Anar al contingut

Sapiau-vos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Els sapiau-vos (en color caqui) durant el III.
Erro al crear miniatura:
Inscripció sabea (VII) dirigida al deu sol Almaqah, mencionant cinc deus del Sur d'Aràbia, dos sobirans reinantes i dos governadors.

Els sapiau-vos o sabeanos (àrap السبأيون as-saba’iyūn) varen ser un antic poble que parlava una antiga llengua sudarábiga, que varen viure en la terra bíblica de Saba, hui Yemen, en el suroest de la península aràbiga.[1]

Varen fundar el regne de Saba (àrap سَبَأ),[2][3] que es creïa que era la terra bíblica de Saba[4][5][6] i "el més antic i important dels regnes d'Aràbia Meridional".[7]

La data exacta de la fundació de Saba és un punt de desacort entre els estudiosos. Kenneth Kitchen data el regne entre 1200 a. C. i 275 d. C., en capital en Maʾrib, en lo que hui és Yemen.[8] Per una atra part, Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman opinen que "el regne de Sabae només va començar a florir a partir del sigle VIII a. C." i que l'història de Salomón i la reina de Saba és "una anacrònica peça del sigle VII. " [9] El regne va caure despuix d'una llarga pero esporàdica guerra civil entre vàries dinasties yemení que reclamaven la realea;[10][11] d'este conflicte, va sorgir com a vencedor l'últim Regne Himyarita.

Els sapiau-vos es mencionen vàries voltes en la Bíblia hebrea. En el Corán,[12] es descriuen com Sabaʾ (سَبَأ, que no deu confondre's en Ṣābiʾ, صَابِئ),[13][3] o com Qawm Tubbaʿ (àrap قَوْم تُبَّع).[14][15]

Història

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Figura de bronze trobada en al-Bayda (Yemen) antiga Nashqum en el regne de Sabá, d'el VI o V (Museu del Louvre).

Els sapiau-vos eren un poble semítico que, en data desconeguda, varen entrar en Aràbia septentrional des del nort, varen marchar al sur i varen fundar el Regne de Saba, en territori de l'actual Yemen, uns 370 quilómetros al noroest d'Aden. La civilisació sabea va començar entre els sigles XII i X[16] i els seus governants són mencionats en les cròniques asirias de finals d'el VIII i principis d'el VII[17]

L'antic Regne de Saba va establir el seu poder a principis del primer mileni a. C. En el I va ser conquistada pels himiaritas, pero despuix de la desintegració del primer imperi himiarita dels reis de Saba i de Dhu-Raydan, va reaparéixer el Regne Mig Sabeo a principis d'el II. Va ser finalment conquistada pels himiaritas a finals d'el III. La seua capital va ser Ma'rib. El regne es localisava a lo llarc de la franja de desert, cridat Sayhad pels geógrafos àraps medievals, i ara es denomina Ramlat al-Sab'atayn.[nota 1]

En l'Aràbia meridional es varen establir varis regnes en l'antic Yemen, en els mineos al nort en Uadi al-Jawf, els sapiau-vos en la franja suroccidental, que s'estén des de la serra fins a la mar, els qatabanos a l'est, i els hadramitas l'est d'ells.

Els sapiau-vos, de la mateixa manera que els atres regnes yemenitas de la mateixa época, estaven involucrats en el lucratiu comerç d'espècies, sobretot l'incens i la mirra.[18]

Els sapiau-vos han deixat una gran cantitat d'inscripcions en el monumental alfabet musnad (Abecedari àrap meridional) i documents en escritura zabur (Vejau Alfabet sudarábigo), que comprenen al voltant de 1300 anys d'història i que varen terminar en l'extinció del regne en el VI.

Descobriments arqueològics

[editar | editar còdic]

El regne de Saba (o Sheba) va florir aproximadament entre el VIII i el III, quan va ser conquistat pel veí regne himyarita cap a l'any 275 d. C.[19] Els sapiau-vos estan associats principalment en la regió que hui ocupa l'actual Yemen, encara que la seua influència es va estendre també a zones veïnes, inclós la Banya d'Àfrica.[20]

El regne sabeo i el seu paisage arqueològic

[editar | editar còdic]

La civilisació sabea està estretament associada en l'antiga ciutat de Marib (l'actual Ma'rib), que va ser capital del regne i constituïx un dels jaciments arqueològics més importants de la regió. La ciutat se situa junt al Wadi Adhanah (també cridat Wadi Dhana), en els tossals de Balaq, les aigües estacionals dels quals varen ser aprofitades per mig d'un sofisticat sistema de rec que va sostindre l'economia agrícola sabea.[21]

El Gran Dic de Marib

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Ruïnes del Gran Dic de Marib (1988).

