espai d'ample de caràcters complets, en tipos de lletra monoespaciados. En alguns casos, el teclat d'una màquina d'escriure no incloïa un signe d'exclamació (!), pero s'improvisava en la superposició d'un apòstrof i un punt; el còdic Morse original no tenia signe d'exclamació.
Estes simplificació es varen dur a l'escritura digital, en les teleimpresoras i el conjunt de caràcters ASCII que admet essencialment els mateixos caràcters que les màquines d'escriure. El tractament de l'espai en blanc en HTML desalentó la pràctica (en prosa en anglés) de posar dos espais complets despuix d'un punt, ya que un espai simple o doble apareixeria igual en la pantalla. (Algunes guies d'estil ara desalientan els espais dobles, i algunes ferramentes d'escritura electrònica, inclós el software de Wikipedia, reduïxen automàticament els espais dobles a un solament). El conjunt tradicional complet de ferramentes de composició tipogràfica va estar disponible en l'arribada de l'edició d'escritori i processadors de text més sofisticats. A pesar de l'adopció generalisada de conjunts de caràcters com Unicode que permeten usar la puntuació de la composició tipogràfica tradicional, formats tals com els mensages de text tendixen a utilisar l'estil simplificat de puntuació ASCII, en l'incorporació de nous caràcters que no són de text, com els emoji. El text informal de tipo SMS tendix a eliminar la puntuació quan no és necessària, inclús en formes que es considerarien errors en una escritura més formal.
En l'era de la computadora, els caràcters de puntuació s'han reciclat per al seu us en llenguages de programació i URL. Pel seu us en el correu electrònic i els identificadors de Twitter, el signe arrova ([[]]) va passar de ser un caràcter obscur utilisat principalment per venedors de productes a granel (10 lliures a $ 2.00 per lliura), a un caràcter molt comú en us comú. La tilde (), que en tipo movedor solament s'utilisava en combinació en vocals, per raons mecàniques va terminar com una clau separada en màquines d'escriure mecàniques, i com en , se li ha donat un us completament nou.
Els principals signes de puntuació són el punt, la menge, el punt i menge, dos punts, les comillas, els paréntesis, els signes d'interrogat, els signes d'exclamació, els punts suspensivos i el guion.
Vore comillas per a comillas baixes, llatines, espanyoles o angulars.
Llista de signes de puntuació en espanyol
Punt
- Artícul principal → Punt (puntuació).
El punt (.) és el signe de puntuació que es coloca al final dels enunciats i les oracions gramaticals en espanyol, i també en la majoria dels llenguages escrits en l'alfabet llatí; s'escriu sense deixar espai de separació en el caràcter que precedix, pero deixant un espai en el caràcter que seguix a continuació, a no ser que dit caràcter siga de tancament. Existixen tres classes de punt: el punt i seguit, el punt i a banda i el punt final. Generalment, indica un entonament descendent.
- Punt i seguit
Separa enunciats dins d'un paràgraf. Vol dir que es continua escrivint a continuació del punt; la primera lletra escrita en este cas anirà en mayúscula. Per eixemple: «Història d'Espanya. El descobriment d'Amèrica». Es denomina punt i seguit, nom més llògic i recomanable que el també usual de punt seguit.
- Punt i a banda
Separa dos paràgrafs de contingut diferent dins del text. A continuació cal començar a escriure en llínea distinta. Per a seguir les normes es deu començar en mayúscula. Es denomina punt i aparte, encara que en algunes zones d'Amèrica es diu punt aparte.
- Punt final
Sempre es coloca al final, tancant un text o enunciat. No és correcta la denominació punt i final, creada per analogia de les correctes punt i seguit i punt i aparte.[1]
També s'usa el punt per a indicar que la paraula anterior és una abreviatura. En este cas s'escriu l'abreviatura seguida del punt i es continua escrivint de forma usual. Esta última classe de punt no s'aplica en determinades abreviatures com punts cardinals, acrònim o mides, que es consideren símbols.
Menge
- Artícul principal → Menge (puntuació).
La menge (,) és un signe de puntuació que senyala una breu pausa dins de l'enunciat. S'escriu sense deixar espai de separació en el caràcter que precedix, pero deixant un espai en el caràcter que seguix a continuació. S'ampra per a separar els membres d'una enumeració o successió, ya siguen paraules o frases, llevat els que vengen precedits per alguna de les conjuncions i, i, o, o o ni. Per eixemple:
Hi ha tendències que admeten el seu us per a separar dos membres independents d'una oració, hi haja o no conjunció entre ells, sempre i quan siguen realment independents; puix, si no, estaríem en el cas anterior:
També s'utilisa per a delimitar o aïllar un aclariment o incís (paraules o oracions incidentales):
Les locucions conjuntives o adverbials, siga com siga la seua posició, van precedides i seguides de menge, tals com: en efecte, és dir, en fi, per tant.
Punt i menge
- Artícul principal → Punt i menge.
El punt i menge (;) s'utilisa per a unir dos oracions relacionades en una sola frase:
- María estava apenada per l'examen. + María tindrà que estudiar més. = María estava apenada per l'examen; tindrà que estudiar més.
