Anar al contingut

Junta d'Aigües de Madrit

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Secció del viage d'Amaniel en el Museu metropolità de Madrit en el Metro d'Òpera.

La Junta d'Aigües de Madrit o Junta de Fonts de la Vila de Madrit (també enunciada com Concejo i Junta de les Aigües) va ser un organisme creat en 1608 en la capital d'Espanya per a coordinar i regular tot lo relacionat en l'abastiment d'aigua a la ciutat.[1] Va existir com a «organisme independent del restant de l'administració municipal fins a l'1 de novembre de 1766», en que la seua autoritat i gestions es varen integrar en successius despachos en diferents i varis noms, encara que similar ocupació.[lower-alpha 1][2] En el seu conjunt, varen ser absorbits o varen desaparéixer de forma paulatina en la posada en funcionament del Canal d'Isabel II, que acabaria arbitrant el suministrament i explotació d'aigües en Madrit.[3][4]

Història

El Concejo i Junta de les Aigües va tindre el seu precedent en la Junta d'Ornato, Neteja i Policia, instituïda per Felipe II, segons Real Cèdula de 6 de maig de 1590, i integrada per huit membres en representació conjunta de la Corona i la Vila. Desglossada d'ella, es va crear en 1608 la Junta de Fonts com a organisme municipal dirigit per un conseller del rei, membre del Consell Real, o superintendente.[lower-alpha 2] Als seus órdens quedaven el corregidor de la Vila, dos regidors en el càrrec de comissaris de fonts, i el secretari major de l'Ajuntament.[lower-alpha 3] No obstant el càrrec més important, per la seua activitat era el del veedor, que revisava els «viages» cada dos mesos presentant informes i propostes.[2]

La Junta de Fonts de Madrit va existir com a «organisme independent del restant de l'administració municipal fins a l'1 de novembre de 1766»,[2] encara que des de 1746 li la coneixia de forma oficial com a Comissió de Fonts. A partir de 1766, la gestió dels «viages d'aigua» es va integrar en la Junta de Propis i Arbitrios, fins a la reforma municipal de 1835, en que passaria a ser competència de la Comissió d'Obres de la Vila.[lower-alpha 4][2]

Funcions i objectius

La Junta d'Aigües va assumir des de les seues creació el «procés constructiu, els itineraris, el manteniment, la ret de distribució i els beneficiaris dels viages d'aigua».[2] Aixina mateix era de la seua competència vigilar els robos d'aigua per perforació de les galeries de conducció, establir les multes, i en periodos de sequia aplicar l'artícul 48 del Reglament de Fontaneria de la Vila de Madrit, que textualment avisava de que «en el cas en que s'advertixca la major baixa d'aigües, s'observarà per a la seua distribució la preferència en les fonts públiques, compres, censos i gràcies», o siga que els primers en quedar-se sense aigua serien els que la rebien gratuïtament.[1] En el capítul econòmic, ademés d'administrar l'impost sobre la venda de l'aigua, també regulava imposts especials com el real d'argent que tenia que pagar-se en el matador del Rastre per cada corder sacrificat, taxa coneguda com a Rastre de Fonts i eixecutada a partir de 1611.[1] De la mateixa manera, el superàvit en la recaptació general podia revertir en préstams a l'Administració.[5]

Els treballs de localisació d'aqüífers i determinació de les pendents per a la construcció dels viages serien portats a terme pels tècnics i alarifes de la Junta d'Obres i Boscs i de la Junta de Fonts, entre 1610 i 1617.

L'objectiu primordial va ser la posada en funcionament dels quatre principals viages, és dir, el d'Amaniel (1610-1621) –pertanyent a la Corona– i els tres viages propietat de la Vila de Madrit: el de la Font Castellana (1613-1620), i els cridats del Abroñigal Alt i Abroñigal Baix (1617-1630). Després vindrien els del Bon Succés (1612-1618) (per a sortir una font en la Porta del Sol), i els complementaris del de la Castellana, els viages de Contreras (1637-1645) i de l'Alcubilla (1688-1692).[6]

Una volta encarrilades les apremiantes necessitats d'aigua de la creixent capital espanyola, es varen atendre atres proyectes com el Real Lloc del Bon Retir, zona de recree de la Cort, que va endeutar al consistori municipal a pesar de que l'infraestructura hidràulica va ser en gran part pagada per la Corona. La zona es va atendre en la construcció dels viages Alt (1632-1636) i Baix (1636-1640) del Bon Retir.[7]

