Pórfido de cuarzo

Archiu:Qtz porphyry.JPG

Pórfido de cuarzo

Archiu:QuartzoincolorEZ.jpg

Cuarzo.

El pórfido cuárzico és, en litologia, el nom que reben un grup de roques àcides semicristalinas, les quals contenen cristals porfiríticos de cuarzo disposts en una matriu finamente granulada, d'estructura comunament microcristalina o felsítica. En les mostres, el cuarzo apareix en forma de menudes i rendondeadas bulas (bombetes) vítreas, de color gris clar, les quals són piràmides de cristals dobles hexagonals, en les seues arestes i vèrtiços romos per la corrosió o la reabsorción.

Vistes al microscopi, sol observar-se que contenen cavitats decorregudes o buits redonejats contenint la matriu granulada, que freqüentment està composta per cristals negatius en perfils que recorden a eixos dels cristals perfectes de cuarzo. Molts dels formats recentment contenen líquit (àcit carbónico) i una bombeta de gas que pot presentar moció vibrátil en ser observat baix amplificament òptic.

Variants

Ademés de cuarzo, normalment hi ha fenocristalés de feldespats, en la seua majoria ortoclasa, encara que també sol presentar-se una cantitat variable de plagioclasa. La substància dels feldespat sol estar plena de turbulències provinents de la formació de caolín i moscovita secundàries. Estos cristals són de major tamany que els de cuarzo, i a voltes alcancen un tamany de cinc centímetros.

No és rar trobar escamas visibles de biotita en les mostres, formant plaques hexagonals, que poden trobar-se degradades en una mescla de clorita i epidota.

Minerals comuns

l'apatita, la magnetita i el zircón, tots en cristals menuts pero comunament perfectes, són minerals que acompanyen casi sempre als pórfidos de cuarzo. La matriu granulada és cristalina i estreta, i en ser observada a simple vista sol tindre un aspecte apagat, que recorda al de la ceràmica cuita comuna; és grisáceo, verdoso, rojós o blanc. A sovint és rallado per fluxión durant el refredat, pero per lo general, estes pedres no tenen textura vesicular.

Usant el microscopi, es distinguixen dos grans tipos: el felsítico i el microcristalino. En el primer, els components es troben tan finamente granulados que, en les vetes més fines, no poden percebre's per mig del microscopi. Algunes d'estes roques mostren estructures perlíticas o esferulíticas; dites roques pot ser que anaren vítreas (obsidianas o vidres volcánicoss) en els seus orígens, pero en el pas del temps i els processos de transformació, llentament han alcançat un estat de cristals molt fins. Este canvi es coneix com devitrificación; és comú en els vidres, puix són, en essència, inestables. Una gran part dels pórfidos de cuarzo més fins sofrixen d'algun tipo de silificación pel cuarzo, la calcedonia i l'ópal, derivats del òxit de silici lliberat per la descomposició (caolinización) del feldespat original. L'òxit de silici que torna a depositar-se forma vetes i pegats de formes indefinides i inclús pot reemplaçar una porció considerable de la roca, per mig de substitució metasómica. L'ópal és amorfo, mentres que la calcedonia és finamente cristalina i disposta, a sovint, en brots esferulíticos que, baix la llum polarisada, produïxen una excelent creu negra. Les matrius microcristalinas són aquelles els components minerals de les quals poden vore's el microscopi com a fines làmines. Essencialment, consistixen en cuarzo i feldespat, els quals a voltes es presenten en grans de formes irregulars (micrograníticas).

En atres casos, estos dos minerals es presenten mesclats, formant brots esferulíticos radials composts per menudes fibres; Este tipo es coneix com granofírico. Existix un atre grup, en el que la matriu conté porcions de cuarzo (redonejats i menuts, o be de geometria irregular) dins dels quals hi ha incrustats molts feldespats rectanguales; esta estructura es denomina micropoikilitíca, i encara que sol ser primària, a voltes es desenrolla en canvis secundaris deguts al depòsit de nou cuarzo en la matriu. En general, eixos cuarzos pórfidos que posseïxen matrius microcristalinas són roques d'orige intrusivo. Elvan és el nom local que reben en Cornualles els pórfidos de cuarzo que es formen en els dics; en moltes d'estes formacions, la matriu conté porcions de moscovita incolora o diminuts rastres de turmalina blava. En estes roques també es troben la fluorita i la caolinita; la presència de tots estos minerals és deguda a l'acció neumatolítica dels vapors que calen el pórfido despuix d'haver segut consolidat, pero abans d'haver-se gelat completament. Molts cuarzos pórfidos riolíticos mostren, en les superfícies erosionades, vàries protuberàncies globulars. Poden medir varis centímetros o només unes micras. Quan se'ls colpeja en un martell, se separen fàcilment de la matriu, com si estigueren separades per una fissura. En trencar les seues porcions interiors, poden presentar una farcidura de cuarzo secundari, calcedonia o àgata: algunes tenen una cavitat central, que en freqüència, contenen depòsits de cristalés de cuarzo; també poden exhibir una série de clavills redonejats o llínees obscures, ocupades per productes secundaris. Les roques que posseïxen esta estructura són comunes en el nort de Gales i Cumberland (en Regne Unit); també es donen en Jersey (en el Canal de la Taca), els Vosges (França) i Hongria. Un nom que s'ha propost per a elles és el de pyromerides.

Existix molta discrepància sobre l'orige d'estes esferoides, pero generalment s'admet que la majoria d'elles eren esferulitas originalment, i que varen sofrir grans canvis per mig de descomposició i silicificación. Moltes dels pórfidos de cuarzo més antics, que es troben en les roques del Paleozoico i el Precámbrico, han segut afectats per moviments de terra i han experimentat aplastamientos i corts. D'esta manera, es transformen en esquistosas, i de les seues diminutes plaques sericíticas de feldespat es forma mica blanca, que en alguns casos li donen a la roca una apariència molt similar a la dels esquistos de mica.Si no hi ha fenocristalés en la roca original, poden produir-se esquistos de mica perfectes, que a dures penes es distinguixen dels esquistos sedimentarios, encara que són alguna cosa distints sobre la seua composició química per les grans cantitats d'álcali que contenen les roques ígneas.