President d'Alemània

El president federal de la República Federal d'Alemània (en alemán: Bundespräsident der Bundesrepublik Deutschland), més conegut com a president d'Alemània, és el cap d'Estat d'Alemània. És elegit per a un màxim de dos mandats de cinc anys per la Bundesversammlung (Assamblea Federal), un orgue mixt del Bundestag i igual número de membres enviats pels parlaments dels estats federats (Landtage). L'actual president d'Alemània és Frank-Walter Steinmeier, membre del Partit Socialdemócrata d'Alemània.

Tasques

La Llei Fonamental conferix a la presidència uns poders d'un caràcter fonamentalment representatiu per a previndre els problemes que es varen donar durant la República de Weimar. En l'elecció del canceller federal, el president federal pot propondre un candidat; no obstant, esta proposta no és vinculant per al parlament. Qualsevol acte oficial del president requerix el vist i plau del Govern Federal i, a diferència del Reichspräsident durant la República de Weimar, no pot promulgar decrets d'emergència.

D'acort en la Llei Fonamental, el president federal és el representant de tot l'Estat i, per lo tant, té que suspendre la seua militància si pertany a algun partit (la qual cosa va anar el cas de tots els presidents federals fins a l'expresident Joachim Gauck, que ya era independent en ser elegit). És cap d'Estat i no de govern, permetent una clara divisió de l'Estat i del Govern, també mantenint una neutralitat política i en un mínim, verdaders poders d'acció i decisió, a diferència del Cap de govern, el Canceller d'Alemània.

El president federal és l'encarregat de firmar les lleis per a que puguen ser publicades en el Bundesgesetzblatt (Bolletí Oficial de l'Estat) i entren en vigor. Pot negar-se a firmar una llei si dubta de la seua constitucionalitat; no obstant, en este cas, els atres òrguens constitucionals (Bundestag, Bundesrat i Govern federal) podrien apelar al Tribunal Constitucional per a que decidixca el cas. Si el Tribunal Constitucional decidira la constitucionalitat de la llei, el president federal tindria que firmar-la o dimitir. Des de 1949, solament en cinc ocasions un president federal s'ha negat a firmar una llei; i en cap d'eixos casos la decisió va ser apelada davant el Tribunal Constitucional.

Solament en algunes situacions concretes d'excepció, el president federal té competències polítiques autèntiques. Pot dissoldre el Parlament Federal (Bundestag) en dos casos: Si en l'elecció del canceller federal cap candidat conseguix la majoria absoluta despuix de tres votacions, el president federal pot decidir entre nomenar al candidat més votat per a que forme un govern en minoria, o dissoldre el Bundestag i convocar eleccions noves (art. 63 GG). No obstant, des de 1949, mai s'ha donat este cas.

Ademés, el president federal pot dissoldre el Bundestag si el canceller s'afronta a una moció de confiança i la pert (art. 68 GG). Fins a l'actualitat, açò ha passat quatre voltes (1972, 1983, 2005 i 2024). No obstant, totes estes dissolució havien segut provocades a propòsit pel Govern Federal per a fer possible eleccions anticipades, ya que el sistema parlamentari alemà no preveu cap atra forma per a dissoldre el Bundestag.

Història

República de Weimar (1918-1933)

Artícul principal → President d'Alemània (1919-1945).

Erro al crear miniatura:

Friedrich Ebert, primer president d'Alemània

Despuix de l'abdicació forçada de l'emperador Guillermo II i la proclamació de la República Alemana el 9 de novembre de 1918, el cap d'Estat d'Alemània va tindre el títul de Reichspräsident (lliteralment, "President de l'Imperi"). Segons la Constitució de Weimar, va ser elegit de forma directa per la població i tenia un gran número de competències, entre elles la de convocar eleccions, nomenar al canceller, dissoldre el parlament i, sobretot, promulgar decrets d'emergència (Notverordnungen) en valor llegislatiu immediat, encara que revocables pel parlament.

Mentres el primer President del Reich, el socialdemócrata Friedrich Ebert va fer un us discret i moderat d'estes competències, despuix de la mort d'est, en 1925, va ser elegit president el vell i políticament poc expert Paul von Hindenburg, qui havia segut cap de l'Estat Major alemà durant la Primera Guerra Mundial i es declarava a sí mateixa monàrquic. Quan, a conseqüència de la crisis econòmica mundial, en 1930 es va trencar el govern de gran coalició entre els partits democràtics, Hindenburg va acodir a nomenar canceller a Heinrich Brüning (Partit del Centre) qui no contava en una majoria parlamentària, i va escomençar a governar a través de decrets d'emergència, dissolent el parlament cada volta que este amenaçava en revocar un d'estos decrets. Per lo tant, entre 1930 i 1933, el verdader poder de govern en Alemània recaïa en l'anomenada caçola de consellers d'Hindenburg.