Sondejos i captació d'aigua

En el procés varen sorgir tot tipo de contratemps, alguns d'orde intern, com les competicions entre els regidors per vore «quí descobria més i millor aigua».[2] U d'estos celosos funcionaris va ser Juan Fernández, fill d'un mercader toledà, que havia reemplaçat a Francisco d'Alfaro en la regiduría del Concejo madrileny des del 13 d'abril de 1593, i que aplegaria a convertir-se en un de membres més poderosos de la Junta de Fonts.[lower-alpha 5]

Pronte va tindre que posar remei la Junta d'Aigües al preocupant fet de que el cabal de les fonts de la Vila i els «viages» existents d'antic, eren insuficients per a satisfer les necessitats causades pel desproporcionado creiximent de població provocat per la circumstància d'haver-se convertit en «Vila i Cort». Es va impondre llavors com a objectiu urgent la busca de nous aqüífers, manantials i venes d'aigua, tasca assumida pel regidor municipal Luís de Valdés que, a la seua volta, va dur a Madrit a un famós zahorí napolitano cridat Dorodeo Chiancardo, estajant-ho en la seua pròpia casa durant un parell d'anys.[lower-alpha 6]

Els preus de l'aigua

Erro al crear miniatura:
Vista de la plazuela de Sant Dumenge i la seua font ornamental front a la carrer de Leganitos, en la còpia de 1866 d'un dibuix i gravat originals de Louis Meunier fets cap a 1665.

En el capítul que dedica al suministrament d'aigües i els seus preus l'ingenier Guerra Chavarino, en el seu estudi dedicat als viages d'aigua de Madrit,[8] i seguint les entrades del Llibre d'Acorts del Concejo madrileny i els tractats de l'arabista Oliver Asín i del matemàtic Aznar de Polanco dedicats a estos temes, s'anoten les següents sifres:

En el sigle xvi

Al final d'este sigle, la normativa publicada en 1596 per a la fabricació de cànters obligava la mida de cinc azumbres (dèu litros) com a capacitat mínima. Ademés era obligatòria la “denominació d'orige”, és dir, el nom o marca del alfar o el alfarero que havia fabricat el recipient. En 1599 els aguadores varen solicitar un aument de ‘sòu’, puix els guanys, en les sequies estiuenques i la necessitat d'alimentar als seus animals de càrrega no donaven per a subsistir ni per a mantindre el físic que requeria este dur ofici (puix el repartiment de «càrregues» o demanats, per lo general 4 a 6 cànters, incloïa en el servici ser pujats a les vivendes corresponents, algunes de fins a quatre pisos. En 1600 una «càrrega» costava dèu maravedíes, variant el preu segons la font d'orige, sent la de Leganitos la més preciosa, a huit maravedíes tan sol quatre cànters, i dèu la càrrega de sis cànters.[8]

En el sigle xvii

Es coneix la senya de que en este periodo el real d'aigua (RA) es comprava a trescents ducados.[9] En este sigle va aparéixer, segons pareix, el aguador sense ruc, que transportava al muscle la seua càrrega, estipulant-se per a ells el preu de dos maravedíes per dos cànters.[10]

Hidrómetro dissenyat i dibuixat per Teodoro Ardemans, cap a 1724
En el sigle xviii

El real d'aigua (RA) havia de pagar-se a quatre mil «ducados de vellón» a l'any (preu aplicat a qualsevol tipo d'arca de repartiment.[lower-alpha 7] Cada usuari, a la seua volta, pagaria el 3% de la cantitat contractada, segons contracte realisat «a cens». Per la seua banda, l'arrova d'aigua es pagava a poc menys d'un cornago.[lower-alpha 8][11] En estes tarifes no es contemplaven els imposts per al manteniment de les galeries i conducció.[8]

En el sigle xix

Per lo que respecta ya al sigle xix, Pedro Felipe Monlau en el seu manual dedicat a Madrit o Amic del foraster en Madrit i les seues rodalies, publicat en 1850, explica que el real d'aigua –segons el barem de mides en eixa ciutat– era «la cantitat d'aigua que passa per un tubo del diàmetro d'un real de vellón». Un real (RA) es dividix, a la seua volta, en dos mijos, quatre cuartillos, o 16 palles. El sistema de mides referit per Monlau, anota també que un real d'aigua equival a «96 cubas diàries de dos arroves i mija», o a uns 150 peus cúbics d'aigua.[12]

