Oficina salitrera
Oficina salitrera és el nom que rep cada u dels diferents centres d'explotació del salitre ubicats en les actuals regions chilenes de Tarapacá i Antofagasta, que varen proliferar entre 1842 —quan es va descobrir l'utilitat del salitre— i els anys 1930 —despuix d'inventar-se el salitre sintètic—.
Dau lo aïllat i àrit de la zona d'explotació minera, en ple desert de Atacama —el més àrit del planeta—, es varen crear les instalacions industrials per a l'extracció i processament del salitre, enclavaments casi autosuficients en els que es reunien l'administració del centre miner, les vivendes dels treballadors, els centres de venda —coneguts com «pulperías», que generalment acceptaven solament les fiches emeses en la pròpia oficina—, les iglésies, les escoles i els centres d'espargiment i entretención. Les oficines salitreras varen ser llar de mils de treballadors provinents de Chile, Bolívia, Perú, Europa i Estats Units.
Història
[editar | editar còdic]Per a proveir de salitre a la fàbrica de pólvora de Llima, entre 1810 i 1812 es varen construir les huit primeres oficines salitreras en Negreiros, Pampa Negra i Zapiga, en lo que en 1837 es convertiria la Província peruana de Tarapacá.[1]
En 1830 es varen iniciar les exportacions a Europa i Estats Units. Per esta explosiva demanda, a l'any següent es varen habilitar les caletas de Pisagua i Clòchines com a ports d'embarcació salitrero.[2]
En 1855, es va elegir a Iquique com el port principal del comerç salitrero. En 1871 es va inaugurar el primer Ferrocarril Salitrero, que conectava Iquique en l'oficina salitrera La Nòria, i en 1872 es varen fundar dos de les oficines salitreras més conegudes: La Palma i Santa Laura, la primera rebatejada varis anys més tarde com Humberstone,[2] en honor a l'anglés James Thomas Humberstone, que va aplegar a administrar l'oficina Aigua Santa en 1875[1] i va perfeccionar el procés d'extracció del salitre per mig del seu sistema Shanks,[2] elegint Caleta Bona com el lloc per a embarcar i exportar el mineral.[1]
En 1860, el chilé José Sants Ossa va descobrir salitre varis centenars de quilómetros més cap al sur del territori peruà d'Iquique, en el sector boliviano que vàries décades més tart es denominaria Aigües Blanques. Com a resultat d'esta troballa, va començar a explotar salitre en eixes terres i cap a l'interior.[2] En 1866, Ossa va obtindre per part del governe bolivià de Mariano Melgarejo la concessió exclusiva per a l'explotació del salitre en aquell sector conegut per llavors com a Penya Blanca. Aixina va nàixer un poble miner coster que en 1868 es fundaria baix el nom de la Chimba,[3] i que posteriorment es rebatejaria com la ciutat d'Antofagasta.[2]
Despuix de la Guerra del Pacífic, també coneguda com la Guerra del Salitre, Chile va anexar els territoris del salitre que pertanyien a Perú i Bolívia, es va acabar en el monopoli peruà del salitre i es va establir una llibertat industrial per a l'explotació del recurs per part de privats. En juliol de 1890 es va iniciar la primera folga general d'obrers en les oficines salitreras de Tarapacá, producte de les precàries condicions laborals. Estes protestes no varen ser escoltades i en els anys varen seguir escalant, fins a derivar en la folga general de 1907, que va acabar abruptament el 21 de decembre d'eixe mateix any en la Matança de l'Escola Santa María de Iquique.[2]
En la decaiguda de la venda del salitre durant els anys 1930, la majoria de les oficines salitreras varen ser desestajades (produint un èxodo massiu de treballadors) i desmantellades. En l'actualitat, queden poques oficines salitreras en peu, erigint-se com pobles fantasmes, les quals es troben en la seua majoria en mal estat. Les oficines més conegudes són les d'Humberstone i Santa Laura en la Regió de Tarapacá, la primera de les quals va tancar definitivament en 1960. Abdós són considerades des de 2004 Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.[2] Les oficines Chacabuco, Pedro de Valdivia i María Elena estan en la Regió de Antofagasta. María Elena és l'única oficina salitrera en funcionament.
Extracció del salitre
[editar | editar còdic]
El procés d'extracció del salitre iniciava en el cateo del terreny en la pampa per part dels cridats «cateadores», responsables de prendre mostres en distints llocs per a vore la composició del mineral i conveniència de la seua explotació.[1] Després es desenrollava l'explotació mateixa del salitre, el seu tractament, i el procés finalment acabava en l'embarque en els ports, els que de nort a sur eren els següents:[1]
Oficis del salitre
[editar | editar còdic]Els obrers i operaris de maquinària eren molt especialisats, i depenent de les seues funcions, se'ls coneixia en distints noms:[4]
- Arrolladores: obrers que amontonaven la mitat del salitre cristalizado en les bateas per a facilitar la seua extracció.
- Barreteros: operaris a càrrec de la perforació inicial dels tirs en la pampa, utilisant els barrenadores, un tipo de martell corrent. S'encarregaven d'obrir les calicheras per mig de barrenos en tirs de pólvora o dinamita, fins a deixar al descobert el caliche en grans trossos o colpas.
- Canaleros: obrers a càrrec de la conducció del caldo en salitre en les bateas de refredat.
- Canchadorés: operaris que extreen en pala el caliche o salitre cristalizado en les bateas i ho duyen a les canches, a on lo trituraban en les màquines acendradoras o chancadoras. El trasllat fins a les canches era manual o per mig de carros sobre molls, depenent de l'oficina. En aquelles oficines a on no hi havia correges transportadoras entre les chancadoras i els cachuchos, els canchadores devien també transportar allí el caliche triturado per mig de carros.
- Carregadors: obrers que ensacaban i coser els sacs de salitre en les canches i ho transportaven fins als carros del ferrocarril. Treballaven a tracte en colles de huit a dèu.
- Carreters: obrers que carregaven les carretas i les duyen al lloc d'elaboració del caliche, fins als chanchos o chancadoras.
- Chancadores: operaris que vigilaven la trituración del caliche i ho espentaven fins a l'embut de la màquina.
- Desripiadorés: obrers que extreen el residu del caliche (ripios, fanc, entre uns atres) dels cachuchos. Acabat cada cocimiento i despuix de escurrido el caldo en salitre, ho duyen al camp de desmonte.
- Llaveros: obrers que atenien els cachuchos a on es dissolia el salitre per mig d'aigua i calor.
- Particulars: obrers que extreen els trossos de caliche, els dividien en trossos més menuts i els reunien en arreplegues. Se'ls pagava a tracte, per carretadas, generalment segons la llei del caliche.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Sorich Rojas, 2007, «La seua biografia», pp. 14-23
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Un microcosmos en la soletat del desert: La vida quotidiana en la pampa salitrera (1830-1930)». Memòria Chilena. Consultat el 31 de decembre de 2023.
- ↑ «Capital minera de Chile: Antofagasta (1845-2006)». Memòria Chilena. Consultat el 1 de giner de 2024.
- ↑ «Salitre de Chile - Glossari de térmens». Archiu Nacional de Chile. Consultat el 26 de decembre de 2023.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Oficina salitrera» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.