Infinitiu
En gramàtica, el infinitiu[1] és una forma no personal (no conjugada) d'un verp que mostra característiques pròpies d'un sustantiu i carix d'alguns de les traces típiques d'un verp (com l'expressió de categories, per eixemple: la persona, el modo, etc.).[2] Per convenció lexicogràfica, l'infinitiu és en moltes llengües (com en espanyol) la forma usada per a enunciar un verp, i per tant la que apareix com a entrada o lema del diccionari. Eixemples d'infinitiu en espanyol són:
- Voler és poder
- El menjar i el rascar tot és escomençar.
- Vore per a creure
No obstant, no sempre l'infinitiu presenta totes estes característiques en un idioma en particular. Hi ha idiomes sense un infinitiu estricte, com el grec modern, que usen diverses estratègies per a colocar un verp en una oració substantiva.
Terminologia
El nom infinitivo procedix de l'adjectiu llatí īnfīnītīvus que significa ‘sense llímit’, i era considerat a voltes un dels modos de la gramàtica llatina (entenent «modo» no en el sentit actual de modo, sino com un terme genèric per a indicar una forma gramatical). Per tant īnfīnītīvus era la forma abreviada de referir-se a el modus īnfīnītīvus. El nom respon al fet de que l'infinitiu no està llimitat (i per tant és "sense llímit") per diverses categories gramaticals dels verps en forma personal (en llatí l'infinitiu no expressa modo, persona ni número). El terme llatí īnfīnītīvus era una traducció del terme gramatical grec ἀπαρέμφατος (scil. κλίσις) (= aparémfatos [scil. clisis] ‘que no indica res ademés’), perque, en carir d'atres marques morfològiques, l'infinitiu solament indica el contingut semàntic del verp.[3] En la gramàtica tradicional espanyola, seguint una tradició que es remonta a Dionisio Tracio,[4] a voltes s'incloïa a l'infinitiu dins dels modos, pero esta nomenclatura va deixar d'utilisar-se quan es varen perfilar be els conceptes de modo i modalitat.
Traces generals
En les llengües flexivas, les formes no finitas del verp (també cridades verboides) són les que no estan determinades per algunes de les categories morfològiques característiques dels verps que poden formar una oració principal, com són principalment les de persona, número, modo, temps i aspecte.[5] L'infinitiu és la forma finita que presenta més traces comparables als d'un sustantiu, mentres que atres formes finitas s'assemblen més a un adjectiu (els participis) o a un adverbi. Per lo tant, la descripció precisa de les traces sintàctiques i morfològics d'un infinitiu varia de llengua a llengua. En espanyol, per eixemple, l'infinitiu carix de morfemes de persona, temps, modo o número. En portugués i en gallec, pel contrari, es pot conjugar en persona i número. Com a sustantiu verbal que és, l'infinitiu és una forma apta per a expressar l'idea d'una acció com a noció general, sense especificar les circumstàncies de la seua realisació particular (cóm, quàn, quina o quí), lo que explica que ho trobem en moltes tradicions lexicogràfiques (per eixemple en espanyol, francés o italià) com a entrada (lema) en el diccionari agrupant totes les seues formes conjugades (atres llengües usen atres formes: per eixemple en grec antic se sol usar la primera persona singular del present d'indicatiu). Per esta raó també se sol trobar en les frases a on es diu alguna cosa general sobre dita acció. Sintácticamente l'infinitiu presenta traces característiques del verp (admet complements com un verp en forma personal) i d'un sustantiu (pot aparéixer en les posicions característiques d'un sustantiu, principalment com subjecte, objecte directe i atribut. En llengües en artícul sol admetre la determinació en ell. Normalment un infinitiu no pot ser el núcleu d'una oració principal.
- Com a subjecte: Nàixer pobre no deuria determinar el tipo d'educació que rebem.
- Com a objecte directe: Vullc terminar de pintar la paret esta mateixa vesprada.
- Com a subjecte i atribut: Créixer és fer-se responsable.
L'infinitiu s'usa freqüentment en locucions verbals.
