Anar al contingut

Radó

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Radó
«Rn» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore RN.

El radó és un element químic pertanyent al grup dels gasos nobles. En la seua forma gaseosa és incoloro, vàter i insípido i en forma sòlida el seu color és rojós. En la taula periòdica té el número 86 i símbol Rn.

El radó és producte de la desintegració del ràdio (226Ra), element altament radiactiu. L'isòtop 219Rn és producte de la desintegració de l'actini, cridat actinón i té una semivida de 4 segons. Ademés de tots estos, el radó té 22 isòtops artificials, produïts per reaccions nuclears per transmutació artificial en ciclotrones i acceleradors llineals. L'isòtop més estable és el 222Rn, també el més abundant, en una semivida de 3,8 dies i producte de la desintegració de el 226Ra. En emetre partícules alfa es convertix en 218Po.

Aplicacions

L'emanació del radó del sol varia en el tipo de sol i en el contingut d'urani superficial, aixina que les concentracions a l'aire lliure del radó es poden utilisar per a seguir masses d'aire en un grau llimitat. Este fet ha segut posat a l'us per alguns científics atmosfèrics.

Encara que alguns meges varen creure una volta que el radó es pot utilisar terapéuticamente, no hi ha evidència per a esta creència i el radó no està actualment en us mèdic, per lo manco en el món desenrollat.

El sismólogo italià Gianpaolo Giuliani havia anticipat el terremot que va sacsar la zona central d'Itàlia el 6 d'abril de 2009 i va basar els seus pronòstics en les concentracions de gas radó en zones sísmicamente actives, va ser denunciat a la policia per "estendre l'alarma" i es va vore obligat a llevar les seues conclusions d'Internet. Un més abans del terremot d'una magnitut d'entre 5,8 i 6,3 en l'escala de Richter que hauria deixat unes 50.000 persones sense sostre, al voltant de 26 ciutats varen sofrir danys greus i més d'un centenar de morts, unes furgonetes en altaveus varen començar a circular per L'Aquila (Itàlia) demanant als seus habitants que evacuaren les seues cases, en acabant de que el sismólogo anticipara que es produiria un gran terremot. Quan els mijos de comunicació varen preguntar sobre la suposta falla de les autoritats a l'hora de salvar a la població abans del terremot, el director de l'Institut Nacional de Geofísica, Enzo Boschi, va llevar importància a les prediccions de Giuliani.

"Cada volta que hi ha un sisme hi ha gent que diu que ho ha predit", va afirmar. "Per lo que yo sigues, ningú va predir este sisme en precisió. No és possible predir els terremots".

No obstant, existixen varis precedents de predicció de terremots a on han segut confirmades les altes concentracions d'este gas abans dels sismes. Per citar alguns eixemples: Galícia, Espanya en 1997 i Haicheng en China, en els anys setanta, la predicció dels quals a temps va salvar mils de vides. Estos terremots no varen ser predits basant-se únicament en les concentració del gas, pero est va ser un dels factors influents.

Història i etimologia

Aparat usat per Ramsay i Whytlaw-Gray per a aïllar el radó. M és un tubo capilar en aproximadament 0.1 mm³ del gas aïllat. El radó mesclat en hidrogen entra en el dispositiu d'evacuació a través de A; el mercuri es representa en color negre.

El radó va ser descobert en 1900 per Friedrich Ernst Dorn,[1] sent el quint element radiactiu conegut despuix de l'urani, el tori, el radi i el poloni.[2][3][4][5] En 1900 Dorn va informar sobre alguns experiments en els que va notificar que els composts de radi emanen un gas radiactiu al que va cridar Radium emanation (Ra Em).[6] Anteriorment, en 1899, Pierre i Marie Curie havien observat que el gas emés pel radi va mantindre la seua radiactivitat durant un més.[7] Eixe mateix any, Robert Bowie Owens i Ernest Rutherford, en l'Universitat McGill de Montreal, varen observar variacions en tractar de medir la radiació de l'òxit de tori.[8] Rutherford es va donar conte de que els composts de tori emeten contínuament un gas radiactiu que conserva els poders radiactius durant varis minuts, i va cridar primer a este gas emanació (del llatí "Emanara"),[9] i despuix emanació de tori (Th Em). En 1901, va demostrar que estes emanació són radiactives, atribuint als Curie el descobriment de l'element.[10] En 1903 André-Louis Debierne va observar similars emanació de l'actini,[11][12] este gas va ser denominat emanació de l'actini (Ac Em).