En 1932, Hindenburg va ser reelegit en les eleccions presidencials, derrotant a Adolf Hitler, el seu principal contendent. No obstant, en giner de 1933, Hindenburg ho va nomenar canceller.

Despuix de la mort d'Hindenburg en 1934, Hitler va assumir també el càrrec de cap d'Estat baix el títul de Führer und Reichskanzler ("Caudillo i Canceller del Reich"), consolidant aixina el seu poder de govern totalitari. Despuix del suïcidi d'Hitler, a finals de la Segona Guerra Mundial, li va succeir l'almirant Karl Dönitz durant tres semanes, fins que va ser detingut per les tropes britàniques.

Entre 1945 i 1949, formalment no va existir cap Estat alemà, per lo que tampoc hi havia jefatura d'Estat.

República Democràtica Alemana (1949-1990)

Artícul principal → Anexe:Caps d'Estat d'Alemània.

Estandart del president del Consell d'Estat de la RDA (1960-1990)

En la República Democràtica Alemana, l'Estat socialiste creat en l'Alemània oriental, el càrrec de cap d'Estat solament va existir fins a 1960. Despuix de la mort del primer i únic president de la RDA, Wilhelm Pieck, en 1960 es va crear el Consell d'Estat (Staatsrat) com a orgue colectiu de jefatura d'Estat, seguint el model de l'URSS.

El primer president del Consell d'Estat va ser Walter Ulbricht, que al mateix temps era Primer Secretari del Comité Central del Partit Socialiste Unificat d'Alemània. Despuix de la seua mort en 1973, Willi Stoph va ser elegit president del Consell d'Estat, encara que va tindre un paper més be dèbil front a Erich Honecker, qui des de 1971 controlava el partit. En 1976, Honecker va adoptar també el càrrec de president del Consell d'Estat, en lo que va tornar a haver una unió personal entre els majors càrrecs de partit i Estat.

Despuix de la caiguda del Mur de Berlín i l'afonada del règim socialiste baix el curt mandat d'Egon Krenz, va ser elegit president del Consell d'Estat Manfred Gerlach, un destacat líder d'un dels menuts partits tolerats pel règim socialiste i un dels primers dirigents que havia reclamat reformes.

Despuix d'un canvi constitucional, la dissolució del Consell d'Estat i la realisació d'eleccions lliures en 1990, Sabine Bergmann-Pohl va ser elegida presidenta de la Cambra del Poble (Volkskammer), el parlament de la RDA, i com tal també va actuar com a cap d'Estat. No obstant, la seua activitat pràcticament solament va consistir en administrar la reunificació de la RDA en la República Federal d'Alemània, portada a terme el 3 d'octubre de 1990.

República Federal Alemana des de 1949

Encara que el càrrec de president federal dona poques possibilitats de gestió política, els diferents presidents a lo llarc de l'història de la República Federal sí varen aprofitar la seua autoritat moral per a marcar el clima polític.

Vila Hammerschmidt, residència oficial del president federal en Bonn fins a 2008

El primer president federal va ser Theodor Heuss (1949-1959), un lliberal que ya havia segut parlamentari durant la República de Weimar. Va marcar el càrrec en el seu talant suprapartidista i va tractar de recuperar la confiança de l'estranger en la nova Alemània Occidental lliberal-democràtica. Va rebujar obtindre un tercer mandat, per al qual haguera segut necessari un canvi constitucional, per a evitar la creació d'una «lex Heuss» i la personalisació del càrrec.

En 1959, el canceller Konrad Adenauer primer va anunciar el seu desig de succeir a Heuss, encara que després es va retractar i va permanéixer en el seu càrrec. Finalment va ser elegit president federal Heinrich Lübke, que va tindre una presidència més be dèbil.

l'elecció del socialdemócrata Gustav Heinemann en 1969 va ser un acte extremamente polític, ya que va ser elegit en els vots dels partits socialdemócrata i lliberal, un any ans que estos dos partits també formaren una coalició de govern baix el canceller Willy Brandt. Heinemann va subrallar repetidament les tradicions democràtiques i lliberals d'Alemània, convertint-se en un dels presidents federals més respectats. En 1974, va renunciar a un segon mandat.

