Anar al contingut

Iglésia del Salvador (Cases Baixes)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Iglésia del Salvador (Cases Baixes)

L'iglésia parroquial del Salvador és un temple catòlic situat en Cases Baixes, municipi del Racó d'Ademuz, província de Valéncia (Comunitat Valenciana, Espanya).

Construcció Neoclàssica erigida a finals del XVIII sobre una ermita anterior.[1]

Història

Erro al crear miniatura:
Retaule major

La localitat de Cases Baixes va ser una llogaret d'Ademuz fins que es va segregar de la vila, constituint-se en municipi independent, fet que va tindre lloc al començ del segon terç del XIX (1838). El llogaret tenia una iglésia constituïda en vicaría en 1745, baix l'advocación de la «Transfiguración del Senyor», anexa a la parròquia d'Ademuz i servida per un vicari del patronat real i un sacristán, nomenat per l'Ajuntament.[2]

Erro al crear miniatura:
Vista meridional en detall de la capçalera i travessia esquerra, i la torre-campanar al fondo

La denominació canònica actual del temple és «El Salvador», anteriorment «Senyor Sant Salvador»; cal tindre en conte, no obstant, que este nom és una simplificació de l'expressió «Transfiguración del Senyor, Sant Salvador», una atra forma de titular a Jesús de Nazaret. En la festa de la Transfiguración del Senyor els cristians celebren «la carn humana de Jesús», d'ahí que l'image del «Salvador» es represente com un varó semidesnudo, a penes cobert per un corfoll. Correspon a la celebració de la festa del Sucot, també denominada de les Tendes o dels Tabernáculos, quan els judeus commemoren la cohabitació de Deu en l'home.[3]

El temple actual va escomençar a construir-se a finals del XVIII, sobre el solar d'una chicoteta ermita existent en la localitat, llavors una pedania d'Ademuz:

«Consta documentalmente que un matrimoni, veí de la vila d'Ademuz i resident en «Cases del Riu Vaxas» [Simón Antón i Thomasa Aguilar], donó d'almoina al comú dels moradores una porció d'hereteu, que lindaba en l'ermita de Sant Salvador, per a la fundació i construcció d'un temple en el Lloc [1773, maig 16]...».[1]
Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz, Alfredo Sánchez Garzón

El fet va tindre lloc a finals del Sigle de les Llums, en temps del bisbe de Segorbe, don Alonso Cano (1770-1780); durant el seu pontificat, a l'iglésia de Cases Baixes li va ser concedit el «dret d'asil i immunitat eclesiàstica», conforme a lo acordat entre el rei Carlos III i el Papa Clemente XIV.[4]

El temple es va terminar de construir mediats els anys vint del XIX. Junt a la frontera del nou temple, costat de l'epístola, es trobava el cementeri local, en lo que hui és la plaça Major del lloc: Madoz (1847) referix l'existència de «una plaça en el centre del poble, a on va estar el cementeri antigament, fins a l'any 1834, que es va construir un atre en les seues afores».[2] Pròpiament, «el cementeri adjacent a l'iglésia va ser trasllat fora del poble, al seu actual emplaçament en la partida de la Hoyuela».[5] Això va permetre ampliar la plaça cap al nort.

En motiu de les desamortisació eclesiàstiques habidas en el primer terç del XIX, el Convent de Sant Guillermo de Castielfabib va haver de ser desmantellat, el seu retaule va ser adquirit per la parròquia de Cases Baixes –segons consta en document firmat i signado pel Guardià, fra Ramón Escrivá, el 17 d'abril de 1826-:

«Certifique yo el infrafirmado Guardià del Convent de S. Guillermo de la Vila de Castiel, ser veritat, com el Síndico Apostólico de dit Convent ha rebut de Manuel Antón i Rubio veí de Cases Baixes del Riu, depositario pels veïns de les almoines destinades per al Retaule Cinquanta lliures, moneda corrent, primera paga dels doscents pesos a que es varen obligar en la trasacció de dit Retaule, pertanyent dita paga a l'any 1825.».[1]
Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz, Alfredo Sánchez Garzón
Erro al crear miniatura:
Vista frotal de les ruïnes de la frontera principal (occidental) de l'iglésia del convent de Sant Guillermo de Castielfabib
Erro al crear miniatura:
Detalle del rebut de la compravenda del retaule del convent de Sant Guillén (Castielfabib), any 1826