Un dels descobriments arqueològics més significatius vinculats als sapiau-vos és el Gran Dic de Marib, alçat sobre canals de rec que ya existien des d'al voltant de l'any 2000 a. C. L'inscripció més antiga conservada en el propi monument data del regnat del mukarrib sabeo Yatha' Amar Watar I (h. 760–740 a. C.), a qui tradicionalment s'atribuïx la seua construcció o una reparació primerenca.[22] A lo llarc dels sigles següents, el dic va ser ampliat i reforçat per successius governants, entre ells els reis himyaritas, que cap a l'any 115 a. C. varen prendre el control de l'obra i varen elevar la seua altura fins als 14 metros.[23]

El dic va complir un paper central en l'economia sabea en permetre controlar i distribuir l'aigua per a l'agricultura, i li'l considera un dels sistemes hidràulics més antics i alvançats del món antic.[22] El Gran Dic de Marib, també cridat Presa de 'Arim (سدّ العرم, sadd al-ʿArim), s'ubica aigües dalt de l'antiga Marib. El regne sabeo basava bona part de la seua riquea en el cultiu i comerç d'espècies i resines aromàtiques, en particular l'incens i la mirra.[20] Gràcies al sistema de canals i assuts que retenien les pluges monsòniques procedents de les montanyes propenques, els sapiau-vos varen conseguir una notable productivitat agrícola i forestal.[22]

La construcció del dic, aixina com el seu colapse definitiu en el VI, estan documentats en inscripcions sabeas trobades en el propi monument.[23] La solsida del dic també és mencionat en el Corán (sura 34, Saba), lo que reforça la seua rellevància històrica i cultural més allà de l'àmbit estrictament arqueològic.

Inscripcions i escritura

[editar | editar còdic]

Els sapiau-vos varen amprar l'escritura sudarábiga antiga (musnad), un dels sistemes d'escritura més antics documentats en la península aràbiga, els primers testimonis de la qual —fragments de ceràmica pintada trobats en Raybun, en el Hadramaut— es remonten a finals del segon mileni a. C.[24] Es tracta d'un abjad semítico —és dir, un sistema que anota principalment les consonante—, derivat en última instància de l'alfabet cananeo i estretament emparentat en l'escritura amprada per atres pobles d'Aràbia del Sur, com els minaicos i els catabanos, ademés del geʽez etíop.[24]

Els arqueòlecs han documentat mils d'inscripcions sudarábigas gravades en pedra, bronze i fusta, que constituïxen una font primordial per a reconstruir la llengua, les creències religioses, l'organisació política i les activitats comercials d'este poble.[24] Moltes d'elles estan dedicades a les divinitats del panteón sabeo, entre elles Almaqah, principal deu nacional, de caràcter astral, i complien tant funcions religioses com a administratives.[20]

Les inscripcions trobades en Marib, Sirwah i atres llocs sapiau-vos han segut clau per a reconstruir la cronologia i l'estructura de govern del regne, incloent decrets reals, campanyes militars i ofrenes als deus.[19]

Temples i pràctiques religioses

[editar | editar còdic]

La religió va ocupar un lloc central en la societat sabea, com reflectixen numerosos vestigis arquitectònics. S'han identificat temples dedicats a divinitats com Almaqah, principalment en Marib i en el jaciment de Sirwah, que va funcionar com un important centre de cult sabeo.[23] El Temple d'Almaqah en Sirwah és un de les troballes més rellevants en este sentit, ya que la seua estructura —en pati obert, columnes i altar— indica que es tractava d'un espai de cult comunitari, amprat també per a sacrificis rituals.[23] Un atre gran santuari dedicat a Almaqah, el temple d'Awwam (o Mahram Bilqis) en Marib, inclou una extensa necròpolis associada, lo que dona testimoni de la magnitut de les pràctiques funeràries i religioses sabeas.[25]

La Reina de Saba

[editar | editar còdic]

El regne sabeo està estretament vinculat a la tradició bíblica i corànica de la Reina de Saba (cridada Bilqis en la tradició àrap), célebre per la seua llegendària visita al rei Salomón, relatada tant en el Llibre dels Reis com en el Corán.[26] No existix evidència arqueològica que permeta identificar a una persona històrica concreta en esta figura; es tracta d'una tradició llegendària la relació exacta de la qual en el regne sabeo real seguix sent objecte de debat acadèmic.[19]

La caiguda del regne sabeo

[editar | editar còdic]

El decliu del regne sabeo sol atribuir-se a una combinació de factors, entre ells la pressió creixent del veí regne himyarita, que cap a l'any 275-280 d. C. va terminar per conquistar Saba en la seua totalitat.[19] El colapse definitiu del Gran Dic de Marib en el VI, despuix de sigles de reparacions successives, va provocar una greu disrupción de l'agricultura i el comerç regionals, en un context de decadència política ya alvançada.[23]

