Mary Celest
El Mary Celest (a sovint escrit incorrectament com a Marie Celest) va ser un bergantín mercant nortamericà que va ser trobat desert i navegant a la deriva en l'oceà Atlàntic, front a les illes Azores, el 4 de decembre de 1872. Va ser trobat pel bergantín canadenc ''' en bones condicions, sense ningú a bordo i molt llunt d'a on deuria trobar-se.
No obstant, estava en bon estat per a navegar, les veles estaven parcialment desplegades i faltaven els pots salvavides. L'última entrada en el quadern de bitàcola estava datada dèu dies abans. L'embarcació havia eixit de Nova York en destí a Gènova el 7 de novembre i al moment de la troballa encara contava en prou recaptes. La seua càrrega d'alcohol desnaturalizado estava casi intacta i els objectes personals del capità i de la tripulació permaneixien en el seu lloc. Mai més va tornar a saber-se res d'algun dels tripulants.
El Mary Celest va ser construït en Spencer Island, Nova Escòcia, i es va botar en registre britànic en 1861 en el nom de Amazon. La seua propietat i registre varen canviar a mans d'un nortamericà en 1868, quan va adquirir el seu nou nom i va navegar sense incidents fins al seu viage de 1872. En les audiències de rescat realisades en Gibraltar despuix de la seua recuperació, els oficials de la cort varen considerar vàries possibilitats, entre elles una possible gresca de la tripulació, pirateria per part de la tripulació del Dei Gratia o uns atres, i conspiració per a cobrar el segur o realisar un rescat fraudulent. No es va trobar evidència convincent per a respalar estes teories, pero les sospites i els dubtes varen motivar que la recompensa que es va establir pel rescat fora relativament baixa.
El caràcter inconcluso de les audiències va ajudar a fomentar les especulacions sobre la naturalea del misteri, i en el temps el història es va complicar en l'adició de detalls falsos i fantasies. Entre les hipòtesis manejades està l'efecte dels vapors d'alcohol en la tripulació, un terremot submarí, una tromba marina, l'atac d'un calamar jagant o algun fenomen paranormal. El història del seu abandó en 1872 ha segut narrada i dramatisada moltes voltes en noveles, obres teatrals, documentals i películes, i el nom de la nau s'ha convertit en sinònim d'un abandó inexplicable.
Despuix de les audiències de Gibraltar, el Mary Celest va continuar en servici en nous propietaris. El seu capità ho va destrossar deliberadament prop de la costa d'Haití en 1885, en un intent de defraudar a l'asseguradora.
Antecedents
Amazon

La quilla del futur Mary Celest es va plantar en les drassanes de Joshua Dewis en Spencer's Island, Nova Escòcia, a finals de 1860.[1] El barco es va construir en fusta talada en la localitat, en dos màstils i aparellat com bergantín; en el caixco estil carabela —en el que els taulons de l'entarimado es coloquen vora en vora en lloc de superposts—.[2] Es va botar el 18 de maig de 1861 en el nom de Amazon i es va registrar en la propenca localitat de Parrsboro el 10 de juny d'eixe any. Els seus documents de registre ho varen descriure com un barco de 30,3 m d'eslora, 7,8 m de mànega, 3,6 m de calat i 198,42 tonellades de registre brut.[3][4] Era propietat d'un consorci local format per nou persones i encapçalat per Dewis; entre els copropietaris estava Robert McLellan, el primer capità del barco.[5]

En el seu primer viage en juny de 1861, el Amazon va navegar a Five Islands per a arreplegar un carregament de fusta que creuaria l'Atlàntic en destí a Londres.[n 1] Despuix de supervisar la càrrega del barco, el capità McLellan va caure malalt; la seua condició va empijorar i el Amazon va retornar a Spencer's Island, a on McLellan va morir el 19 de juny.[7][8] John Nutting Parker va assumir el càrrec de capità i va recomençar el viage a Londres, en el transcurs del com el Amazon es va enfrontar a més desventuras. Va colisionar en l'equip de peixca en l'estret d'Eastport, Maine, i despuix d'eixir de Londres va chocar en un veler en el canal de la Mancha i ho va afonar.[7]
