RD-107

El RD-107,[1] junt al RD-108, és un model de motor d'eixida desenrollat inicialment per a propulsar el missil R-7 Semyorka. Despuix, els motors RD-107 es varen continuar amprant en els sistemes de llançament espacials basats en el R-7. En el 2007, el Soyuz FG seguia amprant uns motors, els RD-117, molt similars a l'original.[2] RD són les inicials en rus de Реактйвный двигатель "Reaktiwny Dwigatel" motor a reacció.
Disseny
El RD-107 es va dissenyar entre 1954 i 1957, en l'Agència de Disseny i Laboratori de Dinàmica de Gasos (OKB-456), baix la direcció de Valentí Glushkó. Estos laboratoris estaven perfeccionant el material capturat als alemans al final de la Segona Guerra Mundial. Desenrollant els propulsors per a les eixides R-1 al R-5, noves cámara experimentals com la КС-50 "Лилипут", provada el 26 d'abril de 1949. Esta cambra posseïx característiques que s'ampraren en el RD-107 com són una configuració cilíndrica i una doble paret. L'interior de coure i l'exterior d'acer, circulant refrigerant entre abdós. Pero mentres en la КС-50 s'amprava aigua com refrigerant en el RD-107 s'amprava el mateix combustible abans d'aplegar als cremadors. A finals de 1949 es crea la cambra de proves ЭД-140 encara més perfeccionada.
En 1953 es va dissenyar el RD-105, i el RD-106, en una única cámara. Pero es produïen inestabilitat que acabaven destruint el motor. No es va poder trobar solució al problema; i ademés es varen aumentar els requeriments del missil R-7 en lo que es necessitaves més potència. Per lo que es varen cancelar els dissenys de el RD-105/106.
El RD-107 disponia de quatre cambres relativament més chicotetes per a facilitar el control de les inestabilitat.
Configuració
Es tracta d'una motor coet de cicle obert en generador de gas. Cada motor està format per quatre cámara fixes i dos orientables més chicotetes. Totes les cambres compartix un únic equip de turbobomba de 4000kw.
Ampra oxigen líquit i querosén RP-1 com propergols. I peròxit de hidrogen i nitrogen líquit per a realisar tasques auxiliars.
Per al funcionament de la turbobomba es basava en la turbina Walter. El peròxit de hidrogen es descompon catalíticamente segons la reacció fortament exotèrmica:
Com a resultat s'obté una mescla de vapor d'aigua i oxigen a alta temperatura (≈550 °C). Este mescla en rus rep el nom de парогаз, pero en espanyol no té un nom específic. La mescla s'encarregava d'impulsar la turbina de la turbobomba.
La turbobomba consta de quatre bombes, dos principals, que impulsen l'oxigen líquit i el querosén, acoplades directament a l'eix de la turbina i dos secundàries acoplades a l'eix per mig d'engranages. La turbina compartix l'eix en la bomba d'oxigen mentres que l'eix de la bomba de querosén està unit de forma solidària a l'eix de la turbina. Les bombes secundàries s'encarreguen de l'H2O2 i del nitrogen líquit.[3]
El peròxit de hidrogen és bombejat al generador de gas que consistix en un recipient reblixc chicotets cossos irregulars d'entre 6 a 10 mm de recoberts de catalisador i catalisador en gra fi. El producte de la descomposició a uns 550 °C i 5.35 MPa s'envia a la turbina. Per una atra part el nitrogen líquit es bombeja per un serpentín colocat en la descàrrega de la turbina, el evaporador. Allí s'evapora i s'ampra per a presurizar els tancs de l'etapa. Esta presurisació té dos fins, per un costat fa que la pressió a l'entrada de la bomba d'alimentació siga major per lo que disminuïx la possibilitat de cavitacions en la mateixa, i per un atre costat millora l'estabilitat dels tancs evitant deformacions en les parets d'estos. El combustible és bombejat al cremador passant pel canal de refrigeració de la cámara, per un costat es gela la paret de la cambra i per un atre el combustible es calfa i aumenta la temperatura de la combustió.

Este model s'ampra en els propulsors laterals, fase 0. Per al propulsió central, fase 1, s'ampra el RD-108 en el que compartix gran part del disseny.
Fabricació
Estos motors es varen produir en la fàbrica de Samara, baix la supervisió de la branca Privolzhskiy de NVO Energomash.[4] Es va organisar com una branca de el OKB-456 en 1957 específicament dedicada a la fabricació de el RD-107 i el RD-108.
Variacions
La successives modificacions de el RD-107 han donat lloc a distintes versions
8D74 8D728 11D511 14D22 (també coneguda com RD-107A)
Els treballs en 14D22 varen començar (junt en els de el seu complemetari 14D21) en 1986, i el primer disseny preliminar va estar llest en 1993. Es va modificar el cap d'injecció per a millorar l'espente específic. La primera volta que es va amprar en el llançament en un carguero Progress va ser en maig del 2001. I el primer vol tripulat va ocórrer en octubre del 2002.[4]
Especificacions
Espente 813 kN (183 klbf) a l'envolament Espente 991 kN (223 klbf) en el buit Impuls específic 245 kgf·s/kg (2,40 kN·s/kg) a l'envolament Impulse específic 310 kgf·s/kg (3,04 kN·s/kg) en el buit Pressió en cambra 5,85 MPa (848 psi) Propergoles: Oxigen Líquit (Lox)/RP-1
Referències
«RD-107-8D74». Encyclopedia Astronautica. «RD-107/108». Жидкостные ракетные двигатели.
- ↑ «RD-107». Encyclopedia Astronautica.
- ↑ «RD-117». Encyclopedia Astronautica.
- ↑ ЖРД РД-107 и РД-108 и их модификации
- ↑ 4,0 4,1 «RD-107/108». NPO Energomash. Archivat des de l'original, el 6 de febrer de 2013.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre RD-107.
DISPOSITIF MOTEUR RD-107
- Este artícul conté una traducció derivada de «RD-107» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.