Pese a este decliu, el llegat arqueològic dels sapiau-vos perdura: en 2023, varis jaciments vinculats a l'antic regne de Saba en Marib varen ser incorporats a la Llista del Patrimoni Mundial de l'UNESCO.[27]

Mencions en diversos escrits

[editar | editar còdic]

La Visita de la Reina de Saba a Salomón que apareix en el Primer Llibre dels Reis 10:1:

"Sentint la reina de Sabá la fama que Salomón havia alcançat pel nom de Yahveh, va vindre a provar-li en preguntes difícils."

Apareixen mencionats en el Llibre de Job 1:14-15:

"Va vindre un mensager a on Job i li va dir: Els teus bous estaven llaurant i les asnas pastando prop d'ells; de sobte, varen irrompre els sapiau-vos i li'ls varen dur, i als criats els varen passar a gavinet."

En el Llibre d'Isaías 45:14:

"Aixina diu Yahveh: El treball d'Egipte, les mercaderies d'Etiopia, i els sapiau-vos, hòmens d'elevada estatura, es passaran a tu i seran teus; aniran darrere de tu, passaran en grills; et faran reverència i et suplicaran dient: Certament en tu està Deu, i no hi ha un atre fòra de Deu."

En el Llibre d'Ezequiel 23:42:

"I es va sentir en ella veu de companyia que es solazaba en ella; i en els varons de la gent comuna varen ser duts els sapiau-vos del desert, i varen posar polseres en les seues mans, i belles corones sobre els seus caps."

En el Llibre de Joel 3:8:

"i vendré els vostres fills i les vostres filles als fills de Judá, i ells els vendran als sapiau-vos, nació lluntana; perque Yahveh ha parlat."

I també en la Res Gestae Divi Augusti, a on Augusto diu:

"En Aràbia, l'eixèrcit va penetrar fins al territori dels sapiau-vos i a la ciutat de Mariba."

Corán

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Ruïnes de la presa històrica de l'antiga capital sabea de Ma'rib, en mig de les Montanyes Sarat de l'actual Yemen

.

El nom de Saba' es menciona en el Corán en les surahs al-Maeeda 5:69, an-Naml 27:15-44 i Sabaʾ. 34:15-17. La seua menció en la surah al-Naml es referix a la zona en el context de Salomón i la reina de Saba, mentres que la seua menció en la surah Sabaʾ es referix a l'Inundació de l'assut, en la que l'històric assut va quedar arruïnada per les inundacions. Sobre la frase Qawm Tubbaʿ Poble de Tubbaʿ, que apareix en la surah ad-Dukhan 44:37 i Qaf 50:12-14, Tubbaʿ era un títul per als reis de Saba', com per als himyaritas.[12]

Pràctiques religioses

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Inscripció que mostra la pràctica religiosa durant el pelegrinage.

L'escritor musulmà Muhammad Shukri al-Alusi [nota 2] compara les seues pràctiques religioses en l'Islam en el seu Bulugh al-'Arab fi Ahwal al-'Arab:[28]

Els àraps durant el periodo preislámico solien practicar certes coses que es varen incloure en la sharia islàmica. Per eixemple, no es casaven ni en la mare ni en la filla. Consideraven que casar-se simultàneament en dos germanes era el crim més atroç. També censuraven a qui es casara en la seua madrastra, i ho cridaven dhaizan. Feyen el pelegrinage major hajj i la menor umra a la Kaaba, realisaven la circumvalació al voltant de la Kaaba tawaf, corrien sèt voltes entre els monts Safa i Marwa sa'i, tiraven pedres i es llavaven despuix de mantindre relacions sexuals. També feyen gárgaras, s'aspiraven aigua fins al nas, es tallaven les ungles, es llevaven la pelussa púbica i practicaven la circumcisió ritual. Aixina mateix, tallaven la mà dreta als lladres i llapidaven als adúlteros.

