Mont Santa Helena
El mont Santa Helena[1] (en anglés Mount St. Helens) és un estratovolcán actiu ubicat en el comtat de Skamania, en l'estat de Washington, en la regió del Pacífic Nort-occidental, en la Costa Oest dels Estats Units. La seua altura actual és 2549 m s. n. m. (l'erupció de 1980 li va restar altura), i està ubicat a 154 km al sur de Seattle i a 85 km al norest de Portland, Oregó. La montanya és part de la cordillera de les Cascades i inicialment es coneixia com Louwala-Clough que significa "montanya de fòc o humeante" en la llengua dels natius locals, la tribu Klickitat. Va rebre el seu actual nom del diplomàtic britànic Alleyne Fitzherbert, ORD Baró de St. Helens, qui era amic de George Vancouver, un explorador que va realisar un sondeig de l'àrea a finals de el XVIII. Este volcà és molt conegut per les seues explosions de cendres i fluix piroclásticos.
És molt reconegut per la catastròfica erupció del 18 de maig de 1980. Eixa erupció volcànica va ser la més mortífera i econòmicament destructora en l'història dels EE. UU. La magnitut d'esta poderosa erupció va ser de 5 en l'escala IEV.
Vulcanisme
[editar | editar còdic]El mont Santa Helena és part del Anell de Fòc del Pacífic que inclou més de 160 volcans actius.
Com la majoria d'atres volcans en la cordillera de les Cascades, el mont Santa Helena és un gran con d'enrunes compost de pedra de lava intercalada en cendra volcànica, pedra pómez i atres depòsits. La montanya inclou capes de basalt i andesita per les que vàries cúpules de lava dacita han fet erupció. La major de les cúpules de dacita va formar l'anterior cim; una atra va formar la cúpula de Goat Rocks en el flanc norteny. Estes varen ser destruïdes en l'erupció de 1980.
En l'erupció de 1980 varen morir 57 persones. Sumat a la pèrdua de 25 cases, 47 ponts, 24 quilómetros de vies férrees i 300 quilómetros d'autopista varen quedar destruïts. L'erupció va causar una massiva remugada d'enrunes, reduint el seu cim des de 2,950 m a 2,550 m s. n. m. i reemplaçant-la en un cràter en forma de ferradura d'1.5 km d'ample (vore la secció de geologia per a més detalls). La remugada d'enrunes de l'erupció de 1980 va ser de fins a 2.3 km³ en volum, convertint-la en la major en l'història registrada. No obstant, l'escala de la seua image palidece en comparació a remugades d'enrunes molt majors que han ocorregut en el passat geològic de la Terra.
Context geogràfic i descripció
[editar | editar còdic]
El mont Santa Helena està a 55 km en direcció oest del mont Adams (Washington), que està en la part este de la cordillera de les Cascades. Estes montanyes volcàniques "germanes" estan cada una a uns 80 km del mont Rainier, el jagant dels volcans de les Cascades. El mont Hood, el major pico volcànic més propenc en Oregó, està a uns 95 km al surest del mont Santa Helena.
El mont Santa Helena és geològicament jove en comparació a atres grans volcans de les Cascades. Es va formar només en els últims 40,000 anys, i el con del cim abans de 1980 va començar a créixer a penes fa uns 2200 anys arrere. El volcà també és conegut per haver segut el més actiu en les Cascades en els últims 10,000 anys.
Encara abans de la seua pèrdua d'altura, el mont Santa Helena no era el pico més alt de la cordillera de les Cascades. El seu altitut ho va convertir només en el quint pico més alt en l'estat de Washington. No obstant, s'empinava prominentemente front als tossals aledaño per la seua simetria i extensa coberta de neu i gèl en el con abans de 1980, lo que li va guanyar el nom del, "Fujiyama d'Amèrica" o "mont Fuji d'Amèrica". El pico s'elevava a més de 1500 m per damunt de la seua base, a on els flancs menors es fusionaven en les cadenes adjacents. La montanya té una distància d'uns 9.5 km a lo llarc de la seua base que està a una altitut de prop d'1.34 km en el costat norest i prop d'1.22 km en el restant. En la llínea boscosa (el llímit de creiximent d'arbres) abans de l'erupció, l'ample del con era d'uns 6.4 km.
Va haver alguna cosa que potser va ser lo pijor, el Mont Santa Helena en esgolar-se tota la terra i neu que hi havia en gran part d'ell, eixa terra va aplegar al llac Spirit i va causar un megatsunami de 250 metros d'altura, va anar l'esmonyida més gran registrat en l'història, es diu que si el mont Santa Helena estiguera en la costa o en mig de la mar la solsida hauria causat uns megatsunamis més grans que Lituya d'Alaska, altures de montanyes, fins a 1000 metros o més 1800 metros.
