Parc nacional Zion

El Parc Nacional Zion (en anglés: Zion National Park) és un parc nacional dels Estats Units localisat en l'estat d'Utah, prop de la localitat de Springdale. L'àrea total comprén 593,26 km². La principal atracció del parc és el canó Zion, un clavill de 24 quilómetros de llongitut i fins a 800 metros de profunditat excavada pel braç nort del riu Verge sobre terrenys de arenisca roja. Atres punts d'interés són el Gran Tro Blanco, els estrets del Riu Verge i l'arc Kolob. En l'àrea dels canons Zion i Kolob es troben nou formacions geològiques en una edat datada de 150 millons d'anys, provinents de sedimentaciones ocorregudes durant l'Era Mesozoica. Durant tot eixe temps, la regió ha estat coberta per pantans, rieres, estanys, llac, vasts deserts i llits secs. Les elevació provocades per la placa del Colorat varen elevar la regió uns 3.000 m fa 13 millons d'anys.

Els primers humans varen aplegar a la zona fa 8000 anys. Eren menuts grups familiars d'amerindios que es varen assentar en la regió com per eixemple els tejedores de cistelles anasazi que varen aplegar en el 300 de la nostra era. Els hàbits cada volta menys nómades varen impulsar a este poble a traslladar-se a lo que actualment es coneix com Virgin Anasazi en el 500 despuix de Crist. Un atre grup, els Parowan Fremont també varen habitar l'àrea. Al voltant de el XIV es va produir la misteriosa desaparició d'abdós grups, aplegant a la zona els Parrusits i atres tribus del sur. El canó va ser descobert pels mormones en 1850, habitant-ho dos anys més vesprada. En 1909 es va crear el Monument Nacional Mukuntuweap, destinat a la protecció del canó. En 1919 es va decidir ampliar la protecció creant-se aixina el parc nacional Zion. Zion significa en antic hebreu lloc de refugi o santuari. La secció Kolob es va proclamar Monument Nacional Zion en 1937 pero es va unir al parc en 1956.

Està localisat en l'unió de la placa del Colorat, la Gran Conca i el desert de Mojave. La geografia única i la varietat d'ecosistemes permeten l'existència d'una important diversitat de flora i fauna. Es contabilisen 289 espècies d'aus, 75 de mamífers (incloent 19 espècies de rat penats), 32 espècies de reptilés aixina com un gran número de plantes. La biodiversitat es distribuïx a través de quatre zones: desert, riberas, boscs i boscs de coníferas. Entre la fauna apareixen el puma, els cérvols, les àguilas, el Còndor de Califòrnia i les cabres montesas.

Geografia

El parc es troba al suroest de l'estat d'Utah, entre els comtats de Washington, Iron i Kane. Geomorfológicament, es troba entre les plaques Markagunt i Kolob, en l'intersecció de les tres zones geològiques d'Amèrica del Nort. La partix nort del parc es coneix com els canons de Kolob i es pot accedir a ella per la carretera Interestatal 15.

El punt més alt del parc és la montanya Rancho de Cavalls («Horse Ranch Mountain»), en una altura de 2.660 metros. El punt més baix és l'elevació Coal Pits, en una altura d'1.117 metros.

Les rieres de l'àrea discorren per camins rectangulars ya que aprofiten els clavills en les roques. La font del Riu Verge es troba a 2700 metros d'altitut. A 350 quilómetros del seu naiximent, el riu s'adinsa en el Llac Pixeu despuix d'haver discorregut 2400 metros costa avall. Este desnivell d'al voltant de 0,9 – 1,5% és un dels més pronunciats de Norteamérica.

El temps en primavera és impredictible, alternant-se dies tormentosos i humits en dies templats i solejats. El major índex de pluviosidad es registra en març. Les plantes florixen entre els mesos d'abril i juny. En autumne, els dies són clars i templats, les nits no obstant són fredes. En estiu fa calor, en temperatures entorn als 35°-43°. De nit, baixa la temperatura fins als 18°-21°. Des de mediats de juliol a mitan de setembre solen desnugar-se tormentes elèctriques en importants chapallons. Els arbres comencen a perdre els fulls en setembre llevat en l'interior del canó que ho fan a finals d'octubre. Els hiverns són frets, les tormentes deixen precipitacions i neu. Inclús en hivern, els dies clars poden ser càlits, alcançant els 16º. Les nits no obstant són fredes, en temperatures entre -7º i 4º. Les tormentes en hivern poden durar dies i congelar les carreteres. No obstant, per les carreteres de Zion passen els quitanieves llevat en la carretera Kolob terrace que permaneix tancada durant tot l'hivern. Les males condicions de la carretera duren des de novembre fins a març.