Parker va permanéixer al mando per dos anys. Durant eixe temps va treballar principalment en el comerç en les Índies Occidentals. Va creuar novament l'Atlàntic en rumbo a França en novembre de 1861.[6] En Marsella, el Amazon va ser el tema principal d'una pintura, possiblement de Honoré de Pellegrin, un conegut artiste de temes marítims de l'Escola de Marsella.[9][10] A Parker ho va succeir William Thompson en 1863, qui va permanéixer al mando fins a 1867.[7] Eixos varen ser anys tranquils; un oficial del Amazon recordaria més vesprada: «Vàrem ser a les Índies Occidentals, Anglaterra i el Mediterràneu —lo que cridem el comerç estranger—. No va succeir res inusual».[6] El barco va ser arrastrat a terra per una tormenta en octubre de 1867, en l'illa de Cap Bretón, i va quedar tan greument danyat que els seus propietaris ho varen considerar perdut.[11] Alexander McBean, de Glace Bay, Nova Escòcia, ho va adquirir com derelicto el 15 d'octubre.[12][13]
Nous amos, nou nom
McBean va vendre el navío a un empresari local, qui li'l va vendre a Richard W. Haines —un mariner de Nova York— en novembre de 1868.[14] Haines va pagar 1750 dólars pel buc i després va gastar 8825 en la restauració.[15] Es va convertir en el seu capità i ho va registrar com a embarcació nortamericana en el recaptador d'imposts d'aduana de Nova York en decembre de 1868, en el nom de Mary Celest.[14][n 2]
La nau va ser confiscada pels acreedors de Haines en 1869[17] i venuda a un consorci de Nova York encapçalat per James H. Winchester. Durant els següents tres anys la composició del consorci va canviar vàries voltes. No obstant, Winchester va conservar per lo manco la mitat d'est. No existix registre d'activitats comercials del Mary Celest durant este periodo.[14] La nau va rebre un important reacondicionamiento en 1872, en un cost de 10 000 dólars, que la va ampliar considerablement. La seua llongitut es va incrementar a 103 peus (31 m), la seua amplitut a 25,7 peus (7,8 m) i la seua profunditat a 16,2 peus (4,9 m).[18][19] Entre els canvis estructurals es va afegir una segona coberta; l'informe d'un inspector fa referència a l'extensió de la coberta de popa, al espill de popa nou i la tongada de molts voltons.[14] El treball va incrementar el tonellage de la nau a 282,28. El 29 de octubre de 1872, el consorci estava format per Winchester en sis doceavos de la propietat, dos inversionistes menors en una doceava partix cada u i el restant en possessió del nou capità, Benjamin Spooner Briggs.[20]
Capità Briggs i la seua tripulació

Benjamin Briggs va nàixer el 24 de abril de 1835 en Wareham, Massachusetts, i va ser un dels cinc fills del capità Nathan Briggs. Quatre d'ells es varen dedicar a la mar i dos varen aplegar a ser capitans.[21] Benjamin era un cristià devot que llegia la Bíblia en regularitat i a sovint donava testimoni de la seua fe en les reunions d'oració.[22] Es va casar en la seua prima Sarah Elizabeth Cobb en 1862 i varen gojar d'una lluna de mel pel Mediterràneu a bordo del seu goleta Forest King. Varen tindre dos fills: Arthur en setembre de 1865 i Sophia Matilda en octubre de 1870.[23]
Briggs havia alcançat una alta posició dins de la seua professió per al moment del naiximent de Sophia.[24] No obstant estava considerant retirar-se per a dedicar-se als negocis en Oliver, un dels seus germans mariners que s'havia cansat de la vida errante. No varen portar a terme el seu proyecte; en lloc d'això cada u va invertir els seus aforros en adquirir part d'un barco: Oliver en el Julia A. Hallock i Benjamin en el Mary Celest.[23][n 3] Benjamin va prendre el mando del Mary Celest per al seu primer viage, despuix de la seua extensa remodelació en octubre de 1872, en destí a Gènova, Itàlia. Havia fet apanys per a que ho acompanyaren la seua esposa i la seua filla,[26] mentres que el seu fill en edat escolar es va quedar en casa en la seua yaya per a assistir a l'escola.[27]
Briggs va elegir la tripulació per a este viage en esment.[28] El primer oficial, Albert G. Richardson, estava casat en una neboda de Winchester i havia navegat abans a les órdens de Briggs.[29] El segon oficial, Andrew Gilling, tenia al voltant de 25 anys i era d'ascendència danesa, encara que havia naixcut en Nova York.[30] El sobrecarregue, el recién casado Edward William Head, va ser recomanat personalment per Winchester. Els quatre mariners eren tots alemans de les illes Frisias: els germans Volkert i Boz Lorenzen, Arian Martens i Gottliebo Goudschaal. Un testimoni posterior els va descriure com a «mariners pacífics i de primera classe».[28] Briggs es va declarar notablement satisfet en la nau i la tripulació en una carta que li va escriure a la seua mare poc abans de la travessia.[28] Sarah Briggs li va informar a la seua mare que la tripulació semblava competent, «[...] si seguixen com han començat».[31]
