Prípiat

Prípiat (en ucranià, При́п'ять, Prýp´iat´; en rus: При́пять, Prípyat´) és una ciutat fantasma en la zona d'exclusió de Chernóbil al nort d'Ucrània en la regió de Kiev, propenca a la frontera en Bielorússia.[1] Deu el seu nom al riu que passa prop de la ciutat.
La ciutat, pròxima a la central nuclear de Chernóbil, va sofrir els efectes directes de l'accident nuclear de el 26 de abril de 1986, i els seus habitants varen tindre que ser evacuats per a protegir-los de la gran radiació. La gran cantitat de materials radiactius expulsats pel reactor danyat, que es varen estimar unes cinccentes voltes majors que els lliberats per la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima en 1945, varen fer que la ciutat es vera greument afectada.
L'evacuació va ser portada a terme pel eixèrcit soviètic 36 hores despuix de l'accident, la majoria dels habitants varen ser evacuats de les seues cases per a protegir-los de la radiació. Els animals tant domèstics com a salvages varen deure ser abandonats per a evitar que transportaren en els seus pelajes radiació cap a zones no afectades.
Història
Prípiat va ser fundada el 4 de febrer de 1970 expressament per a donar llar als treballadors de la central nuclear Vladímir Ilich Lenin de Chernóbil i a les seues famílies.[2][3] Per la seua estratègica posició geogràfica en un clima relativament templat i un sol molt fèrtil, prop d'una estació de tren, una autopista, i per supost el riu Prípiat, la ciutat va començar a desenrollar-se, convertint-se en una de les zones més agradables per a viure de l'Unió Soviètica.[3] Per açò, la població en sol setze anys va créixer fins a més de 40 000 persones. La construcció de la ciutat va ser portada a terme pel Partit Comuniste de l'Unió Soviètica, mentres Leonid Brézhnev era el secretari general.

La ciutat es va estendre i les primeres persones en habitar-la varen ser els constructors, que varen guanyar experiència, junt en varis polítics soviètics de tots els extrems de l'Unió Soviètica.
Prípiat estava composta per varis microdistritos (veïnats), en un radial travessant el centre de la ciutat. En la ciutat, els constructors varen afegir numeroses senyals i panels lluminosos, que varen ser acompanyats també de decoració de ceràmica en les fronteres dels edificis. La bellea de la ciutat tenia que ser fonamental per als treballadors de la central, i per això es varen contractar arquitectes soviètics progressistes que pogueren visualisar-ho. Els llocs més cridaners de la ciutat eren l'entrada, el Centre Cultural Energetik, l'edifici d'administració, el café Prípiat (que es trobava prop del riu), i en el centre de la ciutat, el bulevar Lenin. La creativitat era aprofitada pels arquitectes ciutadans que l'incorporaven al païsage de la ciutat.
A diferència de les ciutats d'importància militar, l'accés a Prípiat no estava restringit abans del desastre. Abans de l'accident de Chernóbil, les centrals nuclears eren vistes per l'Unió Soviètica com més segures que atres tipos de centrals elèctriques, i varen ser presentades com un guany de l'ingenieria soviètica, a on l'energia atòmica era utilisada per a proyectes pacífics. L'eslògan «àtom pacífic» (en rus: мирный атом, mirny átom) era popular en eixos temps. Inicialment la construcció del complex estava prevista a sol 25 km de Kiev, pero l'Acadèmia de Ciències d'Ucrània, junt en atres òrguens, varen expressar la seua preocupació a que la central estiguera tan prop de la ciutat, per lo que la planta i Prípiat varen ser construïdes en la seua actual localisació, a uns 100 km de Kiev.
Desenroll urbà
En febrer de 1970, a l'inici de la seua construcció, els funcionaris varen aplegar a la conclusió de que la major part dels 10 000 habitants que varen tindre inicialment provenien de Kiev, i pensant en fer que els nous pobladors se sentiren més com en casa, varen plantar un arbust de roses per habitant, aixina que per a 1986 la ciutat tenia prop de 50 000 arbusts de roses aproximadament.
