Anar al contingut

Lignum crucis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Lignum crucis
Lignum crucis del monasteri de Sant Toribio de Liébana (Cantàbria, Espanya), considerat per l'Iglésia catòlica com el tros més gran que perdura fins al present de la creu de Crist
Relicario del lignum crucis de la Confraria de la Santa Vora Cruz de Valladolit (anònim, 1500-1550), l'últim dels huit passos que en la nit de Dijous Sant realisa la confraria en la seua processó de Regla
Monasteri de Sant Toribio de Liébana, a on es troba el fragment més gran de la creu de Crist

El lignum crucis (lliteralment, «fusta de la creu») és una relíquia del cristianisme que es referix al madero o Vora Cruz usat pels romans per a crucificar a Jesús de Nazaret. És considerada una relíquia de primer orde pel catolicisme i en l'Iglésia ortodoxa.

Història

Cap a l'any 326 l'emperatriu Helena de Constantinopla (mare de l'emperador Constantino I el Gran) va fer demolir el temple de Venus que es trobava en el monte Calvari, en Jerusalem, i excavar allí fins que li varen aplegar notícies de que s'havia trobat la Vora Cruz. El viage s'havia realisat a l'objecte de trobar el Sant Sepulcro, que es trobava perdut. Es va iniciar la busca pel cult de la creu, des de la mort de Jesucristo.

La troballa de la santa Creu, per Agnolo Gaddi, Itàlia, XIV.

Segons la Llegenda dorada de Santiago de la Vorágine, quan l'emperatriu (que llavors tenia huitanta anys) va aplegar a Jerusalem, va fer sometre a interrogatori als judeus més sapients del país per a que confessaren quant saberen del lloc en el que Crist havia segut crucificado. Despuix de conseguir esta informació, la varen dur fins al Mont de la calavera (el Gólgota), a on l'emperador Adriano, 200 anys abans, havia manat erigir un temple dedicat a la deesa Venus. Es creu que en realitat el Gólgota era una antiga pedrera abandonada en un massiç rocós, poc útil per a la construcció, que va quedar sense utilisar i va constituir posteriorment el patíbulo a on colocaven les creus els romans. Esta pedrera estava fora de la muralla, pero propenca a ella.

Santa Helena va ordenar derribar el temple i excavar en aquell lloc, en a on segons la llegenda va trobar tres creus: la de Jesús i la dels dos lladres. Com era impossible saber quin de les tres creus era la de Jesús, la llegenda conta que Helena va fer dur un home malalt, el qual en entrar en contacte en la creu de Gestes va empijorar en la seua salut, i en ser tocat en la creu de Dimas va quedar com havia estat al principi, pero quan va ser tocat per la de Jesús, la Verdadera Creu, es va restablir per complet. La troballa de la relíquia es commemorava antigament en el més de maig en el nom de festa de l'Invenció de la Santa Creu (festa el 3 de maig), nom que es conserva encara en alguns pobles, com és el cas de Guadilla de Villamar o en Sant Martín de Pusa.[1]

L'emperatriu i el seu fill Constantino varen fer construir en el lloc de la troballa un fastuoso temple, la cridada Basílica del Sant Sepulcro, en la que varen guardar la relíquia. Molt despuix, en l'any 614, el rei persa Cosroes II va prendre Jerusalem i, despuix de la victòria, es va dur la Vora Cruz i la va posar baix els peus del seu tro, com a símbol del seu despreci a la religió dels cristians.

Despuix de quinze anys de lluites, l'emperador bizantí Heraclio ho va véncer definitivament en l'any 628. Poc despuix, en una cerimònia celebrada el 14 de setembre d'eixe any, la Vora Cruz va retornar a Jerusalem. Va ser duta personalment per l'emperador, en una processó conduïda per mig de la ciutat. Diu la llegenda que quan l'emperador, vestit en gran magnificencia i pompa, va voler carregar en la relíquia, va ser incapaç de fer-ho, no sent-li possible fins que no es despullara de totes les gales com a mostra de la pobrea i l'humiltat de Crist.[2] Des de llavors, eixe dia va quedar senyalat en els calendaris llitúrgics com el de l'Exaltació de la Santa Creu.

