Núvol de Wilson
El núvol de Wilson o núvol de condensació transitòria és observable en les grans explosions en aire humit.

Quan es detona un arma nuclear o una gran cantitat d'explosius convencionals en un aire lo suficientment humit, la "fase negativa" de l'ona de choc causa una rarefacción (reducció de la densitat) de l'aire que rodeja l'explosió, pero no el que la conté. Esta rarefacción du a un refredat temporal de l'aire, que causa la condensació de part del vapor d'aigua contingut en ell. Quan la pressió i la temperatura tornen a la normalitat, el núvol de Wilson es dissipa.[1]

Ya que la calor no deixa la massa d'aire afectat, este canvi de pressió és adiabàtic, en un canvi de temperatura associat. En l'aire humit, la disminució de la temperatura en la part més enrarida de l'ona de choc pot fer que la temperatura de l'aire descendixca per baix del seu punt de condensació, a la que la temperatura es condensa per a formar un núvol visible de gotes d'aigua microscòpiques. Ya que l'efecte de pressió de l'ona és reduït per la seua expansió (el mateix efecte de pressió és propagat a través d'un radi major), l'efecte vapor també té un radi llimitat. Eixe vapor també pot vore's en regions de baixa pressió durant les maniobres subsónicas en altes G en condicions d'humitat.

Els científics que observaven les proves nuclears de l'Operació Crossroads en 1946 en l'atolón Bikini varen nomenar el núvol transitori "núvol Wilson" per la seua similitut en les aparegudes dins de la cambra de núvols Wilson, un instrument en el que estaven familiarizados. (L'efecte de la cambra de núvols és causat per una reducció temporal de la pressió en un sistema tancat i marca la trayectòria de les partícules subatòmiques eléctricamente carregades.) Els analistes posteriors a les proves nuclears varen usar el terme núvol de condensació per als núvols de Wilson.
La forma de l'ona de choc, influenciada per les diferents velocitats en les diverses altituts, i la temperatura i humitat de les distintes capes atmosfèriques, determina l'aparició dels núvols de Wilson. Durant les proves nuclears, s'observen comunament els anells de condensació entorn o sobre la bola de fòc. Els anells al voltant de la bola de fòc poden tornar-se estables i formar anells al voltant del brot del núvol en forma de fonc.
La duració del núvol de Wilson durant les explosions nuclears aérees pot disminuir per la radiació tèrmica de la bola de fòc, que calfa el núvol per damunt del seu punt de condensació i evapora les gotes.
A voltes s'observa el mateix tipo de núvol de condensació al voltant de les ales de les aeronaus jet de baixa altitut en una atmòsfera prou humida. La part superior de les ales és la superfície més curvada, i la curvatura (i una velocitat de l'aire incrementada en eixa zona) causa la reducció de la pressió de l'aire, segons el principi de Bernoulli. Esta reducció de la pressió de l'aire causa el refredat, com es mostrava anteriorment, i la condensació en vapor d'aigua, apareixent núvols transitoris.
La singularitat Prandtl-Glauert en aerodinàmica és un atre eixemple de núvol de Wilson.
Un eixemple recent, i àmpliament documentat en imàgens, d'un núvol de Wilson, va ocórrer durant l'explosió en el port de Beirut, Líban, el 4 d'agost de 2020, a on 2750 tonellades de nitrat d'amoni, àcit nítric i atres químics, varen explotar posterior a un incendi en les instalacions portuàries.
Referències
- ↑ Glasstone, Samuel and Philip J. Dolan. The Effects of Nuclear Weapons, U.S. Dept. Of Defense/ Dept. Of Energy; 3rd Edition edition (1977), p. 631
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nube de Wilson» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.