Epidalea calamita

sapo corredor (Epidalea calamita)

El sapo corredor (Epidalea calamita) és l'única espècie del gènero monotípic Epidalea. És un amfibi anur de la família Bufonidae, natiu d'àrees arenenques d'Europa central i occidental. Es troba en una àmplia varietat d'hàbitats, sent capaç de sobreviure en zones prou seques sempre que disponga a lo manco d'alguna charca per a reproduir-se. De fet, és un dels amfibis més comuns en gran part de la seua àrea de distribució. Els adults medixen uns 6 cm de llongitut. Es distinguix del sapo comú per una llínea groga o vert clar llongitudinal en la mitat de l'esquena. Cos rechoncho i molt barrugós; glándulas parotídeas paraleles. Tenen pates relativament llargues que li donen el seu distintiu anar en contrast en els moviments de bot de moltes atres espècies de sapos.

Descripció

Sapo d'entre 5 i 6 cm de llongitut, en màxims en les femelles de 9,5 cm i en els mascles de 9 cm. Molt rarament alcancen els 12 cm. Les talles de les poblacions ibèriques són alguna cosa majors que les centreeuropees, a excepció de la població de Doñana a on s'observa un fenomen de nanisme.

És d'aspecte robust, en les pupilas horisontals, el iris verdoso i les glándulas parotídeas molt marcades i paraleles. Posseïxen una llínea vertebral groga o verdosa clara molt conspicua característica de l'espècie i que s'aprecia ya en els taperots recent metamorfoseados. Les pates posteriors són curtes i robustes adaptades a la marcha i no al bot. Esquena en taques verdes de contorn no ben definit sobre fondo ocre mostrant un disseny de «camuflage».

Els mascles tenen els braços més robusts i les pates més llargues que les femelles, ademés, durant la celosia presenten callosidades en els dits i un sac vocal desenrollat de tonalitats violáceas o rojoses.

Els taperots naixen en 0,35 cm i alcancen els 3 cm al final del seu desenroll. Despuix de la metamorfosis la seua llongitut merma fins als 1,3 cm, moment en el que abandonen l'aigua, podent ser menors si la charca es deseca abans. Són de color negre per l'esquena i grisáceos per la pancha, en taques blanquecinas al final del desenroll per la transparència dels intestins. El espiràcul és recte, dirigit cap a arrere i es troba en el costat esquerre. La distància entre els ulls és el doble que la distància entre les narius. La segona série de dents labials superiors posseïxen un diastema central ample. La coa és redonejada.

Hàbitat i distribució

D'hàbits terrestres ocupa casi qualsevol hàbitat, evitant les regions eurosiberianas més humides i els boscs densos en abundant sotobosque. Requerix de charcas someras o temporals per a reproduir-se.

Es distribuïx per Europa Occidental, Central, illes britàniques i Escandinavia, des de Portugal als països bàltics. En la península ibèrica falta en la llínea costera cantàbrica (Cantàbria i Astúries) i en algunes zones de Pirineus, Aragó i Extremadura. Des del nivell de la mar fins als 2500 m d'altitut.

Sistemàtica del gènero Epidalea

En les últimes décades, l'abaratiment en els costs d'implementació de tècniques moleculars i el gran desenroll d'estes i atres tècniques han provocat una chicoteta revolució en l'àmbit de la taxonomia. Moltes espècies de diversos grups zoològics han segut reclasificadas en unes atres anteriorment nominades o de nova creació. Els amfibis són un dels grups en els que l'activitat taxonómica és major, i el gènero Epidalea és un clar eixemple.

Segons autors, Epidalea pot ser un gènero independent de la família Bufonidae o un subgénero del gran grup format pel gènero Bufo. Darrel R. Frost postula l'independència d'este gènero sobre la base de les evidències proporcionades pels anàlisis filogenético, de la mateixa manera que Pedro Beja i colaboradors, i aixina ho feyen Jeroen Speybroeck i Pierre-André Crochet en 2007. No obstant, Alain Dubois i Roger Bour sostenen que Epidalea deu permanéixer com subgénero de Bufo ya que mantenen la capacitat de produir adults híbrits viables. Molts atres autors, com Albert Masó i Manuel Pijoan o els mateixos Speybroeck, Crochet i Wouter Beukema es mantenen en esta segona postura més conservadora a l'espera de noves investigacions. En qualsevol cas, tots estos autors coincidixen que es deu afondar més en les investigacions per a aplegar a un acort al respecte.

Sinonímia de l'espècie

• Bufo calamita Laurenti, 1768
• Granota foetidissima Hermann, 1783
• Granota portentosa Blumenbach, 1788
• Granota ecaudata Razoumovsky, 1789
• Bufo cruciatus Schneider, 1799
• Granota mephitica Shaw, 1802
• Bufo portentosa Leunis, 1844
• Epidalea calamita Cope, 1864
• Bufo calamita var. alpestris Koch, 1872
• Bufo viridis var. calamita Camerano, 1884

Cicle de vida

Viu més de dotze anys i s'alimenta d'insectes i atres invertebrats. De nit es mou a lo llarc de terrenys oberts en vegetació; recorre considerables distàncies cada nit, possibilitant a l'espècie la colonisació de nous hàbitats molt ràpidament.

La seua cridada de apareament és molt forta i distintiva que es repetix sense descans, amplificada pel sac vocal baix el mentó, que els permet reunir-se a pesar de trobar-se en poblacions menudes. Ademés posseïxen un crit de solta que s'ampra entre mascles que s'han acoplat per error.

En la península ibèrica, la seua fenologia reproductiva és molt àmplia, depenent dels periodos de pluja. Aixina, pot començar en autumne en alce i terminar en juny en les poblacions del centre peninsular en altitutés per damunt dels 1000 m s. n. m. En el restant de la seua zona de distribució es reproduïxen des de finals d'abril a juliol, en acoplament axilar. Cada femella pot depositar varis mils d'ous, formant «ristras» en charcas. La posada en la charca necessita tindre un llauger gradient de profunditat, en vegetació rala en les vores i en l'aigua. Freqüentment són charcas temporals, a voltes tan efímeres com a rodera de vehículs, i en ocasions les larves moren quan aquelles se sequen. Este risc es compensa en el dilatat periodo de apareament realisat per distints individus, de manera que es poden trobar jovenils en setembre en un o quatre mesos d'edat.

Estat de conservació

Es troba catalogada en la llesta roja d'espècies amenaçades de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (UICN) baix preocupació menor —LC—. Les seues majors amenaces són la pèrdua d'hàbitat en general i la reducció de l'hàbitat de ribera per construcció de dics i escolleras i acidificació del mig aquàtic per pluja àcida i atres factors de polució.

Vore també

• Anex:Amfibis d'Espanya

Bibliografia

• Arnold, I.N i J.A. Burton (1978). Guia de camp dels reptils i amfibis de l'Espanya i d'Europa, Barcelona: Omega, pp. 275. ISBN 84-282-0488-8.
• Epidalea calamita en la llista roja de la UICN.

• Dubois, A. & R. Bour(2010).(2447)

1–52.

• Plantilla:ASW
• Masó, A. i M. Pijoan (2011). Amfibis i reptils de la península ibèrica, Balears i Canàries, Barcelona: Omega, pp. 848. ISBN 978-84-282-1368-4.
• ^{[enllaç trencat]}
• J. Speybroeck(2010).(2492)

1–27.Consultat el 25 de giner de 2012.

• (2005) Guia dels peixos, amfibis, reptils i mamífers de Castella i Lleó, 1ª edició, Medina del Camp, Valladolit: Náyade, pp. 272. ISBN 84-933730-1-X.