Punts d'Interés en el parc

Estrets del Riu Verge
Emerald Pools (foto)(foto)
Angels Landing (foto) (foto)
El gran tro blanc (foto)
Els tres patriarques (foto)
Arc Kolob

Història humana

Els arqueòlecs han dividit els assentaments humans en la regió en quatre periodos, en virtut de les distintes capacitats tecnològiques dels pobles.

Periodo Arcaic

La primera evidència constatada d'humans en la regió està datada fa 8 mil anys, quan varen aplegar menuts grups familiars de caçadors i recolectors. Fa uns 2 mil anys, alguns grups varen aplegar a cultivar dacsa i atres grans, establint-se de modo sedentario en la regió. Atres grups varen construir assentaments permanents (també cridats pobles i per extensió als seus constructors se'ls crida indis poble). Els arqueòlecs denominen a este periodo com a periodo arcaic, prolongant-se fins al 500 despuix de Crist. En eixe periodo, els habitants creaven cistelles, rets de corda i sandalias de fibra de yuca. Entre els artilugios trobats, es troben gavinets de pedra, puntes de fleches i taladros. A les puntes de flecha se'ls unia un pal de fusta i es llançaven a través d'uns artilugios especials. Estos artilugios serien l'antecedent dels arcs.

Sobre l'any 300, alguns dels grups del periodo arcaic es varen desenrollar fins a convertir-se en la primera branca del grup dels creadors de cistelles. Els assentaments dels creadors de cistelles normalment tenien un almagasén poc profunt fet en la terra o en roques cridat “pithouses”. Este poble era principalment caçador i recolector encara que completaven la seua dieta en lo poc que cultivaven. Els piñones eren una font important de consum i d'ingressos a través del comerç en atres pobles.

Periodo Protohistòric

Els Parrusits i atres tribus del sur varen ocupar la vall del riu Virgin al sur del canó Zion despuix de la partida dels pobles Anasazi i Fremont. La tradició i algunes evidències arqueològiques apunten que eren primers dels Virgin Anasazi. Els parrusits emigraven en cada estació dalt i avall de la vall segons els fruts. No obstant, també caçaven i es dedicaven en menor mida a la ganaderia.

Les evidències sugerixen que els Parrusits reverenciaban al gran monolit i a les turbulentas aigües del canó Zion. També creïen que eren els responsables de les corrents i manantiales de les que depenien parlant en les roques, animals, aigua i plantes que conformaven la seua llar. Actualment, alguns grups de paiute meridionals encara visiten alguns llocs del parc per a fer rituals i recolectar plantes.

Periodo Històric

Primera exploració

El periodo històric escomença a finals de el XVIII, en l'exploració i la creació d'assentaments al sur d'Utah. Els sacerdots espanyols Domínguez i Escalante varen passar prop de lo que hui en dia és el centre de visitant del canó Kolob el 13 d'octubre de 1776, convertint-se en els primers blancs que varen visitar l'àrea. En 1826, Jedediah Smith va enviar a 16 hòmens a explorar la regió i a buscar una ruta a Califòrnia. Esta i atres exploracions portades a terme per mercaders de Nou Mèxic varen donar esplendor a l'antiga ruta comercial que varen establir els espanyols des de nort fins a Centroamérica, discorrent en part per la vora del riu Virgin.

El capità John C. Frémont va escriure sobre la seua expedició de 1844 en la regió. Durant el següent sigle, els nortamericans varen començar la construcció de rutes comercials a través de la regió.

