L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Prensa (diari de Buenos Aires)

La Prensa és un diari de la ciutat de Buenos Aires, Argentina, fundat en 1869 per José C. Pau –un ric estanciero i polític argentí, representant de la Generació del Huitanta– i que va ser considerat un dels dèu periòdics més importants del món.[1]

La Prensa (diari de Buenos Aires)

Síntesis històrica

editar

La seua històrica llínea editorial va representar la veu de la família Gainza Pau i les idees del lliberalisme i del conservadurisme i va anar el més important mig de prensa del país durant la primera mitat del XX. A partir de la Llei Sáenz Penya va adoptar una postura de confrontació en els governs electes d'àmplia base popular com el radicalisme (1916-1930; 1958-1962; 1964-1966; 1983-1989) i el peronisme (1946-1955; 1973-1976), i de respal als colps d'Estat i les seues dictadures resultants.

La família Gainza Pau

editar
 
Palau Pau, manat a construir per José C. Pau en 1900. Va ser la residència més gran i luxosa de Buenos Aires en començar el sigle XX. En 1936 va ser venuda al Eixèrcit Argentí per a que s'instalara allí el Círcul Militar.

José C. Pau va ser una de les figures més riques i poderoses de la Generació del Huitanta, que va governar l'Argentina iniciant el periodo de l'organisació nacional després de les guerres civils, fins a l'arribada al poder del radicalisme en 1916.[2] El diari La Prensa, propietat d'esta família, va estar vinculat al Partit Autonomiste Nacional (PA), que va governar el país durant més de quaranta anys i va constituir la màxima expressió mediàtica de la república conservadora.

L'edificació de la residència familiar, el Palau Pau, va ser la més gran i luxosa en la Buenos Aires.

En 1898 José C. Pau va transferir la responsabilitat del diari al seu fill Ezequiel Pedro Pau. En 1943, Ezequiel Pau va decidir transferir la direcció al seu nebot Alberto Gainza Pau. Durant la seua gestió es va produir l'expropiació del diari en 1951, durant el govern peronista. Després del derrocament del president Juan Dumenge Perón, va ser restituït pero va perdre el pes casi excloent que tenia, per la pèrdua dels avisos classificats, que varen ser "heretats" pel diari Clarín.[3]

Alberto Gainza Pau va ser succeït en la direcció del matutino pel seu fill Màxim Gainza Pau, en els últims anys de la década de 1970. Durant la seua gestió, La Prensa es va reduir a la seua mínima expressió i va entrar en convocatòria d'acreedors en 1991.

Història

editar

Fundació, credo i propòsits

editar

El primer eixemplar de La Prensa va ser publicat el 18 d'octubre de 1869. El seu fundador, José C. Pau, es va ocupar en persona de vigilar la redacció i l'impressió. El seu primer director va ser Cosme Mariño[4] i el seu primer editor responsable va ser Jorge I. Cook.[4] A partir de la seua edició inaugural va començar a eixir tots els dies a les tres de la vesprada.[4]

Des de l'inici, La Prensa va precisar la seua ideologia lliberal, afirmant:

el seu credo ho formarien l'independència, el respecte a l'home privat, l'atac raonat a l'home públic i no a la personalitat individual.[4]
 
José C. Pau en 1900

La Prensa va deure competir en el diari La Nació, fundat per l'expresident Bartolomé Mitre. Pero mentres Mitre es va enfrontar a Juliol Argentí Roca i el seu Partit Autonomiste Nacional (PA), en l'esperança de desplaçar-ho del govern, José C. Pau, es va vincular en el poder, va ser diputat nacional del PA i, després, embaixador de Roca en Espanya i França. El PA per la seua banda es va convertir en un virtual partit únic, durant les décades següents. En pocs anys, La Prensa es va convertir en el principal diari del país.[2]

La Prensa se sentia identificada en els principis que expressava el roquisme i que va regir en Argentina fins a 1912, recolzat en un règim electoral "cantat" que favoria el frau i la manipulació, i el domini econòmic i polític d'un chicotet número de famílies.[5] La família Gainza Pau es va establir entre eixe grapat de famílies poderoses i va fer del diari l'eix del seu poder.

Com vocero de la república conservadora de la Generació del Huitanta, La Prensa va qüestionar l'expansió de drets que impulsaven les noves corrents polítiques i socials que lluitaven per establir una república democràtica. Aixina va qüestionar l'aparició dels sindicats i les exigències de drets laborals, en les últimes décades del XIX. En 1888, en ocasió d'una folga de cuiners i mossos d'hotels, va sostindre que condenava “eixos moviments de rebelió i desacato de l'autoritat, que no servixen sino per a desvalorizar a la societat” i que “no acceptem com a defensa llegítima eixos moviments insurreccionals, denominats folgues”.[6]

En 1909 el diari es va posar de part del govern en el seu accionar polític i va recolzar la declaració del estat de lloc

L'estat de lloc actual és un acte de defensa social. Per lo mateix, és evident la conveniència de mantindre rigorosament el seu caràcter. No hi ha ni pot ni deu haver un sol argentí que se senta llimitat en les seues llibertats personals i polítiques pel present estat de lloc: perque -¡lloat siga Deu! No és per a ells (La Prensa 20-11-1909).

Va jugar un paper destacat en la formació de la Lliga Patriòtica Argentina, un grup polític no partidiste que promovia un nacionalisme de dreta que es va organisar tant en forces paramilitars com en círculs socials formals, que actuava com a grups de choc, hostigando per mig del matonaje i accions criminals contra els residents estrangers, organisacions sindicals i grups de treballadors en folga.[7]

 
Edifici del diari La Prensa, 1910.

Per a fi de sigle, la prosperitat del diari li va permetre comprar un terreny a pocs metros de la Casa Rosada, en ple centre polític de la ciutat, i manar a construir un edifici palatí, com a símbol del seu poder.[2] L'imponent Edifici La Prensa, en front en Avinguda de Maig 575 i el luxós Palau Pau, començat a construir al mateix temps com a residència del seu amo, senyalaven en contundència el poder de La Prensa i la família Pau.

