Llàntia de carbur

Llàntia de carbur tradicional.

Una llàntia de carbur, també coneguda com a llàntia de gas acetileno, carburera, carburero o candil, és un dispositiu d'allumenament a gas. L'aparat permet obtindre una flama molt lluminosa produïda en l'ignició del gas acetileno (C₂H₂) que es genera per la reacció química exotèrmica entre el carbur de calcio (CaC₂) i aigua. La llàntia consta de dos compartimientos que es carreguen en abdós reactius (aigua en el superior i carbur de calci en l'inferior). Un element de regulació (generalment una aixeta) permet aportar controladamente chicotetes cantitats d'aigua al carbur, produint-se el gas acetileno que es crema en una filtre que pot estar proveïda d'un reflector parabòlic.

Els models tradicionals duen la filtre, en o sense reflector, adossada al propi aparat.

Història

Archiu:Henri Eugene caps block 0 caps block 1 .tif

Enrique E. Alexandre. Ingenier de mines. Inventor de la llàntia de acetileno

La llàntia de carbur o acetileno va ser inventada per Enrique Alexandre i Gracián en Barcelona en 1897, i patentada en 1899 en el número de registre 19607, segons consta en la publicació Núm. 15- 7 d'octubre de 1899 INDUSTRIA I INVENCIONES tom XXXII -117, pàgina 122, secció "Registre de Palesos", consultable en els archius de la Biblioteca Nacional d'Espanya. Va ser presentada en l'exposició universal de París de 1900, segons consta en el registre de dita exposició: Grup 12, Classe 75. Aparats per a la producció del gas acetileno, misteres i llànties. L'aparat té la palesa d'invenció de 10 de maig de 1899 i es denomina Universal, Catàlec dels expositors d'Espanya, 1900, p. 228.

El primer carburero de calci va ser desenrollat en els EE. UU. en Nova York el 28 d'agost de 1900 per Frederick Baldwin.

Primerament va ser amprat en la mineria i el seu us s'ha difòs també en atres activitats com l'espeleología, la peixca o el senderisme. En menys d'un litro d'aigua i carbur de calci pot obtindre's allumenament per a més de 24 hores.

Aplicació en espeleología

L'us estés d'estos aparats com a allumenament principal en l'espeleología de les últimes décades ha possibilitat diverses evolucions i millores tant en el sistema de regulació de l'aporte d'aigua (models atmosfèrics, de autopresión o d'injecció per bomba de caucho) com en la seua construcció (acer, acer inoxidable, alumini, polietileno) i seguritat (vàlvules i circuits de seguritat contra excessos de pressió).

Estos models, de calitat molt superior als tradicionals, cremen el acetileno en una filtre instalada junt a un reflector en el caixco, a on es conseguix l'ignició del gas en una mistera piezoelèctric. Dita filtre, de ceràmica, està conectada en el carburero (que l'espeleòlec du penjant en la cintura) per mig d'una mànega. D'esta manera, l'espeleòlec només té que manipular el sistema per a l'encés o per a regular-ho, tenint les mans lliures el restant del temps.

Llàntia de carbur utilisada en una mina.

El seu us reportava una série de ventages fins a no fa molt:

• Proporciona un allumenament uniforme, càlida i agradable entorn a l'explorador.
• Té gran autonomia en un baix cost, en contra de les llànties elèctriques convencionals (incandescents i halógenas).
• És una font de calor, en ser la reacció aigua-carbur exotèrmica. Açò s'agraïx per a estàncies prolongades en les cavitats, com a ajuda per a combatre la hipotèrmia.
• És un dispositiu robust i simple, que resistix be la durea de l'exploració subterrànea i normalment permet una ràpida reparació en ferramentes bàsiques.

Entre els seus inconvenients es troba el residu que es genera despuix de la reacció química, que és bàsicament calç en impurees. El residu deu retirar-se del compartimiento del carbur cada cert temps, i recarregar-se per combustible nou. Freqüentment és necessari netejar el carburero mentres s'està en la cova, lo que requerix conte per a no embrutar l'entorn, aixina com la necessitat de transportar el rebuig a l'exterior per a no contaminar el mig ambient cavernícola.

A la seua volta, la mala combustió pot generar suja entorn a la flama, podent tacar les parets o sostre de la cavitat en passos estrets, si no es fa una progressió cuidadosa. Igualment, requerix d'un segon allumenament de respal elèctrica que siga més o menys estanca, que no s'apague en zones de fort goteig a on la flama de acetileno sí ho faria.

La ràpida evolució dels allumenament elèctrics de LED, en un notable aument de l'autonomia i la calitat de la llum, està reduint l'us de les llànties de carbur com a allumenament principal en espeleología.