Segons el heresiógrafo Al-Shahrastani, els sapiau-vos accepten tant el món sensible com l'inteligible, pero no seguixen lleis religioses, sino que centren el seu cult en entitats espirituals.[29]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Stuart Munro-Hi ha, Aksum: An African Civilization of Clapix Antiquity, 1991.
  2. ↑ Corán 27: 6-93
  3. ↑ 3,0 3,1 Corán 34:15-18
  4. ↑ Burrowes, Robert D. (2010). Diccionari històric del Yemen, Rowman & Littlefield, p. 319. ISBN 978-0810855281.
  5. ↑ St. John Simpson (2002). Regna de Saba: tesors de l'antic Yemen, British Museum Press, p. 8. ISBN 0714111511.
  6. ↑ Kitchen, Kenneth Anderson (2003). Sobre la fiabilitat de l'Antic Testament, Wm. B. Eerdmans Publishing, p. 116. ISBN 0802849601.
  7. ↑ «Els regnes de l'antiga Aràbia Meridional». British Museum.
  8. ↑ Kenneth A. Kitchen The World of "Ancient Aràbia" Séries. Documentació per a l'antiga Aràbia. Partix I. Marque cronològic i fonts històriques p.110
  9. ↑ «David i Salomón: en busca dels reis sagrats de la Bíblia i les raïls de la tradició occidental».
  10. ↑ (1893).«Himyarische Inschriften».Mordtmann.
  11. ↑ Javad Ali, L'articulat en l'història dels àraps abans de l'Islam, Volum 2, p. 420
  12. ↑ 12,0 12,1 Wheeler, Brannon M. (2002). Profetes en el Corán: Una introducció al Corán i a la exégesis musulmana, Continuum International Publishing Group, p. 166. ISBN 0-8264-4956-5.
  13. ↑ [Corán 27:6]]
  14. ↑ Corán 44:37
  15. ↑ Corán 50:12
  16. ↑ Nebes, 2023, pp. 330–332.
  17. ↑ Nebes, 2023, pp. 308–309.
  18. ↑ Yemen. History (en anglés). Consultat el 22 de juny de 2012.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Hoyland, Robert (2002). «Kings, Kingdoms and Chronology», Queen of Sheba: Treasures from Ancient Yemen, London: The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1151-3.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Robin, Christian (2002). «Saba and the Sabaeans», Queen of Sheba: Treasures from Ancient Yemen, London: The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1151-3.
  21. ↑ Wilkinson, Tony (2002). «Agriculture and the Countryside», Queen of Sheba: Treasures from Ancient Yemen, London: The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1151-3.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Wilkinson, Tony (2002). «Agriculture and the Countryside», Queen of Sheba: Treasures from Ancient Yemen, London: The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1151-3.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 Breton, Jean-François (2002). «Architecture: Religious, Civic, Military and Other», Queen of Sheba: Treasures from Ancient Yemen, London: The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1151-3.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Stein, Peter. “Palaeography of the Ancient South Arabian script. New evidence for an absolute chronology”. Arabian Archaeology and Epigraphy 24. doi:10.1111/aae.12024.
  25. ↑ Vogt, Burkhard (2002). «Death and Funerary Practices», Queen of Sheba: Treasures from Ancient Yemen, London: The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1151-3.
  26. ↑ Pennacchietti, Fabrizio A. (2002). «The Queen of Sheba in Art and Literature», Queen of Sheba: Treasures from Ancient Yemen, London: The British Museum Press. ISBN 978-0-7141-1151-3.
  27. ↑ «Landmarks of the Ancient Kingdom of Saba, Marib». UNESCO World Heritage Centre.
  28. ↑ al-Alusi, Muhammad Shukri. Bulugh al-'Arab fi Ahwal al-'Arab, Vol. 2, p. 122.
  29. ↑ Walbridge, John. "L'explicació dels deus grecs en l'Islam". Journal of the History of Idees, vol. 59, no. 3, 1998, pp. 389-403. JSTOR, www. jstor. org/stable/3653893.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Bafaqīh, M. ‛A., L'unification du Yémen antique. La lutte entre Saba’, Himyar et li Hadramawt d'Ier au IIIème siècle de l'ère chrétienne. París, 1990 (Bibliothèque de Raydan, 1).
  • Andrey Korotayev. Ancient Yemen. Oxford: Oxford University Press, 1995. ISBN 0-19-922237-1 [1].
  • Korotayev, Andrey. Pre-Islamic Yemen, Wiesbaden: Harrassowitz Verlag. ISBN 3-447-03679-6.
  • “Darius I and the Sabaeans: Ancient Partners in Ret Siga Navigation” . Journal of Near Eastern Studies 74 (2): 267–280. doi:10.1086/682344.
  • Ryckmans, J., Müller, W. W., and ‛Abdallah, Yu., Textes du Yémen Antique inscrits sur bois. Louvain-la-Neuve, 1994 (Publications de l'Institut Orientaliste de Louvain, 43).
  • Nebes, Norbert (2023). «Early Saba and Its Neighbors», Radner, Karen; Moeller, Nadine; Potts, D. T. (ed.). The Oxford History of the Ancient Near East: The Age of Pèrsia, Oxford University Press, pp. 299–375. ISBN 978-0-19-068766-3..
  • Article at Encyclopædia Britannica

Enllaços externs

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Sapiau-vos&oldid=1054288»