Troballa de la relíquia

Despuix del Concili de Nicea, Helena, mare de l'emperador Constantino, s'hauria traslladat a Jerusalem junt en una delegació imperial. No hi ha senyes exactes del motiu de la visita ni de l'any, solament se sap que va ser entre els anys 325 i 327. Eusebio de Cesarea indica que l'intenció de Constantino era erigir una iglésia del Sant Sepulcro (cf. Història de l'Iglésia IX III 41). No obstant, Eusebio no narra el descobriment de la vora crux («creu autèntica»), es creu que per no reduir la glòria de Constantino en relació en el descobriment del Sant Sepulcro. És Gelasio, també de Cesarea i discípul d'Eusebio, qui narra en la seua Història de l'Iglésia (escrita cap al 390) els detalls del descobriment. Encara que el text va quedar perdut, contem en una cita de l'obra en la Història de l'Iglésia de Rufino (cf. X 7) que diu lo següent:

Al voltant del mateix periodo, Elena, la mare de Constantino, una dòna incomparable per fe, religiositat, inigualable grandea moral, es va anar de viage (...) a Jerusalem i allí es va informar entre els seus habitants sobre el lloc en el que el cos de Jesús havia segut clavat a la creu. Este lloc era molt difícil de individuar perque els primers perseguidors havien erigit allí una estàtua a Venus, ya que, quan un cristià volia venerar a Crist en aquell lloc, semblava que rendia cult a Venus. Per esta raó, aquell lloc era poc freqüentat i casi havia caigut en l'oblit. Pero quan, com es dia, la pía dòna es va dirigir al lloc que li havia segut indicat per una senyal celestial, va fer derribar quant havia de vergonyós i penós i va remoure la construcció fins a lo profunt.

Anàloga narració es troba en Alejandro de Chipre en la seua Inventio crucis i en Sócrates Escolàstic que ho descriu en la seua Història ecclesiae afegint que el temple a Afrodita estava encara en peu quan va aplegar Elena.

La Llegenda áurea

En la Llegenda áurea (o Llegenda dorada) de Jacobo de la Vorágine, de el XIII, s'indiquen detalls sobre la troballa de la creu. Es diu allí que Elena, en aplegar a Jerusalem, es va reunir en els judeus que vivien allí puix li havien dit que ells tenien amagada la creu. Ells es varen negar a dir-li on la tenien, puix hi havia una profecia que indicava que si era trobada pels cristians «des d'eixe moment la gent judeua no regnaria més». Llavors, Elena va montar en còlera i va amenaçar cremar a tots els judeus de la ciutat i davant tal amenaça, li va ser entregat un tal Judas que, segons dien, sabia el lloc a on havia segut amagada la creu. Despuix de diverses tortures, va consentir en dur a l'emperatriu al lloc i en estar sobre ell, es va difondre un perfum i una lleu tremolació del sol. Judas es va convertir, es va batejar prenent el nom de Ciríaco i ell mateixa va cavar fins a trobar les tres creus que estaven baix aquell lloc. Després les va colocar als peus de l'emperatriu. Per a descobrir quin de les tres era la del Senyor, Elena va fer detindre un corteig fúnebre que passava per allí i va acostar al mort a cada una de les creus. Davant l'última, el mort va resucitar i es va poder comprovar aixina que esta era la creu verdadera. Ciríaco, segons esta llegenda hauria segut bisbe de Jerusalem despuix de Macario.

El fet històric

La troballa, com s'ha mencionat, és atestat per vàries fonts històriques. Ara be, el historiador Jan Villem Drijvers afirma que la «llegenda» hauria segut posada en circulació cap a l'any 350 en l'intenció d'autorisar un cert primat per a Palestina. No obstant, esta explicació ha segut molt contestada degut a que la majoria dels testics estaven vius en aquell llavors i haurien deixat traces de la seua disconformitat en les narracions que anaven circulant. Ademés, el primat de Palestina era ya una realitat deguda a les obres arquitectòniques encarregades per Constantino. Segons les senyes oferides pels historiadors de l'época, Elena vigilava les llabors de desmantellament del fòrum occidental d'un temple consagrat a Afrodita. Mentres es realisaven estos treballs, es varen trobar les tres creus, les taches i el titulus crucis (el lletrer manat posar per Pilato a la creu).

