Jack the Ripper: The Final Solution

   

Jack the Ripper: The Final Solution (en espanyol, Jack el Destripador: la solució final) és un llibre escrit pel britànic Stephen Knight i publicat per volta primera en 1976, notable per propondre una solució a cinc homicidis ocorreguts en el Londres de l'época victoriana, que varen ser atribuïts a un assessí en série no identificat, conegut com Jack el Destripador.

En el seu intent per resoldre el misteri, Knight va presentar una complicada teoria de conspiració que implicava a la família real britànica, la francmaçoneria i al pintor Walter Sickert. En la seua obra va concloure que les víctimes havien segut assessinades per a encobrir un matrimoni secret entre el hereu al tro, el príncip Alberto Víctor, duc de Clarence i Avondale i Annie Elizabeth Crook, una chicona catòlica de classe obrera. Hi ha molts fets que contradiuen la teoria de Knight i la seua font principal, Joseph Gorman (també conegut com Joseph Sickert), es va retractar més vesprada i va admetre davant la prensa que tot havia segut un engany. La majoria dels experts varen desestimar la teoria, calificant-la com una fantasia, per lo que les conclusions del llibre estan àmpliament desacreditades.

A pesar de la controvèrsia entorn a la seua veracitat, el llibre va ser popular i comercialment exitós, aplegant a publicar-se vint edicions d'ell. Va ser la base per a la película Murder by Decree i la novela gràfica From Hell, aixina com l'eix d'atres dramatizacions; també ha influenciat a varis escritors de noveles policíacas, tals com Patricia Cornwell i Anne Perry.

Orígens

Entre agost i novembre de 1888, a lo manco cinc homicidis extraordinàriament brutals varen ser comesos en el districte de Whitechapel, en Londres. Les cinc víctimes varen ser Mary Ann Nichols, Annie Chapman, Elizabeth Stride, Catherine Eddowes i Mary Jane Kelly. El cos de la primera va ser descobert la matinada del 31 d'agost en Buck's Row, Whitechapel. El cadàver de Chapman, la segona víctima, va ser localisat el 8 de setembre en Spitalfields. Stride i Eddowes varen ser assessinades el 30 de setembre; es va trobar el cos de la primera prop del carrer Berner, en Whitechapel; mentres que els restants de Eddowes varen ser localisats en Mitre Square, en la City; més vesprada estos dos casos varen ser coneguts com el «doble acontenyiment». Finalment, el cos de Kelly es va trobar el 9 de novembre en el llit de la seua habitació, en el carrer Dorset de Spitalfields. Encara que era un àrea empobrida i comunament violenta, els crims podien vincular-se a un mateix assessí pel distintiu modus operandi: tots varen ocórrer a pocs carrers de distància, vesprada de nit o molt primerenc de matí i les víctimes eren dònes les goles de les quals varen ser tallades. En quatre dels casos els cossos varen ser mutilats o inclús eviscerados.

L'extracció dels òrguens interns en tres de les víctimes va conduir a les propostes contemporànees de que «s'evidenciava un considerable coneiximent anatòmic per part de l'assessí, el qual semblaria indicar que la seua ocupació era la de carnicero o cirugià». No obstant, atres hipòtesis s'oponien totalment a esta idea. Els mijos de comunicació i la policia varen rebre moltes cartes supostament escrites per l'assessí, qui va passar a ser conegut com Jack el Destripador, en acabant de que una les missives fora firmada en dit malnom. La major part de les confessions enviades per anònims varen ser desestimades per la policia en ser considerades com a bromes, pero una, coneguda com From Hell letter (Carta des de l'infern) per una frase usada per l'escritor, va ser tractada en més serietat, ya que en ser rebuda per la policia anava acompanyada d'una chicoteta caixa que contenia la mitat d'un renyó humà preservat. No va quedar clar si el renyó realment provenia d'una de les víctimes o si era un espècimen mèdic enviat com a part d'una broma macabra.

A pesar de que la policia va realisar una extensa investigació, l'assessí mai va ser atrapat i la seua identitat seguix sent un misteri. Tant en aquell temps, com posteriorment, molts investigadors aficionats i professionals han propost solucions, pero cap teoria ha segut acceptada per complet.