Abandó
Eixida de Nova York

Briggs va aplegar al moll n.º 50 en l'East River de Nova York el 20 de setembre de 1872,[32] per a supervisar l'estiba de la càrrega, que consistia en 1701 barrils d'alcohol desnaturalizado tòxic.[33][34] Una semana més vesprada se li varen unir la seua esposa i la seua filla.[23] Briggs li va escriure a la seua mare el dumenge 3 de novembre; en la missiva li va comentar que tenia que eixir el dimarts i va agregar: «La nostra embarcació té una presència bella i espere que tingam un bon trayecte».[35]
El matí del dimarts 5 de novembre, el Mary Celest va salpar del moll i va navegar a través del port de Nova York. El temps era incert i Briggs va decidir esperar millors condicions; va fondejar la nau just fòra de Staten Island,[36] a on Sarah va aprofitar el retart per a enviar una última carta a la seua sogra, en la que va escriure: «Digues-li a Arthur que tindré una enorme dependència de les cartes que espere rebre d'ell i que intentaré recordar tot allò que succeïxca en el viage que puga complaure-li escoltar».[37] El 7 de novembre, quan el temps va millorar, el Mary Celest va deixar el port cap al oceà Atlàntic.[36]
Mentres el Mary Celest es disponia a navegar, un atre bergantín, el canadenc Dei Gratia, permaneixia en la propenca ciutat d'Hoboken, Nova Jersey, en espera d'un carregament de petròleu en destí a Gènova via Gibraltar.[38] El seu capità, David Morehouse, i el seu primer oficial, Oliver Deveau, eren marins de Nova Escòcia sumament experimentats i respectats.[39] Com a capitans en interessos comuns és provable que Morehouse i Briggs es conegueren entre sí, encara que fora casualment.[34] Alguns relats afirmen que eren amics propencs i que la nit prèvia a l'eixida del Mary Celest varen sopar junts, pero l'evidència d'esta asseveració es llimita als recorts de la viuda de Morehouse cinquanta anys despuix de l'event.[36][40][n 4] El Dei Gratia va partir per a Gibraltar el 15 de novembre, huit dies despuix de l'eixida del Mary Celest, seguint la mateixa ruta.[39]
Abandó voluntari del Mary Celest
El Dei Gratia va alcançar les coordenades </noinclude>, a mig camí entre les Azores i la costa de Portugal, aproximadament a les 13:00 del dimecres 4 de decembre de 1872 temps de terra —dijous 5 de decembre temps de mar—.[n 5][44] Mentres el capità Morehouse estava en coberta, el timonel va informar de la presència d'un barco a unes 6 milles (9,7 quilómetros) de distància, que es dirigia en rumbo vacilante cap al Dei Gratia. Els moviments erráticos i la disposició estranya de les seues veles varen dur a Morehouse a sospitar que alguna cosa anava mal.[43] Com les naus estaven prop va poder vore que no hi havia ningú en coberta i no va rebre resposta a les seues senyals, aixina que va enviar en un pot a Deveau i al segon oficial John Wright per a que investigaren. Pel nom en la popa els mariners es varen donar conte de que es tractava del Mary Celest;[45] després varen pujar a bordo i varen trobar la nau deserta. Les veles, parcialment desplegades, estaven en pobres condicions, faltaven algunes seccions i gran part dels aparejos estava danyada, en les sogues penjant lliurement als costats. La coberta de l'escotilla principal estava assegurada, pero les escotillas de la proa i del lazareto estaven obertes; els seus tapes estaven prop d'elles en la coberta.[n 6] Faltava l'únic pot salvavides, una chicoteta yola que aparentment es guardava damunt de l'escotilla principal, i la bitàcola que estajava la brúixola havia segut moguda del seu lloc i la coberta de cristal estava trencada.[46] Tenia aproximadament 3,5 peus (1,1 m) d'aigua en el celler, una cantitat significativa pero no alarmant per a un barco d'eixe tamany.[47] Una vareta de sondeig improvisada —un dispositiu per a medir la cantitat d'aigua en el celler— es va trobar abandonada en la coberta.[48]