- Està plovent molt. + No podem anar caminant. = Està plovent molt; no podem anar caminant.
Generalment es pot substituir per construccions del tipo:
- María estava apenada per l'examen i tindrà que estudiar més.
- No podrem anar caminant perque està plovent molt.
També servix per a separar els elements d'una enumeració quan es tracta d'expressions que inclouen menges:
- Calia estar en contacte en la naturalea; deixar entrar el cel, la mar i el vent; dormir sobre taulons, sobre el sol; assentar-se en cadires mig trencades.
Ademés, s'usa davant de les conjuncions o locucions com pero, més, encara que, no obstant, per tant i per tant quan els enunciats tenen certa llongitut:
—Creem en la creativitat i la ruptura dels opresores cànons antics com a mig de vida; no obstant, som conscients de que és necessari mantindre un mínim de tradició en els nostres treballs.
Dos punts
- Artícul principal → Dos punts.
Este signe de puntuació (:) representa una pausa major que la de la menge i menor que la del punt. Deté el discurs per a cridar l'atenció sobre lo que seguix, que sempre està en estreta relació en el text precedent.[2] Un us important i freqüent d'este signe és introduir cites textuals (us que a voltes se li atribuïx incorrectament a la menge).
Ej: “Hi ha alerta de huracà: s'han suspés tots els vols.”
Comillas: simples i dobles
- Artícul principal → Comillas.
Les comillas (‘ ’, “ ”, « ») són signes de puntuació que es coloquen al principi i al final de les frases o paraules escrites com a cites o eixemples, o aquelles que es vol destacar, ya siga per importància que li done l'autor o pel seu caràcter irònic, vulgar o estranger i impropi de la llengua que s'està usant. A pesar de que està estés l'us de les comillas angleses (“ ”) és preferible amprar abans les angulars o espanyoles (« ») i reservar aquelles, i finalment les simples (‘ ’), para quan deguen entrecomillarse parts d'un text ya entrecomillado. S'utilisen, per eixemple:
- Per a citar textualment alguna cosa: p. eix., «Em va dir que “supostament aplegaria hui”».
- Per a senyalar paraules usades en un sentit distint del normal, en la finalitat d'indicar que s'han seleccionat a propòsit i no per error.
- Per a indicar l'intenció irònica o sarcàstica de l'ocupació d'una paraula.
- Per a indicar alguna cosa sobre una paraula o expressió.
- Per a presentar el significat d'una paraula o expressió.
- Per a destacar que una paraula o expressió és estrangera, es tracta d'un renom o d'un pseudónimo.
En espanyol s'utilisen tres tipos de comillas:
- Comillas castellanes, llatines, espanyoles, angulars dobles o guillemet (« »).
- Comillas dobles o angleses (“ ”).
- Comillas simples (‘ ’).
Es distinguix entre comillas d'obertura («, “, ‘) i comillas de tancament (», ”, ’).
Cada u d'estos signes té el seu propi us. Com a norma general, com a primera opció s'utilisen les comillas angulars. Si dins de lo ya entrecomillado apareguera una segona cita, s'utilisarien atres comillas, sent preferibles les angleses, per a deixar com a recurs final les simples. Lo més freqüent és entrecomillar, des de fòra cap a dins, en l'orde següent: «...“...‘...’...”...»
Les comillas simples s'utilisen per a marcar eixemples en casos en que no resulta apropiat l'us de la cursiva. També es preferix el seu us per a presentar el significat d'una paraula:
«—L'autor va dir: “Les comillas ('signes de puntuació utilisats per a demarcar nivells distints en una oració') s'usen profusamente en la meua obra”.»
Diu la norma que els signes de puntuació d'una oració que conté un text entrecomillado deuen colocar-se despuix de les comillas de tancament, llevat quan eixe text no pertanyga a cap atra oració, és dir, quan la frase o oració entrecomillada siga individual.
En espanyol no es deixa espai algun entre les comillas i el seu contingut. Cada idioma té les seues pròpies normes d'aplicació de les comillas.
Paréntesis, corchetes i claus
- Artícul principal → Paréntesis.
Els paréntesis (en singular paréntesis) són signes de puntuació. S'usen en parells per a separar o intercalar un text dins d'un atre o per a fer un aclariment. Els distints tipos són:
- els paréntesis pròpiament dits:
() - els corchetes:
[] - les claus:
{}
Per a distinguir abdós paréntesis s'usa dir:
- Paréntesis que obri o paréntesis esquerre al símbol (.
- Paréntesis que tanca o paréntesis dret al símbol ).
Igual que les comillas, quan s'han d'amprar vàries voltes en un mateix fragment s'utilisen de la següent manera: (…[…{…}…]…)
Signes d'interrogat
- Artícul principal → Signes d'interrogat.
El signe d'interrogat (¿ ?) és usat per a fer una pregunta. El seu orige es troba en el llatí. La paraula «qüestió» ve del llatí questio, o 'pregunta', abreviat com «Qo». Este abreujament es va transformar en el signe d'interrogat.