Les afirmacions de Thomas Stowell

Príncip Alberto Víctor, duc de Clarence i Avondale, c. 1888

En 1970, el cirugià britànic Thomas E. A. Stowell va publicar un artícul titulat «Jack the Ripper - A Solution?» («Jack el Destripador - ¿Una solució?») en l'eixemplar de novembre de la revista The Criminologist, una publicació anglesa dedicada al treball policial i la medicina forense. En ell va propondre que el Destripador era un aristócrata que havia contret sífilis durant una visita a les Antilles, situació que ho havia conduït a la locada i baix eixe estat mental havia perpetrat els cinc assessinats canònics atribuïts a Jack el Destripador. Encara que mai va nomenar directament al seu sospitós en l'artícul, sí va descriure detalladament a la família, el seu aspecte físic i renoms; tot açò va indicar que es tractava del net de la regna Victoria, el príncip Alberto Víctor, duc de Clarence i Avondale. També va escriure que despuix del doble assessinat comés el 30 de setembre de 1888, el seu sospitós va ser confinat per la seua pròpia família en una institució en el sur d'Anglaterra, pero més vesprada va escapar per a cometre un últim assessinat el 9 de novembre, abans de morir finalment de sífilis. Per a sostindre la seua teoria va comparar l'evisceraació de les dònes i el destripamiento de cérvols morts a tirs durant les expedicions de caça realisades per l'aristocràcia. Ademés afirmava que la seua informació provenia dels apunts privats de Sir William Gull, un prestigiós mege que havia tractat als membres de la família real. Stowell coneixia al gendre de Gull, Theodore Dyke Acland, i inclús actuava com albacea de les seues propietats.

Sir William Gull va ser un prestigiós mege que es va retirar per problemes de salut en 1887

L'artícul de Stowell va atraure una intensa atenció, i va colocar a Alberto Víctor com un dels sospitosos més sobreixents, encara que pronte es va comprovar la seua inocència. Entre atres coses, Gull va morir abans que el príncip, per lo que no podia haver sabut de la mort d'est. Els tres meges que varen assistir a Alberto Víctor en el moment de la seua mort en 1892 varen coincidir que havia mort de neumonia i despuix de verificar l'escala de progressió en el temps de la malaltia sifilítica, és sumament improvable que tinguera sífilis. Els primers síntomes de locada que provenen d'esta malaltia tendixen a ocórrer aproximadament quinze anys despuix de la primera exposició. Encara que esta escala de progressió mai és absoluta, per a que Alberto Víctor haguera sofrit de locada sifilítica en 1888 provablement tindria que haver segut infectat a l'edat de nou anys, aproximadament en 1873, sis anys ans que visitara les Antilles. Stowell va assegurar que el seu sospitós havia segut reclós en una clínica psiquiàtrica, a el hora que el príncip servia en l'eixèrcit britànic, feya aparicions regulars en públic i visitava amics en les seues cases de camp. Varis reportes de periòdic, aixina com el diari de la reina Victoria, cartes de la família i documents oficials, demostren que Alberto Víctor assistia a actes públics o trobades en la realea estrangera, a centenars de milles de Londres, al moment de cada u dels cinc assessinats.

El 5 de novembre de 1970, Stowell va escriure al periòdic The Times per a negar que fora la seua intenció insinuar que el príncip era Jack el Destripador. La carta va ser publicada el 9 de novembre; al sendemà, el vell escritor va morir de causes naturals. Eixa mateixa semana, el seu fill va divulgar que havia cremat els papers del seu pare i va dir: «vaig llegir solament lo suficient com per a estar segur de que no hi havia res d'importància en eixos documents».

Les afirmacions de Joseph Gorman

Encara que el hipòtesis de Stowell fora clarament incorrecta, el seu artícul va tornar a encendre l'interés en el cas de Jack el Destripador. En 1973, la BBC va llançar una série de televisió, Jack the Ripper, en la que s'investigaven els assessinats de Whitechapel. La série era un híbrit entre documental i drama: si be resultava destacable la presentació de proves verdaderes, el programa era conduït per un parell de detectius ficticis, Barlow i Watt, representats per Stratford Johns i Frank Windsor respectivament. La série es va convertir en un llibre, The Ripper File, escrit per Elwyn Jones i John Lloyd en 1975. El sext i últim capítul va incloure el testimoni de Joseph Gorman —qui va dir cridar-se Joseph Sickert— i va reclamar ser el fill illegítim del reconegut pintor Walter Sickert; va assegurar que Sickert li havia contat una història que implicava no solament a la família real, sino també a atres famoses persones en els controvertits crims. Segons ell, els homicidis varen ser físicament eixecutats per Sir Wiliam Gull, el mege personal de la reina Victoria, en l'ajuda de còmplices. Stowell havia mencionat rumors que implicaven a Gull en el seu artícul, pero els havia desestimat per injusts i falsos.

