Lema de Riemann-Lebesgue

En matemàtiques, el Lema de Riemann-Lebesgue rep el nom en honor als matemàtics Bernhard Riemann i Henri Lebesgue, i és d'importància en anàlisis harmònic i anàlisis asintòtic.
Este resultat és en realitat un resultat prou profunt, degut a que és un element crucial en la prova de la convergència puntual de les séries de Fourier.
Història
[editar | editar còdic]Bernhard Riemann va presentar en 1854 una primera versió d'esta teorema. Es convertix en part d'una tesis sobre les séries trigonométricas presentat a permetre que el seu defensa de l'Universitat de Göttingen, titulat "Ueber die Darstellbarkeit einer Function durch eine trigonometrische Reihe" (Sobre la representació d'una funció per una série trigonométrica) en açò Riemann definix l'integral que du el seu nom. És en el context d'esta teoria de l'integració per a provar la seua teorema, en molts atres troballes en séries de Fourier. La memòria serà publicada en 1867 per iniciativa de Richard Dedekind.
Enunciat
[editar | editar còdic]Si , llavors
, quan .
Açò és, la transformada de Fourier de tendix a zero, quan tendix a infinit.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lema de Riemann-Lebesgue» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.