El problema va vindre per a saber quin de les tres creus era la del Senyor. Aixina, Teodoreto de Ciro diu: «No estaven segurs de cual d'elles havia sostingut el cos del Senyor i arreplegat les gotes de la seua preciosa sanc» (Història de l'Iglésia I 17). Segons pareix es va trobar el titulus sobre la creu del centre, lo que va ajudar a distinguir quin era. Aixina ho narra Ambrosio de Milà (De obitu Theodosii 45) i Juan Crisóstomo (Homilies sobre el evangeli de Juan 85). No obstant, Elena seguia plena de dubtes (cf. Sócrates Escolàstic, Història de l'Iglésia I 17). Segons atres narracions, la verificació es va portar a terme per la curació miraculosa d'una dòna malalta de «greu mal» (cf. Teodoreto de Ciro, Història de l'Iglésia). De qualsevol forma, lo més provable és que la distinció s'haja fet gràcies a les marques de les taches puix el Evangeli de Juan diu que solament Crist va ser clavat a la creu. Elena mateixa, en tornar a Roma, va decidir que la creu fora partida en dos de manera que una part d'ella poguera traslladar-se a la capital de l'imperi. També el titulus va ser partit en dos en idèntica motivació. Després hi ha testimonis de Cirilo, bisbe de Jerusalem (segurament testic de la troballa) que diu en les seues Catequesis: «encara es pot vore hui» (cf. Cat. X 19 pero també XIII 4).

Vore també

Referències

  1. ↑ Andrés Andrés, Isidro(2013).«El dia de la funció».Revista Villamar.Confraria de Villamar.(94, estiu de 2013): 21.Consultat el 23 de març de 2017.
  2. ↑ «L'Exaltació de la Santa Cruz». Iglésia.org. Archivat des de l'original, el 27 de setembre de 2010. Consultat el 21 de març de 2019.

Bibliografia

  • Pogossian, Zaroui (2019). «Relics, Rulers, Patronage: The True Cross of Varag and the Church of the Holy Cross of Ałt‘amar», The Church of the Holy Cross of Ałt'amar: Politics, Art, Spirituality in the Kingdom of Vaspurakan, Leiden: Brill, pp. 126–206. ISBN 978-90-04-40038-2.
  • Robert of Clari (1939). Three Old French Chronicles of the Crusades, Seattle, Washington: University of Washington.
  • Roth, Andrew. «Loss of Moskva Strikes Serious Blow to Russian Military's Prestige», The Guardian, 2022-04-15. Consultat el 2022-04-15.
  • Runciman, Steven (1951). A History of the Crusades (vol. 1), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-34770-X..
  • Saint-Laurent, Jeanne-Nicole Mellon (2015). Missionary Stories and the Formation of the Syriac Churches, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-28496-8.
  • Smyrnakis, Gerasimos (1903). Το Άγιο Όρος. Αρχαιολογίας κ.λπ., του Αγίου Όρους (en el), Athens, Greece: Anestes Konstandinides.
  • Sozomenus (1890). Church History, New York: Christian Literature Publishing.
  • Socrates (1890). Church History, New York: Christian Literature Publishing.
  • Treadgold, Warren (1997). A History of the Byzantine State and Society, Stanford, Califòrnia: Stanford University Press. ISBN 0-8047-2630-2.
  • (1880) Scriptores Rerum Germanicarum in Usum Scholarum (vol. 18) (en la), Hannover: Impensis Bibliopolii Hahniani.
  • (1915) «The Anglo-Saxon Chronicle on Alfred the Great», Source Problems in English History, New York: Harper & Brothers.
  • Wiles, Maurice F.; Yarnold, Edward; Parvis, Paul M. (2001). Studia Patristica: Papers Presented at the Thirteenth International Conference on Patristic Studies Held in Oxford, 1999, Leuven: Peeters. ISBN 978-90-429-0881-9.
  • Ziehr, William (1997). Dones Kreuz (en de), Stuttgart: Belser.
  • Zuckerman, Constantin (2013). «Heraclius and the Return of the Holy Cross», Constructing the Seventh Century (vol. 17), Paris: Association dones Amis du Centre de Histoire et Civilisation de Byzance. ISBN 978-2-916716-45-9.


Referències