Anar al contingut

José Solís Ruiz

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
José Solís Ruiz

Artícul bo

José Solís Ruiz (Cabra, 27 de setembre de 1913-Madrit, 30 de maig de 1990) va ser un polític espanyol, conegut pel seu paper durant la dictadura de Francisco Franco, en la qual va aplegar a ocupar importants llocs tant en el sí de l'administració com en el partit únic del règim. Membre del Cos Jurídic Militar,[1] durant el règim franquiste va aplegar a ser governador civil de vàries províncies, delegat nacional de Sindicats i Ministre-secretari general del Moviment. En calitat de tal, va tindre un paper destacat en les polítiques del règim durant l'etapa desarrollista. Entre les mides adoptades va estar la promulgació de la Llei de Principis del Moviment Nacional, una de les Lleis fonamentals del Règim. Persona jovial i de paraula fàcil, pronte es va convertir en una de les figures més populars de la dictadura. Se li va conéixer coloquialmente com «el somriure del règim».[2]

Biografia

Joventut i formació

Va nàixer el 27 de setembre de 1913 en la localitat cordovesa de Cabra, en el sí d'una família de chicotets propietaris de l'agro andalús.[3] Era fill de Felipe Solís Villechenous —alcalde de Cabra durant la dictadura de Cosí de Rivera— i d'Eduarda Ruiz Lluna.[4] Va realisar estudis de dret en les universitats de Deusto i Valladolit.[5]

«Camisa vella» de Falange,[lower-alpha 1] va aplegar a prendre part en la Guerra Civil en apoyo d'el bando sublevat.[5] Durant el conflicte alcançaria el grau d'alferes provisional. En terminar la lluita va ingressar per oposició en la Secretaria Tècnica Sindical, a on va ocupar la plaça de secretari de la secció sindical central del Sindicat Nacional del Metal.[7] Va formar part del Cos Jurídic Militar,[1] al com va ingressar per mig d'oposició. En calitat de tal en 1941 va actuar com a fiscal en el juí contra un grup d'anarquistes membres del maquis, als que Solís va acusar de sabotage i de voler restaurar la República; finalment serien condenats a mort i eixecutats.[8] En 1944 es va incorporar com a secretari a la Vicesecretaría general d'Ordenació Social,[7] organisme de Falange encarregat de les qüestions sindicals, entre unes atres. A pesar de que tècnicament era un falangista «camisa vella», Solís va fer bona part de la seua carrera professional com a oficial jurídic de l'Eixèrcit i com burócrata de l'administració sindical, per lo que va tindre poc contacte en el moviment falangiste original.[9]

Rol en els Sindicats

En 1946 va ser designat procurador de les Corts franquistes,[10] posició que va mantindre durant casi tot el periodo de la dictadura, fins a decembre de 1975.[11] Durant eixe any, 1946, des del seu càrrec en la Vicesecretaría general d'Ordenació Social va organisar les primeres eleccions sindicals i també el primer Congrés Nacional de Treballadors.[12] Més alvance va eixercir com a governador civil de les províncies de Pontevedra i Guipúscoa.[13]

Erro al crear miniatura:
Solís junt a Franco, en 1950.

En 1951 va ser nomenat delegat nacional de Sindicats, en substitució de Fermín Sanz-Orrio, que havia segut cessat despuix de la Folga de tramvies de Barcelona d'eixe mateix any.[14] Persona jovial, de talant amable i paraula fàcil, Solís pronte es va convertir en un dels jerarcas més populars del règim —aplegaria a ser conegut com el «somriure del règim»—.[15] Durant els següents anys va mantindre una gran presència pública i en la vida política espanyola. En este sentit, cal tindre en conte que la seua etapa com a delegat nacional de Sindicats va coincidir també en la bonança econòmica espanyola de la década de 1960. Els Sindicats verticals varen alcançar la seua màxima proyecció durant l'etapa de Solís,[16] contribuint este a expandir-els i modernisar-els. L'Obra sindical «Educació i Descans» (EyD) es va convertir en un dels instruments més populars dels Sindicats entre la classe treballadora, per la seua ret d'instalacions recreatives o a les seues activitats culturals.[lower-alpha 2]