Açò va obrir el camí al lliberal Walter Scheel, que abans havia segut ministre d'Assunts Exteriors en el gabinet de Brandt. No obstant, les pretensions de Scheel de politisar el càrrec i ficar-se en assunts polítics actuals varen fracassar sobretot per la resistència del canceller Helmut Schmidt.

En 1979 va ser elegit Karl Carstens, la decisió de la qual més important va ser la de dissoldre el parlament en acabant de que el canceller Helmut Kohl perguera a propòsit una moció de confiança en l'idea d'ampliar la seua majoria en unes eleccions anticipades en 1983. Encara que varis diputats es varen querellar contra esta decisió, finalment el Tribunal Constitucional va refrendar el procediment de Carstens.

Richard von Weizsäcker (1984-1994) és considerat un dels presidents federals més importants de l'Història. Es recorda sobretot el seu discurs pel 40 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, en la que va definir el 8 de maig de 1945 no com el "dia de la derrota", sino el "dia de la lliberació" d'Alemània. Açò va ser aplaudit internacionalment i per la major part de la societat alemana, encara que també va ser criticat pels sectors de la dreta conservadora. Ademés, Weizsäcker va criticar durament la gran influència dels partits en la política alemana, alguna cosa que pot ser explicat també per les seues diferències personals en el canceller Kohl.

Castell de Bellevue, residència oficial del President Federal en Berlín, des de 1994.

En 1994 va ser elegit president federal el fins a llavors president del Tribunal Constitucional, Roman Herzog, conegut sobretot per les seues crítiques de supostes negligència de la política front a la situació econòmica.

El seu successor va ser Johannes Rau (1999-2004), que va començar en la tradició de fer discursos anuals dedicats a temes importants de l'actualitat política (els cridats "discursos de Berlín"). En ells, va parlar d'assunts com l'integració d'immigrants o les conseqüències de la globalisació, encara evitant atacs contra polítics actius. Ademés, va anar el primer cap d'Estat en fer un discurs en alemà en el parlament d'Israel.

Horst Köhler, en el càrrec des de 2004 fins a 2010, va anar el primer president federal que mai abans havia tingut un càrrec important de política interior, ya que, abans de ser nomenat, havia segut cap del Fondo Monetari Internacional. Els seus comentaris sobre la política diària tendien a posicions proindustrials, com en cridar "insuficients" les reformes socioeconòmiques del canceller Gerhard Schröder, i patriòtiques: la frase "yo vullc al nostre país", pronunciada en el seu discurs d'entrada en funcions, va ser considerada per molts com el rompimiento d'un tabú. En 2005, va decidir dissoldre el Parlament Federal despuix d'una moció de confiança perduda deliberadament per Gerhard Schröder, per a fer possibles eleccions anticipades. Com en 1983, alguns diputats es varen querellar sense èxit contra esta decisió davant el Tribunal Constitucional. Ademés, Köhler va adquirir certa fama per negar-se en tres casos a firmar lleis que considerava inconstitucionals, alguna cosa que rara volta havia ocorregut abans. Encara que el Govern Federal, en teoria, podria haver apelat al Tribunal Constitucional per a obligar Köhler a firmar-les, es va decidir a no proseguir-les.

Despuix de fortes crítiques que Köhler va afrontar per les seues declaracions sobre el compromís militar de Berlín en Afganistan, justificant la presència militar alemana en la necessitat de protegir els interessos comercials de Berlín en l'exterior, va presentar la seua renúncia al càrrec en data 31 de maig de 2010, indicant haver segut mal comprés, i que les seues paraules no es referien a l'impopular missió alemana en Afganistan.

Va ser succeït pel socialdemócrata Jens Böhrnsen de manera interina, fins que va ocupar el seu càrrec Christian Wulff, despuix de les eleccions el 30 de juliol de 2010. En 2012 Wulff va renunciar per un escàndal de corrupció, reemplaçant-li de forma interina el ministre-president de Baviera, Horst Seehofer (CSU). En l'elecció presidencial de 2012 va ser elegit l'independent Joachim Gauck.

En l'elecció presidencial de 2017 va ser elegit el socialdemócrata Frank-Walter Steinmeier, qui va assumir el càrrec el 19 de març de 2017. Steinmeier va ser reelecto per a un segon mandat en l'elecció presidencial de 2022.

Vore també

• Canceller d'Alemània
• Política d'Alemània
• Margraves de Brandeburgo, reis de Prusia i emperadors d'Alemània
• Anex:Presidents d'Alemània