Anar al contingut

Nou de la fama

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Crònica del triumfo dels Nou de la Fama (Alcalà de Henares, 1585).

Els nou valerosos o nou de la fama són nou personages històrics que varen ser considerats com els màxims representants del ideal de la cavalleria. Jacques de Longuyon va ser el primer en agrupar-los baix este nom en el seu Voeux du Paon / Vots del Pavón en 1312. Se'ls va estructurar en tres ternes, segons la seua religió, mostrant als millors cavallers del paganisme, el judaisme i el cristianisme. La seua elecció pronte es va convertir en un tema comú en la lliteratura i l'art de l'Edat Mija i va quedar establida en l'imagineria popular.

Repercussió

Ya en 1351, per eixemple, es documenta en Aragó un tapís sobre la Istoria Novem Militum, i en una carta de l'any 1356 Pedro IV es referix a un pany en el que apareixen les figures de «Juliol César, Héctor, Alejandro, Judas Macabeo, David, Josué, Carlomagno, Godofredo i el rei Arturo» i demana informació sobre ells al tesorer de la catedral de Girona.[1] En el córrer del temps, no obstant, tant el número com els noms dels famosos cavallers canvia, es reduïx o amplia a la conveniència o interessos de l'autor.

En el seu paródico llibre de cavalleries L'ingeniós fidalc Don Quixot de la Mancha, Miguel de Cervantes fa dir a Don Quixot: "Yo sigues qui soc. I sé que puc ser no només els dos que he dit, sino tots els dotze parells de França i encara tots els nou de la fama".

Personages

Escultures més antigues conegudes dels nou de la fama en l'antic ajuntament de Colónia (Alemània). D'esquerra a dreta apareixen Carlomagno, Arturo i Godofredo de Bouillón (els tres cristians), Juliol César, Héctor i Alejandro (els tres pagans), David, Josué i Judas Macabeo (els tres judeus).

Els nou de la fama són:

De l'época pagana:

Dels temps del Antic Testament:

Del periodo cristià:

Vore també

Referències

  1. ↑ «El motiu dels «Nou de la Fama» en El Victorial i el poema dels Vots del Pavón». Atalaya. Revue d'Études Médiévales Romanes, num. 11. Consultat el 13 de maig de 2021.


Referències