Pambabilonismo
El pambabilonismo (en moltes fonts també panbabilonismo) és una escola de pensament dins de l'asiriologia i els estudis religiosos que considera al Tanaj i al judaisme derivats de la mitologia mesopotámica, més exactament la presentada en Babilonia. Apareix a finals de el xix, va guanyar popularitat al començament de el xx, defesa principalment per Alfred Jeremias. Les postures presentades en este marc encara són importants en els estudis mitològics, donades les similituts entre els mits en una Bíblia comparativament jove i mits més antics de les antigues mitologia mesopotámicas.
Visió general
[editar | editar còdic]Una escola relacionada de pensament és l'escola Bíblia-Babel, que considerava a la Bíblia hebrea i al judaisme derivats directament de la mitologia mesopotámica (babilònica); abdós són formes d'hiperdifusionisme en l'arqueologia.[1]
Abdós teories varen ser populars en Alemània, en el cim del Pambabilonisme des de finals de el XIX a la Primera Guerra Mundial. Els defensors principals varen ser Friedrich Delitzsch, Peter Jensen, Alfred Jeremias i Hugo Winckler.[2][3]
El pensament pambabilonista va desaparéixer majorment de les investigacions llegítimes despuix de la mort d'un dels seus majors defensors, Hugo Winckler.[1] Les afirmacions de l'escola varen ser àmpliament desacreditades per arguments astronòmics i cronològics de Franz Xaver Kugler, un sacerdot jesuïta.[4]
Mits de creació
[editar | editar còdic]
Els pambabilonistas consideren que el mit en el llibre del Génesis ve de mits de creació mesopotámicos més antics. Els mits de creació mesopotámicos es registren en el Enûma Eliš (o Enuma Elish), el Atrahasis, el Génesis d'Eridu i el cilindre de Barton. Encara que els arguments són distints, hi ha similituts entre els mits mesopotámicos i judeus.
Al començ d'abdós mits, l'univers és amorfo i no hi ha res més que aigua. En el començ del Enûma Eliš, estan Abzu (aigua dolça) i Tiamat (aigua salada), que es mesclen entre sí. En el començ del Génesis bíblic, "La terra era un caos total, les tenebres cobrien l'abisme" i el deu judeu Yahvé està "sobre la superfície de les aigües" (Génesis 1:2). S'ha argumentat que la paraula hebrea per a "la profunditat", tehom, és un cognado en tiamat.
En el Enûma Eliš, hi ha sis generacions de deus, creats un darrere l'atre. Cada deu s'associa en alguna cosa, com el cel o la terra. Açò es compara en els sis dies de la creació en el Génesis, a on Elohim (plural) crea una cosa distinta cada dia.
En el Enûma Eliš, el deu de la sexta generació Marduk es reunix en els atres deus i decidix convertir a l'humanitat en els seus siervo per a que els deus puguen descansar.
En abdós mits, dia i nit precedixen la creació de cossos lluminosos (Génesis 1:5, 8, 13, i 14ff.; Enûma Eliš 1:38), la funció del qual és proporcionar llum i marcar el temps (Génesis 1:14, Enûma Eliš 5:12–13)
Els dies de la semana i les seues implicacions rituals del Génesis 1:5-2, 3 poden comparar-se a Atrahasis, que descriu que el deu creador Enki prescriu l'evolució del calendari semanal. Com en el Génesis, el sèptim dia es considera el fi de la semana, que consistix en sis dies comuns. Per als babilonios, el primer, sèptim i quinzé dia del més eren dies sagrats i cada més durava cinc semanes de sèt dies.
El Enûma Eliš presenta a Marduk situant les constelacions en el seu lloc en lloc d'estar llimitat pels seus moviments com tots els deus anteriors. L'idea henoteísta de que un deu té el control sobre el moviment de les estreles, que representaven als atres deus, apareix com una transició al monoteisme bíblic.
Cosmografía
[editar | editar còdic]En la cosmografía del Génesis, de l'antic Oriente Pròxim,[5] es considerava a la Terra com un disc pla que surava en l'aigua. Esta Terra com a disc pla era considerada com un gran supercontinente rodejat per un superocéano, en el que els oceans coneguts —els ara cridats mar Mediterrànea, golf Pèrsic i mar Rojo— eren cales. La Terra, la mar que ho rodejava, i l'aire (o cel) superior es consideraven interiors a una gran hemisfera, i esta estava rodejada per aigua. Es pensava que la cúpula de l'hemisfera (el firmament) era com un bol invertit (segons els sumerio, fet d'estany, o ferro, segons els egipcíacs) en les estreles incrustades en ell. La mar d'aigua dolça baix la Terra era la font de tots els manantiales, rius i pous.[5]
Tant en el Enûma Eliš com en el Génesis, un deu crea este hemisferi dins de l'aigua. En Génesis 1:6, Elohim diu: "Hi haja expansió en mig de les aigües, i separe les aigües de les aigües." i crea una terra seca en el seu interior. En el Enûma Eliš, Marduk talla a Tiamat en dos per a fer els cels per damunt i la Terra per davall.
Vore també
[editar | editar còdic]- Mitologia de Mesopotamia
- Mitologia judeua i hebrea
- Zorastrismo
- Henoteísmo
- Mitologia comparada
- Religió comparada
- Rei sumerio Alulim com l'Adán bíblic
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Megaliths, Myths, and Men: An Introduction to Astre-Archaeology, Dover edició, Mineola, NY: Dover Publications, p. 267. ISBN 9780486411453.
- ↑ Gold, Daniel. (2003). Aesthetics and Analysis in Writing on Religion: Modern Fascinations. University of Califòrnia Press. pp. 149-158. ISBN 978-0520236141
- ↑ Scherer, Frank F. (2015). The Freudian Orient: Early Psychoanalysis, Anti-Semitic Challenge, and the Vicissitudes of Orientalist Discourse. Kanarc Books. p. 18. ISBN 978-1-78220-296-7
- ↑ Jong, Teije de. Babylonian Astronomy 1880-1950: The Players and the Field. In Alexander Jones, Christine Proust, John M. Steele. (2016). A Mathematician's Journeys: Otto Neugebauer and Modern Transformations of Ancient Science. Springer. pp. 285-286. ISBN 978-3-319-25863-8
- ↑ 5,0 5,1 Seeley 1991, pàg. 227–240 i Seeley 1997, pàg. 231–55
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pambabilonismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.