L'edifici va ser dissenyat en França i realisat en Buenos Aires pels ingeniers Gainza i Agote, graduats de l'Escola de Belles arts de París. Posseïa les majors bestreta científiques i tecnològics únics de finals del XIX: ascensor, telégraf i encanyat dorades a través de les quals es distribuïa la correspondència. En el primer pis, el diari tenia la seua pròpia oficina de correus.

El segon símbol representatiu de La Prensa és la seua sirena, famosa per sonar per a anunciar els acontenyiments més importants.[8] La sirena, anterior a la ràdio, va ser un dels pocs mijos de comunicació a través dels quals es varen difondre de colp i repent en la ciutat de Buenos Aires les notícies més importants nacionals i internacionals.[8] La primera volta que va sonar va ser el 29 de juliol de 1900, quan es va produir l'assessinat del rei Humberto I d'Itàlia.

Casi en simultàneu en l'inauguració de l'edifici nou, José C. Pau va designar com a director del diari al seu fill, Ezequiel Pedro Pau. Ezequiel Pau va fer que el diari fòra per llunt el més important del país, deixant molt arrere a La Nació,[2] contant en corresponsals en tot el territori argentí, ademés de països de Sudamérica, Estats Units i Europa.[9]

Ya en el XX, a mida que es formaven partits polítics democràtics, com l'Unió Cívica Radical (UCR) i el Partit Socialiste (PS), i que apareixien un classe mija i una classe treballadora que començaven a reclamar l'expansió dels seus drets, La Prensa va adoptar una postura "aristocràtica", crítica de les noves manifestacions populars que expressaven els partits i moviments opositors.

En 1905, un editorial del diari va expondre el seu cuestionamientos als nous reclams i va adoptar una postura de defensa de les relacions conservadores que regien en les estàncies, davant el reclam de modernisació de les relacions laborals:

El malestar obrer que creix en els centres urbans, escomença a fer-se sentir en les campanyes ganaderes i agrícoles. Les explotacions rurals lluiten en les complicacions de la mà d'obra. El peó de camp formula exigències desconegudes en esta terra. Vol guanyar més i encara insinua condicions per a treballar. Pense's en les conseqüències que la generalisació d'estes reclamacions tindria per a la gran producció argentina”. (La Prensa, 13-8-1905)[6]

En 1909 el diari es va posar de part del govern en el seu accionar polític i va recolzar la declaració del estat de lloc per a combatre les movilisacions socials i sindicals impulsades per anarquistes i socialistes:


Durant els primers governs radicals

editar

Tres sanguinoses revolucions armades en 1890, 1893 i 1905, conduïdes pel partit radical, varen tindre com a conseqüència que l'èlit gobernant de la Generació del Huitanta implementara reformes en les eleccions sancionant la Llei Sáenz Penya, que va establir el vot secret, obligatori i universal (per a varons). La reforma electoral va dur a un canvi polític mayúscul i, en 1916, després de casi quatre décades de monopoli del poder polític, el Partit Autonomiste Nacional va entregar el poder al primer president electe a través del nou sistema, el radical Hipólito Yrigoyen.

La Prensa va adoptar des del principi una postura opositora al yrigoyenisme i a les regles electorals democràtiques aprovades en 1912. El diari va recolzar al Partit Autonomiste Nacional i va qüestionar el programa "revolucionari" de l'Unió Cívica Radical, sostenint que "Es dirà que (Yrigoyen) du el programa del Partit Radical, pero este va ser revolucionari, i el pla i els mijos de destruir són fonamentalment distints dels plans i mijos de reedificar".[6]

A penes elegit Yrigoyen, La Prensa va publicar un ampli editorial de defensa del conservadurisme i contra el nou govern en el que li va advertir el seu fracàs i el seu "desestage del poder".


Alguns investigadors i polítics han senyalat el paper de La Prensa i atres mijos de comunicació conservadors, en apoyo del primer colp d'Estat produït en Argentina, que va derrocar el 6 de setembre de 1930 al president Yrigoyen. Tal el cas de la diputada radical Griselda Tessio.[10][11]

En 1933, quan va morir Yrigoyen, Alberto Gainza Pau, amo de La Prensa, va donar l'orde d'informar-ho en el següent títul: "Ha mort un ex comissari de Balvanera".[12]

Durant la década infame

editar

Una volta produït el colp d'Estat, el dictador José Félix Uriburu, va agrair en el seu proclama de pren del poder:

... a la prensa séria del país el servici que ha prestat… en mantindre latent per una propaganda patriòtica…l'esperit cívic i provocar la reacció popular contra els malifets dels seus governants.
José Félix Uriburu, Proclama de pren del poder, La Prensa, 6 de setembre de 1930.[13]

Dies abans del Colp, el diari La Prensa publicava comunicats en els que es negava qualsevol moviment golpista i es reprochaven totes les mides preses per a la defensa del govern.[14]

Poc despuix, La Prensa justificava el colp, descalificant a el "funesto règim" demagògic, tal com definia al govern de Yrigoyen:

(La República) va ser en atres époques ilustrada i culta, i la seua acció es va fer sentir eficaçment en el progrés del país; pero despuix i sobretot durant el funesto règim depost el 6 de setembre, es va baratar per una turba famélica, ignorant i grossera, que va dur el comité al govern i va convertir la funció pública en una expressió demagògica.
La Prensa, 19-3-1931.[6]

Segons Osvaldo Bayer, durant la Década Infame (1930-1942) La Prensa va recolzar "la Llei Bazán" («primer, dispar; despuix, pregunte»), una pràctica d'eixecució illegal imposta pel comissari Víctor Fernández Bazán, responsable d'un célebre cas de desaparició de persones detingudes i assessinades en forma clandestina sense juí en 1936. En 1947 Perón va nomenar a Bazán com a subjefe de la Policia Federal i, més alvance, cònsul general en Estocolm. En morir va ser l'únic funcionari peronista elogiat per La Prensa.[15]