Davant l'ascens dels «tecnócratas» en el sí del govern i l'administració, els falangistes es «varen atrincherar» en l'Organisació Sindical, promovent una espècie de «obertura»[lower-alpha 3] de l'organisació cap als treballadors que la convertira en un grup de pressió en el sí del franquisme. Per eixemple, des de 1954 va deixar de ser necessari el posseir un carnet de FET i de les JONS per a poder participar en les eleccions sindicals,[19] i inclús des de l'aparat franquiste va haver un intent d'atraure cap al seu sen a antics líders anarcosindicalistas.[20] Per mig d'esta obertura Solís també buscava obtindre l'aprovació de l'Organisació Internacional del Treball (OIT). Este procés va culminar en les eleccions sindicals de «enllaços» i de «vocals jurats» de 1966, que varen gojar d'una relativa llibertat. Pero estos comicis no varen reforçar les posicions falangistes, sino tot lo contrari, ya que varen servir per a que l'oposició d'esquerra copara molts dels llocs elegits per mig del moviment clandestí de «Comissions Obreres».[21] Per a 1967-1968 l'experiment aperturista es podia donar per terminat, i de fet Solís no va tindre inconvenients en recolzar la repressió de les comissions obreres durant el periodo d'estat d'excepció decretat en 1968.[22]

Ministre-secretari general del Moviment

En febrer de 1957[23] va ser nomenat ministre secretari general del Moviment, càrrec que compatibilisaria en el de delegat nacional de sindicats durant més d'una década. Conegut per ser el membre menys dogmàtic del sector falangiste, Solís va acometre la tasca de modernisar el Moviment.[24] En el sí del partit va contar en l'estreta colaboració de Fernando Herrero Tejedor, que va ser vicesecretari general del Moviment durant la década de 1960.[25] El seu nomenament com a cap de FET i de les JONS es va produir poc despuix de la cridada «crisis de febrer de 1956». Solís es va trobar en un partit anquilosado en el passat, víctima de la separació que existia entre la generació que va fer la Guerra civil i les generacions més jóvens. En poc temps va traure alvance el proyecte de Llei de Principis del Moviment Nacional, que buscava dotar d'una base llegal al partit únic del règim i que acabaria sent aprovat en 1958. No obstant, alguns historiadors han considerat que esta llei en realitat va supondre el principi del fi per a FET i les JONS com a partit, diluint a la Falange dins del Moviment.[26]

Erro al crear miniatura:
Solís, com ministre-secretari general del Moviment, pronunciant un discurs en 1962 en motiu del cincuentenario del Cabildo de Gran Canària, en un gran escut franquiste al fondo.

Solís va tractar d'articular un proyecte falangiste de règim alternatiu al dels tecnócratas del Opus Dei.[27] Dit proyecte, que ya havia aplicat parcialment en els Sindicats Verticals per mig d'una certa obertura interna, es complementava en la creació de «associacions» dins del Moviment, per a dotar al règim franquiste d'un cert nivell de «participació» popular en el cridat contrast de parecer. Per a octubre de 1958 Solís ya havia creat la Delegació Nacional d'Associacions en la missió de «eixamplar les bases d'adheriment al Moviment a grups colectius», i al front dels quals havia nomenat a Manuel Fraga Iribarne.[28] Per al ministre-secretari general del Moviment resultava indispensable que les institucions del règim franquiste s'adaptaren als canvis socials que estaven produint-se en Espanya, potenciant per a això un «desenroll polític» que complementara al desenrollisme econòmic.[29] No obstant, el seu proyecte de Llei d'Associacions —que ya estava elaborat a finals de 1964— va ser aparcat per l'oposició inmovilista dels tecnócratas del Opus Dei, del subsecretari de presidència Luis Carrero Blanco i també del propi general Franco, davant el temor de que les «associacions» pogueren ser la via per a la reaparició dels partits polítics.[30][31] Solís va seguir batallant en este sentit, i a mitan de 1969 va promoure un Anteproyecte de Bases del Dret d'Associació, encara que Franco novament tampoc va voler promulgar-ho.[32]

El gran poder que Solís concentrava en les seues mans —partit únic, sindicats, prensa i ràdio del Moviment— li va fer guanyar-se els recels de molts jerarcas del règim. La seua llabor en estos anys al front del partit únic no va estar exenta de crítiques per part dels sectors més extremistes del franquisme, que varen acusar a Solís de mantindre a la Falange en un estat de «total abandó».[33] També va ser molt criticat per la seua gestió de la Prensa del Moviment, el conjunt de periòdics i publicacions controlades pel règim. El «camisa vella» José Antonio Girón de Velasco va aplegar a dir que Solís va usar al diari Poble, que en teoria era el periòdic dels Sindicats verticals, com un orgue de comunicació al seu servici personal.[33] No obstant, el principal enemic de Solís entre la jerarquia franquista era el vicepresident Carrero Blanco.[34]