Infinitiu en espanyol
L'infinitiu espanyol pot considerar-se un eixemple característic de l'infinitiu, en reunir la majoria de les seues característiques prototípicas. En espanyol l'infinitiu és una forma verbal no finita que carix de concordancia gramatical: marques morfològiques de gènero, número, cas, persona, modo, temps i aspecte. Per lo tant, les variacions en l'interpretació temporal, modal, etc de l'infinitiu no es manifesten en canvis morfològics.
- En valor de passat: Ahir no vaig poder 'anar' al cine.
- En valor de present continu: No para de 'ploure'.
- En valor de futur: Demà em prenc la vesprada lliure per a 'anar' al teatre.
L'infinitiu pot aparéixer en totes les posicions característiques del sustantiu i anar determinat per un artícul. Pot ser el núcleu d'un sintagma preposicional, com un sustantiu. No pot aparéixer en oracions principals (llevat quan és usat com un imperatiu). A diferència de les formes personals, no concerta en el seu subjecte encara que com a forma verbal que és sí pot dur subjecte propi. Quan l'infinitiu compartix el subjecte en el verp principal, no sol dur subjecte explícit (encara que ací hi ha variacions entre les diverses formes de l'espanyol d'Espanya i de l'espanyol d'Amèrica).
- Us sense artícul: És obligatori 'dur' l'uniforme.
- Us en artícul: El 'dur' l'uniforme no basta per a aprovar en esta escola.
- Us en un sintagma preposicional: Per a 'aprovar' cal estudiar.
Les tres terminacions de l'infinitiu en espanyol definixen les tres conjugacions dels verps en esta llengua:
- conjugació, terminació en '-ar'
- conjugació, terminació en '-er'
- conjugació, terminació en '-anar'
Se sol considerar l'existència de dos formes distintes d'infinitiu, el simple i el compost (perifràstic):
- infinitiu simple (vg.: 'amar, témer, partir')
- infinitiu compost (vg.: 'haver amat, haver temut, haver partit')
Infinitiu en grec antic
En grec antic l'infinitiu expressa temps i veu (hi ha infinitius de present activa i mija, de aoristo activa, mija i passiva, etc.) pero no expressen modo, persona o número. Equivalen sempre a un neutre singular. Poden rebre l'artícul i ocupen en l'oració totes les posicions característiques d'un sustantiu. El grec modern ha perdut l'infinitiu, i les seues funcions s'expressen fonamentalment en la combinació de formes personals i determinades partícules.
Infinitiu en seri
En la llengua seri del noroest de Mèxic hi ha vàries formes d'infinitiu que s'ampren en dos tipos de construccions (en un verp que significa 'voler' i en un atre verp que significa 'ser capaç'). L'infinitiu es forma afegint un prefix a la raïl: (a) iha- [iʔa-] (que pot produir un canvi vocàlic en algunes raïls en vocal inicial) si l'oració subordinada és transitiva, o (b) ica- [ika-] (sense canvi vocàlic) si l'oració subordinada és intransitiva. L'infinitiu concerta en número en el subjecte de la principal.
Infinitiu intransitivo
- icatax ihmiimzo 'Vullc anar' (icatax és l'infinitiu singular del verp que significa "anar", que té una raïl en singular -atax
- icalx hamiimcajc 'Volem anar' (icalx és l'infinitiu plural)
Infinitiu transitivo
- ihaho 'vore (-li, -els)' (raïl -aho)
- ihacta 'mirar a (ell, ells, etc.)' (raïl -oocta).
Referències
- ↑
- ↑ Nikolaeva, Irina 2007 Finiteness. Theoretical and Empirical Foundations London: OUP, pp. 1-2
- ↑ Wackernagel, Jacob 2007 Lectures on Syntax: with special reference to Greek, Latin, and Germanic Oxford: OUP. pp. 324
- ↑ Lallot, Jean 1998 La grammaire de Danys le Thrace, Paris: CNRS, pp. 56 ss., 164 ss.
- ↑ Haspelmath, Martin, 2002 Understanding morphology London: Arnold, p. 67