En 1938 la família Pau li va vendre al Círcul Militar Argentí, integrat per oficials de l'Eixèrcit, el Palau Pau, que des d'eixe moment va ser la seua sèu. Mentres que el Palau Pau i l'edifici de La Prensa havien segut construïts com a expressió del poder de la família i el diari durant el cicle de governs conservadors sostinguts en el règim del "vot cantat", l'instalació del Círcul Militar en el Palau Pau, va ser una expressió de l'auge del poder militar durant el cicle de colps d'estat (1930-1983) que varen impedir que la democràcia es consolidara després d'establit el vot secret.[16]

Durant la Década Infame, caracterisada per l'obert frau electoral per a evitar el triumfo del radicalisme conegut com el "frau patriòtic", La Prensa editorializó sobre el frau:

Nosatres sabem que en el país ha reaparegut el frau electoral. No ho dissimulem mai, ni deixem de protestar en defensa dels drets cívics. Pero no nos sembla be l'abús del càrrec en que incorren els partits que tracten d'explicar el seu contrast atribuint-ho a maniobres doloses de l'adversari. No sempre es pot guanyar, i conformar-se en haver perdut en bona llei no és una deshonra.
La Prensa, 15-3-1938.[6]

En 1943, Ezequiel Pau va decidir transferir la direcció del diari al seu nebot Alberto Gainza Pau.cita requerida

Durant els governs peronista

editar

Després de produït el colp d'Estat autodenominat Revolució del 43 —el colp militar del 4 de juny els cabecilla del qual varen ser Edelmiro Julián Farrell i Juan Dumenge Perón que va derrocar al president constitucional Ramón Castell i que va posar fi als governs de la década anterior— la dictadura militar nacionalista que va resultar del mateix va donar pas a l'assunció del govern constitucional de Juan Dumenge Perón el 4 de juny de 1946.

El sorgiment del peronisme va contar en fort respal sindical. Des d'un inici La Prensa va assumir una posició antiperonista que ho va enfrontar al govern i als sindicats.[17]

Dos semanes abans de les eleccions presidencials del 24 de febrer de 1946 La Prensa va dedicar cinc pàgines per a publicar el Llibre Blau llançat pel govern d'Estats Units, a on anunciava una consulta en els demés països americans per a una ocupació militar de l'Argentina i contenia acusacions contra Perón. El líder militar va contestar a la seua volta en un document titulat el Llibre Blau i Blanco, en el que refutaba les inexactitudes històriques del document[18] nortamericà i denunciava que havia segut escrit pel exembajador Spruille Braden i el misteriós diplomàtic espanyol comuniste Gustavo Durán, i va llançar com a lema de la seua campanya electoral la consigna

¡Braden o Perón![19]

Una volta realisats els comicis presidencials, La Prensa no va donar a conéixer la notícia de que Perón hi havia resultat elegit president. Va tardar més d'un més en imprimir la novetat, de modo indirecte, publicant una cita del New York Claves que donava per fet que Perón havia guanyat les eleccions presidencials.[6] En transmetre's el poder, el diari va realisar la crònica del fet sense mencionar cap volta a Perón.[6]

L'historiador radical Félix Lluna va qüestionar la conducta dels mijos de prensa en aquell moment:


El 31 d'octubre de 1946, l'advocat Eugenio Moraggi va denunciar davant l'Aduana als diaris La Prensa i La Nació per evasió d'imposts en utilisar paper importat per a realisar avisos de caràcter comercial, sense pagar drets d'importació, situació que no podia considerar-se inclosa en l'exenció impositiva per al paper destinat a la publicació de notícies. L'Aduana va terminar ordenant el pagament dels imposts adeutats per abdós diaris des de 1939.[20] a raïl d'això el diari va ser sancionat per una série d'incompliments llegals, sobretot en matèria d'evasió impositiva i laboral, accions antisindicals i irregularitats contables, que varen dur a que el Congrés de la Nació disponguera la seua expropiació.[20]

En 1948, un fallo de la justícia porteña li va exigir a La Prensa pagar els drets aduanero del paper amprat en l'impressió d'avisos. La multa va ser multimillonària perque va incloure els imposts no abonats per un periodo de dèu anys. En paralel, una investigació parlamentària va descobrir que La Prensa havia rebut un crèdit preferencial de 216 millons de pesos del Banc Província de Buenos Aires durant el govern de facto d'Uriburu per a comprar una rotativa, que va ser declarat incobrable durant el govern d'Agustín Just.[21]

L'historiador nortamericà Joseph A. Page oferix una atra mirada sobre el punt: "En 1949 l'assalt a la Prensa es va intensificar. Tal volta haja segut la declinació de l'economia argentina la que va inspirar al govern per a ofegar les fonts independents d'informació. Un comité del Congrés format per a investigar els informes de que la policia hauria torturat a estudiants i treballadors arrestats per raons polítiques va decidir, en lloc d'això, escudriñar les operacions financeres de la Prensa i La Nació. L'objectiu d'esta tasca indagatoria era sustentar l'acusació de que el periòdic havia evitat illegalment el pagament d'imposts a les importacions"[22]

Expropiació

editar

A principis de 1951, el diari La Prensa va enfrontar un conflicte laboral en el Sindicat de Venedors de Diaris, que reclamava que La Prensa prenguera medides per a protegir als "canillitas", en molts casos chiquets afectats per l'abús laboral i l'explotació.[20] El sindicat va dispondre una folga durant la qual no venien el diari, exigint que els canillitas reberen una participació sobre els ingressos per avisos classificats.[23] Durant el conflicte, un grup agressor mai identificat, no pertanyent al gremi gràfic, ni al de canillitas, va atacar a balazos el diari, matant a l'obrer de l'expedició Roberto Nuñez.[23]

