Anar al contingut

Llínea Lyman-alfa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En físiques, la llínea Lyman-alfa, a voltes escrita com a llínea Ly-α , és una llínea espectral d'hidrogen, o més generalment de de ions d'un electró, en la série de Lyman, emesa quan l'electró cau de l'orbital n = 2 al orbital n = 1, a on n és el número quàntic principal. En hidrogen, el seu llongitut d'ona de 1215,67 àngstroms (121,567 nm o 1,21567×10−7 m), corresponent a una freqüència de 2,47×1015 hertz, coloca la llínea Lyman-alfa en la part ultravioleta de buit del espectre electromagnètic, el qual està absorbit per aire. Per lo tant, l'astronomia Lyman-alfa normalment deu portar-se a terme en instruments satelitales, a excepció de fonts extremadament distants els desplaçaments de les quals al roig permeten que la llínea d'hidrogen penetre en l'atmòsfera.

Pels destorbament d'estructura fina, la llínea Lyman-alfa es dividix en un doblet en llongituts d'ona 1215,668 i 1215,674 àngstroms. Específicament, per l'interacció espin-òrbita de l'electró, els estats propis estacionaris del Hamiltoniano pertorbat deuen estar marcats pel moment angular total j de l'electró (espin més orbital), no solament pel moment angular orbital l. En el orbital n = 2, hi ha dos estats possibles, j =1⁄2 i j =3⁄2, resultant en un doblet espectral. La j =3⁄2 L'estat és de major energia (menys negatiu) i, per lo tant, està més alluntat energèticament de l'orbital n = 1 al que està fent la transició. Per lo tant, la j =3⁄2 L'estat s'associa en la llínea espectral més enèrgica (llongitut d'ona més curta) en el doblet.[1]

La llínea espectral menys energètica s'ha medit en 2466061413187035 (10) Hz, o 1215,673123130217 (5) Å.[2] La llínea també s'ha medit en antihidrógeno.[3]

Una llínea K-alfa, o Kα, anàloga a la llínea Lyman-alfa per a l'hidrogen, ocorre en els espectres d'emissió induïda d'alta energia de tots els elements químics, ya que resulta de la mateixa transició electrònica que en l'hidrogen. L'equació per a la freqüència d'esta llínea (generalment en el ranc de rajos X per a elements més pesats) utilisa la mateixa freqüència base que Lyman-alfa, pero multiplicada per un factor (Z - 1) 2 per a tindre en conte els diferents número atòmic (Z) d'elements més pesats, segons s'aproxima a la llei de Moseley.[4]

La llínea Lyman-alfa es descriu més senzillament per mig de les soluciones {n, m} = {1,2 ...} de la fòrmula empírica de Rydberg per a la série espectral Lyman de l'hidrogen. (La freqüència de Lyman-alfa es produïx multiplicant la freqüència de Rydberg per a la massa atòmica d'hidrogen, RM (vore constant de Rydberg), per un factor de (1⁄1)2 - (1⁄2)2 = 3⁄4.) Empíricament, l'equació de Rydberg està a la seua volta modelada pel model de Bohr semiclàssic de l'àtom.


Referències

  1. ↑ Draine, Bruce T. (2010). Physics of the Interstellar and Intergalactic Medium, Princeton, N.J.: Princeton University Press, p. 83. OCLC 706016938. ISBN 978-1-4008-3908-7.
  2. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  3. ↑ Ahmadi, M.(22 d'agost de 2018).«Observation of the 1S–2P Lyman-α transition in antihydrogen».Nature.560(7720): 211–215.doi:10.1038/s41586-018-0435-1. The measured frequency is consistent with that observed in normal matter, when the predictable effects of the magneto-optical trap confining the hydrogen llaure accounted for.
  4. ↑ Whitaker, M.A.B.(May 1999).«The Bohr–Moseley synthesis and a simple model for atomic x-ray energies».European Journal of Physics.20(3): 213–220.doi:10.1088/0143-0807/20/3/312.