Mormones i expedició de Powell

Al voltant de 1850, grangers mormones i agricultors de cotó de Salt Lake City es varen convertir en els primers blancs en establir-se en la regió. En 1851, les àrees de Parowan i Cedar City varen ser convertides pels mormones en els seus llocs d'assentament iniciant la ganaderia vacuna, ovina i de cavalls. També varen extraure minerals. Varen cridar a l'àrea Kolob, que significa l'estrela prop de la residència de Deu.

En 1858 havien ampliat els seus dominis trenta milles al sur, fins al baix riu Virgin. En aquell any, un guia del sur de Paiute va dur a Nephi Johnson, un jove misionero mormón a l'alt riu virgin i al canó Zion. Johnson va escriure un informe detallant les bones condicions de la regió per a l'agricultura i va tornar un any més vesprada per a fundar el poble d'Virgin. En 1860 varen aplegar més colon, establint les ciutats de Rockville i Springdale. Les catastròfiques riuades del riu (especialment la dels anys 1860-1861) i la poca terra susceptible de ser cultivada aixina com els sols pobres varen fer que l'agricultura fora una arriscada aventura.

Entre 1861 i 1862, Joseph Black va fer un viage al Canó Zion i va quedar impressionat per la seua bellea. Les seues històries sobre el canó varen ser vistes en un principi com una exageració i frut d'això, els veïns ho varen cridar la Glòria de Joseph. El fondo del Canó de Zion va ser colonisat en 1863. Isaac Behunin va ser el pioner i va cultivar tabac, canya de sucre i frutales. La família de Behunin vivia prop de lo que ara és el Zion Lodge en estiu i passava l'hivern en Springdale. Isaac Behunin li va donar el nom de Zion en referència al lloc de pau que està mencionat en la Bíblia.

Atres dos famílies es varen mudar al canó en els següents anys, duent en ells ganado vacú i atres animals domèstics. El fondo del canó va ser cultivat fins que es va declarar monument en 1909.

L'expedició de Powell va aplegar a l'àrea en 1869 despuix d'un primer viage a través del Gran Canó. Powell va tornar en setembre de 1872 i va descendir pel braç este del Riu Verge fins a la ciutat de Shunesberg. Li va donar el nom de Mukuntuweap pensant que eixe era el nom Paiute original. En el mateix any, el geólogo Gilbert, va descendir el braç nort del riu fent el primer descens dels estrets.

Els fotógrafs contractats per Powell, Jack Hillers i James Fennemore, varen visitar per primera volta la zona en 1892. El primer d'ells va tornar un any més vesprada per a afegir més fotos a la série “Ric Verge”. La geóloga Clarence Dutton va cartografiar la zona.

Protecció i turisme

Els dibuixos que va fer del canó Frederick S. Dellenbaugh varen ser mostrats en 1904 units a un artícul. Este material, ademés de fotografies i informes, varen ser presentades al president d'Estats Units, William Howard Taft, que va proclamar el monument nacional Mukuntuweap, el 31 de juliol de 1909. En 1917, el director del llavors recentment creat Servici de Parcs Nacionals va visitar el canó i va propondre canviar el seu nom a Zion. Açò va ocórrer a l'any següent. El Congrés d'Estats Units va ampliar el territori i va crear el parc nacional Zion el 19 de novembre de 1919. En 1937 es va crear un atre monument nacional, el monument nacional dels canons Kolob, que seria inclós en el parc en 1956.

Per lo remot de la seua localisació, abans de la declaració de parc nacional les visites eren molt reduïdes. Hi havia carència de llocs a on residir aixina com de carreteres. En 1910 es varen escomençar a construir carreteres per a automòvils i la de Zion va estar llista en 1917.

En l'estiu de 1917, els turismes varen poder aplegar al canó Zion i es va crear el campament Wylie, a on es donava estage als visitants. La companyia Utah Parks va adquirir el campament i oferia tours de dèu dies en tren o autobús a Zion, Bryce, Kaibab i la partix nort del Gran Canó. La zona residencial de Zion va ser construïda en 1925 en el lloc a on abans s'alçava el campament Wylie. L'arquitecte Gilbert Stanley Underwood ho va dissenyar en estil rústic. En 1968, a causa d'un incendi es va destruir l'edifici principal pero va ser reconstruït immediatament. Les cabines occidentals (foto) varen sobreviure a l'incendi i es varen afegir al registre nacional de llocs històrics.

