Sant Lesmes

La San Lesmes era una de les carabelas de l'expedició de García Jofre de Loaísa.

En 1525 Francisco de Hoces, al mando de la carabela Sant Lesmes, separat de l'Expedició de García Jofre de Loaísa, quan estaven en la costa oriental de l'Illa Gran de Terra del Fòc, va avistar el braç de mar que separa la part més meridional d'Amèrica de les illes Shetland del Sur, i hauria segut el primer en doblar la Cap d'Hornos i descobrir el pas entre l'Antàrtida i Amèrica (sense aplegar a adinsar-se en el Pacífic, puix va retornar junt al restant de l'expedició, que creuaria l'estret de Magallanes), tot això segons la relació que del viage va fer Andrés de Urdaneta. La possibilitat de que Hoces i la San Lesmes hagen aplegat tan al sur, alcançant la Cap d'Hornos hui està totalment descartada. El pas que ell hauria avistar es denomina en el seu honor «mar de Hoces» en Espanya. Xixanta anys despuix l'anglés Francis Drake ho va creuar, per lo que se li denomina pas o passage de Drake en el món anglosaxó, en la cartografia internacional, aixina com en Hispanoamèrica.

Despuix de creuar l'estret de Magallanes, la «San Lesmes» es va separar del restant de l'expedició i es va perdre en el Pacífic en 1526.

En el XX, es varen trobar indicis dels seus restants en Amanu, una de les illes de l'archipèlec de Tuamotu. Algunes teories indiquen que la tripulació va sobreviure i que o be varen seguir fins a Austràlia o be es varen quedar en les illes veïnes de Amanu, deixant rastres culturals que aplegarien fins a Nova Zelanda.

Historial

La carabela era de 80 tonellades. El capità era Francisco de Hoces, encara que va ser substituït per Diego Alonso de Solís. La tripulació s'estima en cinquanta a xixanta hòmens, la mitat gallecs i alguns vascs i flamencs.

Hipòtesis sobre el seu destí

Hipòtesis de Roger Hervé

Roger Hervé era conservador del Departament de Mapes de la Biblioteca Nacional de París i en 1982 va escriure Découverte fortuite de l'Australie et de la Nouvelle-Zélande parell dones navigateurs portugais et espagnols entre 1521 et 1528. Manté que la San Lesmes va continuar el seu viage cap a l'oest, intentant aplegar a les illes Molucas, i es va trobar en Nova Zelanda i Tasmania. Des d'ací varen seguir el llitoral est d'Austràlia cap al nort fins que varen ser capturats pels portuguesos.

Existixen alguns indicis de noms portuguesos o castellans en mapes antics d'Austràlia, cridada «Java la Gran», en una vaga referència portuguesa a una nau espanyola perduda, la tripulació de la qual va ser eixecutada degut a que els portuguesos protegien els drets del seu domini sobre les Molucas. Açò significaria que la costa oriental australiana va ser descoberta per navegants espanyols i portuguesos 245 anys abans que el navegant britànic James Cook.

Hipòtesis de Robert Langdon

En 1929, l'administrador de les Tuamotu, François Hervé, que no té relació alguna en Roger Hervé, va trobar quatre canons en els secs de Amanu. Va poder recuperar un que va dur al museu de Papeete, pero anys despuix va desaparéixer. En 1969, quan els francesos varen instalar una base militar en Hao, prop de Amanu, com a respal per a les proves nuclears en Mururoa i Fangataufa, el capità Hervé Li Goaziou va recuperar dos canons més (la repetició dels noms Hervé és pura casualitat). L'anàlisis dels canons, d'uns 560 kg, no conduïx a una conclusió definitiva sobre el seu orige i antiguetat. Sembla que podrien ser espanyols de el XVI. Segons les tradicions orals recollides en Amanu, algunes famílies són descendents dels supervivents d'un naufragi d'aquella época.

Robert Langdon és un investigador australià de l'Universitat de Canberra. En 1975 va escriure The Lost Caravel («La carabela perduda»), que va ampliar en 1988 en The Lost Caravel re-explored («La carabela perduda explorada de nou»). Repassant tots els barcos desapareguts i naufragats en el XVI en el Pacífic, aplega a la conclusió de que els canons de Amanu únicament poden ser de la San Lesmes. A pur de observacions culturals i genètiques construïx el hipòtesis de que els tripulants de la San Lesmes varen sobreviure i que, junt en els seus descendents, es varen escampar per atres illes deixant una marcada influència.

Segons Langdon, la San Lesmes es va desviar del restant de l'expedició per culpa d'una tormenta que la va dur al noroest. Va encallar en els secs de Amanu i varen tirar per la broda els canons i un atre llastre per a reflotar la carabela. Molt danyada, apleguen fins a Anaa, a on desembarquen alguns tripulants. Seguixen fins a Raiatea, a on s'establixen durant un temps per a reparar el barco o construir un atre nou. Anys despuix un atre grup va tornar a intentar el viage cap a l'oest fins a aplegar a Nova Zelanda.

Langdon afirma que els nàufrecs i els seus descendents varen ocupar una posició preeminent en les illes a on es varen establir. L'influència genètica explicaria per qué els primers exploradors europeus (Pedro Fernández de Quirós 80 anys despuix, i James Cook 240 anys més tarde) varen trobar uns indígenes de pell clara, ulls clars i pelirrojo o rossos. L'influència espiritual es notaria a partir de la religió que va sorgir en Raiatea al voltant del deu Ore. Explicaria les similituts de la creació del món en el Génesis i l'existència del concepte de la Santíssima Trinitat. Una atra influència seria la construcció de la piragua doble en vela llatina i la construcció d'unes barques en caixco. L'influència cultural explicaria per qué, en algunes illes, se saludaven alçant les mans o per qué en el XVI comencen a aparéixer en Nova Zelanda unes construccions similars als hórreos, els graners gallecs i asturians.

Vore també

• Campana Tamil

Bibliografia

• Robert Langdon, The Lost Caravel (1975), ISBN 0-85807-021-9
• Robert Langdon, The Lost Caravel re-explored (1988), ISBN 0-9588309-2-4