Varis noms varen ser sugerits per a estos tres gasos: exradio, extorio, i exactinio en 1904;[13] radó, torón, i actón en 1918;[14] radeón, toreón, i actineón en 1919, i, finalment[15] radó, torón, i actinón en 1920.[16] La semblança dels espectres d'estos tres gasos en els de l'argón, criptón i xenón, ademés del seu caràcter inerte, va dur a Sir William Ramsay a sugerir en 1904 que les "emanació" podien contindre un element nou de la família dels gasos nobles.[13]

En 1910, Sir William Ramsay i Robert Whytlaw-Gray varen aïllar el radó, varen determinar la seua densitat, i es va determinar que era el gas conegut més pesat.[17] Varen escriure que "L'expression de l'émanation du radium est fort incommode", (La presència de l'emanació de ràdio és molt incómoda) i varen sugerir el nou nom de nitón (Nt) (de la paraula llatina "nitens" que significa "lluent") per a emfatisar la propietat de radioluminiscencia que exhibix el gas,[17] i en 1912 va ser acceptat per la Comissió sobre Abundància d'Isòtops i Pesos Atòmics. En 1923, el Comité Internacional dels Elements Químics i l'Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) va elegir entre els noms de radó (Rn), torón (Tn), i actinón (An). Més tart, quan es varen numerar els isòtops en lloc de ser nomenats, l'element va prendre el nom de l'isòtop més estable, el radó, el torón Tn es renombró com 220Rn i el actinón An va ser renomenat com 219Rn. En la década de 1960, l'element encara es designava simplement com a emanació en alguns texts.[18] El primer compost sintetisat de radó, el fluorur de radó, es va obtindre en 1962.[19]

El perill d'una alta exposició al radó en les mines, a on es poden trobar exposicions que alcancen els 1.000.000 Bq / m³, és conegut des de fa molt temps. En 1530, Paracelso va descriure una malaltia degenerativa dels miners, la mala metallorum, i Georgius Agricola va senyalar l'importància de la ventilació en les mines per a evitar este mal de les montanyes (Bergsucht).[20][21] Este fet ya va ser identificat en 1879 com a causant de càncer de pulmó en una investigació efectuada per Herting i Hesse sobre els miners de Schneeberg, Alemània. Els primers estudis importants sobre el radó i la salut es varen efectuar en el context de la mineria de l'urani en la regió de Jáchymov en Bohèmia.[22] En els EE. UU., els estudis i l'adopció de mides de protecció solament es varen portar a terme despuix de décades d'efectes perniciosos sobre la salut dels miners de l'urani del suroest del país, al començament de la Guerra Freda; les primeres normes no s'implementen fins a 1971.[23]

La presència de radó en l'aire interior dels edificis va ser documentada ya en 1950. A partir de la década de 1970 es va iniciar l'investigació per a fer front a les fonts de radó en l'interior, els factors determinants de la concentració, efectes sobre la salut, i mides de protecció. En els Estats Units, el problema del radó en l'interior de les vivendes va tindre una gran repercussió pública, intensificant-se l'investigació despuix d'un incident àmpliament difòs en 1984. Durant una inspecció rutinària en una planta d'energia nuclear de Pennsilvània, es va trobar un treballador contaminat en radiactivitat. Una alta contaminació de radó en el seu domicili va ser identificada posteriorment com la causa responsable d'esta contaminació.[24]