L'última entrada en el quadern de bitàcola de la nau, que varen trobar en la cabina del primer oficial, estava datada a les 8:00 hores del 25 de novembre, nou dies abans. Registrava la posició del Mary Celest en eixe llavors com </noinclude>, prop de l'illa de Santa María en les Azores —casi a 400 milles nàutiques (740 quilómetros) del punt a on el Dei Gratia va trobar l'embarcació—.[43] Deveau va descobrir que els interiors de la cabina estaven humits i desordenats per l'aigua que havia entrat per les portes i els tragaluces, pero en certa forma les coses tenien un orde raonable. En la cabina de Briggs, Deveau va trobar algunes pertinences escampades, incloent una espasa en la seua funda que estava baix del llit, pero la majoria dels papers de l'embarcació estaven perduts junt en els instruments de navegació del capità. L'equip de cuina estava guardat cuidadosadament i no havia menjada preparada o en preparació, pero sí prou recaptes en les alacenas. No varen descobrir mostres evidents de fòc o violència; l'evidència indicava que varen abandonar la nau de forma ordenada en el pot que faltava.[49]
Deveau va retornar al Dei Gratia per a reportar les seues troballes a Morehouse, qui va decidir dur el derelicto a Gibraltar, ubicat a 600 milles nàutiques (1100 quilómetros) de distància. Segons el dret marítim, qui rescatava una embarcació podia esperar una participació substancial del valor total de lo rescatat, nau i càrrega; la recompensa exacta depenia del grau de perill inherent en la recuperació. Morehouse va dividir la tripulació de huit hòmens del Dei Gratia entre els dos barcos; va enviar a Deveau i dos mariners experimentats al Mary Celest, mentres que ell i atres quatre varen permanéixer en el Dei Gratia. El temps va estar relativament en calma durant la major part del camí a Gibraltar, pero en abdós naus sense personal suficient el progrés era llent. El Dei Gratia va aplegar a Gibraltar el 12 de decembre de 1872 i el Mary Celest, que havia trobat boira, va aplegar al matí següent. L'embarcació va ser expropiada de colp i repent pel Tribunal del Vicealmirantazgo, en preparació per a l'audiència de rescat.[50] Deveau li va escriure a la seua esposa que el calvari de dur la nau va ser tal que «a penes puc dir de qué estic fet, pero no m'importa sempre que aplegue fòra de perill. Em pagaran be per lo del (a menudo escrito incorrectamente como ».[51]
Notes
- ↑ El historiador Charles Fay Edey brinda detalls diferents del primer viage. En el seu relat el recorregut va dur al Amazon primer al port de Windsor, Nova Escòcia, a on va ser carregat en algeps per a transportar-ho a Nova York.[6]
- ↑ La raó de l'elecció del nom no és clara; Begg senyala que Maria Celest va ser una filla illegítima de l'astrònom Galileo i era també el nom d'una coneguda monja, qualsevol dels quals va poder influir a Haines.[16]
- ↑ El Julia A. Hallock es va afonar durant una tormenta en el golf de Viscaya el 8 de giner de 1873, mentres el misteri del Mary Celest es discutia en Gibraltar. El capità Oliver Briggs es va afonar en la nau i solament va haver un sobreviviente.[25]
- ↑ En la seua història de misteris sense resoldre, Lionel i Patricia Fanthorpe informen sobre l'amistat i el sopar de despedida com un fet,[41] mentres que atres escritors, principalment Paul Begg, expressen els seus dubtes: Un no deu dubtar de l'autoritat de la senyora Morehouse, pero en este cas sembla casi inconcebible que una amistat aixina haguera existit i no es mencionara durant les audiències de rescat o que després fora confirmat independentment per la família del capità Briggs.[42]
- ↑ El «temps de mar» en el sigle XIX anava 12 hores per davant del temps de terra, aixina en temps de mar el nou dia començava les 12 del migdia.[43]
- ↑ El lazareto és el quarto d'almagasenament d'un barco
Referències
- ↑ Fay, p. 44
- ↑ Fay, p. 45
- ↑ Fay, pp. 192-193
- ↑ Begg, pp. 14-16
- ↑ Fay, p. 46
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Fay, pp. 49-50
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Begg, pp. 17-18
- ↑ Fay, p. 48
- ↑ Begg, làmina 2, pp. 166-67
- ↑ «J. Honore M. Pellegrin (1793–1869)» (en anglés). Vallejo Gallery. Consultat el 11 de març de 2018.
