Odobenocetops
Odobenocetops és un gènero extint de cetàceu dentado de tamany mig, el qual va estar una volta present en les costes de Chile i Perú. Els seus fòssilés es troben en els estrats marins del Mioceno de les formacions Baïa Anglesa i Pisco. Actualment es reconeixen dos espècies del gènero, O. peruvianus i la més jove O. leptodon.
Odobenocetops es coneix principalment pels seus grans claus asimètrics, els quals emergixen dels seus pronunciats processos premaxilares. Es creu que estos claus són traces de dimorfisme sexual, a on l'asimetria es pronuncia en mascles mentres que les femelles posseïen claus de similar llongitut. En el holotip de O. peruvianus el clau dret està trencat, creant ambigüitat sobre la seua llongitut precisa. Mentres que en O. leptodon es varen preservar abdós claus, demostrant que a lo manco en esta espècie el clau llarc aplegava als 1,35 metros, en una llongitut de 27 centímetros inserta dins de l'os. Si ben estos claus recorden als del narval, estos animals varen evolucionar independentment. El seu propòsit permaneix desconegut, l'interpretació més comuna sugerix que posseïen un rol social no violent, ya que eren considerablement fràgils. Més allà d'estos dos claus, es creu que estos animals no posseïen dents.
Una atra diferència respecte a atres ballenes és que el meló, orgue essencial per a l'ecolocalización, es veu reduït en O. leptodon i és vestigial o absent en O. peruvianus. L'espècie antiga compensava esta absència en grans ulls en els laterals del cap, dotant-li de visió binocular. L'absència de l'orgue en l'espècie més antiga s'ha pres com a senyal de que eren espècies germanes, que una no va evolucionar de l'atra. Christian de Muizon argumenta que varen poder haver posseït pèls tàctils, com els bigots de la morsa o aquells, més menuts, presents en el delfí rosat.
Odobenocetops és un dels cetáceos en el major ranc de moviment craneal, excedint fins al de la beluga. Es creu que açò servia a l'hora de forrajear, estenent el coll de modo que els seus claus quedaren paralels al cos. Parts de la seua anatomia, com la forma del seu paladar es consideren convergents en els de la morsa: que eren molusquívoros que caçaven per succió, buscant bivalvats en el sol oceànic, revelant-los en poderoses i precises propulsió d'aigua, atapando al seu assut en el seu poderós llavi superior i amprant la seua llengua per a succionar les parts blanes de l'animal, deixant darrere les valvas.
Història i nomenament
[editar | editar còdic]El primer fòssil de Odobenocetops, un cràneu al com li faltava gran part del costat esquerre, es va recuperar en 1990[1] de l'horisó Sud Sadaco de la Formació Pisco, Perú. Si be es va escomençar pensant que pertanyia al Plioceno enjorn, investigacions posteriors varen revelar que es tractaven de roques del Mioceno. El cràneu, designat USNM 460306 inicialment, posteriorment USNM 488252, va ser descrit per Christian de Muizon en 1993, establint el gènero Odobenocetops i l'espècie tipo O. peruvianus; ademés, per l'estranya anatomia del gènero, Muizon va establir que pertanyia a la seua pròpia família, Odobenocetopsidae.[2] Posteriorment varis fòssils fragmentarios, principalment ossos perióticos i timpànics s'han referit es varen referir al gènero.[1] Consegüents excavacions varen revelar tres espècimen adicionals, un d'ells interpretat com a femella de O. peruvianus mentres que es va determinar que els atres dos corresponen a una segona espècie més recent, O. leptodon. L'holotip de O. leptodon és un cràneu casi complet junt a una associada vèrtebra atles, la primera de totes. L'atre espècimen de O. leptodon és un cràneu més incomplet, erosionat i en el clau dret absent; pero en una série d'elements postcraneales associats: costelles, vèrtebres i parts d'una extremitat anterior. Els materials referits a O. peruvianus es varen trobar en l'horisó SAS, com USNM 488252, mentres que la segona espècie origina de l'alguna cosa més jove horisó SAO horizon.[3][1]
El nom genèric, Odobenocetops, ve del grec odon, "dent"; baino, "caminar"; i del llatí cetus, "ballena", i ops, "paregut"; tot junt significa "ballena que sembla caminar en les seues dents", un nom elegit per la possible posició de l'animal en alimentar-se i en un segon significat "ballena pareguda a la morsa" ya que el nom de gènero d'esta és Odobenus. El nom de l'espècie tipo, O. peruvianus fa referència al seu país d'orige, Perú; mentres que el de la segona espècie, leptodon, significa "dent fina".[2][1]
