La mort de Virgilio

La muerte de Virgilio és una novela de l'escritor austríac Hermann Broch, en la que es narren les últimes díhuit hores de vida del poeta Virgilio, qui malalt i també atormentat per l'idea de que tal volta ni la veritat ni la transcendència hagen tocat la seua recent conclosa ___protected_title_1___, decidix destruir-la. Dividida en quatre parts, la seua estructura i el seu estil, d'àmplies frases poètiques, l'assemblen a una peça simfònica i l'ubiquen en el mateix nivell de transcendent originalitat que ocupen, en el pla novelístic, el , decide destruirla. Dividida en cuatro partes, su estructura y su estilo, de amplias frases poéticas, la asemejan a una pieza sinfónica y la ubican en el mismo nivel de trascendente originalidad que ocupan, en el plano novelístico, el de James Joyce i l'obra de Marcel Proust i de Franz Kafka. Despuix de la seua llectura, Thomas Mann va declarar que es tractava de La muerte de Virgilio. I Albert Einstein, a qui l'autor solia llegir-li fragments de la seua obra, confessava que se sentia fascinat, puix segons dia, en este ___protected_title_3___ "l'enigma permaneix sempre obert. Podem sentir-ho, mai entendre-ho".

La mort de Virgilio

Orígens de l'obra

En els inicis de 1937, Hermann Broch va concloure un relat titulat La tornada de Virgilio, que havia escrit per al programa cultural de la Ràdio de Viena. En març de 1938, quan es produïx el Anschluss, Broch, d'orige judeu, acusat de comuniste pel porter del seu edifici és reclós per la Gestapo en la presó d'Alt Aussee, a on permaneixerà durant quinze dies abans de ser rescatat per una mediació internacional de la que varen formar part Joyce i Einstein, entre uns atres. Durant el seu captiveri, va escriure algunes elegies que posteriorment serien integrades als poemes que fan referència a la mort en la seua novela sobre Virgilio, i també va decidir convertir aquell relat en una novela. Havia publicat ya la seua trilogia Els sonámbulos (una descripció sobre "la desintegració dels valors", tema recurrent en la seua obra) a on prevalia el realisme i lo racional, i ara desijava llançar-se a crear una obra en la que la profunda vivència poètica tinguera major preponderancia, una obra, ademés, que en forma i contingut aplegara més llunt que el Ulises joyceano (que molt admirava i al que li va dedicar un ensaig), atent a la seua idea de que "l'art que no és capaç de reproduir la totalitat del món no és art".

Primera edició del Ulises de James Joyce

Conseguida la lliberació, es va exiliar primer en Escòcia, en casa de Edwin i Willa Muir, traductors a l'anglés de Els sonámbulos, i després en els Estats Units, a on entre 1938 i 1945 i en condicions econòmiques prou precàries (depenia per a la seua subsistència de distintes beques) es va donar a la tasca de completar la seua gran obra. Ho assistia el seu afany de superar la decadència espiritual d'Europa (expressada en l'obra de Mann, de Joyce, de Proust, de Robert Musil, de Kafka i en la seua pròpia) i conseguir tant una renaixença com una transcendència de llenguage que expressara el misteri primordial d'eixa dimensió còsmica a on s'assenta l'existència i d'a on s'extrau el coneiximent.

En concloure el tercer capítul va conéixer a Jean Starr Untermayer, qui es convertiria en la traductora a l'anglés de la novela i en qui va treballar des d'eixe moment, ya que l'idea era publicar la versió alemana i l'anglesa al mateix temps. Segons els entesos, els resultats conseguits per Untermayer són sorprenents. Posseïa un oït magnífic i estava plena d'intuïcions i encerts (va substituir el present d'indicatiu pel pretérito imperfecte, va buscar verps més precisos i va retallar algunes frases massa llargues). Para George Steiner, la versió en anglés resulta indispensable per a comprendre el text original. Segons va escriure, "juntes, les versions alemana i anglesa conseguixen una congruència dels contrapunts que clarifica i confirma a La mort de Virgilio''.

En 1945 la novela i la seua traducció a l'anglés estaven terminades. L'editorial Viking Press la va rebujar, ya que com li varen dir a l'autor, no precisaven un atre James Joyce. Llavors Kurt Wolff, amo de l'editorial Pantheon Books, va conseguir un préstam de la Fundació Independent Aid i en juny d'eixe any va publicar el llibre en alemà i anglés. A l'any següent va aparéixer en Buenos Aires la versió en espanyol, editada per Jacobo Peuser.