Els treballs en la que és hui la ruta estatal número 9 d'Utah, coneguda com l'autopista Zion-Mt. Carmel varen començar en 1927 per a donar un accés a les zones orientals i meridionals del parc. Potser, lo més característic d'esta autopista és el túnel d'1,8 quilómetros de llongitut, que posseïx 6 grans finestrals foradats en la pedra. Una carretera serpenteante aplega fins al fondo del canó.

En 1896, el ranchero local John Winder va millorar el camí original que pujava fins al canó Tire, per a poder anar a cavall fins a la vora oriental i poder descendir al Long Valley. Este camí va ser millorat per segona volta en 1925 i es va cridar la sendera de la vora oriental. En 1925 també es varen crear atres senderes com el de Lady Mountain. L'autopista va ser ampliada fins al temple de Sinawava i es va crear una sendera fins al principi dels estrets del riu. L'any següent es va construir la sendera de Angels Landing i dos ponts suspesos sobre el riu Virgin. La sendera del canó amagat va ser construït en 1928. Les senderes a les vores oriental i occidental varen ser acondicionats per a montar a cavall i en alguns punts estan pavimentados en roques.

En 1950 es va crear un centre de visitants, enfront dels temples i torres d'Virgin. Les comoditats del centre varen ser redissenyades en l'any 2000, convertint el centre de visitants en un museu d'història humana. (foto) i les funcions del centre de visitants varen ser traslladades a un edifici adjunt allumenat en energia solar.

En la década dels 90 es varen reconéixer els greus problemes de tràfic i en l'any 2000 es varen posar en funcionament uns autobusos alimentats en gas propà. D'abril a octubre, la carretera que puja fins a la part alta del canó permaneix tancada i els turistes deuen prendre els autobusos especials. En este nou sistema, s'ha tornat la calma a eixa zona del canó.

La carretera de 8 quilómetros fins al canó Kolob va ser construïda a mitan dels anys 60 del sigle passat.

Geologia

Les nou formacions rocoses visibles en el parc nacional Zion formen part d'una súper seqüència d'unitats rocoses cridades la Gran Staircase. S'estima la seua antiguetat en 150 millons d'anys, provenint la major part de sedimentaciones de l'Era Mesozoica. Els sediment en esta àrea varen ser depositats en distints moments i en distints ecosistemes:

Els pantans càlits de les formacions Kaibab i Moenkopi.
Rieres, estanys i llac de les formacions Chinle, Moenave i Kayenta.
El vast desert de les formacions Navajo i Temple Cap.
Les riberes seques de la formació Carmel.

Els moviments de la placa del Colorat, varen provocar l'alçament de tota la regió fins a 3 mil metros sobre el nivell de l'mar. Açò va provocar que es creara el gran desnivell sobre el que discorre el riu Virgin.

La velocitat de les corrents va aumentar en l'elevació del terreny, duent-se totes les formacions de l'Era Cenozoica. Per este motiu es va obrir el canó Zion en el braç nort del riu Virgin. Durant l'última etapa del procés, la lava provinent de volcans propencs va reblir algunes zones.

El gran volum d'aigua de les temporades humides realisa la major part del treball de horadación del canó, duent-se la major part dels 3 millons de tonellades de roques i sediment que transporta el riu a l'any. El riu Verge talla el canó més ràpit que els seus tributaris, provocant que estos rius terminen en catarates que desaguan en el riu Virgin. Les valls d'estos rius, més alts que el canó principal es denominen valls colgantes.