En 1962 Solís Ruiz va ser l'encarregat d'anar a Astúries a negociar en els miners les condicions per al fi de la folga minera que s'havia iniciat en la primavera d'eixe mateix any.[35] Durant la segona mitat de la década de 1960 Solís va lluitar per ampliar les competències polítiques i econòmiques de l'Organisació Sindical, intentant també promoure l'ampliació de drets entre els asalariado dins de les empreses —no aixina dins dels sindicats—, una idea que contava en el rebuig visceral d'empresaris i alguns sectors del govern (i particularment en Carrero Blanco).[36] La qüestió successòria de Franco va ser un atre cavall de batalla. Al nomenament de Juan Carlos de Borbón com el seu successor s'oponia un sector del falangisme contrari a la dinastia dels Borbones que preferia que el dictador nomenara com el seu successor a un regente sense determini de finalisació. Estos regencialistas, encapçalats per José Solís, pretenien aixina dilatar el regrés de la monarquia, pero no varen conseguir el seu objectiu.[37]

En octubre de 1969 va ser destituït fulminantemente dels seus càrrecs.[38] La seua caiguda es va produir en el context de l'escàndal «MATESA». En un moviment que buscava desacreditar als tecnócratas del Opus Dei, la prensa del Moviment (contant en el respal dels ministres Manuel Fraga i José Solís) va fer públic un cas de corrupció que afectava a un empresari relacionat en l'institució catòlica.[39] Despuix de l'esclat de l'escàndal va haver un canvi general de govern; paradòxicament Solís i Fraga varen estar entre els ministres cessats.[39] El Opus Dei va acabar eixint reforçat en acceptar Franco les demandes de Carrero Blanco[lower-alpha 4] en favor d'un «govern unit i sense desgast»,[41] que va dur a la formació del cridat «govern monocolor». Segons Bartolomé Bennassar, a Solís li va agarrar per sorpresa la seua destitució ya que creïa contar en garanties del propi Franco de que permaneixeria en el gabinet.[42] Despuix d'este succés va disminuir l'importància de l'Organisació Sindical Espanyola en el govern.[43]

Regrés al govern

A partir de juny de 1975 va ocupar de nou la Secretaria General del Moviment en l'últim govern de Franco,[44] en motiu de la mort en accident del seu antecessor Fernando Herrero Tejedor.[45] No obstant, per a esta época Solís ya havia deixat arrere les seues anteriors propostes aperturista.[45] Va tindre una participació destacada durant la Crisis del Sàhara, en octubre de 1975. En Franco greument malt, el 21 d'octubre Solís va viajar a Marroc per a entrevistar-se en el rei Hasán II,[46] intentant buscar una eixida negociada que evitara un conflicte directe entre abdós països. Finalment s'acabarien firmant els Acorts Tripartits de Madrit (1975) pels que Espanya abandonava els territoris del Sahara espanyol, que passaven a ser ocupats per Marroc i Mauritània.[lower-alpha 5]

Va formar part del primer govern posterior a la mort de Franco en calitat de ministre de Treball, càrrec que va ocupar des de l'11 de decembre de 1975 fins al 7 de juliol de 1976.[44] Algun autor ha sugerit que este nomenament va tindre part de reconeiximent per la seua anterior participació en les negociacions en Marroc.[48] No obstant, la situació laboral que es va trobar Solís era molt complicada. En els efectes de la crisis del petròleu de 1973, l'economia espanyola es va resentir notablement. Durant els primers mesos de 1976, en un context de forta inflació que va dur a dictar-se un decret de congelació de salaris, les forces sindicals de l'oposició varen mamprendre una important campanya de movilisacions i folgues que varen aplegar a sumar un total 17 731 folgues.[49] En este context es varen produir els successos de Vitòria, durant els quals varis obrers varen resultar morts per la repressió policial. Va abandonar el seu lloc despuix de la cessació del govern Arias en juliol de 1976. Des de llavors va abandonar la vida política i es va concentrar en l'activitat empresarial. Va fallir en el seu domicili particular de Madrit el 30 de maig de 1990.[50] Va ser enterrat en el cementeri de la seua localitat natal.[51]

Vida privada

Va contraure matrimoni en Ana María Rodríguez Sedano-Bosch, en la que va tindre catorze fills.[52][lower-alpha 6]

Amic del coronel Enrique Herrera Marín —agregat militar d'Espanya en Buenos Aires—, Solís va colaborar en est en les gestions per al trasllat a Espanya del president argentí exiliat Juan Domingo Perón.[53] En 1961 Perón finalment es va assentar en sol espanyol, contant en l'assistència del govern franquiste.[54]