Una semana despuix de publicar-se el llibre en alemà i anglés, Marguerite Young va escriure per al New York Claves Book Review una llarga i elogiosa resenya titulada "A Poet´s Last Hours on Earth", pero una folga de linotipistas va impedir que el diari es distribuïra eixe dumenge. En els mesos posteriors, no obstant, es va produir una remugada de crítiques i resenyes sobre la novela, pese a lo que l'empresa va resultar en un fracàs editorial. Broch, una volta que Pantheon Books va saldar el préstam en l'Independent Aid, va rebre uns pocs dólars, alguna cosa que no es va modificar en els quarantacinc dólars que va pagar per drets l'editorial anglesa Routledge and Kegan, ni en els doscents cinquanta aportats per la casa Peuser d'Argentina. Aixina i tot, el reconeiximent per l'importància de l'obra va ser unànim, i el nom i el prestigi del seu autor varen créixer enormement. De no ser per l'infart que en 1951, als seus sesenta y cuatro anys, li va causar la mort, molt possiblement haguera rebut el premi Nobel.

Argument

La novela presenta, al modo d'una simfonia, quatre parts a les que s'identifica en títuls que es corresponen en els elements essencials presents en l'obra dels filòsofs presocráticos: "Aigua o L'arribada", "Fòc o El descens", "Terra o L'espera", "Éter o La tornada".

Mosaic representant a Virgilio en el seu Eneida i acompanyat per Clío, musa de l'Història, i Melpómene, musa de la Tragèdia. Sigle III d. C.

Aigua o L'arribada. Provinent de Grècia, Virgilio dalt en la flota de César Augusto al port de Brindisi, des d'a on ho conduïxen en llitera fins al palau. En travessar les calleja, el poeta, que està malalt i que du els rolls del seu Eneida en un cofre, rep els insults de la plebe, una circumstància que sembla evocar tant el periple del héroe del seu poema, Eneas, com el trànsit per l'infern al que sigles despuix ho destinarà Dante en el seu Divina Comèdia. Les visions que s'animen davant Virgilio resulten, a pesar de la seua apasionamiento, distants. La realitat, en les seues llums i ombres, circula per la seua ment a la manera d'un diàlec, si be en la forma d'un monòlec. El nàixer i el morir, els processos de corrupció i l'agitació pegajosa de totes les concupiscencias són observades com en un entresueño, al que anima o assossega l'evidència de que despuix de tot això està la vida en els seus trances de fertilitat i aniquilació. De l'aigua font de la vida, brota també la consciència de la mort i del fi personal.

Gustave Doré. Dante i Virgilio en el Nové círcul de l'infern

Fòc o El descens. Construcció plagada de representacions oníriques, en paralel en l'aument de la febra que afligix al poeta. Una nit d'alucinacions, d'ensomis, de vèrtic. Un descens als inferns de la seua vida i de la seua obra. Juí de la seua llabor en la seua consegüent planyença per entendre que la seua intuïció va conduir a la seua poesia solament fins a les vores del coneiximent; que este no es conseguix en paraules elegants i belles sino únicament en la realisació de la mort, i que per això mateixa la seua obra cim deu ser cremada. Destruir la seua obra per a restituir-se aixina a un orde moral, un orde que ho despullarà de la vanitat per allò que ha escrit i ho investirà de purea (i llavors "el lloc del sacrifici devia ser cast, casta l'ofrena, cast el sacrificante"); un orde, ademés, en el que no podran subsistir monuments inútils en càntics de alabanza en poder terreny, com el seu Eneida, a on no s'havia descrit al poble romà sino que demagógicament li el havia enaltit, alguna cosa que configurava "un lodazal de desventura".

En mig de les reflexions filosòfiques apareixen de tant en tant formes versificadas que conduïxen el discurs a una zona d'irracionalitat i de metamorfosis. Lisanias, el chicon grec que ho ha acompanyat pels carrers despuix del seu arribe al port, es convertix en borroso símbol dels servidors i esclaus que més alvance s'alçaran contra els seus opresores en Roma. Al final, arriben els seus dos amics de tota la vida per a informar-se de l'estat de la seua salut, i en ser enterats pel mateix poeta de les seues intencions de destruir la Eneida, s'alarmen i comencen a donar raons per a persuadir-ho de lo contrari.

