Anar al contingut

Inhibició de la memòria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En psicologia, la inhibició de la memòria és la capacitat de no recordar informació irrellevant. El concepte científic d'inhibició de la memòria no deu confondre's en els usos quotidians de la paraula "inhibició". Des del punt de vista científic, l'inhibició de la memòria és un tipo d'inhibició cognitiva, que consistix en detindre o anular un procés mental, total o parcialment, en o sense intenció.[1]

L'inhibició de la memòria és un component fonamental d'un sistema de memòria eficaç.[2] Mentres que alguns recorts es conserven durant tota la vida, la majoria s'obliden.[3] Segons els sicòlecs evolutius, l'oblit és adaptatiu perque facilita la selectivitat d'un recort ràpit i eficaç.[4] Per eixemple, una persona que intenta recordar on ha aparcat el coche no voldria recordar tots els llocs en els que ha aparcat alguna volta. Per a recordar alguna cosa, per tant, és essencial no només activar l'informació rellevant, sino també inhibir l'informació irrellevant.

Hi ha molts fenomens de memòria que semblen implicar inhibició, encara que a sovint es debat sobre la distinció entre interferència i inhibició.

Història

[editar | editar còdic]

En els primers temps de la psicologia, el concepte d'inhibició era freqüent i influent (per eixemple, Breese, 1899; Pillsbury, 1908; Wundt, 1902).[1] Estos sicòlecs varen aplicar el concepte d'inhibició (i interferència) a les primeres teories de l'aprenentage i l'oblit.[5] A partir de 1894, els científics alemans Muller i Shumann varen portar a terme estudis empírics que demostraven cóm l'aprenentage d'una segona llista d'elements interferia en el recort de la primera llista.[5] Basant-se en estos experiments, Muller va argumentar que el procés d'atenció es basava en la facilitació.[6]Wundt (1902), que defenia una explicació diferent, afirmava que l'atenció selectiva es conseguia per mig de l'inhibició activa de l'informació no atesa,[6] i que per a atendre a un de varis estímuls simultàneus, calia inhibir els demés.[1] El sicòlec nortamericà Walter Pillsbury va combinar els arguments de Muller i Wundt, afirmant que l'atenció facilita l'informació que es desija i inhibix la que no es desija.[6][7]

Front al conductisme de finals de la década de 1920 i fins a la década de 1950, i a través del creiximent primerenc de la psicologia cognitiva a finals de la década de 1950 i principis de la década de 1960,[8] l'inhibició va desaparéixer en gran medida com a teoria.[1] En el seu lloc, la teoria clàssica de l'interferència va dominar l'investigació de la memòria fins a finals de 1960.[5] No obstant, a principis de la década de 1970, la teoria clàssica de l'interferència va començar a declinar per la seua dependència del associacionisme,[8] la seua incapacitat per a explicar els fets de l'interferència o cóm s'aplica l'interferència a la vida quotidiana, i als nous informes publicats sobre l'inhibició proactiva i retroactiva.[5]

Des de mediats de la década de 1980, s'ha renovat l'interés per comprendre el paper de l'inhibició en la cognició.[6] Les investigacions sobre una àmplia varietat de processos sicològics, com l'atenció, la percepció, l'aprenentage i la memòria, la psicolingüística, el desenroll cognitiu, l'envelliment, els problemes d'aprenentage i la neuropsicología, sugerixen que la resistència a l'interferència (que implica capacitat d'inhibició) és una part important de la cognició.[5]

Més recentment, els investigadors sugerixen que l'hipocamp eixercita un paper en la regulació dels recorts desagradables i competitius, i els estudis de fRM han mostrat l'activitat de l'hipocamp durant els processos d'inhibició.[9]

Investigació empírica

[editar | editar còdic]

Efecte de la senyalisació parcial (part-set cuing effect)

[editar | editar còdic]