Junt a la firma i rúbrica dels representants, el document de compravenda posseïx el sagell en paper del convent.[6] A la data de la compra del Retaule de l'iglésia conventual dels franciscanos de Castielfabib, el temple de Cases Baixes ya estava terminat. No obstant, faltava la torre-campanar, que es va erigir en els anys cinquanta del XIX –aixina consta en document de data 21 d'octubre de 1857-:

«L'esplèndida torre-campanar de la parroquial de Casasbajas (...), es va construir sobrepassat l'equador del mateix sigle (XIX), gràcies a la solicitut dels veïns, que varen subscriure un document dirigit a l'alcalde i pel seu intermig al Governador Civil de Valéncia, solicitant es dignara concedir permís per a la seua construcció, “en l'objecte d'embellir l'iglésia parroquial i colocar un rellonge, per a comoditat del veïnat”, obligant-se a totes les despeses que dita obra ocasionara, inclosos els materials i mà d'obra...».[4]
Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz, Alfredo Sánchez Garzón
Erro al crear miniatura:
Vista nort-occidental en detall de la torre-campanar

La finalitat de la construcció era bàsicament religiosa, «en benefici i agraïment dels (bens) que dispensa la divina providència», pero també pràctica, «per a poder colocar un rellonge, «quan ho permeten les circumstàncies», que servira per a comoditat de tots». Els veïns firmants es varen obligar a costejar totes les despeses que ocasionaren les obres, materials i mà d'obra inclosos, responent en la seua peculio: els firmants es varen obligar per ells i pel comú dels veïns, «en excepció dels pobres de solemnitat».[7]

Despuix de la Desamortisació de Mendizábal i Espartero (1834-1854), el bisbe fra Dumenge Canubio i Alberto (1804-1864) va dividir la diòcesis de Segorbe en cinc arciprestazgos (Ademuz, Alpuente, Chelva, Jérica i Montán). D'esta época data la creació de vicarías perpètues i independents en Cases Altes i Cases Baixes, separades d'Ademuz (1857).[8]

El major desastre sofrit per l'iglésia parroquial de Cases Baixes va ser durant la Revolució Espanyola de 1936, moment en que va ser saquejada, cremant el magnífic retaule adquirit als franciscanos de Castielfabib i aprofitat l'edifici com a almagasén d'intendencia i garaig per a la reparació de vehículs –per a entrar els vehículs es va obrir un enorme boquete en el mur de l'epístola, que dona a la plaça-. El veí Jesús Manzano Aguilar (Cases Baixes, 1911), sastre de professió i sacristán del parroquial conte cóm va ser:

«El mateix dia 18 de juliol varen dir que anaven a vindre els de Terol, els fascistes, i tot lo món es va quedar quet, pero no varen vindre... a l'atre día varen dir que anaven a vindre els d'Utiel i Valéncia, els rojos de la Columna de Ferro... I varen vindre, pero no va passar res... Bo, els vàrem fer el menjar i yo mateixa vaig estar sirvéndoles... Varen tirar la campana gran des de la torre i es va fer péntols... Despuix traem les imàgens i tot lo de l'iglésia, i ho cremem... (...) Aixina que les carreguem en un camió i nos les duem a un barranc que hi ha per ahí avall, que criden del Rayuelo, i els varen pegar fòc... (...) Sí, el retaule també va ardir casi tot, ho varen utilisar per a fer llenya i guisar el menjar, pero encara va quedar una miqueta de la taula de l'altar i alguna columna...».[9]
Del paisage, ànima del Racó d'Ademuz, Alfredo Sánchez Garzón

El testimoni del sacristán es troba corroborat per atres veïns, que relaten atres desastres de la Guerra Civil (1936-1939), i el destí donat al temple durant el periodo bèlic.[10] En la posguerra, la falta de retaule major es va solucionar armant atres retaules que no varen ser del gust de la feligresía i va caldre retirar-els.[11]

Mediats els anys setanta del XX, el pintor Salomón (1976) va pintar sobre el mur frontal del presbiteri un retaule de pinzell representat un grandiós i coloriste Juí Final, «en multitut de figures de mirada entre ingènua i sorpresa, que impressiona pel seu cru realisme», i que es prestava a una rica interpretació teològica.[12]