Les primeres vies urbanes es varen cridar avinguda dels Entusiasta i el carrer de l'Amistat dels Pobles. A fins de 1985, la ciutat disponia d'un centre cultural, una biblioteca, un cine, un hotel, una escola d'art en una sala de concerts, institucions mèdiques, escoles de formació professional, una escola tècnica d'ingenieria nomenada Kúibyshevsk, institucions domèstiques, menjadors, cafeteries, tendes i més de dèu guarderies.
La ciutat també tenia una zona més propenca a la central en la que els empleats en eixir podien relaixar-se i fer pícnics en les seues famílies i inclús es feyen competicions entre els empleats. Prípiat era un lloc de recreació en el que vivien habitants en una mija de trenta anys. Els constructors es varen empenyorar enormement en els jardins d'infants i les instalacions deportives. Pero, sobretot, varen prestar atenció a la mija d'edat ciutadana i va poder comprovar-se que dels primers habitants la majoria no eren majors de vintissís anys. Més de mil bebés naixien cada any en Prípiat, per lo que era molt habitual vore les mares casi tots els dies en els seus chiquets.
Segons els plans mestres del desenroll de la urbs, se suponia que alcançaria a lo manco 80 000 habitants, s'esperava que la ciutat atòmica anara una de les més boniques de tota Ucrània. Durant la seua millor época, era coneguda en l'Unió Soviètica com «la ciutat del futur», puix era una ciutat planejada que contava en àmplies avingudes, edificis de fins a 16 pisos d'altura, abundant vegetació, una mija d'edat de 26 anys i casi inexistents índexs de criminalitat.[4] Ademés, el govern municipal tenia en marcha plans d'expansió i millora, que incloïen la construcció d'una torre de televisió, un hotel, dos centres comercials, pabellons deportius, cines i un atre palau de la cultura.[4]
Evacuació de la població
- Artícul principal → Accident de Chernóbil.

Els òrguens de districte de la RSS de Bielorússia i RSS d'Ucrània, aixina com de defensa civil varen rebre l'informe sobre l'explosió i fòc en la central nuclear de Chernóbil enjorn en el matí del 26 d'abril de 1986. Vàries hores despuix, el personal de defensa civil de la RSS d'Ucrània es va desplegar en la ciutat. Els militars varen colocar cordoneres i varen prohibir l'entrada i eixida de tots els vehículs de transport, en excepció dels camions de servici. Per la vesprada es va organisar el control constant de l'estat de la radiació en Prípiat i afores. Els nivells més alts de radiació es concentraven en l'oest de la central, pero la difusió de la contaminació radiactiva va ser més be insignificant pel poc vent. El personal de defensa civil estava preparat per a l'evacuació de la ciutat, encara que solament el Govern de l'Unió Soviètica era capaç de prendre eixa decisió, que no es va aplegar a produir fins a passades 20 hores despuix de l'accident. Les autoritats soviètiques, al mando de Mijaíl Gorbachov, varen assegurar a la població que podien continuar en les seues vides normals. Inclús les escoles de Prípiat varen obrir les seues portes i varen rebre als chiquets de forma habitual.[2]
De nit, el nivell de radiació en Prípiat va superar el fondo natural en 600 000 voltes (0,1 mSv/h). Encara que la situació de la radiació no causava alerta, els físics de la comissió governamental recomanaven evacuar als habitants, ya que no podien jujar en confiança sobre l'estat de la zona del reactor actiu i un major desenroll de l'accident. Prop de les 22:00, la Comissió va aplegar a la conclusió de començar l'evacuació al sendemà. Es va contactar a les organisacions de transport en Kiev, que varen organisar una entrega de més de dos mil autobusos, que varen aplegar de nit. Les autoritats civils locals dels assentaments circumdants es varen preparar per a rebre als evacuats.
Durant el dissabte 26 d'abril, no es va fer l'advertència oficial a la població local sobre la necessitat d'estar en les seues cases. No es va organisar tampoc la difusió de tauletes de yodur de potassi ni la dels respiradores per als chiquets, ya que no eren suficients.