La Confederació General del Treball (CGT), va aprofitar este conflicte i va exigir l'expropiació del diari. La Cámara va designar una comissió bicameral que deuria intervindre-ho, ordenant la detenció del director, Alberto Gainza Pau, que ya havia eixit pròfuc del país.[24]

El diputat John William Cooke encarregat d'informar sobre el proyecte va sostindre que, més allà de les illegalitats comeses per La Prensa, es tractava abans que res de "un acte revolucionari".[24] La llei d'expropiació es va aprovar el 12 d'abril de 1951.[25][26]

Nosatres estem contra La Prensa per raons molt més séries, molt més fonamentals. Estem contra La Prensa perque creem que diaris d'eixa classe són els que han minat la base de la nacionalitat, creem que La Prensa és un d'eixos obstàculs, com hi ha molts uns atres en el continent, que han impedit o demorat totes les possibilitats de reivindicacions proletarias en Llatinoamèrica. Nosatres ho decímos per damunt de les contingències de la comissió investigadora. Lo decímos com a hòmens polítics que expressem opinions personals. Nosatres estem en els obrers, i estem contra La Prensa, perque La Prensa sempre estarà, com ho ha estat fins ara, contra els obrers i contra nosatres.

Est és el plantege revolucionari sobre este problema de la Prensa. Nosatres en els nostres, La Prensa en els seus i en els seus aliats de dins i fòra del país, i en tots aquells que, sense estar complicats en les maquinació dels diaris capitalistes, creuen que estan defenent els interessos de la prensa lliure i de la llibertat d'opinió...
John William Cooke, Discurs davant la Cámara de la Nació,1951.[27]

Segons Javier Llorens l'expropiació va beneficiar al diari Clarín -en aquell llavors, un diari menor-, que gràcies a eixa mida es va quedar en els avisos classificats de La Prensa per a iniciar el camí que ho duria a convertir-se en el grup mediàtic més poderós d'Argentina.[23] Per la seua banda l'editor periodístic Juliol Ramos sosté que Clarín va ser el periòdic que més profit va traure, seguit de La Nació, El Món i La Raó i afirma que en eixe moment els classificats estaven llunt de tindre l'importància econòmica que varen adquirir anys despuix.[28][29]

En agost de 1954, Raúl Lamuraglia, un home de negocis cordovés que havia finançat la campanya de l'Unió Democràtica, que va enfrontar en les eleccions de 1946 a la fòrmula de Perón, a través de millonaris chècs del Bank of New York que havien tingut com a destí sostindre el Comité Nacional de l'Unió Cívica Radical i als seus candidats José P. Tamborini i Enrique Mosca planejava el bombardeig a la Plaça de Maig. Dies abans de concretar el pla es va trobar en secret en Alberto Gainza Pau, que va prestar la seua residència estiuenca de Punta de l'Est, els qui li varen oferir respals per al pla de magnicidio i al bombardeig. Instalat de nou en Buenos Aires, el radical Lamuraglia va oferir la seua quinta d'en Bella Vista per a organisar la conspiració i es va comprometre a finançar un futur colp, junt en el respal de Pau.[30][31]

Durant la Revolució Libertadora

editar

En 1956, despuix del derrocament del president Perón com a conseqüència de colp d'Estat cívic-militar,Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut que va instalar la dictadura autodenominada Revolució Libertadora, cridada també Revolució Fusiladora pels seus crítics,[32] es va anular la llei d'expropiació del diari, retornant a la família Gainza Pau. Al respecte, Alberto Gainza Pau va manifestar:

Este decret serà un decret històric, que honra a els qui ho varen concebre, varen redactar, i al govern que ho va eixecutar i per eixe només fet, el govern de la Revolució Libertadora mereix la gratitut de tots els argentins.[33]

Al respecte, l'historiadora María Sáenz Quesada sosté:

La Prensa va ser ràpidament tornada als seus amos. El procurador general del Tesor va considerar que devien declarar-se nuls tots els actes del règim depost que implicaren abús o injustícia. Derogada la llegislació que va afectar la propietat dels Gainza Pau, el periòdic va tornar a eixir en febrer següent. També va ser tornada La Vanguardia al Partit Socialiste i L'Intransigent (Bota), clausurat en 1949, va reaparéixer.[34]

A partir de la seua devolució a la família Gainza Pau el diari, en la seua pàgina editorial, va publicar:

La Prensa: diari del matí, fundat per José C. Pau el 18 d'octubre de 1869; clausurat i confiscat per defendre la llibertat el 26 de giner de 1951; va reiniciar les seues edicions el 3 de febrer de 1956.[35]

Les relacions entre la dictadura i La Prensa varen ser estretes i en 1957 el dictador Pedro Eugenio Aramburu va designar a Alberto Gainza Pau, amo del diari, per a gestionar en Estats Units recolze financer per al govern militar.[36]

Durant el Procés de Reorganisació Nacional

editar

Durant 1975 les redaccions i les publicacions dels principals diaris varen ser caixa de resonància dels rumors sobre el colp d'Estat, en el consegüent desmedro per a l'estabilitat institucional. Les paraules "caos", "desorde", "crisis", "desintegració", "descontrol", "desgovern" i "immoralitat" varen ser una i una atra volta utilisades per a crear una sensació de caos social per a preparar el terreny del colp. Cap a fins d'eixe any la campanya de desprestigie contra el govern va adquirir major cruor.