Les rieres que naixen en el volcà desemboquen en tres sistemes fluvials principals: El riu Toutle al nort i noroest, el riu Kalama a l'oest i el riu Lewis al sur i est. Les rieres s'alimenten d'abundant pluja i neu. La precipitació mija anual és de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist., i la capa de neu en les ales superiors de la montanya pot alcançar els Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist.. El riu Lewis és embassat per tres assuts per a la generació d'energia hidroelèctrica. Les ales sur i este del volcà desemboquen en un embassament aigües dalt, el Swift Reservoir, que es troba directament al sur del cim del volcà.
Encara que el mont Santa Helena es troba en el comtat de Skamania, Washington, les rutes d'accés a la montanya passen pel Comtat de Cowlitz a l'oest, i pel comtat de Lewis al nort. La State Route 504, coneguda localment com Spirit Lake Memorial Highway, conecta en l'Interstate 5 en la Exit 49, Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). a l'oest de la montanya.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where Eixa autopista nort-sur voreja les ciutats baixes de Castle Roc, Longview i Kelso a lo llarc del riu Cowlitz, i travessa l'àrea metropolitana de Vancouver, Washington-Portland, Oregó, àrea metropolitana a menys de Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). al suroest. La comunitat més propenca al volcà és Cougar, Washington, en la vall del riu Lewis Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). al sursudoeste del pico. El Bosc Nacional Gifford Pinchot rodeja el mont St. Helens.
Glaciar del Cràter i atres nous glaciars de roca
[editar | editar còdic]Durant l'hivern de 1980-1981, va aparéixer un nou glaciar. Denominat ara oficialment Glaciar del Cràter, anteriorment es coneixia com a Glaciar Tulutson. Sombreado per les parets del cràter i alimentat per forts nevades i repetides remugades de neu, va créixer ràpidament (Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. de gruixa a l'any). En 2004, cobria aproximadament Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist., i estava dividit per la cúpula en un lòbul occidental i un atre oriental. Normalment, a finals d'estiu, el glaciar presenta un aspecte obscur per la caiguda de roques de les parets del cràter i a la cendra de les erupció. En 2006, el gèl tenia una gruixa mija de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. i un màxim de Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist., casi tan profunt com el molt més antic i gran Carbon Glacier del mont Rainier. Tot el gèl és posterior a 1980, per lo que el glaciar és molt jove geològicament. No obstant, el volum del nou glaciar és aproximadament el mateix que el de tots els glaciars anteriors a 1980 junts.[3][4][5][6][7]
A partir de 2004, l'activitat volcànica va espentar cap a un costat els lòbuls del glaciar i cap a dalt el creiximent de nous domo volcànics. La superfície del glaciar, antany en la seua major part sense clavills, es va convertir en un caos de cascades de gèls fortament entrecreuades en clavills i seracs causats pel moviment del sol del cràter.[8] Els nous domo casi han separat el glaciar del cràter en un lòbul oriental i un atre occidental. A pesar de l'activitat volcànica, les terminacions del glaciar han seguit alvançant, en un llauger alvanç en el lòbul occidental i un alvanç més considerable en el lòbul oriental, més sombreado. Per l'alvanç, dos lòbuls del glaciar es varen unir a finals de maig de 2008 i aixina el glaciar rodeja completament els domo de lava.[8][9][10] Ademés, des de 2004, s'han format nous glaciars en la paret del cràter per damunt del glaciar del cràter que alimenten roca i gèl en la seua superfície per davall; hi ha dos glaciars de roca al nort del lòbul oriental del glaciar del cràter.[11]
Història humana
[editar | editar còdic]
El primer albirament del mont Santa Helena de part dels europeus va ser pel Comandant George Vancouver de la Royal Navy i els oficials de el HMS Discovery el 19 de maig de 1792, mentres sondejaven la costa nort del Oceà Pacífic entre 1792 i 1794. Vancouver va batejar la montanya en el nom del diplomàtic britànic Alleyne Fitzherbert, ORD Baró de St. Helens el 20 d'octubre de 1792, en avistar quan el Discovery entrava a la boca del riu Columbia.
Anys despuix la montanya va rebre la visita d'exploradors, comerciants i missions que varen escoltar versions d'un volcà en erupció en eixa àrea. Molt despuix, els geólogos i historiadors varen determinar que l'erupció va ocórrer en 1800 i va anar l'inici del periodo d'erupció de les Goat Rocks, que es va estendre per 57 anys.
