Matadragones

Sant Jorge i el dragó, de Paolo Uccello (1460).

Un matadragones és una figura heròica, casi exclusivament de sexe masculí, que conseguix derrotar a un dragó mitològic. Es troben matadragones en els contes de fades, en els mits, llegendas i històries ancestrals de moltes cultures, aixina com en gèneros més moderns com els llibres de cavalleries o la fantasia; i inclús en jocs de rol o videojocs.

l'Arcàngel Miguel matant al dragó.

Un matadragones representa un gran valor i la superació del mal. En la majoria de les històries, el caçador de dragons conseguix lliberar per mig del seu ardit a les gents propenques dels atacs i la devastación i sequia prolongada causada pel fòc escopinyat pel dragó. A voltes, ha de rescatar una jove donzella de la seua captivitat en la guarida del dragó o conseguir un tesor guardat i protegit pel dragó. En algunes llegendes germàniques, com en el Cantar dels Nibelungos, eixe tesor està malaït i du la desgràcia tràgica a el héroe. En la llegenda de Sigurd (o Sigfrido), el héroe banyat en la sanc del dragó mort resulta invulnerable, a excepció d'un chicotet lloc que determina el desenllaç fatal, tema similar al del «taló de Aquiles» de la mitologia grega.

Estos contes de matadragones s'enquadrarien en l'epígraf Tristán e Isolda de la classificació de contes de fades Préhistoire du Sud-Ouest.

Matadragones per orde històric

• Marduk, que va véncer a Tiamat, el dragó del caos, en la mitologia babilònica;
• Etššup, que va derrotar al dragó Illuyanka, en la mitologia hitita;
• Aquiles, Apolo, Hércules, Cadmo, Jasón i Perseo en la mitologia grega;
• l'Arcàngel Sant Miguel i Sansón en el Antic Testament del cristianisme i el judaisme;
• Baldur en la mitologia escandinava;
• Sigurd o Sigfrido en la mitologia germànica;
• Beowulf en l'antic poema épico homònim anglosaxó;
• Clemente de Metz va derrotar a Graoully, un dragó llegendari que habitava l'amfiteatre de la ciutat al començament de l'Edat Mija, tal i com arreplega Pablo el Diácono en els seus escrits;
• Tristán en el cantar de gesta d'orige celta que narra el història de Tristán i Isolda;
• Illapa, que va aniquilar a dos Amaru, serps i/o dragons que encarnen el caos primordial, en la mitologia incaica;

• Sant Teodoro de Amasea, martír cristià la llegenda del qual se li atribuïx haver vençut a un dragó;
• Sant Jorge, com el representant més conegut dels sants cristians en este gènero de llegendes;
• Susanoo, en la mitologia japonesa;
• els bogatyrs Dobrynya Nikitich i Aliosha Popovich en la mitologia eslava;
• Wawel Krak, que va véncer al dragó en el folklore polac de Cracovia; i
• Santa Margarita de Antioquía, que és una de les poques dònes matadores de dragons.

També es menciona en ocasions a Santa Marta de Betania entre els caçadors de dragons, pero en la seua llegenda ella només va domar a la Tarasca, sent els parracs els que la varen matar. També s'atribuïx el milacre de domar a un dragó per mig de la Santíssima Creu a Sant Marcelo de París. També per la seua interpretació com la dòna del apocalipsis en diverses representacions de l'art cristià, la Verge María apareix chafant el cap del dragó o travessant-ho en una llança.

Festes populars de matadragones

Moltes efigies de dragons són tretes de processó en rogacions, carnestoltes i festes profanes, en recort dels ardits que varen realisar estos héroes. Algunes d'estes celebracions han segut descontinuadas pero unes atres seguixen practicant-se encara a dia de hui. Especialment coneguda és la de Furth im Wald, una ciutat de la frontera oriental de Baviera, que se celebra anualment en agost.

Una volta a l'any, l'últim dumenge de juny, té lloc en Tarascón (Provença-Alps-Costa Blava) un festival per a recordar a la Tarasca i a Tartarín de Tarascón, el personage principal de la novela homònima d'Alphonse Daudet.

Referències

Atres llectures

• “Argeiphontes in Homer--The Dragon-Slayer” . Greece & Rome 22 (64): 33–38. doi:10.1017/S0017383500011712.
• “A Philippine Version of 'The Two Brothers and the Dragon Slayer' Tale” . Western Folklore 19 (4): 263. doi:10.2307/1497353.
• “The Three Suitors of the King's Daughter: Character rols in the Estonian versions of The Dragon Slayer (AT 300)” . Folklore 22 (20–22): 33–48. doi:10.7592/FEJF2002.22.dragons.
• “From Iranian Myth to Folk Narrative: The Legend of the Dragon-Slayer and the Spinning Maiden in the Persian Book of the Kings” . Asian Folklore Studies 60 (2): 203–214. doi:10.2307/1179054.
• «Tu-Jean and the Seven-Headed Dragon: Instances of Native American Assimilation of European Folklore», Reading the Fire: The Traditional Indian Literatures of America, University of Washington Press, pp. 222–236. ISBN 978-0-295-97787-4.
• “The Dragon and the Hero” . American Imago 1 (2): 40–69.

• “The Dragon and the Hero (Part Two)” . American Imago 1 (3): 61–94.
• “Fifty British Dragon Tals: An Analysis” . Folklore 89 (1): 79–93. doi:10.1080/0015587X.1978.9716092.
• «Serpent-Damsels and Dragon-Slayers», Christian Demonology and Popular (vol. 2), Central European University Press, pp. 121–138. ISBN 978-963-7326-76-9.
• “The 'Lai de Tyolet' and 'Lancelot and the Whitefooted Stag': Two Romançades Based on a Folktale Motif” . Arthuriana 4 (3): 233–249. doi:10.1353/art.1994.0039.
• “Iberian Seventh-Born Children, Werewolves, and the Dragon Slayer: A Case Study in the Comparative Interpretation of Symbolic Praxis and Fairytales” . Folklore 114 (3): 335–353. doi:10.1080/0015587032000145379.
• (2008) «Slaying the Dragon across Eurasia», In Hot Pursuit of Language in Prehistory, pp. 263–286. doi:10.1075/z.145.21wit. ISBN 978-90-272-3252-6.