Capa de roca	Apariència	On vore'ls	Orige	Tipo de roca	Image
Formació Dakota	Penya-segat	Cim del Horse Ranch Mountain	Rieres	Conglomerat i arenisca
Formació Carmel	Penya-segats	Mt. Carmel Junction	Pantà i desert ribereño	Arenisca, algeps i calcàrea
Formació Temple Cap	Penya-segats	Cim del West Temple	Desert	Arenisca
Arenisca Navajo	Penya-segats empinats (490 a 670 m). Les capes rojoses es deuen a l'òxit de ferro	Alts penya-segats del canó Zion; la màxima expressió és West Temple i Checkerboard Taula (foto)	Desert i dunes que cobrien 390.000 km² creats pel vent	Arenisca
Kayenta	Ales rocoses	En el canó	Rieres	Arenisca
Moenave	Ales i eixints	Menuts penya-segats rojos vists des del museu d'història de l'home	Rieres i estanys	Arenisca
Chinle	eixints	Rockville	Rieres	Conglomerat
Moenkopi	Penya-segats marrons en bandes blanques	Ales rocoses des d'Virgin fins a Rockville	Pantà	arenisca i calcàrea
Kaibab	Penya-segats	Penya-segats huracà des de la I-15 prop del canó Kolob	Pantà	Calcàrea

Biologia

La Gran Conca, Desert de Mojave i la placa del Colorat convergixen en l'àrea dels canons de Zion i Kolob. Açò, unit a la variada topografia del canó ha creat diferents hàbitats a on es desenrolla una variada mescla de plantes i animals. En 1999, uns biòlecs varen contar 289 espècies d'aus, 75 mamífers i 32 reptils. Estos organismes es desenrollen en una de les quatre regions biològiques:

Desert
Riberes
Boscs
Boscs de coníferes

Les condicions desérticas es troben en els fondos dels canons aixina com en les ales rocoses que estan alluntats de les corrents d'aigua. En estes zones creixen vàries espècies de cactus i atres espècies pròpies d'ecosistemes desérticos. Entre els mamífers destaca el coyot i el rabosot gris.

En les medianías, entre els 1190 i 1680 metros d'altitut, les condicions són més fredes. Existixen boscs de pins piñoneros, manzanitas i yucas. Estos boscs són l'hàbitat dels cérvols, àguiles reals i falcons pelegrins. També hi ha 19 espècies de rat penat.

En les zones ribereñas es desenrolla vegetació típica de les vores dels cursos d'aigua com per eixemple els juncs. Les zones ribereñas són també hàbitat dels cérvols.

Activitats

El riu Virgin travessant el parc nacional

La gent que visita acodixca al parc entre els mesos de març a octubre deuran utilisar el servici d'autobusos per a accedir al canó. El restant de l'any es permet l'entrada de vehículs privats. La major part del parc permet l'accés de vehículs privats tot l'any. L'excepció són els autobusos, que deuen circular entre les 8 del matí i les 8 de la vesprada.

Les zones més vérgens del parc són el terrat Kolob i el canó kolob. Les zones de pícnic estan convenientment senyalisades.

Hi ha més de 240 quilómetros de senderes en bon estat per a poder accedir a zones a on no poden aplegar els vehículs. En el canó Zion hi ha sèt senderes que es troben entre els més visitats. El temps mig de recorregut anada i regrés comprén des de mija hora fins a quatre hores. Atres dos senderes molt famosos, el de Taylor Creek i el del Arc Kolob (9 hores de duració) es troben en la zona del canó de Kolob. Es pot practicar escalada en algunes zones delimitades. El piragüisme està permés en alguns canons.

El Zion Lodge és l'únic lloc a on es pot pernoctar. Està obert tot l'any i posseïx un restaurant, una cafeteria i una tenda. El principal problema és que s'ompli en rapidea. Hi ha tres zones de càmping habilitades. Per a acampar en mig del camp fa falta un permís especial.

Es poden donar passejades a cavall i entre els mesos de març a novembre hi ha programes nocturns. Per als chiquets d'entre 6 i 12 anys hi ha programes especials.

Els vigilants del parc i els treballadors dels centres de visitants poden ajudar als turistes en la planificació de la seua estància. Hi ha una llibreria en la que es pot conseguir material sobre el parc.

En la ciutat propenca de Springdale es poden trobar servicis adicionals d'estage, menjar i entreteniment.

Vore també

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Parc nacional Zion.
Pàgina web oficial (anglés)
Associació d'Història Natural Zion (anglés)
Més informació [1] archivat en Wayback Machine. (anglés)
Guia de visita a Zion National Park [2] archivat en Wayback Machine. (anglés)

Galeria

Fotografies (anglés)

Este artícul conté una traducció derivada de «Parque nacional Zion» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.