Gorman va afirmar també que la seua yaya, una dòna catòlica, s'havia casat en secret en Alberto Víctor, i que la seua mare, com a filla llegítima del príncip, era l'autèntica hereua al tro. Per lo tant, els homicidis del Destripador havien segut organisats com a part d'una conspiració per a callar qualsevol escàndal potencial, per mig de l'assessinat de tot aquell que sabia de l'acontenyiment. En la série de televisió original, el història és presentada a través de la percepció de Gorman, pero no dels detectius Barlow i Watt. Captivat per el història, el periodiste Stephen Knight va decidir dur més allà l'investigació, i finalment la va publicar en la seua obra Jack the Ripper: The Final Solution, en 1976.

Contingut

El història de Gorman

Lord Salisbury era el primer ministre britànic durant l'época dels assessinats.

El llibre comença en l'explicació de Knight de cóm va conéixer a Joseph Gorman i continua en el relat de la seua història, la qual «no es va presentar en un orde clar, precís i cronològic, per lo que vaig tindre que traure deduccions d'una discussió confusa i a voltes vaga». Gorman dia que la mare d'Alberto Víctor, la princesa Alejandra, li va presentar a Walter Sickert al seu fill en l'esperança de que li ensenyara sobre art. Assegurava que el príncip va conéixer a una de les models del pintor, Annie Elizabeth Crook, una modesta empleada catòlica, en l'estudi del número 15 de Cleveland Street. Abdós varen tindre una romançada i finalment es varen casar en una cerimònia secreta, a on varen ser testics Sickert i l'amiga de Annie, Mary Jane Kelly. Afirmava igualment que varen tindre una filla, Alice Margaret Crook, la qual va nàixer el 18 d'abril de 1885, i que Alberto Víctor les va acomodar a abdós en un apartament en Cleveland Street. En abril de 1888, la regna Victoria i el primer ministre britànic Lord Salisbury haurien descobert el secret. Gorman va acusar a Salisbury d'ordenar una incursió a l'apartament, perque va tindre por que en fer-se del coneiximent públic la possibilitat d'un potencial hereu catòlic al tro, es produïra una revolució. Va dir que Alberto va quedar baix la custòdia de la seua família, mentres que Annie va ser posada en custòdia de Sir William Gull, que la va certificar com a loca, per lo que passaria els pròxims trenta anys entrant i eixint de diferents institucions mentals, fins a la seua mort en 1920.

Mentrestant, Kelly va cuidar de la chicoteta Alice durant i despuix de l'incursió. Gorman afirmava que al principi Kelly va ocultar a la chiqueta en gust, pero despuix, junt en les seues amigues Mary Ann Nichols, Annie Chapman i Elizabeth Stride, va decidir chantajear al govern. Gorman va inculpar a Salisbury de conspirar en els seus colegues de la francmaçoneria, que incloïa oficials en alts càrrecs en la Policia Metropolitana de Londres, per a detindre l'escàndal, organisant els assessinats de les dònes. Dia que Salisbury va assignar la tasca a Gull, qui va atraure a les quatre dònes individualment a un carruage, a on les va assessinar en l'ajuda del cochero John Netley i Sir Robert Anderson, ajudant del Comissionat de Scotland Yard. Sostenia que la quinta víctima, Catherine Eddowes, va ser assessinada per accident en un cas d'identitat equivocada, perque usava l'àlies de Mary Ann Kelly i va ser confosa en Mary Jane Kelly. Al mateix temps, va sugerir que Netley va tractar de matar a la chicoteta Alice en dos ocasions diferents, pero despuix del segon intent infructuós, varis testics ho varen perseguir, per lo que este es va llançar al riu Támesis, a on es va ofegar. Gorman va completar el història dient que Alice va viure be fins a la vellea i més vesprada es va convertir en l'amant de Walter Sickert, i que Alice i Sickert eren els seus verdaders pares.

