L'Alt de Benimaquia
L'Alt de Benimaquia és un jaciment arqueològic en el terme municipal de Denia (Província d'Alacant, Espanya), en l'extrem noroest del Montgó. És un hàbitat fortificat dels periodos orientalizante i ibèric antic, (sigles VI a. C.).
L'Alt de Benimaquia va ser objecte d'una primera fase d'excavacions en els anys 1960, de la mà d'Hermanfrid Schubart del Institut Alemà de Madrit i Dumenge Fletcher del Servici d'Investigacions Prehistòriques de Valéncia, els qui varen realisar un sondeig destinat a datar l'ocupació. Posteriorment, de 1989 a 1992, Carlos Gómez Bellard i Pierre Guérin codirigieron un pla d'excavacions sistemàtiques que va revelar la majoria de les senyes que actualment es coneixen sobre estos restants.
L'excavació de l'Alt de Benimaquia aporta vàries grans novetats a l'arqueologia ibèrica:
- L'excavació en extensió contribuïx al coneiximent de l'urbanisme del periodo orientalizante en la seua transició en el periodo ibèric antic, justament en el moment de constitució de la Cultura Ibèrica.
- La colecció de materials constituïx un referent únic del horisó Orientalizante ibèric en la seua transició cap a la cultura ibèrica.
- Els testimonis de viticultura permeten elevar la cronologia de la producció del vi per part dels indígenes, a l'época dels orígens i no del final de la cultura ibèrica.
- La muralla inusualment guarnida i l'incipient producció de vi ilustren en el moment de formació de la Cultura ibèrica una ideologia del poder basada en el control dels bens de prestigi.
El recint
D'acort en els plans publicats, recordem que la muralla conservada medix uns 147 m de llarc i delimita una ala abancalada d'uns 4500 m²; consta de dos trams disposts en àngul recte al N. i al O.; cap al S. el poblat conta en la defensa natural d'una pendent rocosa i abrupta. En el pla de H.Schubart, sis torres o bastions crangulares repartits a espais prou regulars reforcen la muralla, pero el recorregut del llenç septentrional es pert en l'ala oriental del cerro.
No obstant, les fotografies aérees recents evidencien la continuïtat de dit mur més avall en el escarpe, aixina com un àngul reforçat per lo que podria ser una sèptima torre; des d'allí, un tercer tram de recint, paralel al primer alcança el penya-segat tancant eficaçment l'accés en tot el perímetro del assentament. L'esgambi de la muralla és variable (entre 1,25 m. i 2 m.) i els seus paraments extern i intern tenen aparejos diferents.
Ya que l'ocupació es va efectuar sobre un espolón rocós, la muralla, com si delimitara un terrat, salva el desnivell entre la cresta calcàrea i la suau pendent septentrional del cerro, de manera que sense sobrepassar una altura conservada d'1 m cap a l'interior, alcança 3 i inclús 4 m en el seu parament extern. Mentres el parament intern, de mampostería més "domèstica" mostra una cara perfectament vertical, l'atre té un perfil llaugerament ataludado, sense dubte destinat a garantisar la seua estabilitat. Les torres es varen edificar totes segons una planta crangular, pero sense seguir cap patró geomètric ni de tamany. En alguns casos la base de les seues parets apareix calçada o revestida en paraments adicionals de reforç de l'obra original.
L'inusual i cridanera sofisticació d'este sistema defensiu en un periodo tan remot, va motivar el pla d'excavacions en extensió. Des de les primeres visites els materials de superfície –que incloïen ánfora fenicia i restants d'alfarería modelada a mà– permetien barallar per al monument la cronologia posteriorment confirmada per les excavacions, de finals del sigle VII o inicis de el VI abans de Crist.
Les qualitats poliorcéticas de la muralla queden poc clares posat que a pesar de la seua altura, no constituïx més que un mur ataludado sense amplitut, i les torres estan massa pròximes unes d'atres per a defendre eficaçment les cortines. Més que un element pròpiament defensiu, este recint deuria interpretar-se com un exponent de l'arquitectura de prestigi, impulsat per un jerarca local a imitació dels models existents en el mediterràneu central o oriental. En este sentit, el recint, el model del qual trenca definitivament en la tradició local del Bronze Final sembla determinar durant el periodo orientalizante, l'emergència d'una ideologia del poder que utilisa, entre atres coses, l'arquitectura monumental, com a símbol de autoafirmaació.