Referències

  1. ↑ Dorn, F. E.(1900).«Die von radioactiven Substanzen ausgesandte Emanation».Abhandlungen der Naturforschenden Gesellschaft zu Trobe.23: 1–15.
  2. ↑ Partington, J. R.(1957).«Discovery of Radon».Nature.179(4566): 912.doi:10.1038/179912a0.
  3. ↑ «Timeline of Element Discovery». The New York Times Company (2008). Archivat des de l'original, el 8 de febrer de 2009. Consultat el 28 de febrer de 2008.
  4. ↑ Schüttmann, W.(1988).«Zur Entdeckungsgeschichte dones Radons».Isotopenpraxis Isotopes in Environmental and Health Studies.24(4): 158.doi:10.1080/10256018808623931.
  5. ↑ Brenner, David J.(2000).«Rutherford, the Curies, and Radon».Medical Physics.27(3): 618.doi:10.1118/1.598902.
  6. ↑ Dorn, Friedrich Ernst(1900).«Ueber die von radioaktiven Substanzen ausgesandte Emanation».Abhandlungen der Naturforschenden Gesellschaft zu Trobe.Stuttgart:22: 155.
  7. ↑ Curie, P.(1899).«Sur la radioactivite provoquee parell els rayons de Becquerel».Comptes rendus hebdomadaires dones séances de l'Académie dones sciences.129: 714–6.
  8. ↑ Rutherford, E.(1899).«Thorium and uranium radiation».Trans. R. Soc. Ca..2: 9–12.: "The radiation from thorium oxide was not constant, but varied in a most capricious manner", whereas "All the compounds of Uranium give out a radiation which is remarkably constant."
  9. ↑ Rutherford, E.(1900).«A radioactive substance emitted from thorium compounds».Phil. Mag..40: 1–4.
  10. ↑ Rutherford, E.(1901).«The new gas from radium».Trans. R. Soc. Ca..7: 21–5.
  11. ↑ Giesel, Fritz(1903).«Ueber donen Emanationskörper aus Pechblende und über Radium».Chemische Berichte.36: 342.doi:10.1002/cber.19030360177.
  12. ↑ Debierne, André- Louis(1903).«Sur la radioactivite induite provoquee parell els sels d'actinium».Comptes rendus hebdomadaires dones seances de l'Academie dones sciences.136: 446.
  13. ↑ 13,0 13,1 Ramsay, Sir William(1904).«The Spectrum of the Radium Emanation».Proceedings of the Royal Society.73(488–496): 470–6.doi:10.1098/rspl.1904.0064.
  14. ↑ Schmidt, Curt(1918).«Periodisches System und Genesis der Elemente».Z. Anorg. Ch..103: 79–118.doi:10.1002/zaac.19181030106.
  15. ↑ Perrin, J(1919).«Radon».Annales de Physique.11: 5.
  16. ↑ Adams, Elliot Quincy(1920).«The Independent Origin of Actinium».J. Amer. Chem. Soc..42(11): 2205.doi:10.1021/ja01456a010.
  17. ↑ 17,0 17,1 Ramsay, W.(1910).«La densité de l'emanation du radium».Comptes rendus hebdomadaires dones seances de l'Academie dones sciences.151: 126–8.
  18. ↑ Grosse, A. V.(1965).«Some physical and chemical properties of element 118 (Eka-Em) and element 86 (Em)».Journal of Inorganic and Nuclear Chemistry.Elsevier Science Ltd..27(3): 509.doi:10.1016/0022-1902(65)80255-X.
  19. ↑ Fields, Paul R.(1962).«Radon Fluoride».J. Amer. Chem. Soc..84(21): 4164.doi:10.1021/ja00880a048.
  20. ↑ Li radon, aspects historiques et perception du risque, Roland Masse.
  21. ↑ Radon Toxicity: Who is at Risk?, Agency for Toxic Substances and Disease Registry, 2000.
  22. ↑ Proctor, Robert N. The Nazi War on Cancer. Princeton University Press, 2000 p. 99 ISBN 0691070512.
  23. ↑ Edelstein, Michael R., William J. Makofske. Radon's deadly daughters: science, environmental policy, and the politics of risk. Rowman & Littlefield, 1998, pp. 36–39 ISBN 0847683346.
  24. ↑ Samet, J. M.(1992).«Indoor radon and lung cancer. Estimating the risks».The Western journal of medicine.156(1): 25–9.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Radó&oldid=1630626»