Manuscrit de Huarochirí
El manuscrit de Huarochirí (també conegut com Runa Yndio Ñiscap) és un text escrit en quechua de principis de el XVII que descriu els mits i creències de les cultures que varen habitar en la regió que pertany a la província de Huarochirí, en Lima, Perú.[1] Va ser escrit a inicis de el XVII en el context de la campanya d'extirpació de idolatrías dirigida pel presbítero doctrinero Francisco d'Àvila.[2] Ha segut editat en espanyol en els títuls de Deus i hòmens de Huarochirí o Ritos i tradicions de Huarochirí.

Els personages que es veuen descrits en el text són, principalment, deus o wakas (montanyes que posseïxen l'esperit d'un deu) com Pariacaca i Huallallo Carhuincho.[3][4]
El text és una relíquia transcendental de la lliteratura quechua de principis del virreinato per la seua única i detallada narració de les creències llegendàries de la zona.
Història del document
Es desconeix el nom de l'autor original, pero el document va ser gravat i anotat a inicis de el XVII en el context de la campanya de l'erradicació de les creències paganes del clerc peruà Francisco d'Àvila.[5][6][7] Per lo tant, baix la perspectiva antropològica, es considera irònic que el manuscrit ara conserve estes creències, encara que sense atres artefactes per a proporcionar context; lo que configura un clar indici d'absència de fanatisme de part dels misionero, que esperaven dels aborigen la sincera l'abjuració dels cults pagans i la conversió autèntica al cristianisme. Durant sigles, el manuscrit va estar oblidat i archivat junt a atres documents d'Àvila.[1] L'única còpia coneguda va ser trobada a finals de el XIX per Marcos Jiménez de l'Espasa en la Biblioteca Nacional de Madrit (ara Biblioteca Nacional d'Espanya).[8]
Edicions bilingües
El etnólogo alemà Hermann Trimborn va traduir el document a l'alemà i va publicar una edició bilingüe en 1939.[9] La major part va ser destruïda en la Segona Guerra Mundial. En 1967 es va publicar una edició ampliada i reelaborada en colaboració en Antje Kelm.[10]
En 1966, l'escritor i antropòlec peruà José María Arguedas va traduir el text a l'espanyol per primera volta i va publicar una primera edició bilingüe en quechua i espanyol.[8]
En 1987 el quechuólogo francés Gerald Taylor va publicar una nova edició bilingüe quechua-espanyol baix el títul Ritos i tradicions de Huarochirí del sigle XVI editat pel Institut Francés d'Estudis Andinos (IFEA) i l'Institut d'Estudis Peruans (IEP).[11] Esta edició va ser frut de dèneu anys de treball és considerada per Frank Solomon com de major utilitat a l'estudiós pel seu rigurositat i simplicitat.[11]
Contingut
El manuscrit conté 31 capítuls.[12]
Capítul 1
El primer capítul registra la seqüència de les principals huacas. Estes huacas lluitarien per este títul, lo que els va permetre transmetre força vital als humans. Les primeres huacas mencionades són les antigues Yanañamca i Tutañamca, de les quals se sap poc. Varen ser derrocats per Huallallo Carhuincho, qui va anar el primer en transmetre força vital als humans. En la seua época, la regió tenia loros rojos i grocs, la collita podia realisar-se cinc dies despuix de la sembra i la gent tornava a la vida cinc dies despuix de morir. Esta reencarnació va significar que la població va créixer ràpidament i la gent va tindre que emigrar a les montanyes per a trobar un lloc a on viure. Huallallo solament permetia dos chiquets per família, un dels quals menjaria.
Huallallo va ser depost pels Pariacaca i desterrat a la regió dels Antis junt en els seus loros. Casi tot el restant del manuscrit tracta sobre la vida de Pariacaca. Va ser el principal Huaca quan els incas varen aplegar per primera volta a la regió.