Slamecka (1968) va descobrir inicialment el "efecte de senyalisació parcial" i va descobrir que proporcionar una part dels ítems que es van a recordar com a senyals de prova a sovint afecta a la recuperació dels ítems restants sense senyalisació, en comparació al rendiment en una condició de control sense senyalisació (recuperació lliure).[10] Este efecte és intrigant perque normalment s'espera que les senyals ajuden a recordar (per eixemple, Tulving i Pearlstone, 1966).[11] Henry L. Roediger III, una figura prominent en l'investigació de l'inhibició basada en la recuperació, va ser un atre dels primers sicòlecs en propondre l'idea de que recuperar un element reduïx l'accessibilitat posterior d'atres elements almagasenats.[12] Prendre consciència de l'efecte de la senyalisació del conjunt parcial reduïx l'efecte, de modo que tornar a deprendre part d'un conjunt d'associacions prèviament depreses pot millorar el recort de les associacions no depreses.[13]

Inhibició causada per envelliment segons Hasher i Zacks

[editar | editar còdic]

L'us de l'inhibició per a explicar els processos de memòria va començar en el treball de Hasher i Zacks (1988), que es va centrar en els costs cognitius associats al envelliment i en la reducció de la brecha entre atenció i memòria.[1] Hasher i Zacks varen descobrir que els adults majors mostren deficiències en tasques que requerixen inhibir informació irrellevant en la memòria de treball, i estes deficiències poden provocar problemes en diversos contexts.[14]

Oblit induït per la recuperació

[editar | editar còdic]

Artícul principal: Oblit induït per la recuperació

El model d'Anderson i Spellman de l'oblit induït per la recuperació sugerix que quan els elements competixen durant la recuperació, un procés inhibitori servirà per a suprimir a eixos competidors. Per eixemple, la recuperació d'un significat d'una paraula (per eixemple, el significat verbal de la paraula calcetí) tendirà a inhibir el significat dominant d'eixa paraula (per eixemple, el significat substantiu de calcetí).[15] En 1995, Anderson i Spellman varen portar a terme un estudi en tres fases utilisant el seu model d'oblit induït per recuperació per a demostrar el desaprendizaje com a inhibició.[16]


  • Fase d'estudi: Els participants estudien una llista de emparejamientos categoria-eixemplar en la que alguns eixemplars són semánticamente similars en el sentit de que pertanyen a una atra categoria ademés de la que estan emparellats explícitament (per eixemple, Menjada-Galleta, Menjada-Fraula, Roja-Tomata, Rojo-Sagne).
  • Fase de recuperació i pràctica: Als participants se'ls demana que practiquen recordant alguns dels eixemplars donats com a clau de categoria (per eixemple, Roig-S__).
  • Fase de prova: Donada cada categoria com a pista, el participant intenta recordar l'eixemplar (per eixemple, Menjada-G__, Menjada-F__, Roig-T__, Roig-S__).

Anderson i Spellman varen observar que els ítems que compartien una relació semàntica en l'informació practicada es recordaven menys. Utilisant l'eixemple anterior, el recort d'elements relacionats en l'informació practicada, com la tomata i la fraula, era menor que el recort de la galleta, encara que la fraula formara part d'un parell diferent. Esta troballa sugerix que la competència associativa per la categoria explícita no és l'únic factor que dificulta la recuperació. Els autors teorizaron que el cervell suprimix o inhibix els atributs no practicats,[1] lo que explica per qué un element molt similar a la tomata, pero que no pertany al mateix parell, també presenta un menor índex de recort.

Paradigma "pensar/no pensar" i inhibició intencional

[editar | editar còdic]

Durant el debat sobre la memòria recuperada dels anys 90, els sicòlecs cognitius dubtaven de que determinats recorts pogueren reprimir-se. Un escull era que la repressió no s'havia demostrat en un estudi d'investigació. En 2001, els investigadors Anderson i Green varen afirmar haver trobat proves de laboratori de la repressió.[17] Varen entrenar als seus participants en una llista de parells de paraules no relacionades (com a ordalía-panderola), per a que respongueren en el segon membre del parell (panderola) quan veren l'atre membre (ordalía). Quant més intentaven els participants no pensar en una paraula concreta, menys provabilitats tenien de recuperar-la en una prova final de memòria. Esta deterioració es produïa inclús quan als participants se'ls realisava una prova de "sondeig independent", és dir, se'ls donava una categoria similar (insecte) en lloc de la pista original (panderola) i se'ls demanava que rebliren l'espai en blanc de la prova de memòria: insecte-c_____. Segons Anderson i Green, el fet de que els participants tingueren una menor capacitat per a recordar elements que se'ls havia dit que oblidaren recolza fermament l'existència d'un mecanisme de control inhibitori i l'idea de que les persones tenen la capacitat de suprimir recorts no desijats.[18]

