Monasteri de Osios Loukás

Monasteri de Osios Loukás

El monasteri de Osios Loukás o Hosios Loukás (en grec: Μονή Οσίου Λουκά) és un dels més bells conjunts arquitectònics bizantino de Grècia. Des de 1990 està inscrit en el Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco, junt en el monasteri de Daphni i el monasteri de Néa Moní de Chíos.

Història

Segons una biografia de sant Lucas Taumaturgo. escrita a la seua mort per un monge anònim, va anar el propi sant el fundador del monasteri —originalment una ermita dedicada a santa Bàrbara— a on va viure els últims sèt anys de la seua vida.

En 942, Lucas va predir que Romà II reconquistaría Creta, la qual cosa es va fer realitat en 961, gràcies a Nicéforo Foques. Per això, Romà va decidir engrandir l'ermita, construir celes monásticas i —segurament— iniciar els fonaments del katholikón. Pero el proyecte actual sembla haver-se escomençat ca. 1011 per Basilio II, reafirmant el favor imperial cap al monasteri.

El monasteri, a lo llarc dels sigles ha sofrit destrucció i saquejos. Durant l'ocupació turca i en la guerra d'Independència de Grècia, va anar un epicentre de conflictes, que varen supondre la pèrdua de part de la seua riquea artística. Les obres de restauració varen començar en 1948 per part del Servici Arqueològic Grec i la Societat Arqueològica d'Atenes. En un incendi, el 23 d'agost de 2023, va resultar danyat part del complex.

Arquitectura

El conjunt està rodejat per un mur i consta de blocs de celes de dos i tres plantes, un estable —que exhibix fresca de el XVIII de la Agios Spyridon— un campanar en el cantó suroest, el refectorio —des de 1993 és un museu, en elements com un bell fumeral— i dos iglésies en el centre del recint.

Planta de les dos iglésies del monasteri

Iglésia de la Verge María

És una iglésia en creu inscrita, en una cúpula central sostinguda per quatre columnes. Les parets delimiten clarament l'interior, i les finestres —poques i estretes— estan emmarcades per panels de marbre. Uns rebancs senyalen les arrancades de les voltes de canó, en els braços de la creu i del tambor central. En el costat oest hi ha un ampli nàrtex en dos columnes centrals i —adjacent a ell— està un pòrtic obert, en un compartimento en abdós extrems, que descollen del contorn de l'iglésia. L'compartimento nort està tancat, mentres que el del sur està incorporat al katholikón. En la part este estan el bema —en el centre— el diaconicón i la pròtesis, separats de la naos per un mur en llindars soportats per parells de columnes.

Vista del mur despuix del qual estan el bema el diaconicón i la pròtesis.

El sobri interior contrasta en la riquea de l'exterior. En l'est descollen tres àbsits poligonales, en finestres dividides per dos o tres esvelts parteluces. Les parets són d'opus mixtum i d'un parament de cloisonné, en blocs de pedra emmarcats per rajoles en elements pseudocúficos, a voltes en frisos correguts. Numeroses cintes de esquinillas —nou en l'àbsit central— decoren els murs.

Decoració

L'única fresca conservada de la decoració original narra l'aparició del arcàngel Miguel a Josué abans de la caiguda de Jericó. Durant les obres de restauració, es va descobrir —en l'est de l'compartimento sur del pòrtic— una excelent fresca baixa el revestiment de marbre, També es conserven fresca de finals de el XIII en la partix sur de la creu i en el diaconicón, en cinc figures de jerarcas.

El katholikón

El katholikón —la principal iglésia del conjunt— es troba al suroest de l'iglésia de la Verge María, i es considera el model dels monuments posteriors d'este tipo en Grècia. La planta és de octógono cruciforme, en una cúpula d'uns nou metros de diàmetro, sostinguda per huit arcs recolzats en grans pilars, colocats prop dels murs. En la planta baixa i al voltant de la zona central hi ha un ambulatori, un nàrtex en el costat oest i tres àbsits en l'est, estajant el bema, el diaconicón i la pròtesis.