Erro al crear miniatura:
Vista frontal de l'antic retaule de pinzell, obra de Salomón (1976)

El retaule de pinzell, obra de Salomón, no era de gust d'una part de la feligresía, raó per la que va ser substituït per un atre Neoclàssic, més concorde a la fàbrica del temple: el nou retaule, obra del tallista Antonio Salarich i de la decoradora Sofia Martínez Hurtado i el seu equip tècnic (Alejandro Martínez Hurtaldo, José Vicente Sanmartín Mora i Mara Peiró Ronda), assessorats artísticamente pel professor d'Història de l'Art de l'Universitat de Valéncia i director del Museu del Patriarca, Daniel Benito Goerlich: la finançació de les obres va córrer a càrrec dels germans Jesús i José Blasco Aguilar, sacerdots fills del lloc, canonges de la catedral de Segorbe.[13]-[14]

Descripció

L'iglésia parroquial de Cases Baixes és un edifici exent, es troba en el centre de la població, en la base del triàngul que forma la plaça major del Lloc, que apunta al nort. A l'exterior resulta un edifici de llínees rectes i bellamente proporcionat, responent a l'estil Neoclàssic propi de l'época en que va ser construït.

Orientat en disposició este-oest, posseïx planta rectangular en forma de creu llatina en travessia a la capçalera, fàbrica de mampostería en pedra careada, cobertura a dos aigües en la nau i de varis alvertents en la travessia. La porta principal i única del temple s'obri a la placeta dels canonges Blasco Aguilar i lluïx un ampli acroterio, en la torre-campanar als peus, costat de l'epístola.

Posseïx una àmplia nau central en capelles laterals en arcs de mig punt i alt cor als peus, sobre l'atri interior. Sobrepassat la travessia s'observa el grandiós nou retaule, que respon a l'estil Neoclàssic, encara que ricament ornado d'or i oropeles: Les obres de construcció del retaule varen escomençar el 18 d'abril de 2005 i varen finalisar el 30 de juny del mateix any. Varen contar en un presupost de 50.140, 97 €, més manutenció i estància dels tècnics. El procés decoratiu va supondre l'ocupació de diverses tècniques: dorat mixta, dorat «al mordiente», dorat «a l'aigua», prèvia preparació de la superfície. Per al dorat es va utilisar or fi italià de 22 quilats (6.250 fulls, de 8x3 cm). La policromía va consistir «en l'alternança de distints marbres ben fingits, alabastre, «roig alicante» i «vert antico» elaborats a partir de veladuras i vetes.[15]

Erro al crear miniatura:
Detalle de plafó ceràmic en la representació de santa Bàrbara en una hornacina de la frontera principal

.

El senyor Moradura Arquebisbe de Valéncia, dò Agustín García-Gasco i Vicente va consagrar el temple de Sant Salvador de Cases Baixes, el dia 11 d'octubre de 2003, i va beneir el Retaule major el 28 de setembre de 2008 en esplèndides cerimònies de ric contingut llitúrgic i teològic.[16]-[17]-[14]

  • Vista general (nororiental) de Cases Baixes (Valéncia), des del cerro frontero
    Vista general (nororiental) de Cases Baixes (Valéncia), des del cerro frontero
  • Vista meridional, en detall de la capçalera i travessia esquerra, i la torre-campanar al fondo
    Vista meridional, en detall de la capçalera i travessia esquerra, i la torre-campanar al fondo
  • Detall de fuste i capitell de columna restaurada, corresponent a l'antic retaule major del convent de Sant Guillermo de Castielfabib
    Detall de fuste i capitell de columna restaurada, corresponent a l'antic retaule major del convent de Sant Guillermo de Castielfabib
  • Detall de plafó ceràmic en la representació de la Verge Dolorosa, sostenint a Jesús mort entre els seus braços, en la frontera d'una casa de Cases Baixes
    Detall de plafó ceràmic en la representació de la Verge Dolorosa, sostenint a Jesús mort entre els seus braços, en la frontera d'una casa de Cases Baixes
  • Detall de làpida de paret en el cementeri municipal, any 1877
    Detall de làpida de paret en el cementeri municipal, any 1877
  • Detall de làpida de paret en el cementeri municipal, any 1925
    Detall de làpida de paret en el cementeri municipal, any 1925

