Pierre Trudeau

Pierre Trudeau

Joseph Philippe Pierre Yves Elliott Trudeau (Montreal, 18 d'octubre de 1919 – Montreal, 28 de setembre de 2000) va ser un advocat i polític canadenc que va eixercir com primer ministre de Canadà de 1968 a 1979 i de 1980 a 1984.

Naixcut en el sí d'una família francocanadiense en Outremont, un afluent suburbi de Montreal, Trudeau es va dedicar a l'abogacía fins que va decidir entrar a la política en la década de 1950, com a opositor al conservador partit Union Nationale, que en eixe llavors dominava Quebec. En 1965 va abandonar el Nou Partit Democràtic pel Partit Lliberal, sent electe a la Cámara eixe mateix any. En 1967 va ser designat ministre de Justícia i Fiscal General pel primer ministre Lester B. Pearson. Des d'esta posició Trudeau va flexibilisar les lleis relacionades al divorç, despenalizó l'homosexualitat i va llegalisar l'abort en totes la províncies. En 1968 va succeir a Pearson com a líder del Partit Lliberal, lo que ho va convertir en primer ministre del país. La seua personalitat carismàtica i extrovertida va provocar un fenomen social conegut com «Trudeaumania», que va assegurar la seua aplastant victòria en les eleccions d'eixe any.

Trudeau va ser la figura central de la política canadenca per quinze anys, d'una manera mai abans vista en el país. Ademés, va rebre molta més atenció internacional que qualsevol un atre líder del país. Va guanyar tres eleccions seguides; en 1968, 1972 i 1974; fins que va ser derrotat per un estret marge en 1979, pel conservador progressiste Joe Clark. Tan sol mesos despuix tornaria al poder despuix de la seua victòria en les eleccions de 1980, governant fins a 1984, quan va decidir retirar-se de la política. El seu mandat com a primer ministre va ser el tercer més llarc en l'història de Canadà, solament darrere de John A. Macdonald i William Lió Mackenzie King.

El mandat de Trudeau és vist com un gir a l'esquerra en lo que anteriorment havia segut un país relativament conservador. Com a primer ministre va adoptar el nacionalisme econòmic, imponent mides proteccionistes; va incrementar exponencialment el despesa pública, lo que va resultar en dèficits presupostaris anuals; va desafiar el liderage d'Estats Units en fomentar relacions en l'Unió Soviètica, China i Cuba; va promoure el multiculturalismo; va implementar el bilingüisme oficial i va aumentar l'immigració no europea. Un dels assunts més importants en els que va tindre que bregar va ser el nacionalisme quebequés, al que es va opondre fermament; quan terroristes del Front de Lliberació de Quebec varen seqüestrar a vàries persones en 1970, lo que hui es coneix com la crisis d'octubre, Trudeau els va derrotar invocant la Llei de Mides de Guerra, una decisió controvertida fins al dia de hui; en 1980, quan Quebec va portar a terme un referèndum que proponia més sobirania per a la província, Trudeau va liderar la campanya a favor del rebuig, opció que va resultar victoriosa. En els seus últims anys de govern va conseguir la sobirania total de Canadà, a través la Llei Constitucional de 1982, que a la seua volta va promulgar la Carta Canadenca de Drets i Llibertats.

Després de retirar-se de la política, Trudeau va tornar a practicar la abogacía, treballant en l'estudie jurídic Heenan Blakie. Va tornar breument a l'escenari polític en pronunciar-se en contra del Acort de Meech Lake i després del Acort de Charlottetown (canvis a la constitució que declararien Quebec com una «societat distinta»), argumentant que estos enfortirien l'independentisme quebequés. Trudeau va morir en 2000, als huitanta anys. És considerat com un dels primers ministres més conseqüents de l'història de Canadà. El seu fill primogènit, Justin Trudeau, va anar també primer ministre, de 2015 a 2025.