A les 7 del matí del dumenge, el president de la comissió governamental va confirmar una decisió sobre l'evacuació de la població de Prípiat. A les 10:00, es va reunir en autoritats de la ciutat i els va donar instruccions per a la preparació de l'evacuació, que estava prevista a les 14:00. A les 13:10, un curt mensage oficial va ser transmés per ràdio als habitants, comunicant-los que s'hauria produït una «situació insatisfactòria de radiació» i que com a mida de seguritat s'havia decidit evacuar-los per tres dies. Les autoritats contaven en 2700 autobusos, 15 barcos, dos trens i 300 camions, sumat a al voltant de 9000 persones que s'havien anat en les seues vehículs particulars.[5]
A les 14:00, el primer autobús va creuar el bulevar Lenin, i per a les 17:00 la ciutat estava deserta. A les 18:20, la policia va revisar tots els apartaments i va contabilisar a 20 persones que varen refusar ser evacuades, els cadàvers de les quals varen ser trobats semanes despuixcita requerida. Els evacuats varen ser colocats en famílies de les ciutats i llogarets dels districtes contigus.
Es va prevore l'evacuació per a unes 50 000 persones, pero el número real va ser menor degut a que alguns ya havien abandonat la ciutat o s'havien anat a un atre lloc la fi de semana. No obstant, les autoritats varen informar a la població de que no hi havia necessitat de dur res en si, llevat documents i aliments per al viage, ya que retornarien a les seues cases «en tres dies».[2] Segons la font oficial d'informació, els vehículs de transport varen ser suficients i l'evacuació va ser relativament fàcil.
Expansió de l'àrea d'evacuació
- Artícul principal → Zona d'exclusió de Chernóbil.

El 28 d'abril de 1986, la defensa civil de la RSS d'Ucrània es va oferir a crear entorn a la central una zona d'exclusió de 10 km.
El 2 de maig, els líders del govern varen aplegar de Moscou. El president del Consell de Ministres de l'Unió Soviètica, Nikolái Ryzhkov, que podria atraure el potencial industrial de la URSS en busca d'ajuda, va organisar el grup en l'operació del Politburó per a la gestió de les obres en l'àmbit nacional. En eixe moment era possible prendre decisions de principi, per les organisacions de les obres necessàries i que serà l'aportació de les diferents organisacions de la URSS per a la mitigació de les conseqüències de l'accident.
Eixe mateix dia es va acceptar la decisió sobre l'evacuació de la població d'un radi de 30 km al voltant del reactor, que es va completar el 7 de maig. Eixa va ser una operació que va requerir el transport de mils de persones i animals. La zona va ser entancada i des de llavors l'accés està estrictament restringit. Encara que hui en dia pràcticament ningú viu ahí, un cert número de persones es turnan per a treballar en la central nuclear de Chernóbil, fent-se càrrec de les tasques de descontaminació del territori i investigacions científiques. Alguns habitants evacuats més tart varen tornar secretament a les seues cases. Segons els informes, algunes persones han obtingut el permís de tornada, en la part menys contaminada de la zona.
Despuix de Chernóbil
En 1986, la ciutat de Slavútych va ser construïda per a reemplaçar a Prípiat. Despuix de la ciutat de Chernóbil, esta és la segona major ciutat per a acomodar als treballadors de la planta i els científics.
Molts dels edificis d'apartaments han segut casi completament saquejats. Res de valor es va deixar arrere. Alguns continuen sense ser tocats. Molts dels interiors dels edificis han segut víctimes del vandalisme a lo llarc dels anys. A causa de la falta de manteniment, els sostres gotean i en primavera les habitacions estan inundades d'aigua. No és inusual trobar arbres creixent en sostres i inclús dins dels edificis. Per açò, un colege de quatre pisos es va derrocar parcialment en juliol de 2005.
-
Vista aérea de Prípiat
-
Restaurant
-
Un contador Geiger marcant el nivell de radiació junt a la central nuclear, 2003
-
La bandera de l'Unió Soviètica encara issada en Prípiat, 2013
-
Centre de Prípiat
-
Nòria abandonada en la ciutat
-
L'Hotel Polissya, en el centre de Prípiat
Estat de la ciutat
La ciutat té molts edificis d'apartaments, dins dels quals es troben abandonades fotografies, joguets de chiquets, roba i atres objectes personals.[4] També hi ha restaurants, places de joc, hospitals, escoles i gimnasis abandonats. Per l'inexistent manteniment de les construccions, dins d'elles el verdet, els foncs i les plantes han creixcut gràcies a l'humitat produïda en la primavera al derretirse la neu de l'hivern, o en els dies de pluja, atres voltes se sol quedar l'aigua estancada en els terrats o en els pisos superiors dels edificis, i quan baixa derroca els sols o humix en les parets, debilitant la pintura de les mateixes.