El disseny urbanístic
Vista en el seu conjunt, l'àrea excavada es configura com un doble renc de departaments vertebrada per un passadiç central, llevat en el cantó del recint a on la reducció de l'espai en la terrat rocosa que sustenta tot l'urbanisme visible, s'ha resolt prescindint del passadiç i del segon renc de cases. Això reforça l'entitat dels dos primers departaments (1 i 2), ya que estos trenquen l'estructura de carrer axial en ocupar tot l'esgambi del terrat superior. Més allà de les zones pròximes a la muralla, l'erosió i l'aterrazamiento del recint en fins agrícoles semblen haver arrasat tot testimoni d'ocupació antiga. No obstant les estructures subsistentes a lo llarc del recint són suficients per a poder extrapolar en el restant del poblat una trama urbanística dissenyada com una alternança de rencs de departaments adossats, separades per carrers paralels.
A pesar del sever arrasamiento de les estructures, l'investigació ha permés distinguir elements de funcionalitat en gran part dels espais excavats. Es distinguixen en primer lloc els recints l'espai dels quals ha segut ocupat en la seua totalitat o en gran part per estructures que determinen funcionalitats específiques i exclusives. Els departaments ocupats per basses i plataformes conformen este grup.
Vénen a continuació espais a on la presència d'un llar delata una funcionalitat domèstica. Constituïxen les sèus d'una vida quotidiana rodejada de tifells i utensilis entre els que dominen les ceràmiques.
Estes dos categories es combinen i ordenen en l'espai de manera que resulta possible determinar en la trama urbanística de l'Alt de Benimaquia un sector "industrial" ocupat per basses i piles en la mitat Occidental del recint i un sector domèstic en majors testimonis de vida quotidiana en la mitat oriental.
Notes
1 Nuria Álvarez García, Josep S. Castelló Marí, Carlos Gómez Bellard: Estudi preliminar de les ánforas del Alt de Benimaquía (Dénia, Alacant), Cernos de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques, 21 , 2000, 121-136
Referències
- Schubart H., Fletcher D., Oliver J. Excavacions en les fortificacions del Mongó prop de Denia (Alacant). EAE, 13; Madrit 1962.
- Llobregat Conesa EA. Contestania Ibèrica. Institut d'Estudis Alacantins, Alacant, 1972.
- Gómez Bellard C. , Guérin P.: Testimonis de producció vinícola arcaica en L'Alt de Benimaquía (Denia), Huelva arqueològica, nº13-2 Íberos i grecs. llectures des de la diversitat 1991, págs. 9-32 - ISSN 0211-1187
- Gómez Bellard C., Guérin P., Pérez Jordà G.: Témoignage d'unix production de vin dans l' Espagne préromaine - La production du vin et l' huile en Mediterranée : Actes du Symposium International, (Aix-en-Provence et Toulon, 20-22 de novembre de 1991), 1993, págs. 379-395 - ISBN 2-86958-060-6,
- Gómez Bellard C. , Guérin P.: Els Lagares del Atl de Benimaquia (Denia) en els inicis del Vi Ibèric. - Arqueologia del vi els orígens del vi en occident: Simpòsium Arqueologia del Vi 1.º 1994 Jerez de la Frontera, 1995, págs. 241-270 - ISBN 846052695X ,
- Gómez Bellard et al. El vi en els inicis de la cultura ibèrica. Noves excavacions en el Alt de Benimaquia, Denia. Revista d'Arqueologia (Madrit), 142, 16-27, 1993
- Guérin P., Gómez Bellard C. : La production du vin dans l‘Espagne préromaine, Actes XXII Coloqui Internacional per a l'Estudi de l'Edat del Ferro, Girona, 1999, p. 379-387.
- Este artícul conté una traducció derivada de «L'Alt de Benimaquia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.