Interior del Katholikon, mostrant alguns compartimento de la planta baixa i de la galeria superior

Sobre els costats nort, sur i oest discorre una tribuna tancada en els ànguls pero oberta baixe les voltes, de manera que l'espai central està rodejat per construccions de dos plantes, formant alts i esvelts espais subordinats. Els panels de marbre en les parets i els mosaics en les superfícies curves oculten elements estructurals, creant un lluminós interior.

De les capelles en la travessia del núcleu central, la del nort és molt important, perque coincidix en el compartimente sur del nàrtex de l'iglésia de la Verge María. Permet el pas entre abdós temples i l'accés a les relíquies del Taumaturgo, que varen ser traslladades des de la cripta fins a un chicotet recint en el costat dret d'este recint.

Vora dels tres jóvens en el forn. Mosaic en el katholikon, en figures robustes, d'enormes ulls.

Decoració

La luxosa decoració interior —segurament deguda a la generositat de Constantino IX— consta de mosaics i frescs, i té el sol i les parets recoberts de marbre de colors, jaspi i pórfido.

Mosaics

En l'excepció del Pantocrátor de la cúpula —destruït per un terremot i substituït per una fresca— permaneixen casi tots els mosaics, sent un conjunt excepcional de l'art bizantí de el XI. Les figures apareixen sobre un fondo dorat, casi sempre suprimint els elements anecdòtics, a fi d'emfatisar el significat profunt dels events. Són figures robustes, sense volum i els enormes ulls del qual són la principal característica dels seus rostres. No hi ha senyals de moviment, pero no són totalment estàtiques, per les seues poses individuals de tipo clàssic.

Fresca

Les fresca del katholikón es troben en les capelles del noreste, noroest i suroest de la planta baixa, en les de les galeries superiors, i en una capella baixe el campanar. Els de les capelles occidentals es conserven en bon estat, mentres que els de les galeries i del campanar estan danyats. Són pintures notables, alguna cosa posteriors als mosaics i la seua iconografia reflectix la funció llitúrgica del seu respectiu emplaçament. Imiten al restant de la decoració, no solament en figures individuals i en la composició, sino que també simulen el revestiment de marbre de les parets i inclús de les dovelas dels arcs i columnes —simulats— que emmarquen les escenes.

La cripta

La cripta i la seua decoració de pintures a la fresca —baixa el katholikón— es varen construir al mateix temps que este temple. Té forma d'iglésia cruciforme, en quatre columnes, coberta per onze baixes voltes d'aresta. En la paret nort està la tomba original de sant Lucas, just baix de la zona del katholikón a on es troben actualment les relíquies del sant. Atres dos tombes poden pertànyer a destacats abad o —segons la tradició— a Romà II i a la seua esposa Teófano. Les fresca de les voltes estan en bon estat, i el restant en divers estat de conservació, i tots reflectixen la funció funerària del recint. Són obra de dos artistes diferents, ya que els retrats circulares són de millor calitat que el restant. En tots, els contorns són el factor més important de les traces facials, i l'us ilusioniste del color en els retrats oferix una resplandor de llum contra el fondo multicolor.

Bibliografia

• Krautheimer, Richard (1981). Arquitectura paleocristiana i bizantina, Edicions Càtedra. Manuals Art Càtedra. ISBN 84-376-0495-8.
• Beckwith, John (2007). Art paleocristiano i bizantí, Edicions Càtedra. Grup Anaya S.A.. ISBN 978-84-376-2407-5.
• Herrin, Judith (2021). Bizancio. L'imperi que va fer possible l'Europa moderna, Penguin Random House, Grup Editorial. ISBN 978-84-8306-814-4.
• Taranilla de la Varga, Carlos Javier (2022). Art paleocristiano i bizantí, Nowtilus S.L.. ISBN 978-84-1305-257-1.
• Hatzidakis, Manolis (1997). Hosios Loukas, Melissa Publishing House. ISBN 960-204-029-7.