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Sánchez Garzón, 2007-2, p. 273.
  2. ↑ 2,0 2,1 Madoz, 1847, tom VI, p. 42.
  3. ↑ Sánchez Garzón, 2013.
  4. ↑ 4,0 4,1 Sánchez Garzón, 2007-2, p. 274.
  5. ↑ Rodrigo Alfonso, 1998, p. 80.
  6. ↑ Sánchez Garzón, 2001, p. 164.
  7. ↑ Sánchez Garzón, 2007-2, pp. 274-275.
  8. ↑ Sánchez Garzón, 2007-1, p. 150.
  9. ↑ Sánchez Garzón, 2007-2, pp. 275-276.
  10. ↑ Sánchez Garzón, 2011, pp. 285-295.
  11. ↑ Blasco Aguilar, 2007, pp. 21-22.
  12. ↑ Sánchez Garzón, 2007-2, p. 276.
  13. ↑ Sánchez Garzón, 2007-3, pp. 281-283.
  14. ↑ 14,0 14,1 Sánchez Garzón, 2009, pp. 319-331.
  15. ↑ Blasco Aguilar, 2007, pp. 29-32.
  16. ↑ Blasco Aguilar, 2007, pp. 33-45.
  17. ↑ Sánchez Garzón, 2007-2, p. 273-279.

Bibliografia

  • Eslava Blasco, R.: Una mirada al patrimoni (Vol. I): “El Racó d'Ademuz”. Pp. 50-79. ISBN 978-84-7795-757-7. Valéncia, 2016. En La Diputació Provincial de Valéncia i el patrimoni cultural. Quinze anys d’història (1999-2014). Edició de la Diputació de Valéncia i la Càtedra UNESCO Forum Universitat i Patrimoni de l'Universitat Politècnica de Valéncia. Dos volums. Valéncia, 2016. ISBN 978-84-7795-756-0
  • Eslava Blasco, R.: "La parròquia del Salvador de Cases Baixes, orígens i evolució històrica", en la revista ABABOL, n.º 66. Ed. Institut Cultural i d'Estudis del Racó d'Ademuz. ISSN 1578-6978. Ademuz, 2012.
  • Eslava Blasco, R.: wikispaces. com/file/view/65-El+patrimonio+mueble+religioso+del+Rinc%C3%B3n+de+Ademuz+seg%C3%BAn+la+documentaci%C3%B3n+de+la+Causa+General+%28y+II%29. pdf "El patrimoni moble religiós en el Racó d'Ademuz en la década de 1930, segons la documentació de la Causa General (i II)", en la revista ABABOL, n.º 65. Ed. Institut Cultural i d'Estudis del Racó d'Ademuz. ISSN 1578-6978. Ademuz, 2011.
  • Eslava Blasco, R.: "El convent franciscano de sant Guillén de Gastielfabib durant la exclaustración de 1835", en la revista ABABOL, n.º 63. Pp. 14-27. ISSN 1578-6978. Ademuz, 2011.
  • Eslava Blasco, R.: "El patrimoni històric-artístic desaparegut en el Racó d'Ademuz (II): algunes talles de Castielfabib i Pobla de Sant Miguel, i l'impronta de José Esteve Bonet en la comarca", en la revista ABABOL, n.º 57, pp. 5-14. ISSN 1578-6978. Ademuz, 2009.
  • Blasco Aguilar (2007). El retaule major de Sant Salvador de Cases Baixes (Valéncia). Memòria històric-artística [Responsable i coordinador: Dr. José Blasco Aguilar], Valéncia.
  • Rodrigo Alfonso (1998). Associació per al Desenroll Integral del Racó d'Ademuz (ADIRA) (ed.). El Racó d'Ademuz. Anàlisis geogràfic comarcal, Valéncia: A. G. El Racó, S. L.. ISBN 84-931-563-3-7.
  • Sánchez Garzón (2001). Ajuntament de Castielfabib, Valéncia (ed.). Aproximació a l'Història del Convent de Sant Guillermo en Castielfabib (Valéncia) i notícia de l'Hospital de la Vila, Valéncia: A. G. El Racó, S. L..

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Iglésia_del_Salvador_(Cases_Baixes)&oldid=1432934»