César Augusto. Fragment d'una estàtua eqüestre en bronze trobada en Grècia

Terra o L'espera. Succeïx en el matí següent i en una atmòsfera d'espera de la resolució; resolució de la mort i de les intencions del poeta. A Plocio i Lucio, els amics de Virgilio, s'agrega l'emperador César Augusto. Aixina, el monòlec es convertix en diàlec, un diàlec que recorda els diàlecs platònics i també les discussions entre Naphta i Settembrini en La montanya màgica de Thomas Mann. Un diàlec al que anima l'escàndal que significa l'intenció de cremar la Eneida. Els amics i l'emperador argumenten recorrent a certs llocs comuns sobre lo excelso de l'art en general i de l'art en particular contingut en el poema. Per moments, per l'eloqüència de les raons més que a les pròpies raons, Virgilio sembla vacilar. Pero és solament una apariència. La seua fe sobre el seu acte, sobre la seua necessitat, permaneix inconmovible. I si al final cedix i consentix que es conserve el poema, és solament en atenció a la seua amistat en l'emperador.

Éter o La tornada. Ocorre la mort del poeta i, consegüentment, el metafísic tornada del ser al Ser. Relat alegórico que el llenguage es remonta fins a lo in-decible, en una mola a on s'entremescla lo animal, lo vegetal i lo estelar. Convertit per alegoria cristiana en Adán, el poeta ascendix fusionat en Eva cap a "l'Amor que mou el sol i les estreles", per a vore cóm en un pic d'èxtasis brota el Verp en que ser i paraula formen una perfecta urdimbre de transcendència. Allí s'entén llavors que la condició necessària per a dir el món és utilisar lo que s'ubica més allà dels sentits i de la paraula.

Estil

En les "Consideracions en torno de La mort de Virgilio" contingudes en la seua obra Poesia i investigació, Hermann Broch puntualisa que les traces característiques del seu estil són els següents:

a) l'intent de reduir a l'unitat, en cada moment del relat, les contradiccions del ànima.

b) l'intent de mantindre en constant moviment la totalitat dels motius (llògic-musicals).

c) l'intent de captar, d'esta manera, la simultaneitat de l'ocórrer tot.

Com a expressió d'açò, nos enfrontem en la novela en una extraordinària complexitat sintàctica. Periodos extensos, en ocasions de tres o quatre pàgines, en les formes de les quals d'espiral es recapitulen els motius precedents a el hora que es entreven els posteriors, procuren captar aquella simultaneitat de l'ocórrer, i, de pas, realisar una síntesis entre la memòria i la capacitat de visió de Virgilio. Les frases acodixen majorment a un llenguage abstracte, que abandona tot el poder de comunicació a unes estructures sintàctiques despullades, alguna cosa com la desnudez d'una equació matemàtica o d'una notació musical, disciplines afins a Broch. En elles, no obstant, les imàgens i fins als mers vocables adquirixen un relleu sensorial notable, que no es dissipa ni aun cuando un concepte és subdividido i en l'espai provisional que de colp i repent es crea, el sentit llògic es veu alterat. Per este triumfo de la tècnica narrativa, La mort de Virgilio conseguix, per a molts crítics, superar i alcançar eixa condició de mit que abans, infructuosament, havia intentat conseguir el naturalisme.

Conclusió

En La mort de Virgilio es destaquen, a modo de columnes que sostenen el andamiaje de la novela, per lo manco tres motius de reflexió: els punts de contacte entre la llabor poètica i el coneiximent; les relacions de l'artiste en el poder i en el propi art; i la reposició del mit a través de la paraula robustecida per la transcendència.

En els diàlecs entre Virgilio i César Augusto, abdós reconeixen l'existència de lo Absolut, pero mentres que el poeta identifica eixe Absolut en el coneiximent, l'emperador ho fa en l'Estat. Per a Virgilio (per a Broch), el coneiximent requerix una condició propenca al misticisme; el subjecte deu, per mig de l'intercesió de la paraula, que obra a modo d'element aglutinant, identificar-se en l'objecte fins a constituir un ent harmònic únic; i açò es conseguix introduint-se en l'espai buit creat per les antinomias.

Jean Baptiste Joseph Wicar. Virgilio llegint la Eneida a César Augusto, a Octavia i a Livia

Per a César Augusto, en canvi, que en la ficció s'anticipa als raonaments d'Hegel, l'únic coneiximent verdader és el coneiximent de l'Estat i en l'Estat: "L'Estat és la realitat suprema, estesa invisiblement sobre els països". Ell reconeix, pese a tot, la grandea i la llegitimitat de la paraula poètica i del coneiximent que esta propícia, pero es tracta d'un simulacre, alguna cosa que l'Estat romà deu evitar; i ho farà convertint-se en l'encarnació terrenal d'eixe orde establit des de sempre pels deus. "Naixcut del coneiximent —proclama—, l'Estat romà creixerà per damunt de sí mateixa; la seua orde es convertirà en el regne del coneiximent."