Biografia

Va nàixer el 18 d'octubre de 1919 en la ciutat de Montreal, província de Quebec, en el sí d'una família adinerada, fill de Charles-Émile "Charley" Trudeau (1887-1935), empresari i advocat francocanadiense, i Grace Elliott, d'ascendència mixta escocesa i francocanadiense. Tenia una germana major cridada Suzette i un germà menor cridat Charles Jr. Trudeau va mantindre una estreta relació en abdós germans durant tota la seua vida. Els yayos paterns de Trudeau eren agricultors francòfons de Quebec. El seu pare havia adquirit la cadena de gasolineres B&A (ara desapareguda), algunes mines rendables, el parc d'atraccions Belmont en Montreal i els Montreal Royals, l'equip de béisbol de les lligues menors de la ciutat, quan Trudeau tenia quinze anys.  Quan el seu pare va fallir en Orlando, Florida , el 10 d'abril de 1935, Trudeau i cada u dels seus germans varen heretar 5.000 dólars (equivalents a 110.000 dólars en 2023), una suma considerable en aquell llavors, lo que li otorgava seguritat financera i independència.  La seua mare, Grace, adorava a Pierre  i ell va permanéixer prop d'ella durant tota la seua llarga vida.  Despuix de la mort del seu marit, va deixar la gestió de la seua herència a uns atres i va dedicar gran part del seu temps a treballar per a l'Iglésia Catòlica Romana i diverses organisacions benèfiques, viajant en freqüència a Nova York, Florida, Europa i Maine, a voltes en els seus fills.  Ya en la seua adolescència tardana, Trudeau va participar directament en la gestió d'una gran herència.

Des dels sis fins als dotze anys, Trudeau va assistir a l'escola primària, Académie Querbes, en Outremont, a on es va sumergir en la religió catòlica. El colege, per a catòlics anglesos i francesos, era exclusiu i en classes molt reduïdes, i Trudeau va destacar en matemàtiques i religió. Des dels seus primers anys, Trudeau va ser bilingüe en fluïdea, lo que més tart demostraria ser una "gran ventaja per a un polític en la Canadà bilingüe". En la seua adolescència, va assistir al colege francòfon dels jesuïtes Jean-de-Brébeuf, un prestigiós centre d'ensenyança secundària conegut per educar a l'èlit de les famílies francòfones de Quebec.

En el seu sèptim i últim any acadèmic, 1939-1940, Trudeau es va centrar en conseguir una beca Rhodes. En la seua solicitut va escriure que s'havia preparat per al càrrec públic estudiant oratòria i publicant molts artículs en Brébeuf. Les cartes de recomanació ho elogiaven molt. El pare Boulin, que era el director del colege, va dir que durant els sèt anys que Trudeau va passar en el colege (1933-1940), havia guanyat un "centenar de premis i mencions honorífiques" i "s'havia eixercitat en distinció en tots els camps". Trudeau es va graduar en el Collège Jean-de-Brébeuf en 1940, a l'edat de vintiun anys.

Trudeau no va obtindre la beca Rhodes. Va consultar a vàries persones sobre les seues opcions, entre elles Henri Bourassa, l'economiste Edmond Montpetit i el pare Robert Bernier, franc-manitobano. Seguint els seus consells, va elegir la política i es va llicenciar en Dret en l'Universitat de Montreal.

Es va educar en les escoles més prestigioses del món: l'Universitat d'Harvard, la London School of Economics i l'Institut d'Estudis Polítics de París (coloquialment conegut com Sciences Po).

Provablement se li puga calificar com el primer ministre més popular i polèmic en l'història del país. Una volta en el càrrec es va fer responsable de l'establiment com a oficial dels idiomes francés i anglés, va crear la llegislació de la Carta Canadenca dels Drets i les Llibertats, la qual establix l'Igualtat de Drets, que implica que tots els ciutadans tenen "Dret a la protecció i benefici de la llei sense discriminació alguna siga per orige, color, raça, sexe, edat o discapacitat mental o física". Esta carta també inclou la llibertat d'expressió i de prensa.