Els incas també varen introduir atres huacas, una de les quals, Cuniraya Huiracocha, també es menciona en el primer capítul del manuscrit. La seua figura era frut de la combinació d'una huaca local, Cuniraya i Huiracocha, qui era el Deu creador Inca, àmpliament conegut pero no universalment venerat. Este sincretisme va permetre als incas expandir la seua influència. Més alvance en el manuscrit, s'argumenta que, com Huiracocha era el deu creador, deu ser pare de Pariacaca.
Capítul 2
Este capítul presenta temes trobats en moltes mitologia: deus omnipotents i vérgens embarassades. Comença en un Cuniraya itinerant disfrassat de menic. Impulsat pel despreci d'atres huacas per la seua apariència, miraculosament llaura els camps i construïx molls en solament parlar, i cava séquies en el raspall d'una flor de canya. Açò humilia a les atres huacas.[13]
Un dia es va trobar en Cahuillaca, una bella verge. Aquella jove va ser anhelada per totes les huacas, els alvanços de les quals ella mateixa va rebujar. Un dia, Cahuillaca es trobava teixint baix d'un arbre de lúcuma. El sagaz Cuniraya, qui es trobava prop, es transforma en pardal i insemina un frut madur de l'arbre, que deixa caure junt a Cahuillaca. Ella menja la fruta i queda embarassada. Una volta que va nàixer el bebé, un chiquet, i va escomençar a gatear, Cahuillaca va reunir a les huacas per a preguntar quí era el pare. Cap es va oferir com a voluntari i es va passar per alt al Cuniraya disfrassat. Cahuillaca va permetre que el chiquet gateara lliurement, pensant que este reconeixeria al seu pare, i es va dirigir cap a Cuniraya. Cahuillaca estava consternada per haver donat a llum al fill d'un home aparentment humil. Va agarrar al chiquet i va fugir en direcció a l'oceà. Cuniraya va revelar el seu verdader yo, allumenant la terra, pero Cahuillaca, d'esquenes, no es va donar conte.[13]
Cuniraya va escomençar a perseguir a Cahuillaca, parlant en varis animals. Va beneir als que donaven ànim i va maldir als que no recolzaven: el còndor va ser beneït per menjar-se tots els animals morts i fer morir als que li'l menjaven; la zorrillo femella va ser maldida per a caminar de nit, odiada i hedionda; el puma va ser beneït en menjar-se les flames dels humans i ser honrat en festivitats i sacrificis si ho mataven; el rabosot va ser maldit per a ser odiat pels humans i descartat quan ho mataven; el falcó va tindre la dita d'alimentar-se de colibríes i de ser plorat i oferit sacrificis si ho mataven; el loro va ser maldit a chillar constantment.[13]
Finalment Cuniraya va aplegar a la costa, prop del temple de Pachacámac, pero ni Cahuillaca ni el seu fill estaven allí; s'havien convertit en dos illes, que permaneixen fins al dia de hui. Açò va ser considerat un excelent destí. Cuniraya va ser al temple, a on varen permanéixer dos de les seues filles, custodiades per una serp mentres la seua mare visitava les noves illes. Cuniraya, enujat perque la mare estava visitant les illes que s'havien escapat del seu alcanç, va violar a la filla major i va tractar de violar a la menor, pero ella va escapar transformant-se en coloma i fugint. Cuniraya després va poblar un llac local en el primer peix, que va soltar en l'oceà.[13]
Quan la mare va retornar i les seues filles li varen informar lo succeït, va perseguir a Cuniraya. Ella li va dir que desijava llevar-li les puces, en l'esperança d'enganyar-ho i colpejar-ho en una pedra. Cuniraya es va donar conte de l'estratagema i es va anar en el pretext d'anar al bany, escapant a atres terres.[13]
Capítul 3
Els capítuls 3 i 4 conten històries dels humans més antics, abans de l'época de Pariacaca. Contenen temes familiars per als catòlics que varen produir el manuscrit: sobreviure al gran diluvi, com en el història de l'arca de Noé, i un periodo d'obscuritat, com el que va seguir a la mort de Jesús.[14]
En el capítul 3, tots els animals tenien el presentiment de que l'oceà s'anava a desbordar, per lo que varen començar a migrar a altituts més elevades. El personage central és una flama, que no va poder migrar perque estava sent dirigida pel seu amo. La flama preocupada es va negar a menjar, a pesar de tindre bones pastures. L'amo frustrat li va tirar una mazorca sense llavors (coronta) de choclo i li va ordenar que menjara. Sobtadament, la flama enujada va obtindre el dò del parla i va explicar que el món terminaria en cinc dies. Va ordenar que el seu amo empacara menjar per cinc dies i ho duguera al cerro Huillcacoto.[14]