Poc despuix, quan per a salvar la Eneida del fòc declara que es tracta del llibre sagrat de l'Imperi, que este mateix va ser concebut pel coneiximent que reposa en les seues pàgines, cau en contradicció, es rendix, implícitament, a les idees del poeta, i, sense arguments ya, acodix a les seues relacions d'amistat per a convéncer-ho de conservar el poema. Virgilio, pel seu costat, sent que entregant el seu llibre a les mans de l'emperador, un llibre que, en l'enfebrada nit anterior ho va saber, solament havia roçat el coneiximent, es llibera i pot mamprendre sense traves el seu viage cap al Verp.

Joseph-Noël Sylvestre. Saqueig de Roma pels Vàndals

Pero abans, no obstant, ell, que ha pre-vist la caiguda de Roma i l'aparició d'un orde nou en el món, té encara temps per a dir-li a César Augusto que la pietat deu ser anteposta a qualsevol raó d'Estat, que el sentit de qualsevol obra d'art deu estar vinculat, per a ser llegítim, en l'ètica, no en la política i ni tan sols en l'estètica, puix lo estètic buit es convertix en el germen de tots els mals. Tot esteticisme és demoniaco, i estèril tota bellea que no es recobrix d'ètica, no s'instala en l'esfera metafísica i no propicia lo mític. "Puix ha aplegat el punt (com va escriure el mateix Broch en un ensaig sobre Kafka, pero en el que segons Hannah Arendt es referia al seu propi cas) puix ha aplegat el punt de l'o…o: o la poesia és capaç de convertir-se en mit, o fracassarà. Kafka, en el seu presentiment de la nova cosmogonia, de la nova teogonía que ell devia conseguir, lluitant entre l'amor i l'oix que li inspirava la lliteratura, intuint que en l'últim anàlisis qualsevol actitut artística era insuficient, va decidir abandonar el regne de la lliteratura i va demanar que es destruïra la seua obra; ho va demanar en benefici de l'univers el nou concepte del qual mític li havia segut concedit." I en el seu ensaig sobre Joyce: "Hui, l'escritor es veu obligat a entrar en possessió de l'herència que l'humanitat en la seua aspiració al coneiximent li ha deixat. I eixa herència és el problema ètic i metafísic, és, en una paraula, la penetració filosòfica de l'existència en l'universalitat d'una representació del món".

Únicament transfigurándose en mit podrà llavors l'obra i el seu poeta participar del adveniment del Verp, d'eixe Verp "que s'engrandia i es tornava cada volta més fort, tan invenciblement fort que res podia subsistir en la seua presència… tot estava abolit i contingut i guardat en ell".

Bibliografia

• Hermann Broch. La mort de Virgilio. Editorial Jacobo Peuser, Buenos Aires, 1946. Traducció de Arístides Gregori.
• Hermann Broch. La mort de Virgilio. Aliança Tres, Madrit, 1979. Versió de J.M. Ripalda sobre traducció de Arístides Gregori.
• Hermann Broch. Poesia i investigació. Barral Editors, Barcelona, 1974. Traducció de Ramón Ibero

• Hermann Broch. Kitsch, vanguarda i l'art per l'art. Tusquets, Barcelona, 1970. Traducció de Francisco Serra Cantarell i Carlos Manzano
• Hannah Arendt. Walter Benjamin, Bertolt Brecht, Hermann Broch, Rosa Luxemburc. Editorial Anagrama, Barcelona, 1971. Traducció de Luis Esquerre i José Cano Tembleque
• George Steiner. Despuix de Babel. Aspectes del llenguage i la traducció. Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic, 1980. Traducció d'Adolfo Castañón
• Martin Lüdke. "Hermann Broch: L'àngel acossat i el seu doble ofici", en Crítica, Revista Cultural de l'Universitat Autònoma de Pobla, número 156. Traducció de José Aníbal Campos.
• José María Pérez Gai. Hermann Broch. Una passió desgraciada. Edicions sense Nom, Mèxic, 2004
• Frederic V. Grunfeld. Profetes malaïts. El món tràgic de Freud, Mahler, Einstein i Kafka. Planeta, Buenos Aires, 1987. Traducció de Dolors Udina

Enllaços externs

• Text espanyol en Scribd; la novela, a partir de la pág. 4 de la reproducció electrònica. Mala reproducció.
• Text en EPUB.
• RIVAS ITURRALDE, Vladimiro: Broch i la mort de Virgilio. Revista Casa del temps,^[1] setembre del 2005. Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.
  • Text en PDF.