Per una llarga carretera buida s'aplega al lloc de control de la zona d'exclusió, una zona de seguritat de 30 km a la redona resguardada per l'eixèrcit al voltant de l'àrea de l'accident. El terreny que rodeja a l'antic reactor està cercat també per un nou perímetro de 10 km a la redona, a on es considera que hi ha més contaminació. De fet, en Prípiat encara existixen zones en les que el nivell de radiactivitat és dotze voltes superiors al que existix en la capital, Kiev. Especialment perillosos són els sostres que encara seguixen en peu, ya que alberguen els majors índexs de radiació.[4]
En la zona de 30 km al voltant del reactor existien unes 94 llogarets, més les ciutats de Prípiat i Chernóbil. Actualment, despuix de la massiva evacuació de la població, solament queda un grapat de llogarets i la chicoteta urbs de Chernóbil, a on hi ha unes 2000 persones que viuen en Prípiat i Chernóbil, és dir, menys del 5 % de les que l'habitaven al moment del desastre. Es creucita requerida que estes 2000 persones són pacients plens de radiació per l'accident nuclear en el sector número 4, que es varen fugar de l'Hospital de Kiev i ara viuen allí.
La ciutat va quedar totalment suspesa en el temps, una mostra d'això és que encara es troben símbols comunistes en els panorames; en la casa de vot, encara estan les urnes i els cartells que es mostrarien l'1 de maig, de la mateixa manera que la roda de la fortuna oxidada —símbol de Prípiat— que anava a inaugurar-se l'1 de maig de 1986, cinc dies despuix de l'accident, i solament havia segut usada una volta en el dia de l'evacuació.[4] Sobre l'edifici de govern, encara estan els escuts de la URSS i de la República Socialista Soviètica d'Ucrània; i inclús parts de l'himne de la URSS escrites en un edifici.[4]
Plans futurs
S'estima que la zona no serà habitable fins a dins de varis sigles per la concentració d'elements radiactius que no desapareixeran de forma absoluta fins a dins de 24 000 anys (lo que es creu que tarda el plutoni en extinguir-se). Pràcticament qualsevol persona pot entrar en la ciutat, pero és recomanable dur un dosímetro i no quedar-se de nit per la presència d'animals salvages com javalins, llops o rabosots, entre uns atres.[4] Les portes i finestres han segut obertes per a reduir el risc als visitants. Pese a esta situació, hi ha els qui han tornat a les seues antigues cases i que, fent cas omís dels perills en la zona, han tornat a cultivar el sol. A pesar de tot això tant la ciutat com tota la zona d'exclusió, una volta abandonada pel ser humà, ha segut fortament colonisada per animals salvages i servix de refugi als mateixos, sent possible trobar-se en jaurías de llops instalades en la ciutat.
En 2017 es va instalar en la central nuclear el segon sarcòfec, i en 2023 s'espera completar la desmantelació de la vella estructura, la tasca més delicada de tot el proyecte puix implica treballar en l'interior del reactor.
Referències
- ↑ «Prypiat: Short Introduction» (28 de juliol de 2005). Archivat des de l'original, el 6 de novembre de 2005.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «La desolada ciutat de Prípiat, 25 anys a l'ombra de Chernóbil». CNN (21 d'abril de 2011). Consultat el 24 d'octubre de 2011.
- ↑ 3,0 3,1 «Prípiat, la ciutat fantasma». El País (26 d'abril de 2006). Consultat el 24 d'octubre de 2011.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Klimenko, Borís. «nostre-temps_201104261103.html Prípiat, la Pompeya del nostre temps», EFE, 26 d'abril de 2011. Consultat el 24 d'octubre de 2011.
- ↑ Robert E. Ebel (1994). Chernobyl and Its Aftermath: A Chronology of Events (Significant Issues Séries), CSIS.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Prípiat» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.