Tan pronte com varen aplegar a la montanya, a on tots els animals s'havien congregat, l'oceà va inundar la Terra, sumergint tot menys el pic de Huillcacoto. El cim de dita montanya va albergar a tants animals que varen deixar molt poc espai per al rabosot. A raïl d'açò, la coa del rabosot es va sumergir en l'aigua, lo que explica per qué és negra. Tots els demés humans varen morir a causa de l'inundació. (No es menciona si una dòna humana també va sobreviure). Despuix de cinc dies, l'aigua va disminuir i els animals es varen dispersar i varen repoblar la Terra.[14]
Capítul 4
El quart capítul comença en lmort' del Sol. Varen ser cinc dies de completa obscuritat. Les roques varen començar a moure's i chocar juntes. Inclús els batanes i els morters varen cobrar vida i varen consumir als humans. Les flames varen començar a perseguir als humans. La rebelió d'animals i objectes és també un tema de l'iconografia moche, que antecedix al manuscrit en un mileni.[14]
Capítul 5
Este capítul analisa el naiximent de Pariacaca. Abans del seu naiximent, el món estava consumit pel caos i el conflicte, i la gent vivia baix líders enganyosos. Tantañamca va fingir ser una huaca sapient per a guanyar poder i riquea. Vivia en una casa coberta per ales de loro i era amo de flames blaves, roges i grogues. No obstant, es va emmalaltir. Va succeir que un home pobre i humil, Huatiacuri, va passar pel camí de l'oceà. Es dirigia al mont Condorcoto per a presenciar el naiximent del seu pare Pariacaca (un concepte estrany, no explicat en el text). Mentres Huatiacuri descansava, va escoltar una conversació entre dos rabosots, un de les montanyes i un atre de la costa. Es va enterar de la malaltia incurable de la falsa huaca. El rabosot montés va passar a revelar l'estranya causa de la malaltia de Tantañamca: en la seua casa, un gra de dacsa va eixir volant d'un gorc i va tocar els genitals de la seua esposa. L'esposa, sense donar-se conte d'açò, va passar a donar-li dacsa a un atre home. Este 'adulteri indirecte' va dur una plaga a la casa: serps vivint en el sostre i un sapo de dos caps vivint baix del batán, abdós minant l'energia de Tantañamca.[15]
Armat en esta informació, Huatiacuri es va acostar a la casa i va preguntar si algú dins tenia alguna malaltia que necessitara cura. La filla menor de Tantañamca, Chaupiñamca, li va contar sobre la malaltia del seu pare, i ell va respondre que la curaria, pero solament si ella era la seua parella. Ella li va transmetre esta informació al seu pare, qui va acceptar l'oferta, a pesar dels seus assessors, els qui es varen burlar del modest Huatiacuri. L'oferta, i la seua acceptació, va enfurir a l'espós de la filla major de Tantañamca, qui no volia que un pobre s'unira a la família. No obstant, Huatiacuri va procedir a contar-los sobre les serps i el sapo, i cóm havien segut duts per linfidelitat' de l'esposa de Tantañamca. L'esposa ho va negar fins que Huatiacuri li va explicar la circumstància del gra de dacsa, que ella recordava. Tantañamca va ordenar que es destruïra la casa i es mataren les serps. Mentres alçaven el batán, el sapo de dos caps va volar cap a un manantial, que es diu que fa desaparéixer als hòmens. (L'autor del manuscrit es va senyalar a sí mateixa que deurien intentar trobar l'ubicació d'este manantial).[15]
Després, Huatiacuri reprendió a Tantañamca per fingir ser una huaca i va tractar de convéncer-ho de que acceptara a Pariacaca. Naturalment, Huatiacuri va recordar llavors el propòsit del seu viage — ser testic del naiximent de Pariacaca — i va recomençar apresuradament el seu viage, ara acompanyat per Chaupiñamca. Per fi varen trobar a Pariacaca, baix la forma de cinc ous.[15]
Després, Huatiacuri i Chaupiñamca varen dormir junts, lo que va disgustar encara més a l'espós de la germana de Chaupiñamca. Va començar a formular un pla per a desfer a Huatiacuri; per a fer que caiga en desgràcia.[15]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Sotomayor, Maceda; Teresa, Diana(15 de novembre de 2013).«Les dònes en el Manuscrit de Huarochirí : la sexualitat com ordenadora del cosmos».Pontifícia Universitat Catòlica del Perú.Consultat el 4 d'abril de 2020.