Encara que els resultats d'Anderson i Green (2001) s'han reproduït vàries voltes, un grup de destacats investigadors en psicologia que varen utilisar la mateixa metodologia que en l'estudi original no varen poder reproduir ni tan sols el resultat bàsic (Bulevich, Roediger, Balota i Butler, 2006).[18] Varen determinar que la supressió no és un fenomen experimental sòlit en el paradigma pensar/no pensar i varen sugerir que els resultats d'Anderson i Green podrien explicar-se per l'interferència retroactiva, o simplement per pensar en X quan se't diu que "no penses" en I.[18]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Chapter 1: The Concept of Inhibition in Cognition"».In Gorfein, D.S.; MacLeod, C. M. (eds.). Inhibition in Cognition. American Psychological Association.
  2. ↑ «Does inhibition spread in a manner analogous to spreading activation?».Memory.
    81–105.doi:10.1080/09658219308258226.
  3. ↑ «Psychology (10th ed.)».Upper Saddle River, NJ: Prentice Hall.
  4. ↑ «"Chapter 5: The Mnemonic Brain: Neuroimaging, Neuropharmacology, and Disorders of Memory».In Nalbantian, S.; Mathews, P. M.; McClelland, J. L. (eds.). The Memory Processes: Neuroscientific and Humanistic Perspectives. MIT Press.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Chapter 1: An Historical Perspective».In Dempster, F.N.; Brainerd, C. J. (eds.). Interference and Inhibition in Cognition. Academic Press, Inc.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Inhibitory Processes in Attention, Memory, and Language».Academic Press, Inc..
  7. ↑ «Chapter 15: Is It Clave to Inhibit Inhibition? Lessons From a Decade of Inhibitory Processes in Cognition».In Gorfein, D.S.; MacLeod, C. M. (eds.). Inhibition in Cognition. American Psychological Association..
    3–23.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Chapter 1: A Brief History of Memory Research».In Tulving, E.; Craik, F.I.M. (eds.). The Oxford Handbook of Memory. Oxford University Press.
  9. ↑ «Memory Inhibition and Energy Regulation».ElSevier.
  10. ↑ «An examination of trace storage in free recall».J Exp Psychol.doi:10.1037/h0025695.
  11. ↑ «Part-set cuing effects in younger and older adults».Psychology and Aging.
    134–144.doi:10.1037/0882-7974.19.1.134.
  12. ↑ «The foundations of remembering: Essays in honor of Henry L. Roediger, III.».New York: Psychology Press.
  13. ↑ «Predicting spontaneous recovery of memory».Nature.
    167–8.doi:10.1038/35102676.
  14. ↑ «The Handbook of Aging and Cognition, 3rd edn».East Sussex: Psychology Press.
  15. ↑ «Chapter 6: Saying No to Inhibition: The Encoding and Use of Words».In Gorfein, D.S.; MacLeod, C. M. (eds.). Inhibition in Cognition. American Psychological Association.
    3–23.
  16. ↑ «On the Status of Inhibitory Mechanism in Cognition: Memory Retrieval as a Model Case».Psychological Review.
    68–100.doi:10.1037/0033-295X.102.1.68.
  17. ↑ «Suppressing unwanted memories by executive control».Nature.
    366–9.doi:10.1038/35066572.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 «Failures to find suppression of episodic memories in the think/no-think paradigm».Memory & Cognition.34(8)
    1569–1577.ISSN 1532-5946.doi:10.3758/BF03195920.Consultat el 2023-10-10.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Inhibició_de_la_memòria&oldid=1211707»