En produir-se el colp d'Estat del 24 de març de 1976 i assumir la dictadura cívic militar autodenominada Procés de Reorganisació Nacional (1976-1983) que es va caracterisar pel terrorisme d'Estat, les forces armades varen suprimir la llibertat de prensa en reprimir en presó a qui desprestigiara a les Forces Armades o difonguera activitats opositores i va establir una oficina de censura prèvia en la Casa de Govern.[37]

El dia del colp, La Prensa va titular en portada:

El país es troba baix el control operacional de les Forces Armades.
Titular de tapa de La Prensa del 24 de març de 1976

La Prensa va publicar els primers comunicats del govern militar.[38]

Segons Marcelo Borreli, en el cas de La Prensa:


Segons els periodistes Eduardo Blaustein i Martín Zubieta, La Prensa va rebre crèdits preferencials a baixes taxes que mai varen ser reclamats per l'Estat argentí.[39] El diari es va convertir en vocero de les Forces Armades en el poder, replicant en les seues pàgines els seus arguments, visió, i fins al mateix vocabulari.

El matutino va desconéixer la llegitimitat dels governs constitucionals elegits en 1973 i va donar el seu respal explícit al govern de facto a través d'una editorialisació sistemàtica sobre la seua coincidència en els seus objectius, contra el peronisme.[40][41]

Pese a això, va ser un dels pocs diaris argentins -junt al Buenos Aires Herald-, que va difondre l'existència de persones desaparegudes i les gacetillas de les organisacions de drets humans com les Mares de Plaça de Maig.[37]

El seu director, Alberto Gainza Pau, va dir respecte al colp d'Estat de 1976:

En 2 hores, sense l'aguaite d'una sola falla, a la veta d'una operació impecable, precisa, sense estridència vanes i sense disparar un sol tir, les Forces Armades de la Constitució varen posar terme a l'eixercite illegítim del govern instaurat el 25 de maig de 1973.[42][43]

Va donar el seu respal explícit a través d'una editorialisació sistemàtica sobre la seua coincidència en els objectius del Procés de Reorganisació Nacional i contra el peronisme.[44] Ramón Camps va agrair en el pròlec a un llibre de la seua autoria la colaboració de Gaínza.[45] baix la direcció de Pau La Prensa va ser el mig que més va mostrar la seua tendència pro golpista, va anar l'únic diari que el dia del colp ho va posar en el seu tapa: “El país es troba baix el control operacional de les Forces Armades”. I va publicar els primers comunicats del govern militar. La Prensa, va destacar les figures dels golpista, va publicar la proclama dels comandants i la llista dels interventors militars en les províncies.

Els anys que li varen seguir al colp, mostraven la postura adoptada complicitat i silenci. Des del primer dia de l'assunció de la Junta Militar varen difondre els beneficis que este canvi representava per al país i es varen alinear en defensa de la seua política i els seus interessos.[42]

En 1980, Màxim Gainza Pau, ya a càrrec de la direcció de La Prensa després de succeir al seu pare, junt a atres diaris argentins, varen defendre al règim militar acusat del seqüestre del periodiste Jacobo Timerman, davant la Societat Interamericana de Prensa (SIP), front a la denúncia internacional per violació de drets humans que el director de L'Opinió realisara en el llibre Pres sense nom, cela sense número.[38][46]

En 1981 Màxim Gainza Pau oferix junt a la seua família un sopar per a commemorar un nou aniversari de la "gesta pàtria" en recordatori al colp de 1976, a on assistiran importants membres de la família Mitre, Ernestina Herrera de Noble, Claudio Escribano i atres empresaris periodístics, els qui es varen comprometre a brindar el respal al govern militar més allà de l'eixida de Videla.[47]

Entre els periodistes d'este periodo es trobava Manfred Schönfeld, qui des dels seus artículs va recolzar al govern de facto fins que, després de la guerra de les Malvines, la dictadura va respondre als seus artículs crítics tallant-li la publicitat oficial a La Prensa i atacant a Schönfeld en una agressió que li va trencar les dents davanteres.[48]

Després de la recuperació de la democràcia en 1983

editar

Recuperada la democràcia en 1983 en l'elecció del president Raúl Alfonsín, La Prensa es va destacar per les posiciones opositores i en especial de la Junta Coordinadora Nacional, realisades per la ploma de Jesús Iglésies Rouco, partidari del president nortamericà Ronald Reagan.[49][50][51] En 1988, el president Alfonsín va dispondre la detenció de dotze persones, civils i militars, per activitats golpista. Entre elles estava Daniel Horacio Rodríguez, periodiste de La Prensa.[49] En eixe moment, el diari El País de Madrit, relatava del següent modo la situació del diari argentí:

La Prensa, el gran diari lliberal argentí d'antany, hui quebrat, desmayat en els braços de la reacció econòmica i política i assentat en la figura estrela del periodiste hispanoargentino Jesús Iglésies Rouco, entusiasta defensor de la política de Reagan en el subcontinent i animoso debelador de tots els mals de la debilitada democràcia argentina.
Diari El País, 23 d'octubre de 1988.[49]

Despuix de va demostrar no existia tal conspiració sino que era una estratègia per a crear un ambient propici guanyar les eleccions que s'aveïnaven. Per a això el president Alfonsín s'hi havia arrogado funcions judicials i detingut i condenat a xixanta dies de presó a persones que no es coneixien.

Décades de 1980 i 1990 i venda

editar

En 1988, el diari es va instalar en un edifici prop de Port Madero, en Azopardo 715 -lloc en el qual, des de 1935, funcionaven els seus tallers- i des d'a on es dirigix, imprimix i distribuïx.

En 1991, es va reduir a la seua mínima expressió i va entrar en convocatòria d'acreedors. La família Gainza es va desvincular de La Prensa en 1993. L'empresària Amalia Lacroze de Fortabat va adquirir la majoria accionaria, que va vendre dos anys més vesprada.[52]

 
Edifici de La Prensa, convertit en Casa de la Cultura del Govern de la Ciutat de Buenos Aires.

En 1994, La Prensa va canviar el seu logotip, diagramación i va modernisar els seus continguts informatius. Una de les seues característiques va ser la del "tren d'informació", una série de notícies condensades en la part superior de cada pàgina. El canvi va ser acompanyat d'una costosa campanya publicitària en radi, TV, via pública i elements promocionals en els llocs de diaris. No obstant, als pocs mesos les seues vendes varen seguir disminuint i despuix de la demanda dels seus llectors es va tornar al format tradicional.