- ↑ Favarón (2023): 58.
- ↑ Torres Oyarce, Tania(00/2015).«El trickster en el Manuscrit de Huarochirí: els casos de Cuniraya Huiracocha, Huatiacuri i Pariacaca».Lexis.39(2): 317–362.ISSN 0254-9239.Consultat el 4 d'abril de 2020.
- ↑ Quezada Macchiavello, Óscar(2008-12).«Vectores fóricos i dimensions tensivas en el Manuscrit de Huarochirí».Tòpics del seminari.(20): 71–111.ISSN 1665-1200.Consultat el 4 d'abril de 2020.
- ↑ Llerena, Laura Monica Leon(2007).«Història, llenguage i narració en el Manuscrit de Huarochirí».Dialogue Andino.(30): 33–42.ISSN 0716-2278.Consultat el 2021-10-30.(en espanyol)
- ↑ Frank Salomon, George L. Urioste, 1991. Huarochirí Manuscript: A Testament of Ancient and Colonial Andean Religion. University of Texas Press.
- ↑ «a-entendre-la-cultura-popular-en-el-peru/ «El Manuscrit de Huarochirí és rellevant per a entendre la cultura popular en el Perú»» (en es). puntoedu.pucp.edu.pe (31 de juliol de 2018). Consultat el 4 d'abril de 2020.
- ↑ 8,0 8,1 Favarón (2023): 59.
- ↑ Perú, Redacció El Comerç (6 de febrer de 2016). «El Manuscrit de Huarochirí, per Luis Millons» (en es). El Comerç Perú. Consultat el 4 d'abril de 2020.
- ↑ Gerassi-Navarro, N. (1995). Huarochirí: Recordant les veus del passat en els mits de creació. Revista iberoamericana, 61(170), 95-105.
- ↑ 11,0 11,1 Favarón (2023): 59-60.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadabecla1 - ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Becla, Ke (2020-02-10). «El manuscrit de Huarochirí: Capitule 2 "Una tradició sobre Cuniraya Huiracocha"». Consultat el 2020-04-11.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Becla, Ke (2020-02-18). «El manuscrit de Huarochirí: Capítuls 3 i 4 "Dels hòmens antics i la mort del sol"». Consultat el 2020-04-11.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Becla, Ke (2020-04-03). «El manuscrit de Huarochiri: Capítul 5 "De l'orige de Pariacaca" (partix 1)». Consultat el 2020-04-11.
Bibliografia
- Favaron Peyón, Pedro(2023-07-27).«La cristiantat de pariacaca: pedagogia i sincretisme en el Manuscrit de Huarochirí».Kipus: Revista Andina de Lletres i Estudis Culturals.(54): 57–78.ISSN 2600-5751.doi:10.32719/13900102.2023.54.4.Consultat el 2023-08-16.(en es)
- Millons, Luis; Mayer, Renata (3 de juny de 2015). La fauna sagrada de Huarochirí (en es), Institut français d’études andines. ISBN 978-2-8218-4429-2.
- Gil Castro, Miguel (juliol 2022). Cinc dies en Huarochirí (en es), Edicions Vaig copar. ISBN 978-612-4202-66-7.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Manuscrito de Huarochirí» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.