- ↑ Hicks, p. 25
- ↑ Fay, pp. 50-51
- ↑ Begg, p. 19
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Fay, pp. 53-55
- ↑ Begg, p. 20
- ↑ Begg, p. 21
- ↑ Hicks, p. 26
- ↑ Fay, pp. 199-200
- ↑ Begg, p. 22
- ↑ Hastings, p. 13
- ↑ Begg, p. 24
- ↑ Fay, p. 22
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Begg, pp. 26-28
- ↑ Fay, pp. 22-23
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaBegg73 - ↑ Hicks, p. 7
- ↑ Fay, p. 17
- ↑ 28,0 28,1 28,2 Begg, pp. 33-37
- ↑ Fay, pp. 24-26
- ↑ Fay, p. 27
- ↑ Hastings, p. 115
- ↑ Fay, p. 3
- ↑ Hicks, p. 59
- ↑ 34,0 34,1 Hastings, pp. 44-45
- ↑ Fay. p. 9
- ↑ 36,0 36,1 36,2 Begg, pp. 30-31
- ↑ Fay, p. 12
- ↑ Hicks, p. 61
- ↑ 39,0 39,1 Begg, pp. 38-39
- ↑ Hick, p. 52
- ↑ Fanthorpe i Fanthorpe, p. 78
- ↑ Begg, p. 32
- ↑ 43,0 43,1 43,2 Begg, pp. 40-41
- ↑ Hicks, p. 74
- ↑ Hicks, pp. 73-75
- ↑ Fay, pp. 38-41
- ↑ Hicks, p. 76
- ↑ Begg, pp. 43-44
- ↑ Begg, pp. 45-46
- ↑ Fay, pp. 41-42
- ↑ Begg, p. 50
Bibliografia
- V, Paul (2007). Mary Celest: The Greatest Mystery of the Siga, Harlow, Essex: Pearson Education Ltd. ISBN 978-1-4058-3621-0.
- V, Lionel; V, Patricia (1997). The World's Greatest Unsolved Mysteries, Toronto: Hounslow Press. ISBN 978-0-88882-194-2.
- V, Charles Edey (1988). The Story of the Mary Celest, Nova York: Dover Publications. ISBN 978-0-486-25730-3.
- V, Chris (1998). Jacques Tourneur: The Cinema of Nightfall, Jefferson, Carolina del Nort: McFarland. ISBN 978-1-4766-0811-2.
- V, Rupert (1946). The Stargazer Talks, Londres: Geoffrey Bles. OCLC 4904905.
- V, Macdonald (1972). Mary Celest, Londres: Michael Joseph. ISBN 978-0-7181-1024-6.
- V, Brian (2004). Ghost Ship: The Mysterious True Story of the Mary Celest and her Missing Crew, Nova York: Random House. ISBN 978-0-345-46665-5.
- V, David G (2002). Joyita: Solving the Mystery, Auckland: Auckland University Press. ISBN 978-1-86940-725-4.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mary Celeste» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.