En la majoria dels idiomas s'utilisa un únic signe d'interrogat al final de la frase interrogativa: How old llaure you? (anglés; en espanyol «¿Quants anys tens?»). Est va ser l'us habitual també en espanyol, fins a molt despuix de que la segona edició de la Ortografia de la Real Acadèmia, en 1754, declarara preceptiu iniciar les preguntes en el signe d'obertura d'interrogat invertit (¿), i terminar-les en el signe d'interrogat ya existent (?) («'___protected_title_5___'Quants anys tens?») a l'hora que s'ordenava lo mateix per als signes d'exclamació (¡) i (!). L'adopció va ser llenta, i es troben llibres, inclús de el XIX, que no utilisen tals signes d'obertura. Finalment es va generalisar, segurament degut a que la sintaxis de l'espanyol no ajuda en molts casos a deduir en quin moment s'inicia la frase interrogativa, al contrari que en atres idiomes.
Una variant que no va aplegar a generalisar-se va ser la d'utilisar l'obertura únicament quan l'enunciat fora llarc, o en risc d'ambigüitat, pero no per a les frases breus i clarament interrogativas, com «Quí viu?». L'influència de l'anglés està fent retornar este vell criteri. Inclús és comú que en les sales de chat o conversacions en llínea en espanyol s'use solament el signe (?) per a preguntar, ya que aforra temps en pressionar les tecles. Açò podria no tindre gran importància degut a que s'està utilisant en conversacions informals.
Signes d'exclamació
- Artícul principal → Signe d'exclamació.
Els signes ¡ ! s'utilisen per a senyalar el caràcter exclamativo o representar una forma d'actuar en una oració. S'escriuen per a escomençar i finalisar una oració exclamativa, exhortativa o imperativa. També van entre signes d'exclamació les interjeccions:
- —¡Ajuda!
- —¡Conte en el gos!
- —¡Pero quin bona idea!
- —¡Genial!
- —¡Excelent!
Punts suspensivos
- Artícul principal → Punts suspensivos.
Els punts suspensivos (…) són tres punts sense espais entre ells, són un únic signe de puntuació que s'utilisa al final d'una paraula, frase o oració en lloc del punt o un atre signe. S'utilisen per a deixar en dubte, continuació o en suspens una acció i són alineats horisontalment al nivell de la llínea base d'escritura. També indiquen que una o vàries paraules han segut suprimides per raons gramaticals o d'estil (asíndeton, elipsis).[3]
Ralla
- Artícul principal → Ralla (puntuació).
La ralla (—), que no deu confondre's en el guion baix (_) —especialment en contexts informàtics— ni en el guion (-) —el qual és més curt— ya que tenen usos i significats molt diferents, s'usa per a introduir un incís dins d'un enunciat més extens i per a senyalar en els diàlecs l'intervenció de cada locutor i els comentaris i incisos del narrador. S'escriuen dos, una per a obrir i una atra per a tancar, llevat quan el diàlec no proseguix, que és recomanable suprimir l'última i substituir-la per l'obligatori punt; ademés, s'escriuen separades del restant de la frase en un espai, i pegades al propi incís. En el cas dels incisos pot substituir a la menge per a major aïllament dels mateixos i també als paréntesis, pero per a expressar un de menor.[4]
Usos de la ralla:
- Per a tancar els elements intercalados, en lloc de menges:
- Les penyores de l'esperit jove —l'entusiasme i l'esperança— corresponen, en les harmonia de l'història i la naturalea, al moviment i a la llum.
- Per a conseguir una bona image —que impacte— cuida els teus modals.
- No aniré sino demà —va dir el chiquet.
- En els diàlecs d'estil directe, per a separar el discurs de cada personage:
- —Luis, la primera impressió en una entrevista és definitiva.
- —Ho sé i m'estic preparant.
- —Et desige molt èxit.
Per a escriure la ralla en el teclat informàtic espanyol, en Microsoft Windows es manté pressionada la tecla «Alt» mentres es pulsa «0151» en el teclat numèric. En sistemes operatius d'Apple es pot conseguir el mateix efecte en «Alt» i la tecla guion (-) en ordenadors Mac.
Referències
- ↑ Real Acadèmia Espanyola (ed.): «PUNTO». Diccionari panhispánico de dubtes. Consultat el 19 de novembre de 2012.
- ↑ Real Acadèmia Espanyola (ed.): «Dos punts». Diccionari panhispánico de dubtes. Consultat el 19 de novembre de 2012.
- ↑ Escalante, Beatriz (2007). Curse de redacció per a escritors i periodistes. Teoria i eixercicis., 10ª edició, Llibreria Porrúa, pp. 348. ISBN 9789700775975.
- ↑ Real Acadèmia Espanyola (ed.): «Raer». Diccionari panhispánico de dubtes. Consultat el 19 de novembre de 2012.
Bibliografia
- Artículs sobre el història de la puntuació, en fotografies de documents originals
- Archivat el 30 de agost de 2011 archivat en Wayback Machine..
- Morral, C.; Per les senderes de l'ortografia; 1996; Editorial Universitària; 5ª edició.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Signos de puntuación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.