El seu nou propietari

editar

El diari forma part del Multimedios La Capital de l'empresari marplatense Florencio Aldrey Iglésies. L'edifici de La Prensa va ser transferit en propietat al Govern de la Ciutat de Buenos Aires.

Edició commemorativa

editar

El 5 de juny de 2013, el diari va complir la seua edició 50.000.[53]

Edició 50.000. El present eixemplar de la Prensa du el número 50.000. Des de 1869 i fins al present, hem servit als nostres llectors, només compromesos en la Veritat i la República. Els nostres llectors tenen hui en les seues mans l'edició 50.000 de la Prensa. Des de 1869 i a cavall de tres sigles, el nostre diari -que és el seu- ha acompanyat i palpitado la més fantàstica aventura en l'història de la humanitat. Des de l'ilusió del progrés indefinit d'aquells inicis fins a l'actual extraviament de la droga i la ment cibernètica, que amenaça hui substituir a la de l'home, res ha segut alié al nostre interés i el de generacions de llectors. ¿Quin és el secret de les 50.000 edicions? Informar en veracitat, servir al públic en objectivitat, orientar en opinió, no aforrar la crítica sino l'adulació i constituir-se en intérpret i vocero de totes les classes socials i migratòries que varen vore en La Prensa un compromés testimoni de cada moment. Més allà de les vicissituts empresarials i polítiques, sortejant les canviants alternatives de les modes intelectuals i els caprichos socials, perseguim sostindre l'afirmació de la llibertat i la democràcia. Hem procurat resguardar l'imperi de la llectura per a equilibrar l'influència dels que veuen i escolten en el d'els qui lligen i pensen. La modernitat no busca només partidaris; també requerix d'interlocutors.[54]

Case Paper Prensa i sobreseïment judicial

editar

La Prensa i els seus directius varen ser denunciats per participar en supostes violacions de drets humans i crims comesos durant la dictadura autodenominada Procés de Reorganisació Nacional en perjuí de David Graiver i Lidia Papaleo de Graiver, propietaris de L'Opinió, entre atres persones, en la finalitat d'obligar-els a transferir les seues accions en Paper Prensa S. A., als propietaris dels diaris La Prensa, Clarín, La Nació i La Raó.

En 2014, tres procuradors especialisats en casos de lesa humanitat varen realisar una presentació davant la fiscalia d'Eduardo Taiano, proponent que s'imputara i se li prenguera declaració indagatoria Juan Gainza Pau (qui va ser intermediari entre els amos de mijos i les Forces Armades) per la suposta apropiació illegal de Paper Prensa S. A., en plena dictadura.[55][56][57]

El juge federal que va investigar el cas va ser Julián Ercolini. En 2016, va resoldre que la transferència d'accions de 1977 no va ser realisada a un preu molt inferior al de mercat i que no hi havia proves de que les persones vinculades al diari L'Opinió pogueren haver actuat obligades per les eventuals violacions de drets humans que pogueren haver sofrit en eixa época, raó per la qual va dispondre el sobreseïment d'Héctor Magnetto, Bartolomé Mitre, Ernestina Herrera de Noble, Raymundo Juan Pío Podestá i Guillermo Juan Gainza Pau.[58]