El document establix en la secció 27 que «Esta Carta deurà interpretar-se d'una manera consistent en la preservació i millora del patrimoni multicultural dels canadencs».

També va tindre mucho que ver en la repatriació des d'Anglaterra de la Constitució de 1867, la British North America Act, terminant d'esta forma en els últims llaços colonials en dit país. També va ser qui va establir l'actual Constitució de Canadà, dictada baix el seu últim govern en 1982.

Carrera política

En terminar els seus estudis va recórrer Europa durant varis anys i en 1943 va retornar a Canadà i va escomençar a treballar com advocat. També va retornar a l'Universitat de Quebec com a professor adjunt, mentres establia els seus primers contactes polítics com a funcionari en la Secretaria del Gabinet d'Ottawa, va acabar sent el principal assessor en qüestions de Dret Laboral i de Llibertats Civils.

En 1961 va ser nomenat catedràtic adjunt de la Facultat de Dret de l'Universitat de Montreal, en la que va estar fins a 1965. En eixe mateix any es va presentar a les eleccions parlamentàries pel Partit Lliberal i va ser elegit diputat per primera volta.

Un any més tart va ser elegit secretari parlamentari del primer ministre Lester Pearson, ya que va eixercitar fins a abril de 1967 quan va ser nomenat ministre de Justícia i procurador general de Canadà, càrrecs que va eixercitar fins a 1968. En la seua etapa com a ministre de Justícia va practicar reformes lliberals en terrenys com l'abort i l'homosexualitat.

En 1968 va guanyar les eleccions i va ser nomenat primer ministre en successió de Lester Pearson. Durant este mandat es destaquen entre atres mides, el decret d'estat de guerra davant diversos actes de terrorisme, entre els que s'inclou l'assessinat del ministre de treball Laporte.

En 1972 es va establir un govern minoritari que ho va reelegir com a primer ministre. Durant este periodo va tindre el respal dels socialdemócrates del NDP. Encara que el 9 de maig de 1974 va perdre una moció de censura, el 8 de juny del mateix any va ser novament reelegit en majoria absoluta en les eleccions llegislatives.

En 1976 va visitar Cuba, visita en la que va dur a la seua família. Va ser el primer cap d'Estat d'un país membre de l'OTAN que ho va fer. Fidel Castro inclús va carregar al tercer fill de Trudeau, Michael, i abdós polítics varen establir una forta amistat, que solament terminaria en la mort de Trudeau en el 2000. Castro acodiria al seu funeral, a on saludaria a tota la família Trudeau.

En 1978 va decretar l'embargament a Cuba, el qual es va mantindre fins a l'estiu de 1993, en tindre coneiximent de la presència militar cubana en Angola. En 1979 ho varen derrotar els conservadors en Joe Clark al front, lo que ho va convertir en el líder de l'oposició. El nou govern va durar 8 mesos, i Pierre Trudeau va ser reelegit per quarta volta el 18 de febrer de 1980.

Ferm defensor del federalisme, tenia una visió de Canadà com alguna cosa més que una simple suma de territoris independents, lo que segons alguns analistes va supondre un sever fre a les aspiracions separatistes de regions com Quebec. En 1980, en una apassionada campanya en contra del separatisme, va conseguir que en un referèndum plantejat en Quebec sobre la qüestió, la proposta fora derrotada per un 60% dels vots.

