Sistema Shanks

Gravat d'una màquina chancadora en acció, Oficina Primitiva (1890).

El sistema Shanks va ser un procediment d'extracció de nitrat o salitre desenrollat pel britànic Santiago Humberstone en la segona mitat de el XIX en la regió salitrera de Tarapacá, per eixos anys, sur del Perú i després baix la dominació chilena. Este sistema, que va ser desenrollat a partir de l'us del vapor d'aigua, va reemplaçar l'antic "sistema de parades" i va donar pas a la consolidació de les "oficines salitreras", que varen passar de ser campaments provisorios a autèntics assentaments industrials.

Història

Humberstone s'havia format en Anglaterra, i abans de partir a Sudamérica havia conegut la planta elaboradora de carbonat de soda, que usava el método econòmic i racional de lixiviación introduït per James Shanks. Eixe método va ser el que Humberstone va adaptar a l'indústria del salitre, modificant-ho a una producció en calor, en lloc de la dissolució en fredor practicada fins a llavors.

El nou sistema va ser introduït per Humberstone per primera volta en 1876 en l'oficina Sant Antonio. Ràpidament totes les oficines varen ser incorporant esta innovació tècnica, lo que va dur en si un creiximent impressionant de la producció salitrera a partir d'eixe any. Aixina, mentres en 1878 la producció va ser de 323.058 tonellades mètriques, en 1883 va conseguir alcançar les 589.720 tonellades mètriques. En 1890, a un any de la guerra civil de 1891, i quan els interessos salitreros estaven ya en la seua màxima expressió, la producció va aplegar a 1.063.277. Al començament de el XX, es va duplicar respecte d'esta última sifra i, a fins del cicle d'expansió, s'aproximava al triple. El benefici d'este creiximent va aplegar a les arques de les companyies salitreras i a les del fisc chilé en proporcions més o menys similars.

Procediment

Archiu:Ensacado de salitre, Sucesos, 1902-09-06 (3).jpg

Ensacado del salitre (1902).

Les faenes començaven dinamitando l'àrea d'extracció del caliche, trencant la dura costra del desert. Després es trituraba el material obtingut, per mig de barres d'acer i combos de 25 lliures, per a despuix seleccionar el material i traslladar-ho en carretas, transportant el caliche fins als carros de ferrocarril o directament a l'oficina. Allí el material era triturado per màquines chancadoras fins a conseguir un tamany d'1 a 2 polzades. Despuix passava als estanys de lixiviación (cachuchos), a on era somés a un procés de llavat sistemàtic en circuit tancat.

Els cachuchos eren calfats per sis a huit serpentines en vapor d'aigua a pressió, provinent de calderes. Els caldos resultants circulaven pel conjunt de cachuchos conectats per sifones, introduint els de menor densitat sobre els més densos, conseguint d'esta manera un llavat casi complet. Finalment el líquit resultant era enviat a grans estanys plans, posats sobre estructures de fusta, per a la seua cristalisació per acció solar directa. El material generat per la cristalisació, el color de la qual variava des del blanc pur, fins a blanc en tenyides groguenques, rosat, gris i fins a violeta, una volta secat al sol, era envasat en sacs de yute de 130 a 140 quilos, per al seu transport als ports d'embarque.

Cada volta que es realisava el procediment, els cachuchos devien ser netejats dels sediment que quedaven per obrers desripiadores, els qui semidesnudos paleaban els desfets que eren transportats a les coques de ripio. Estes varen terminar sent tan monumentals que varen configurar un paisage característic de la pampa salitrera, derivat de l'explotació minera, acompanyat de l'impacte a l'ecosistema de la Pampa del Tamarugal que va dur l'obtenció de combustible per a les calderes de les oficines.