Referències

editar
  1. ↑ El País. Internacional. Desapareix un defensor de la llibertat de prensa en Amèrica Llatina. Buenos Aires. 28 de decembre de 1977. https://elpais. com/diario/1977/12/28/internacional/252111615_850215. html
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada GOMEZ
  3. ↑ (2015) Clarín. L'era Magneto, Buenos Aires: Planeta, p. 49. ISBN 978-950-49-4706-6.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Diari La Prensa. Buenos Aires. Dilluns 18 d'octubre de 1869. pág. 1.
  5. ↑ Castro (2012). L'ocàs de la República Oligàrquica: poder, política i reforma electoral, Buenos Aires: Edhasa. ISBN 978-987-628-181-2.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Baschetti, Roberto. «archive. org/web/20200331142556/http://www. robertobaschetti. com/pdf/EL%20DIARIO%20LA%20PRENSA. pdf El diari La Prensa». Roberto Baschetti. Archivat des d'el robertobaschetti. com/pdf/EL%20DIARIO%20LA%20PRENSA. pdf original, el 31 de març de 2020. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  7. ↑ «La dignitat rebel. El moviment obrer durant les presidències radicals.». Els mits de l'història argentina 3 (1° Edició edició). Grup Editorial Planeta. pp. 75 a 80. ISBN 978-950-49-1544-7.
  8. ↑ 8,0 8,1 «archive. org/web/20170907150220/http://www. acciontv. com. ar/soca/bsas/fotos6/laprensa. htm L'inauguració del fanal del diari La Prensa (1898)». Acció TV. Archivat des d'el acciontv. com. ar/soca/bsas/fotos6/laprensa. htm original, el 7 de setembre de 2017. Consultat el 27 de juliol de 2017.
  9. ↑ «laprensa. com. ar/482404-Corresponsals-que-dejaron-su-huella. note. aspx Corresponsals que varen deixar la seua chafada». La Prensa.
  10. ↑ Tessio, Griselda. «archive. org/web/20130619155016/http://www. griseldatessio. com/golpe-de-estado-de-1930-contra-el-presidete-hiplito-irigoyen-62. html Colp d'Estat de 1930, contra el President Hipólito Irigoyen». Pàgina oficial de la Diputada Griselda Tessio. Archivat des d'el griseldatessio. com/golpe-de-estado-de-1930-contra-el-presidete-hiplito-irigoyen-62. html original, el 19 de juny de 2013. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  11. ↑ Ojeda, Ana Rebeca. «nosdigital. com. ar/2011/05/els-medios-en-el-primer-golpe-de-estado-en-argentina/ Els mijos en el primer Colp d'Estat en Argentina». Nos Digital. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  12. ↑ Galasso, Norberto. «archive. org/web/20120803094425/http://discepolo. org. ar/files/decada_infame. pdf La Década Infame». Centre Cultural “Enrique S. Discépolo. Archivat des d'el discepolo. org. ar/files/decada_infame. pdf original, el 3 d'agost de 2012. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  13. ↑ Ojeda, Ana Rebeca. «archive. org/web/20130825094855/http://www. elhistoriador. com. ar/documentos/decada_infame/manifiesto_de_uriburu_del_6_de_septiembre_de_1930. php Manifeste d'Uriburu del 6 de setembre de 1930». L'Historiador. Archivat des d'el elhistoriador. com. ar/documentos/decada_infame/manifiesto_de_uriburu_del_6_de_septiembre_de_1930. php original, el 25 d'agost de 2013. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  14. ↑ https://www. elhistoriador. com. ar/els-medios-en-visperas-del-golpe-a-hipolito-yrigoyen/
  15. ↑ Bayer, Osvaldo. «pagina12. com. ar/diario/elpais/subnotas/34536-12201-2004-04-25. html Llàgrimes, vés-les i rtosarios». Pàgina/12. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  16. ↑ Potash, Robert. A. (1981). L'eixèrcit i la política en l'Argentina 1928-1945, Buenos Aires: Suramericana, pp. 9-10, 15, 120, 402-408. ISBN 9789500700078.; Potash, Robert. A. (1984). L'eixèrcit i la política en l'Argentina 1945-1973, Buenos Aires: Suramericana. ISBN 9789500700085.; Potash, Robert. A. (1994). L'eixèrcit i la política en l'Argentina 1962-1973, Buenos Aires: Suramericana, pp. 279-280, 447-448. ISBN 9789500709736.
  17. ↑ Alaniz, Rogelio. La clausura del diari La Prensa. Diari El Llitoral. Dimecres 21 d'octubre de 2009. http://www. ellitoral. com/index. php/diarios/2009/10/21/opinion/OPIN-04. html
  18. ↑ (2005) Perón: Exili, resistència, tornada i mort, 1955-1974, Buenos Aires: Colihue, p. 397. ISBN 950-581-399-6.
  19. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Vaig donar Rocco, Marina. «archive. org/web/20130906210619/http://perio. unlp. edu. ar/seminario/nivel2/nivel3/ponencias/mesa1/DI%20ROCCO. htm L'expropiació del diari La Prensa (1951). ¿Una mida dictatorial o revolucionària?». Universitat Nacional de l'Argent. Archivat des d'el unlp. edu. ar/seminario/nivel2/nivel3/ponencias/mesa1/DI%20ROCCO. htm original, el 6 de setembre de 2013. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  21. ↑ Les Raices Del Antiperonisme, NALLIM JORGE Buenos Aires, segona edició 2014. ISBN 978987614457 p 102
  22. ↑ Page, Joseph A. (1983). Perón. Una biografia. Primera part (1895-1952), Javier Vergara, p. 253.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Llorens, Javier. «archive. org/web/20130314212745/http://www. argenpress. info/2009/10/argentina-la-disputa-por-el-monopolio. html La disputa pel monopoli». Argenpress. Archivat des d'el argenpress. info/2009/10/argentina-la-disputa-por-el-monopolio. html original, el 14 de març de 2013. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  24. ↑ 24,0 24,1 Vaig donar Giacinti, Daniel (Director). «villamanuelita. org/renunciamiento/glyptodon/capitulo06/main1. html Perón, la revolució oblidada (Capítul 5. El renunciamiento)». Fundació Vila Manuelita. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  25. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Morgenmfeld, Leandro. . El Dipló (Capital Intelectual). Consultat el 8 de setembre de 2013.
  26. ↑ Lluna, Félix. "Perón i el seu Temps". Tom 2. "La comunitat organisada 1950 – 1952" (1985). Buenos Aires. ISBN 950-07-1797-2.
  27. ↑ Cooke, John William. «archive. org/web/20130921055652/http://archivohistorico. educ. ar/sites/default/files/VI_48. pdf Discurs de John William Cooke en la cámara sobre l'expropiació del diari La Prensa». Archiu Històric. Archivat des d'el educ. ar/sites/default/files/VI_48. pdf original, el 21 de setembre de 2013. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  28. ↑ (1993) Els passadors de la prensa, Buenos Aires: Amfin, p. 82. ISBN 987-995-50-0-1.
