Monasteri de Néa Moní

Archiu:NEA MONH.jpg

Monasteri de Néa Moní

El monasteri de Néa Moní (en grec Νέα Μονή, lit. «Monasteri nou») és un monasteri ortodox de el XI en l'illa de Quíos que ha segut reconegut per l'Unesco com un lloc Patrimoni de la Humanitat en 1990. Es troba en el mont Provateio Ors, en l'interior de l'illa, al voltant de 15 quilómetros a la ciutat de Quíos. És molt conegut pels seus mosaics, que, junt en els de Dafni i Osios Loukás, es troben entre els millors eixemples d'art de la «Renaixença macedonio» en Grècia.

Història

El monasteri es va construir a mitan de el XI, pel emperador bizantí Constantino IX Monómaco i la seua esposa, l'emperatriu Zoe. Segons la tradició, es va construir en el lloc a on tres monges, Nikitas, Ioannes i Iosif, varen trobar miraculosament un icon de la Verge María, penjant d'una branca de mirto. En aquella época, Constantino estava exiliat en la propenca Lesbos, i els monges ho varen visitar i li varen parlar d'una visió segons la qual en el temps es convertiria en emperador. Constantino li va prometre construir una iglésia si açò ocorreguera. De fet, en 1042, Constantino es va convertir en emperador, i com a signe de gratitut va començar a construir el monasteri, dedicant-ho a la Teotokos. L'iglésia principal (el katholikon) es va inaugurar en 1049, i el complex es va terminar en 1055, despuix de la mort de Constantino.

El monasteri va ser pronte objecte de privilegis: en una crisobula de juliol de 1049, Constantino Monómaco li va concedir el principal impost sobre tots els judeus de l'illa de Quíos, i va apartar al monasteri de qualsevol jerarquia superior eclesiàstica o secular. Com a resultat de les concessions de terres, exencions fiscals i atres privilegis concedits per emperadors successius, el monasteri va prosperar durant el periodo bizantí. A lo llarc dels sigles, el monasteri amasó substancials riquees i es va convertir en un dels més rics del Egeo. En el seu moment cim, al voltant de l'any 1300, les seues finques cobrien un terç de Quíos i s'estima que al voltant de 800 monges pertanyien a ell. La posterior dominació genovesa va reduir la seua riquea, pero el monasteri va prosperar de nou durant l'época otomana, quan estava directament subjecta al Patriarca de Constantinopla, i va gojar d'una autonomia considerable. L'escritor de principis de el XVII Samuel Purchas narra que tenia 200 monges, i que «només ells en tota Grècia tenen dret a usar campanes». Durant el XVII el número de monges va seguir disminuint, pero es va recuperar en la centuria següent. El Patriarca de Jerusalem, Crisantos Notares, i el sacerdot francés Fourmont, que varen visitar el monasteri en 1725 i 1729 respectivament, varen comentar el gran número de monges, la cantitat de relíquies conservades i la bellea de l'iglésia i la seua decoració.

El decliu del monasteri només va començar despuix de la destrucció de Quíos pels otomans en 1822, durant la Guerra d'independència de Grècia. El monasteri va ser saquejat i es varen dur botí i mai va recuperar la seua anterior glòria. En 1881, un terremot va afegir més dany a l'iglésia principal, duent a la caiguda de la seua cúpula, mentres que atres edificis diversos, com el campanar de 1512, varen quedar destruïts. En 1952, per l'escassea de monges, Néa Moní va ser convertit en un convent. Segons el cens de 2001, està habitat per sol tres monges.

Estructures i arquitectura

Archiu:Nea Moni - buildings. caps block 6

Néa Moní està format pel katholikon, dos iglésies menors, el refectorio, les celes dels monges i la sala de recepció.

El complex monacal cobrix una superfície d'al voltant de 17.000 m² i està format un el katholikon, dos iglésies menors (dedicades respectivament a la Santa Creu i a Sant Panteleimon), el refectorio (trapeza), les celes dels monges (kelia), la sala de recepció o triklinon i una cisterna subterrànea d'aigua (kinsterna). El complex està rodejat per un mur (el mur bizantí original va quedar destruït en 1822), i en el cantó noreste s'alça una torre defensiva, en temps antics usada com a biblioteca. Ademés, fòra dels murs, prop del cementeri de monges, hi ha una chicoteta capella dedicada a Sant Lucas.

El katholikon és l'estructura central del monasteri, dedicada a la Dormición de la Verge María. Està compost per l'iglésia principal, l'esonártex i l'exonártex. L'iglésia principal té forma octogonal, del tipo cridat «insular» que pot vore's en Quíos i Chipre. Encara que totes les tres seccions daten de el XI, l'iglésia principal va sofrir un dany significatiu en 1822 i 1881, en el resultat de que la seua forma actual, reconstruïda, és diferent de l'original. El campanar va ser construït en 1900, reemplaçant un d'antic construït en 1512. En orige, els restants dels tres fundadors es mantenen en el exonártex, pero la majoria d'estos varen quedar destruïts durant el saqueig de 1822.

Junt en el katholikon, els únics restants d'edificis de el XI que queden són la torre parcialment derruïda, la capella de Sant Lucas, la cisterna i parts del refectorio o trapeza. Les celes, la major part d'elles en ruïnes, daten dels periodos veneciano i genovés. Existix un chicotet museu, obert en 1992 al noroest del katholikon, dins d'una cela renovada. Els objectes que mostra són en la seua major part de el XIX.

Enllaços externs

• El Néa Moní de Quíos, del Ministeri Grec de Cultura (en grec)
• El Néa Moní de Quíos, de la pàgina web de l'Iglésia de Grècia [2] archivat en Wayback Machine. (en grec)