Política social durant la seua etapa com a primer ministre entre 1968 i 1979

Bilingüisme i multiculturalismo

El primer gran impuls llegislatiu de Trudeau va ser l'aplicació de la majoria de les recomanacions de la Comissió Real Pearson sobre Bilingüisme i Biculturalismo a través de la Llei de Llengües Oficials (Official Languages Act), que convertia al francés i a l'anglés en llengües oficials del govern federal. Més polèmica que la declaració (respalada pel NDP i, en certa oposició, pels PC) va ser l'aplicació dels principis de la llei: entre 1966 i 1976, la proporció de francòfons en l'administració pública i l'eixèrcit es va duplicar, lo que va causar alarma en alguns sectors de la Canadà anglófona, que pensaven que se'ls estava perjudicant.

El gabinet de Trudeau va complir la part IV de l'informe de la Comissió Real sobre Bilingüisme i Biculturalismo anunciant una "Política de Multiculturalismo" el 8 d'octubre de 1971. Va ser la primera d'este tipo en el món, i després va ser emulada en vàries províncies, com Alberta, Saskatchewan, Manitoba, i atres països, sobretot Austràlia, que ha tingut una història i un model d'immigració similars. Més allà dels aspectes específics de la política en sí, esta acció va senyalar una obertura al món i va coincidir en una política d'immigració més oberta que havia segut introduïda pel predecessor de Trudeau, Lester B. Pearson. Esta política reconeixia que, encara que Canadà era un país de dos llengües oficials, reconeixia una pluralitat de cultures: "una política multicultural dins d'un marc bilingüe". lo que va molestar a l'opinió pública de Quebec, que creïa que posava en dubte la reivindicació de Quebec de que Canadà era un país de dos nacions.

Immigració

Durant la crisis de refugiats provocada per la fugida dels denominats "boat people" de Vietnam, mils de persones, en la seua majoria d'ètnia chinenca, varen fugir del Vietnam comuniste en embarcacions improvisades a través de la mar de la China Meridional, normalment cap a la colónia britànica d'Hong Kong, el govern de Trudeau va ser generós a l'hora de concedir asil als refugiats. En 1980, Canadà havia acceptat a uns 44.000 dels "boat people", convertint-se en un dels principals destins per a ells.

Qüestions indígenes

En 1969, Trudeau, junt en el seu llavors ministre d'Assunts Indígenes, Jean Chrétien, va propondre el Llibre Blanco de 1969 (titulat oficialment "Declaració del Govern de Canadà sobre la política índia"). Segons la llegislació del Llibre Blanco, s'eliminaria l'Estatut Indi. Els Pobles de les Primeres Nacions s'incorporarien plenament a les responsabilitats del govern provincial com a ciutadans canadencs en igualtat de condicions, i s'eliminaria l'estatus de reserva que imponia les lleis de propietat privada en les comunitats indígenes. Es posaria fi a tots els programes o consideracions especials que s'havien concedit als pobles de les Primeres Nacions en virtut de la llegislació anterior, ya que el Govern considerava que les consideracions especials actuaven com un mig per a separar encara més als pobles indis dels ciutadans canadencs. Esta proposta va ser considerada per molts com a raciste i un atac a la població aborigen de Canadà. El Llibre Blanco proponia l'assimilació general de les Primeres Nacions al cos polític canadenc per mig de l'eliminació de la Llei Indígena i de l'estatus d'indi, la parcelació de les terres de les reserves a propietaris privats i la supressió del Departament d'Assunts Indígenes i del Nort. El Llibre Blanco va provocar la primera gran movilisació nacional d'activistes indis i aborigen contra la proposta del govern federal, lo que va dur a Trudeau a anular la llegislació.

Pena de mort

El 14 de juliol de 1976, despuix d'un llarc i emotiu debat, la Cámara canadenca va aprovar per 130 vots a favor i 124 en contra el proyecte de llei C-84, que abolia completament la pena de mort i instaurava la cadena perpètua sense llibertat condicional durant 25 anys per a l'assessinat en primer grau.

Despuix de 1979

En 1982 va promoure la firma de la Carta Magna (no va ser firmada per Quebec). Durant este mandat la seua popularitat va tocar fondo, aplegant al 23%, lo més baix des de la Segona Guerra Mundial per a un primer ministre canadenc, fet que ho va fer dimitir del seu partit, i més tart del seu càrrec en 1984.