Descripció
[editar | editar còdic]
Els fòssils de Odobenocetops són notablement distints als de qualsevol ballena contemporànea. El cràneu té un perfil característic, sent cóncau entre el hocico i el cim del cràneu. Observat des de damunt, clarament presenta dos grans porcions separades; l'anterior, que inclou el premaxilar, claus i orificis nassals; separada de la part posterior per una pronunciada constricció, donant-li una forma de rellonge d'arena.[1] Els cràneus de ballenes modernes són increiblement diversos en les seues adaptacions a la vida aquàtica, pero clarament separant-los del restant de mamífers. Entre estes adaptacions existix la qualitat "telescòpica", en referència a ossos que típicament estan ben separats juntant-se en els esquelets de cetáceos, fins al punt de solaparse,[4] no obstant Odobenocetops és un tant únic, ya que el seu cràneu sembla anar en contra d'esta tendència. Açò es deu a que el maxilar i els frontals retornen haca la punta del hocico, en els narius sent mogudes a davant. Açò crea un rostre chato i redó, opost a l'allargada tendència en els seus parents. D'ací ve, en part, l'idea que l'espècie tipo O. peruvianus no tenia un meló, o que era un orgue vestigial. Els narius òsseus estan prop de la punta del hocico, contràriament als típics espiràculs en el cim del cràneu de ballenes i delfins. En atres odontocetos, parts del frontal i maxilar cobrixen les fosses temporals. En Odobenocetops, estos ossos són reduïts i angosts, presentant fosses temporals obertes dorsalment. Els parietals estaven exposts dorsalment, corresponent a un gran múscul temporal. Els ossos de l'oït són similars a aquells dels delfins. Les conques oculars apunten cap a dalt i els laterals, en lloc de completament cap als costats com els delfins. El paladar està estovat, és gran i profunt com les morses, pero més allà dels claus Odobenocetops no tenia dents. La punta del hocico, sobretot el premaxilar, està recoberta de punts de anclaje de musculatura facial mentres a la seua volta posseïa forats neurovasculares. Açò es tendix a interpretar com a respal d'un llavi superior poderós i tal volta inclús vibrisas com les de la morsa.[2] Si ben no es coneixen mandíbules del gènero, es infiere que era curta i desdentada, basant-se en gran part als grans músculs pterigoideos i temporals.[1]
De la mateixa manera que el restant del cràneu, els ossos que rodegen l'oït intern eren derivats i diferents a la tendència cetácea. Aixina i tot, el canal coclear seguix l'anatomia general de la beluga i el narval, els seus parents propencs. L'oït intern ho componen grans canals semicirculares, un conducte vestibular i una gran cantitat de fibres nervioses. Uns atres odontocetos posseïxen similars canals semicirculares pero en un menor canal coclear, pot ser que açò es dega a la major movilitat del cràneu i coll.[1]
El cràneu de O. leptodon és diferent al de O. peruvianus en vàries maneres. El paladar és molt més profunt, ample i llarc i la frontera anterior té una curva més gentil, donant-li una forma de "O" en lloc a la "V" de O. peruvianus. El paladar en sí és asimètric i no es posiciona concorde al pla sagital sino paralel al sol marí. L'àpiç del hocico és, en general, més ample que el de l'espècie tipo i en la punta del rostre, entre els premaxilares existix un parell únic d'ossos de respal absent en l'antiga; pot ser que siguen rostrales o prenasales, i formen una estructura similar a lo que es veu en musarañas elefants, talps, tapires, saigas i súidos. Un factor comú entre estos animals és la presència d'un llavi superior gran i mòvil, recolzant allò que solament s'especulava en O. peruvianus. Els forats premaxilares estan absents en O. leptodon i en el seu lloc hi ha una llaugera depressió.[3] Açò sugerix la presència d'un meló en O. leptodon. La cavitat orbitaria de O. leptodon posseïx una vora anterior llaugerament cóncau, mentres que en O. peruvianus estava considerablement mellada, per lo que es creu que la visió binocular de O. leptodon era pijor que la de O. peruvianus.[3][1]
El cràneu de O. peruvianus és gran, medint prop de 46 cm.[1] S'estima que el seu cos media entre 3 i 4 metros,[5] pesant entre 8000 i 1000 kg, siimilar al narval.
