Melpómene
En la mitologia grega, Melpómene (en grec Μελπομένη «Melpómene») és la musa de la tragèdia.[1] Melpómene embellix el plaure de lo acústic eliminant el seu atractiu irracional. És l'inventora del bárbito, de l'oda o poesia lírica, de l'èpica i de la tragèdia.[2] Inicialment era la musa de la vora de l'harmonia musical, pero va passar a ser la musa de la tragèdia com és actualment reconeguda. A Melpómene li la descriu cantant cançons de luto per la mort de persones importants, sobretot poetes.[3]
Melpómene és filla de Zeus i Mnemósine. Associada a Dioniso, inspira la tragèdia, li la representa ricament vestida, greu el continent i severa la mirada, generalment du en la mà una caraça tràgica com el seu principal atribut, en atres ocasions empunya un ceptre o una corona de pudentes, o be un punyal ensanguinat. Va coronada en una diadema i està calçada de coturnos. També li la representa recolzada sobre una maza per a indicar que la tragèdia és un art molt difícil que exigix un geni privilegiat i una imaginació vigorosa.
Es diu que Apolo va ser pare, en una de les «mares celests (les muses)», de Lli («vora de planyença»), Himeneo («vora nupcial») i Yálemo («cançó de suma tristor»); cada u va ser fill d'una musa diferent pero les seues identitats no s'han conservat.[4] Despuix de haver estat en Circe, [Odiseo,] encaminat per ella es va fer a la mar i va costejar l'illa de les sirenes. Estes eren Pisínoe, Agláope i Telxiepía, filles de Aqueloo i Melpómene. Una tocava la lira, una atra cantava i la tercera tocava la flauta, i aixina persuadien als navegants a quedar-se. Tenien forma de pardal des de les cuixes.[5]
Referències
- ↑ Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, s. v. «Muses». Edicions Paidós, 2018, ISBN: 978-84-493-2457-4.
- ↑ Antonio Ruiz d'Elvira: Mitologia clàssica, págs. 101-104. (Editorial Gredos, 2011); ISBN: 978-84-249-2900-8. En un treball exhaustiu Ruiz d'Elvira recopila numeroses fonts a on cita les atribucions individuals de cada musa. Cita com a referències, entre elles Diodoro Sículo: Biblioteca històrica IV 7, 3-4; Cornuto, Compendio de teologia grega 14; Plutarco, Qüestions grega, IX, 14, 746d, 747a; escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas III,1; cinc epigrama grecs, varis d'ells anònims (AP IX 504 i 505); i l'Antologia llatina, 84 i 664.
- ↑ Coulter, Charles Russell; Turner, Patricia (2013). Encyclopedia of Ancient Deities. Routledge. p. 317. ISBN 978-1-135-96390-3.
- ↑ Píndaro, fragment 139; escolio a Píndaro, odes píticas IV, 313. El fragment conservat diu que Orfeo és fill de Eagro.
- ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica, Epítome VII, 18
- Este artícul conté una traducció derivada de «Melpómene» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.