Vore també

Notes

  1. ↑ Institucions encarregades de la finançació, administració i gestió de l'aigua en Madrit: la «Junta d'Obres i Boscs» (1545-1768), la «Junta de Fonts», creada en 1608 i coneguda com a Comissió de Fonts (1746-1766) i la «Junta de Propis i Arbitrios» (1766-1835).
  2. ↑ Este càrrec, equivalent la d'un «juge de les aigües», es va desglossar pronte en un superintendente per cada viage d'aigua.
  3. ↑ Encara que al principi es reunien sense data fixa, en 1642 es normatizó una junta semanal; i les decisions per acort entre el superintendente i el corregidor, i en presència del «mestre major d'obres de la Vila», encarregat de materialisar dits acorts, i del «secretari major de la Vila» que els anotava en els llibres encara conservats en el «Archiu de Vila» de Madrit.
  4. ↑ Organisme que va construir en 1855 el viage de la Font de la Reina, últim del primitiu sistema de conducció d'aigua en Madrit.
  5. ↑ A Juan Fernández, durant la seua gestió com a comissari de les fonts del Prat, es deu el mèrit de la troballa d'un manantial extramuros, junt a l'antiga porta de Santa Bàrbara (aproximadament a on després es trobaria la glorieta d'Alonso Martínez), manadero que va alimentar el viage del Bon Succés, primer dels construïts durant el sigle xvii per la Junta, i que va abastir la nova font de la Porta del Sol i algunes del Passejada del Prat.
  6. ↑ A Chiancardo se li deuria la troballa en abril de 1610 i a una llegua de l'antiga Vila, junt al camí d'Alcalà, d'un manadero que aportaria després uns 8 reals a la plaça de l'antic Palau i atres 8 a la Porta del Sol i a la plaça de Sant Salvador.
  7. ↑ I aixina, proporcionalment, mig RA valia 2000 ducados; el cuartillo, mil; i el mig cuartillo cinccents, sent esta la cantitat mínima a contractar.
  8. ↑ Quan quatre cornagos feyen un maravedí, i 375 maravedíes naixien un ducado espanyol.
Erro en la cita: La etiqueta <ref> en las <references> tiene un conflicto con el grupo «».

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Guerra Chavarino, 2011, p. 77.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Pinte, Gili i Velasco, 2012, pp. 35-49.
  3. ↑ Navascués, 1973, p. 166.
  4. ↑ Guerra Chavarino, 2011, p. 131.
  5. ↑ Citat per Guerra, segons foli 172 ff. del Manuscrit 7478, conservat en la Biblioteca Nacional d'Espanya, en Madrit.
  6. ↑ «Els viages d'aigua de Madrit» (en espanyol). hispagua. cedex (AIEM, XLVI (2006), pàgines 419-465, cita en 420 i 448; ISSN: 0584-6374). Consultat el 6 de maig de 2017.
  7. ↑ Guerra Chavarino, 2011, p. 178 i ss.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Guerra Chavarino, 2011, p. 78.
  9. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFOliver Asín1952">Oliver Asín (1952). Agència espanyola de Cooperació Internacional (ed.). Història del nom de Madrit, 1991 edició (en espanyol), Madrit: CSIC: Institut Oliver Asín.
  10. ↑ Guerra Chavarino, 2011, p. 79.
  11. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAznar de Polanco1723">Aznar de Polanco (1723). Antics viages d'aigua. Aigua que té Madrit per al seu abast (en espanyol).
  12. ↑ Monlau, 1850, p. 48.

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGuerra Chavarino2011">Guerra Chavarino, Emilio (2011). Els viages d'aigua i les fonts de Madrit, Madrit: La Llibreria, pp. 77-79. ISBN 9788498731194.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMonlau1985 (facsímil de 1850)">Monlau (1985 (facsímil de 1850)). Madrit en la mà o L'amic del foraster, Madrit: Guillermo Blázquez. ISBN 84-85944-44-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFNavascués Palau1973">Navascués Palau, Pedro (1973). Arquitectura i arquitectes madrilenys del sigle XIX, Institut d'Estudis Madrilenys. ISBN 84-500-5868-6.

Bibliografia citada

  • Llibres d'Acorts del concejo madrileny, 1464-1600, tom IV (1498-1501). Transcripció de Carmen Rubio Pardos, Rosario Sánchez González i Carmen Cayetano Martín. Raycar, S. A. Impressors, Madrit 1982.
  • Contribucions documentals a l'història de Madrit. Agustín Millers Carlo. Biblioteca d'Estudis Madrilenys.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Junta_d%27Aigües_de_Madrit&oldid=1495021»