Últims anys de vida

En els últims setze anys de la seua vida es destaquen els següents fets:

• va ser membre del Consell d'Interacció, grup d'ex #gobernant de diversos països format en el propòsit d'analisar els problemes econòmics, estratègics i ecològics mundials.
• va ser membre del Consell de caps de Govern Lliurement Elegits, entre els que es destaca la presència de l'expresident nortamericà Jimmy Carter.
• en 1992 va intervindre en la conferència anual d'ex caps d'Estat i de Govern, en Berlín i en la conferència sobre Amèrica Llatina del BID, en Mèxic.

• es va manifestar davant distints comicis canadencs. Va fer una campanya en contra del referèndum sobre la secessió de Quebec en octubre de 1992, alegant que açò provocaria un caos que duria a la desintegració del país.
• en 1993 va realisar una campanya en contra del llavors recent creat Bloc québécois, de cort independentista, en la que sostenia que el seu ascens en poder seria una amenaça per a Canadà.
• va ser membre del jurat del Premi de Foment de la Pau de l'Unesco.

Publicacions

• La folga de l'amiant (1956)
• La dualitat canadenca (1960)
• Dos inocents en la Chinenca Roja (1961)
• El federalisme i els canadencs francesos (1968)
• Respostes (1968).

Educació primerenca

Entre els sis i els dotze anys, Trudeau va assistir a l'escola primària Académie Querbes, en Outremont, a on es familiarizó en la religió catòlica. Esta escola, dirigida tant a catòlics anglesos com a francesos, era un centre exclusiu en classes molt reduïdes, i Trudeau va destacar en matemàtiques i religió. Des de la seua infància, Trudeau va ser bilingüe en fluïdea, lo que posteriorment resultaria una gran ventaja per a un polític en el Canadà bilingüe. D'adolescent, va assistir al Collège Jean-de-Brébeuf, un prestigiós colege jesuïta de llengua francesa, conegut per educar a famílies francòfones de l'èlit de Quebec.

En el seu sèptim i últim any acadèmic (1939-1940), Trudeau es va concentrar en obtindre una beca Rhodes. En la seua solicitut, va destacar la seua preparació per a un càrrec públic, senyalant la seua formació en oratòria i la publicació de numerosos artículs en Brébeuf. Les seues cartes de recomanació ho elogiaven de manera entusiasta. El pare Boulin, director de l'universitat, va afirmar que durant els sèt anys que Trudeau va passar allí (1933-1940), havia obtingut «cent premis i mencions honorífiques» i s'havia destacat en tots els camps. Trudeau es va graduar del Collège Jean-de-Brébeuf en 1940, als vintiun anys.

Trudeau no va obtindre la beca Rhodes. Despuix de consultar en vàries persones sobre les seues opcions, entre elles Henri Bourassa, l'economiste Edmond Montpetit i el pare Robert Bernier, franc-manitobano, va decidir seguir una carrera política. Posteriorment es va llicenciar en Dret en l'Universitat de Montreal .

Vida personal

El 4 de març de 1971 es va casar en Margaret Sinclair en una cerimònia secreta en el nort de Vancouver, BC. S'havien conegut en Tahití en 1968, quan ella tenia 20 anys, vintinou anys menys que ell. Varen formar una de les parelles en més impacte social fins a la seua separació, en 1977. Varen tindre tres fills. Es varen divorciar oficialment en 1984. Va sofrir un colp vital en 1998, en la mort del seu fill menor Michel (de 23 anys), en una remugada, mentres practicava alpinisme. El seu fill major, Justin Trudeau, ha seguit els seus passos en la política, convertint-se en el primer ministre del seu país en 2015. El seu fill mijà, Alexandre, és cineaste i periodiste.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pierre Trudeau.