A finals de 1805 i començos de 1806, membres de l'expedició de Lewis i Clark varen divisar el Santa Helena des del riu Columbia, pero no varen reportar que estiguera ocorrent alguna erupció o de que hi havia hagut alguna recentment. No obstant, sí varen reportar la presència d'arenes movedizas i obstrucció del canal en la boca del riu Sandy (Oregó) prop de Portland, Oregó, lo que sugeria una erupció del mont Hood en algun moment en les décades anteriors.
El primer testimoni confirmat d'una erupció del Santa Helena va ser realisat en març de 1835 pel doctor Meredith Gairdner, qui llavors treballava per a la Hudson's Bay Company emplaçada en Fort Vancouver (el primer geólogo aparentment va vore el volcà 6 anys despuix). Ell va enviar un informe al Edinburgh New Philosophical Journal, que va publicar la seua carta en giner de 1836. James Dwight Dana de l'Universitat Yale, mentres navegava en l'Expedició Wilkes, va vore el pico (en eixe moment tranquil) des de les afores de la boca del riu Columbia en 1841. Un atre membre de l'expedició va descriure posteriorment "lava basálticas celulars" en la base de la montanya.
A finals de l'autumne o començos de l'hivern de 1842, pobladors i misionero varen vore la cridada "Gran Erupció". Es varen reportar grans núvols de cendres per a esta chicoteta explosió en volum a la que li varen seguir explosions suaus durant 15 anys. Totes estes erupció varen ser provablement explosions freàtiques. El reverent Josiah Parrish en Champoeg, Oregó va presenciar una erupció del mont Santa Helena el 22 de novembre de 1842. Les cendres d'esta erupció varen poder haver aplegat fins a Dalles, Oregó, 80 km al surest del volcà.
El volcà va fer erupció el 18 de maig de 1980, deixant com a conseqüència un enorme cràter obert al nort. En total, varen morir o varen desaparéixer 57 persones. Si l'erupció haguera ocorregut un dia despuix, quan els leñadores estigueren en sus labores, en lloc d'un dumenge, la sifra de morts hauria segut molt major.
El president d'Estats Units Jimmy Carter va evaluar els danys i va expressar que semblava més desolat que un paisage llunar. Un equip de filmació, liderat pel cineaste Otto Seiber de Seattle, va ser dut en helicòpter al Santa Helena el 23 de maig per a filmar la destrucció. No obstant, les seues brúixoles varen començar a donar regressos i ràpidament es varen perdre en la montanya. Una segona erupció va ocórrer el 25 de maig, pero l'equip va sobreviure i varen ser rescatats dos dies despuix de la segona explosió per pilots d'helicòpters de la Guàrdia Nacional. Les seues filmacions es varen convertir en el popular documental "L'erupció del mont Santa Helena".
En 1982, el president Ronald Reagan i el Congrés d'Estats Units varen establir el Mount St. Helens National Volcanic Monument, un àrea de 445 km² al voltant de la montanya i dins del Gifford Pinchot National Forest.
Vore també
[editar | editar còdic]- Erupció del mont Santa Helena de 1980
- Índex de explosividad volcànica
- Anex:Majors erupció volcàniques
- Anex:Erupció volcàniques per número de víctimes mortals
- Anex:Volcans més alts del món
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Kalman, Bobbie (2009-08). Els Volcans de la Terra (en és), Crabtree Publishing Company. ISBN 9780778782445.
- ↑ Harris, Stephen L. (2005). «Mount St. Helens: Una montanya de fòc vivent», Montanyes de fòc de l'Oest: Els volcans Cascade i Mona Lake, 3ª edició, Missoula, Montana: Mountain Press Publishing Company, pp. 201-228. ISBN 0-87842-511-X.
- ↑ Plantilla:Cite document
- ↑ Creiximent i fluix d'un nou glaciar en el cràter de Mount St. Helens, Geological Society of America, p. 91.
- ↑ “Desenroll del glaciar de posterupción en el cràter del Mont St. Helens, Washington, EE.UU.” (2004). Quaternary Research 61 (3): 325-329. Elsevier Science (USA). Bibcode: 2004QuRes..61..325S.
- ↑ “Prediccions del creiximent i forma en estat estacionario del cràter del Mont St. Helens utilisant un model de glaciar 2D” (2005). Abstracts with Programs 37 (7). Geological Society of America.
- ↑ «Rebuilding Mount St. Helens».
- ↑ 8,0 8,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Schilling, Steve. MSH08 aerial: Nou domo des del nort 30 Maig 2008, United States Geological Survey. - El glaciar seguix conectat al sur de l'domo de lava.
- ↑ Schilling, Steve. MSH08 aerial: Cràter de St. Helens des del nort 30 maig de 2008, United States Geological Survey. - Els braços del glaciar es toquen en l'extrem nort del glaciar.
- ↑ American Geophysical Union, Fall Meeting, p. 1.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mont Santa Helena.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Monte Santa Helena» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.