Durant els anys de la dictadura franquista Solís va aplegar a ser president del Comité Internacional per a la Defensa de la Civilisació Cristiana.[55]

Notes

  1. ↑ Encara que el «camisa vella» José Antonio Girón de Velasco diria més alvance que Solís mai va ser un verdader falangiste.[6]
  2. ↑ Educació i Descans (EyD) va ser una organisació recreacional, dependent de l'Organisació Sindical Espanyola, que va existir entre 1940 i 1977 i que promovia activitats d'oci entre els treballadors —com, per eixemple, deports, teatre, música folòrica, dansa i cors de música—.[17]
  3. ↑ No obstant, la Delegació Nacional d'Informació i Investigació de Falange —una espècie de servici d'inteligència del partit únic— disponia de carta blanca per a investigar el passat dels candidats a les eleccions sindicals, i inclús, disponia de facultats per a supervisar el procés electoral mateix.[18]
  4. ↑ Ya des de 1968 Luis Carrero Blanco buscava insistentment l'eixida del govern de Solís, Fraga i Fernando María Castiella, ministre d'exteriors.[40]
  5. ↑ Front a la posició negociadora de Solís, el ministre d'assunts exteriors Pedro Cortina era partidari de l'autodeterminació del Sahara.[47]
  6. ↑ Atres fonts senyalen que va tindre onze fills.[51]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Míguez, 1990, p. 70.
  2. ↑ Muñoz Soro, 2013, p. 352.
  3. ↑ Amaya Quer, 2012, p. 319.
  4. ↑ Barea, 2014, p. 228.
  5. ↑ 5,0 5,1 Alvar Ezquerra, 2003, p. 564.
  6. ↑ Payne, 1999, p. 428.
  7. ↑ 7,0 7,1 Aschmann, 1999, p. 238n.
  8. ↑ Aróstegui y Marque, 2008, p. 224.
  9. ↑ Payne, 1999, pp. 437-438.
  10. ↑ «Solís Ruiz, José. 58. Eleccions 13.5.1946 Organisació Sindical». Buscador històric de diputats (1810-1977). Congrés dels Diputats.
  11. ↑ «Solís Ruiz, José. 66. Eleccions 16.11.1971 Membres del govern». Buscador històric de diputats (1810-1977). Congrés dels Diputats.
  12. ↑ Aschmann, 1999, p. 238n-239n.
  13. ↑ Aschmann, 1999, p. 239n.
  14. ↑ Cazorla Sánchez, 2000, p. 150.
  15. ↑ Marín, Molinero y Ysàs, 2010, p. 121.
  16. ↑ Alvar Ezquerra, 2001, p. 271.
  17. ↑ Morcillo, 2010, p. 193.
  18. ↑ Hebenstreit, 2014, p. 58.
  19. ↑ Gómez Roda, 2004, p. 34.
  20. ↑ Gómez Roda, 2004, p. 35.
  21. ↑ Moradiellos, 2000, p. 147.
  22. ↑ Gómez Roda, 2004, pp. 32, 35.
  23. ↑ Urquijo Goitia, 2008, p. 137.
  24. ↑ Preston, 1995, pp. 121-122.
  25. ↑ Lewis, 2002, p. 108.
  26. ↑ Gallego y Morente, 2005, pp. 226.
  27. ↑ Sesma Landrin, 2006, p. 270.
  28. ↑ Gil Pecharromán, 2008, p. 172.
  29. ↑ Marín, Molinero y Ysàs, 2010, p. 114.
  30. ↑ Moradiellos, 2000, p. 157.
  31. ↑ Mateos y Soto, 1997, pp. 50-56.
  32. ↑ Powell, 2007, p. 53.
  33. ↑ 33,0 33,1 Payne, 1999, p. 441.
  34. ↑ Marín, Molinero y Ysàs, 2010, p. 143.
  35. ↑ Aquella primavera del 62 Consultat l'1 de juny de 2019.
  36. ↑ Marín, Molinero y Ysàs, 2010, p. 146.
  37. ↑ Gil Pecharromán, 2008, p. 187; 254.
  38. ↑ Urquijo Goitia, 2008, p. 138.
  39. ↑ 39,0 39,1 Casanova y Gil Andrés, 2014, p. 272.
  40. ↑ Marín, Molinero y Ysàs, 2010, p. 181.
  41. ↑ Mateos y Soto, 1997, pp. 66-67.
  42. ↑ Bennassar, 1996, p. 291.
  43. ↑ Soto Carmona, 1995, pp. 264-265.
  44. ↑ 44,0 44,1 Urquijo Goitia, 2008, p. 141.
  45. ↑ 45,0 45,1 Gil Pecharromán, 2008, p. 308.
  46. ↑ Algueró Cuervo, 2006, p. 184.
  47. ↑ Algueró Cuervo, 2006, p. 185.
  48. ↑ Algueró Cuervo, 2006, p. 223.
  49. ↑ Barreda, 2006, p. 50.
  50. ↑ «Va fallir José Solís, ministre del Moviment en el generalísimo Franco».ABC.Madrit:
  51. ↑ 51,0 51,1 «José Solís Ruiz, ex ministre franquiste, va fallir ahir en Madrit». El País.
  52. ↑ Mèrida, 1977, p. 256.
  53. ↑ Rein, 1995, p. 265.
  54. ↑ Rein, 1995, p. 266.
  55. ↑ de l'Arc, 1970, p. 211.