  29. ↑ Cita|Si Perón abolia tota expressió opositora llavors sí canviava revolucionariamente l'essència del seu sistema. No ho va fer: va preferir mantindre les formes escudant-se en la llegalitat que infundía al règim el respal popular. Es va llimitar a colpejar al diari que més li molestava i tolerar a La Nació com una prova de que seguia respectant "la lliure crítica periodística". name=FelixLuna>Félix Lluna: Perón i el seu temps. II. La comunitat organisada. Buenos Aires 1985, pàgines 29/30. Editorial Suramericana. ISBN 950-07-0313-0
  30. ↑ Jorge Coscia. SURAMERICANA, Buenos Aires 2015, ISBN 9789500752473 p 219.
  31. ↑ EL BOMBARDEIG Jorge Coscia, ISBN 9789500752473. SURAMERICANA. 2015 p 214/215
  32. ↑ (2013) Dates Clau. En l'història recent de l'Argentina 1952-2011, Buenos Aires: Dunken, p. 92. ISBN 978-987-02-6267-01.
  33. ↑ La Nació. 22 de decembre de 1955.
  34. ↑ Sáenz Quesada, María. La Libertadora. De Perón a Frondizi. 1955-1958. Història Pública i Secreta. Editorial Suramericana. Buenos Aires. 2011. ISBN 978-950-07-3417-2.
  35. ↑ Societat Interamericana de Prensa. Buenos Aires. 1968.
  36. ↑ Carlos Vaig escudar i Andrés Cisneros (directors). «argentina-rree. com/13/13-016. htm Història de les Relacions Exteriors d'Argentina. Capítul 62 - Les relacions econòmiques i el antiperonisme com a mòvils de la política exterior (1955-1958). La política exterior.». Archiu Històric. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  37. ↑ 37,0 37,1 (2011).academia. edu/4145708/Voces_y_silencios_la_prensa_argentina_durante_la_dictadura_militar_1976-1983_ «Veus i silencis: la prensa argentina durant la dictadura militar (1976-1983)».Perpectives de la Comunicació.Universitat de la Frontera.Temuco:4(1)ISSN 0718-4867.
  38. ↑ 38,0 38,1 http://www. uncu. edu. ar/els-medios-graficos-durante-la-ultima-dictadura
  39. ↑ DÍEM AHIR, La prensa argentina baix el Procés; Eduardo Blaustein i Martín Zubieta. 1998. p 121
  40. ↑ Díaz, César Luis; Passaro, María Marta; Giménez, Mario Jorgeunlp. edu. ar/handle/10915/33251 «Nous relats de vells antagonismes. La prensa contra el peronisme durant la dictadura (1976-1982)».Quaderns d'H Idees.3(3)ISSN 2313-9048. r este cas esta imputat Guillermo Gainza Pau.
  41. ↑ http://www. infojusnoticias. gov. ar/nacionals/papel-prensa-diez-fundamentos-del-fiscal-per a-pedir-les-indagatorias-7784. html
  42. ↑ 42,0 42,1 «archive. org/web/20190121121851/http://www. unidiversidad. com. ar/els-medios-graficos-durante-la-ultima-dictadura Copia archivada». Archivat des d'el unidiversidad. com. ar/els-medios-graficos-durante-la-ultima-dictadura original, el 21 de giner de 2019. Consultat el 21 d'octubre de 2015.
  43. ↑ «archive. org/web/20160105190314/http://www. uncuyo. edu. ar/els-medios-graficos-durante-la-ultima-dictadura Copia archivada». Archivat des d'el uncuyo. edu. ar/els-medios-graficos-durante-la-ultima-dictadura original, el 5 de giner de 2016. Consultat el 21 d'octubre de 2015.
  44. ↑ Díaz, César Luis; Passaro, María Marta; Giménez, Mario Jorgeunlp. edu. ar/handle/10915/33251 «Nous relats de vells antagonismes. La prensa contra el peronisme durant la dictadura (1976-1982)».Quaderns d'H Idees.3(3)ISSN 2313-9048.
  45. ↑ «pagina12. com. ar/diario/elpais/1-48103-2005-03-06. html ».
  46. ↑ H. A. T.. «elpais. com. uy/Suple/Cultural/04/01/30/cultural_78001. asp Històries del periodisme. Trampes en l'ofici». El País. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  47. ↑ BORRELLI, Marcelo (2016). Poruña dictadura desarrollista: Clarín front als anys de Videla i Martínez d'Hoz (1976-1981). Buenos Aires: Biblos 102
  48. ↑ «archive. org/web/20171107054648/http://www. diariosobrediarios. com. ar/dsd/notas/4/71-no-es-que-sea-valiente-hay-un-diario-que-publica-mis-articulos. php#. WXfJARXhB0s Manfred Schönfeld: 'No és que siga valent, hi ha un diari que publica els meus artículs'». Diaris sobre Diaris. Archivat des d'el diariosobrediarios. com. ar/dsd/notas/4/71-no-es-que-sea-valiente-hay-un-diario-que-publica-mis-articulos. php#. WXfJARXhB0s original, el 7 de novembre de 2017. Consultat el 25 de juliol de 2017.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 «com/diario/1985/10/23/internacional/498870023_850215. html Alfonsín ordena la detenció de sis militars i sis civils per pertorbar la vida pública». El País. Consultat el 8 de setembre de 2013.
  50. ↑ «magicasruinas. com. ar/revistero/argentina/juventud-radical-alfonsin. htm Joventut Radical ¿La JP d'Alfonsín?». Som.
  51. ↑ «mendozatransparente. com. ar/noticias/elcrimenorganizadoenelpoderjudicialporguillermojtiscornia El crim organisat ¿ en el Poder Judicial?». Mendoza Transparent.
  52. ↑ 1924-2014. Màxim Gainza: casi 20 anys al comando del diari La Prensa. 3 d'octubre de 2014. http://www. diasdehistoria. com. ar/content/máximo-gainza-casi-20-años-al-comando-del-diario-la-prensa
  53. ↑ La Prensa. Dimecres 5 de juny de 2013. Any 144. número 50.000.
  54. ↑ Idem. ref. anterior.
  55. ↑ https://web. archive. org/web/20141213042257/http://www. argentina. ar/temas/pais/27786-papel-prensa-piden-la-imputacion-de-mitre-magnetto-y-ernestina
  56. ↑ https://www. minutouno. com/notas/356748-piden-que-magnetto-herrera-noble-mitre-y-gainza-paz-declaren-la-causa-papel-prensa
  57. ↑ https://www. minutouno. com/notas/361841-papelprensa-gainza-paz-deberan-nombrar-abogados-la-causa
  58. ↑ «archive. org/web/20161220151626/http://www. lanacion. com. ar/1967747-papel-prensa-sobreseyeron-a-bartolome-mitre-hector-magnetto-y-ernestina-herrera-de-noble Paper Prensa: varen sobreseer a Bartolomé Mitre, Héctor Magnetto i Ernestina Herrera de Noble». Archivat des d'el lanacion. com. ar/1967747-papel-prensa-sobreseyeron-a-bartolome-mitre-hector-magnetto-y-ernestina-herrera-de-noble original, el 20 de decembre de 2016. Consultat el 21 de juliol de 2017.

Enllaços externs

editar

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=La_Prensa_(diari_de_Buenos_Aires)&oldid=1402747»