Mester de clerecía

Segona estrofa del Llibre d'Alexandre, primer terç del sigle XIII, el text del qual s'ha tingut per la declaració de principis del mester de clerecía:

Mester duc fermoso, senar és de joglaría
mester és sense pecat, ca és de clerezía
fablar curse rimado per la cuaderna via
a sílabes cuntadas, ca és grant mestrage.

Llibre d'Alexandre, vv. 5-8.

El mester de clerecía és una lliteratura migeval composta per clercs, és dir, hòmens instruïts i no necessàriament sacerdots (podien ser nobles, com Pedro López d'Ayala, judeus, com Sem Tob, o musulmans, com l'anònim autor del Poema de Yusuf), que posseïen uns coneiximents superiors als del trivium o trivials, l'ensenyança elemental de l'época. Estos clercs havien cursat, en canvi, els alts estudis de llavors, és dir, l'educació superior derivada del quadrivium, d'a on podria provindre l'expressió cuaderna via, que va servir per a cridar a la seua estrofa característica: el tetrástrofo monorrimo.

Els tres mesteres

Mester ve del llatí ministerium (ofici); l'Edat Mija, rigorosament jerarquizada en tres estaments o estats, la plebe, la noblea i el clero, es va vore representada en l'àmbit lliterari per tres mesteres que emanaven d'eixos sectors de la societat, laboratores o treballadors siervo i vassalls del senyor, oratores o clercs i defensors o militars.

El mester de juglaría era el més popular, encara que no tant que els seus autors no hagueren rebut una formació prou superior a la normal: la verdadera lliteratura tradicional del poble iletrado i analfabet era llavors oral i principalment lírica, mentres que els juglares divulgaven poemes narratius de tema guerrer composts per gent lletrada, verdaders autors de cantares de gesta, destinant este producte a un públic molt vari i poc triat en les places dels pobles o dels castells, en un estil de vers irregular i anisosilábico de rima asonante en llargues tiradas monorrimas, en habitual esticomitia i una retòrica senzilla, de forma semirrepresentada.

El mester de cortesia, menys articulat que els atres, va nàixer, pel contrari, en el sí de la Cort, en les chancillerías regio, i va utilisar sempre la forma de la prosa per a àmbits llegals i cortesanos, en l'intenció educativa de formar nobles i polítics que pogueren prosperar en les difícils condicions del tumult Edat Mija espanyola; a esta intenció responen les numeroses compilació de contes, les obres històriques i els diversos escrits de Don Juan Manuel i atres escritors en castellà i llatí.

El mester de clerecía es va engendrar, pel contrari, en àmbits eclesiàstics i religiosos més cults, com els estudis generals o les escoles catedralicias o monacals, i utilisava un vocabulari ampli, prenyat de cultismes i colors retòrics, estrofisme i no tirades, verse regular i isosilábico i una rima més exigent, la consonant, en temes no guerrers sino religiosos i morals i una consciència clara de voler fer "una atra cosa" que els juglares, encara que en freqüència varen prendre alguns procediments estilístics dels juglares, que ya havien configurat una certa tradició lliterària que varen contribuir a enriquir.

El mester de clerecía, no obstant, és una denominació que posseïx dos sentits, un restringit i més homogéneu i un atre ampli més heterogéneu. El sentit restringit, senyala solament a un grup d'obres de característiques molt definides que seguixen l'estela del Llibre d'Aleixandre: el Llibre de Apolonio i les hagiografias de Gonzalo de Berceo, solament. El sentit més clapixc, té que vore en totes les derivació ulteriors que varen adaptar este model a atres condicions socials i mentalitat: el Llibre de Bon Amor, el Rimado de Palau, el Poema de Fernán González, els Proverbis morals, el Poema de Yusuf etcétera. Esta segona agrupació és més extensa i heterogénea.

Cronologia

El mester de clerecía és propi dels sigles XIII i XIV, encara que en el XV encara apareixen obres epigonales inspirades en esta escola. Les primeres produccions d'este moviment varen ser el Llibre de Apolonio i el Llibre d'Alexandre, en la segona estrofa del qual s'explicita el manifest d'esta nova escola poètica:

Mester engullc fermoso, senar és de ioglaría mester és sen pecat, ca és de clerezía fablar curse rimado per la cuaderna via a sílabes cuntadas, ca és grant mestrage.		Bell ofici vos duc, no és de juglaría ofici és sense pecat, perque és de clerecía els meus versos riman com en la cuaderna via contant ben les sílabes, açò és gran mestrage.
		Llibre d'Alexandre, segona estrofa.

Gonzalo de Berceo, principal autor d'esta escola, va seguir principalment el model propost per l'obra mestra del gènero, el Llibre d'Alexandre, que inclús va poder compondre ell mateix o un tal Juan Lorenzo de Astorga, que sembla més be ser un copista. Gonzalo de Berceo es va educar en els estudis generals (antecedent de les modernes universitats) de Palència, a on va adquirir una sòlida cultura. No va ser flare, com se sol creure, sino clerc i notari eclesiàstic dels monasteris de Sant Dumenge de Siges i Sant Millán de la Cogolla, i va compondre els seus poemes hagiogràfics en l'intenció, més pràctica que piadosa, de fomentar els pelegrinages a les relíquies que es veneraven en abdós llocs. Els autors de la cuaderna via (quadrivium) varen voler desmarcar-se de la mètrica irregular del mester de juglaría, pero varen recórrer a voltes als seus recursos d'estil per a poder ser entesos, ya que l'elevada matèria que tractaven els exigia civilisar el llenguage i introduir numerosos cultismes enrarint la llengua popular. El mester de Clerecía és, puix, una de les tres grans escoles lliteràries d'entre els sigles XIII i XIV, ademés del mester de juglaría i el mester de cortesia.

Una evolució ulterior del mester de clerecía en el XIV va procurar renovar alguna cosa la monòtona estrofa de la cuaderna via en ocasionals versos de quinze o setze sílabes, en els que apareixen hemistiquis de huit, o inclús estrofes sanceres de setze sílabes; per una atra part es intercalan ademés composicions en zéjel, o es recorre, sempre en l'intenció d'aliviar la monotonia mètrica, a les rimes internes en els hemistiquis, lo que va anar una contribució de Sem Tob; per una atra part es varen renovar també els temes afegint-se els profans als religiosos i morals. Es va alcançar una major individualitat artística recorrent-se, al contrari que en el sigle anterior, a algunes fonts pròpies i a l'experiència del autor, que escomença a ser artiste en lloc d'artesà. Les fonts es manegen en major llibertat i ya no es traduïxen i amplifiquen servilment. És més, es va afegir certa crítica social conseqüent en les tensions que estaven dissolent l'Edat Mija i que provenien en última instància del desenroll de la burguesia; aixina es deixa vore en la sàtiras contra el poder igualador dels diners que permet quebrar les barreres entre estaments que fa Juan Ruiz en el seu Llibre de bon amor, o l'invectiva contra els mercaders que enganyen per a enriquir-se que es conté en el Rimado de Palau del canceller Pedro López d'Ayala.

Per últim, en el XV es generalisa la cuaderna via de versos de setze sílabes, s'abandonen les innovacions mètriques i es torna als temes morals i religiosos de la primera época.

Vore també

• Lliteratura espanyola en l'Edat Mija
• Mester de juglaría
• Nou Mester de Clerecía