Bibliografia

  • (2006).«El Sahara i Espanya. Claus d'una descolonización pendent».Idea.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlvar Ezquerra2003">Alvar Ezquerra (2003). Diccionari d'història d'Espanya, Tres Vores (Madrit): Istme. ISBN 84-7090-366-7.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFArmes Marcelo2008">Armes Marcelo (2008). Celebració del ras, Plaça & Janés.
  • (2008) L'últim front: la resistència armada antifranquista en Espanya, 1939-1952, Madrit: Els Llibres de la Catarata.
  • (1999) "Treue Freunde..."?: Westdeutschland und Spanien, 1945 bis 1963, Stuttgart: Franz Steiner Verlag.
305-331.ISSN 1575-0361.
  • (2014) Heràldica i Genealogia en el Surest de Còrdova (Ss. XIII-XIX), Bubok Publishing. ISBN 978-84-686-6224-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBarreda2006">Barreda (2006). La Democràcia espanyola: realitats i desafius. Anàlisis del sistema polític espanyol, Barcelona: UOC.
  • (1996) Franc, Madrit: EDAF. ISBN 84-414-0061-X.
  • (2014) Twentieth-Century Spain: A History, Cambridge University Press. ISBN 978-1-107-01696-5.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCazorla Sánchez2000">Cazorla Sánchez (2000). Les polítiques de la victòria: La consolidació del Nou Estat franquiste (1938-1953), Madrit: Marcial Pons. ISBN 84-95379-19-8.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFde l'Arc1970">de l'Arc (1970). Els 90 ministres de Franc, Madrit: Dopesa.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGallego2005">Gallego (2005). Fascisme en Espanya: ensajos sobre els orígens socials i culturals del franquisme, El Vell Tope. ISBN 84-96356-32-9.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGil Pecharromán2008">Gil Pecharromán (2008). En permís de l'autoritat. L'Espanya de Franco (1939-1975), Madrit: Temes d'Hui. ISBN 978-84-8460-693-2.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGómez Roda2004">Gómez Roda (2004). Comissiones obreres i la repressió franquista, Universitat de Valéncia.
  • (2014) L'Oposició al Franquisme en Port de Sagunt (1958-1977), Universitat de Valéncia.
  • (2002) Latin Fascist Elites: The Mussolini, Franco, and Salazar Regimes, Greenwood publishing group.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMarínMolineroYsàs2010">Marín; Molinero, {{{nom2}}}; Ysàs, Pere (2010). Història política d'Espanya, 1939-2000, Madrit: Istme.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMateosSoto1997">Mateos; Soto, {{{nom2}}} (1997). El final del franquisme, 1959-1975. La transformació de la societat espanyola, Madrit: Història 16-Temes d'Hui. ISBN 84-7679-326-X.
  • Michonneau, Stéphane; Núñez Seixas, {{{nom2}}} (2014). Imaginaris i representacions d'Espanya durant el franquisme, Madrit: Casa de Velázquez. ISBN 9788415636656.
  • (1990) La preparació de la transició a la democràcia en Espanya, Universitat de Saragossa.
  • (2000) [1], Madrit: Síntesis. ISBN 84-7738-740-0.
343-364.
49-82.ISSN 1575-0361.
261-283.ISSN 1130-0124.doi:10.5944/etfv.18.2006.3133.
247-276.ISSN 1130-0124.doi:10.5944/etfv.8.1995.2903.
  • (2008) Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, Madrit: CSIC.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=José_Solís_Ruiz&oldid=1546697»