Claus
[editar | editar còdic]
Junt al seu estrany cràneu, res distinguix més a Odobenocetops del restant de delfins que els seus claus asimètrics composts exclusivament de dentina. Estos creixien d'un procés premaxilar, les baïnes alveolars, en un àngul de 60° respecte al pla horisontal del cràneu.[2][1] Si ben els narvales també posseïxen grans claus asimètrics, aquells originen en el maxilar esquerre, mentres el gran clau de Odobenocetops s'origina en el premaxilar dret; aixina que no són homòlecs sino convergents.[1] En USNM 488252 abdós claus estaven incomplets, pero basant-nos en atres elements es creu que el dret media entre 45 i 55 cm i l'esquerre no més de 20 cm, possiblement estava completament tancat pel premaxilar. Despuix del descobriment de O. leptodon, Muizon va especular que abdós claus podrien alcançar tamanys majors en atres individus, pero necessitava més material per a corroborar l'hipòtesis. El segon cràneu, descrit per Muizon en 1999, es diferencia significativament del de 1993, pese a ser del mateix horisó. En este eixemplar abdós claus eren relativament simètrics i curts, en lloc d'imaginar una tercera espècie Muizon sugerix que es tractava d'una femella com a característica de dimorfisme sexual. Esta hipòtesis es veu reflectida en el narval modern, a on solament els mascles posseïxen el gran clau. La cavitat pulpar del clau allargat media uns 23 cm, indicant que continuava creixent, el clau menor semblava seguir creixent pero a un ritme molt més llent.[1]
L'holotip de O. leptodon es va trobar en abdós claus in situ, el dret semblava una agulla d'1,35 metros, en 1,07 metros exposts, mentres que l'esquerre media 25 cm, similar en llongitut al de O. perivianus. Pese a la similar talla en el de l'espècie tipo, es creu que l'esquerre descollava un tant de l'os pels seus patrons de desgast, el desgast del dret donava lloc a una punta oblicua, sugerint que no s'amprava com llança.
Tenint en conte la llongitut i finura dels claus es tractaven de dents fràgils, causant dubtes sobre l'idea que els apuntaven a 45° del cos. Açò ho corrobora l'anatomia del coll, l'articulació neutral de l'atles sugerix que el coll apuntava llaugerament cap a avall, aixina apuntant els claus cap a dalt, alineant-los en el cos. Ya que els claus apunten llaugerament cap als costats, Odobenocetops podia inclinar el seu cap sense que es chocaren en les aletes. L'atles, de la mateixa manera que el cràneu, és asimètric, posseïx un costat esquerre més robust per a compensar pel gran clau.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 “(Odobenocetops peruvianus), the walrus-convergent delphinoid (Mammalia: Cetacea) from the early Pliocene of Peru” (2002). Smithsonian Contributions to Paleobiology 93: 223–261.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Nature.365(6448)
- 745–748.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/365745a0.Consultat el 2023-04-09.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 “Dimorphic tusks and adaptive strategies in a new species of walrus-like dolphin (Odobenocetopsidae) from the Pliocene of Peru [Défenses dimorphiques et stratégies adaptatives chez unix nouvelle espèce de dauphin convergent vers els morse (Odobenocetopsidae) du Pliocène du Pérou]” (1999). Comptes Rendus de l'Académie dones Sciences, Série IIA 329 (6): 449–455. doi:.
- ↑ “Cetacean Skull Telescoping Brings Evolution of Cranial Sutures into Focus” (2019). Anat. Rec. 302 (7): 1055–1073. doi:. PMID 30737886.
- ↑ Muizon, C. (2008). «Odobenocetops», Encyclopedia of Marine Mammals, 2nd edició, Academic Press, pp. 797–799. ISBN 978-0-12-373553-9.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Odobenocetops» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.