Modelizado d'òrbites
El modelizado d'òrbites és el procés de crear models matemàtics per a simular el moviment d'un cos massiu a mida que es mou en òrbita al voltant d'un atre cos massiu per la gravetat. Atres forces com l'atracció gravitatoria de tercers cossos, la resistència de l'aire, el vent solar o l'espente d'un motora eixida, se solen incloure en el model com a efectes de segon orde. Modelar directament una òrbita pot dur a reglotar els llímits de precisió de càlcul dels ordenadors, per la necessitat de modelar destorbament chicotets en òrbites molt grans. Per açò, els métodos de càlcul de destorbament a sovint s'usen per a modelar òrbites en la finalitat de conseguir una major precisió.

Antecedents
L'estudi del moviment orbital i la modelació matemàtica de les òrbites va començar en els primers intents de predir els moviments planetaris en el cel, encara que en l'antiguetat les causes seguien sent un misteri. Newton, en el moment en que va formular les seues lleis del moviment i de la gravitació, les va aplicar al primer anàlisis de destorbament, reconeixent les complexes dificultats del seu càlcul. Molts dels grans matemàtics des de llavors han prestat atenció als diversos problemes involucrats. Aixina, durant els sigles XVIII i XIX va haver una demanda de taules precises de la posició de la Lluna i els planetes per a fins de navegació en alta mar (vore l'història de la llongitut).
Els moviments complexos de les òrbites es poden descompondre. El moviment hipotètic que el cos seguix baix l'efecte gravitacional d'un atre cos és típicament una secció cònica, i pot modelar-se fàcilment en métodos geomètrics. A este cas se li denomina problema dels dos cossos o una òrbita kepleriana imperturbable. Les diferències entre una òrbita de Kepler i el moviment real del cos són causades per destorbament, conseqüència de forces alienes a l'efecte gravitatorio entre el cos primari i el secundari. Estes forces deuen modelizarse per a crear una simulació precisa de l'òrbita considerada. La majoria dels enfocaments de modelació d'òrbites, aborden primer el problema dels dos cossos i després agreguen models d'estes forces perturbadoras i simulen estos models per a lapsus de temps determinats. Les forces perturbadoras poden incloure l'atracció gravitacional d'atres cossos ademés de la primària, el vent solar, la resistència aerodinàmica, els camps magnètics i les forces de propulsió.
Existixen solucions analítiques (expressions matemàtiques per a predir les posicions i moviments en qualsevol moment futur) per a dos cossos simples i per al problema dels tres cossos; pero no s'ha trobat cap per al problema dels n cossos a excepció de certs casos especials. Inclús el problema de dos cossos es torna irresoluble si un dels cossos té una forma irregular.[1]
Per la dificultat de trobar solucions analítiques per a la majoria dels problemes d'interés, generalment s'utilisen programes computarizados de modelació i simulació per a analisar moviments orbitales. Aplicacions de software comercial com Satellite Tool Kit s'han creat en el propòsit específic de simular òrbites i trayectòries de naus espacials.
Model d'òrbites keplerianas
- Artícul principal → Òrbita de Kepler.
En la seua forma més simple, es pot crear un model d'òrbita suponent que solament estan involucrats dos cossos, abdós es comporten com a masses puntuals, i que cap atra força actua sobre els cossos. Per a este cas, el model se simplifica a una òrbita de Kepler.
Les òrbites keplerianas seguixen trayectòries en la forma de seccions còniques. El model matemàtic de l'òrbita que dona la distància entre un cos central i un cos en òrbita es pot expressar com:
a on:
- és la distància
- és el semieix major, que definix el tamany de l'òrbita
- és l'excentricitat orbital, que definix la forma de l'òrbita
- és l'anomalia verdadera, que és l'àngul entre la posició actual de l'objecte en òrbita i l'ubicació en l'òrbita més propenca al cos central (cridada ápside)
Alternativament, l'equació es pot expressar com:
a on és el semiancho recte de la curva. Esta forma de l'equació és particularment útil quan es tracta de trayectòries parabòliques, per a les que el semieix major és infinit.
Un enfocament alternatiu utilisa la Llei de gravitació universal d'Isaac Newton com es definix a continuació:
a on:
- és la magnitut de la força gravitacional entre les dos masses puntuals
- és la constant de gravitació universal
- és la massa del primer punt de material
- és la massa del segon punt de material
- és la distància entre les dos masses de puntuals
Fent una suposició adicional de que la massa del cos primari és molt major que la massa del cos secundari, fa que la segona llei de Newton, done com resultat la següent equació diferencial
La solució d'esta equació diferencial proporciona el moviment de Kepler per a una òrbita. En la pràctica, les òrbites de Kepler solen ser útils solament per a aproximacions de primer orde, casos especials o com modele base per a una òrbita en destorbament.
Vore també
Referències
- ↑ Roy, A.E. (1988). «Chapters 6 and 7», Orbital Motion, third edició, Institute of Physics Publishing. ISBN 0-85274-229-0.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Modelizado de órbitas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.