L'investigació de Knight

Knight explica que al principi no va creure la sensacional història de Gorman, la qual semblava «una completa borinotada, si acàs entretinguda, pero sense sentit», pero estava tan captivat pel tema, que va tindre que realisar una investigació més profunda. En la descripció del progrés de la seua investigació, Knight revela una série de coincidències: tant la mare d'Alberto Víctor, com Alice Crook, eren sordes; també casualment la mare del príncip i Walter Sickert eren danesos; Sickert estava obsessionat en el Destripador; els assessinats varen terminar en la mort de Mary Kelly; existia un creixent sentiment republicà al moment dels assessinats, aixina com prejuïns anticatólicos; una dòna anomenada «Elizabeth Cook», qui Knight afirma podria ser Annie Elizabeth Crook pero mal escrit, va viure realment en el número 6 de Cleveland Street; Annie Crook va ser internada en una institució; els rumors de l'época relacionen al príncip Alberto Víctor en un escàndal en Cleveland Street; Gull era aficionat als raïms i una de les víctimes podria haver estat menjant algunes al moment de la seua mort; i Gull s'ajusta a la descripció d'un mege sense nom, acusat pel clarividente Robert James Lliges, qui va afirmar haver identificat al Destripador per mig de l'us de poders psíquics.

Com les coincidències circunstanciales aumentaven, Knight es va convéncer finalment de que el història de Gorman era verdadera. La carència de proves tangibles, assegurava, es devia a un encobriment per part del govern i a un error delliberat en la direcció de les investigacions policíacas. Per a sostindre la teoria d'una conspiració masónica, va subrallar supostes semblances entre els homicidis de Jack el Destripador i presunts assessinats masónicos rituals, i va acusar a Sir Charles Warren, Comissionat de Policia, de destruir les proves per a protegir als seus camarades de la francmaçoneria. Ademés, va emfatisar que Stowell, qui segons pareix va ser la primera persona en sugerir la participació d'Alberto Víctor i Gull en els assessinats, era francmasón.

Referències

Bibliografia

• Begg, Paul (2003). Jack the Ripper: The Definitive History (en anglés), Harlow, Essex: Pearson Education. ISBN 0-582-50631-X.
• Cook, Andrew (2006). Prince Eddy: The King Britain Never Had (en anglés), Stroud, Gloucestershire: Tempus Publishing Ltd. ISBN 0-7524-3410-1.
• Cornwell, Patricia (2003). Portrait of a Killer: Jack the Ripper Case Closed (en anglés), Londres: Clave Warner Paperbacks. ISBN 0-7515-3359-9.
• Evans, Stewart P.; Skinner, Keith (2000). The Ultimate Jack the Ripper Companion: An Illustrated Encyclopedia (en anglés), Nova York: Carroll & Graf. ISBN 0-7867-0768-2.
• Fairclough, Melvyn (1991). The Ripper and the Royals (en anglés), Londres: Duckworth. ISBN 0-7156-2362-1.
• Harrison, Michael (1972). Clarence: The life of H.R.H. the Duke of Clarence and Avondale (1864–1892) (en anglés), Londres i Nova York: W. H. Allen. ISBN 0-491-00722-1.
• Hyde, H. Montgomery (1976). The Cleveland Street Scandal (en anglés), Londres: W. H. Allen. ISBN 0-491-01995-5.
• Knight, Stephen (1976). Jack the Ripper: The Final Solution (en anglés), Londres: Bounty Books. ISBN 0-7537-0369-6.
• Marriott, Trevor (2005). Jack the Ripper: The 21st Century Investigation (en anglés), Londres: John Blake. ISBN 1-84454-103-7.
• Meikle, Denis (2002). Jack the Ripper: The Murders and the Movies (en anglés), Richmond, Surrey: Reynolds and Hearn Ltd. ISBN 1-903111-32-3.

• Ridley, Jasper (1999, 2008). The Brief History of the Freemasons (en anglés), Londres: Robinson. ISBN 978-1-84529-678-0.
• Roland, Paul (2006). The Crimes of Jack the Ripper (en anglés), Londres: Arcturus Publishing. ISBN 978-0-572-03285-2.
• Rumbelow, Donald (2004). The Complete Jack the Ripper: Fully Revised and Updated (en anglés), Penguin Books. ISBN 0-14-017395-1.
• Wilson, Colin; Odell, Robin; editat per Gaute, J.H.H.. Jack the Ripper: Summing up and Verdict, 1987 edició (en anglés), Bantam Press. ISBN 0-593-01020-5.