Iglésia de Sant Salvador (Brescia)
La basílica de Sant Salvador () és una basílica d'orige migeval que es troba en Brescia, Lombardía, Itàlia septentrional, en l'interior del conjunt de Santa Julia. Fundada en l'any 753 com a iglésia del monasteri femení de Sant Salvador, en el curs dels sigles va ser molt a sovint reconstruïda i va entrar a formar part del nou conjunt, l'iglésia dedicada del qual a Santa Julia, va ser terminada en l'any 1599. Ara és un museu. El complex monàstic és famós per la diversitat de la seua arquitectura que inclou restants romans i edificacions significatives prerrománicas, romàniques i renaixentistes.
El monasteri és tradicionalment considerat el lloc a on Desiderata, esposa de Carlemany i filla del rei lombardo Desiderio, va passar el seu exili despuix de l'anulació del seu matrimoni en l'any 771.
En 2011, va ser declarat Patrimoni de l'Humanitat com a part del grup de sèt bens inscrits com Centres de poder dels longobardos en Itàlia (568-774 d. C.) (ref. 1318-003[1]).
Història
_interno2.JPG)
El monasteri i la seua iglésia varen ser fundats en el 753 pel duc de Brescia Desiderio, futur rei dels lombardos, i per la seua esposa Ansa, que va deixar a càrrec del conjunt a la seua filla Anselperga com a primera abad; la cripta va ser realisada en el 759-760.[2] En acabant de que Carlemany derrotara als lombardos, Sant Salvador va mantindre els seus privilegis com una institució real, i va ampliar les seues possessions. Alfredo el Gran va visitar este monasteri quan va marchar a Roma en els anys 850. Més tart va fundar el seu propi monasteri de monges en Dorset, l'abadia de Shaftesbury, posant a la seua pròpia filla a càrrec; encara que no hi ha evidències clares, és possible que prenguera la seua inspiració d'este monasteri.[3]
En el XII, la major part dels edificis varen ser reconstruïts o restaurats en l'estil romànic, i es va erigir el oratorio de Santa María en Solario. En el XV, totes les estructures varen tornar a restaurar-se i se li va afegir un dormitori. En 1599 es va terminar l'iglésia de Santa Julia. D'esta manera el característic estil lombardo es va vore afectat per les numeroses i diverses tipologies arquitectòniques que li varen succeir.[4]
El monasteri va ser suprimit en 1798 despuix de l'invasió francesa de Lombardía, i convertida en barracons. Va seguir en mala condició fins a 1882, quan es va convertir en Museu de l'Edat Cristiana; la decadència no obstant no es va detindre del tot fins a 1966, en una restauració general i la creació d'un nou Museu de Santa Julia.
Arquitectura
Del núcleu originari es conserva l'estructura de tres naus separades per columnes i capitells en part de l'edat clàssica i reutilisades en el nou edifici, en part de manufactura bizantina, en part creació original in loco. L'iglésia, en transepto de tres àbsit, va estar totalment decorada en estucs i frescs, tant que va constituir, junt en el Templete de Cividale,[2] un dels més rics i millor conservats conjunts ornamentals de l'Alta Edat Mija. En gran part perduda la decoració de la cripta, també ella de tres àbsits, sí que s'ha conservat el conjunt llitúrgic de marbre.[4]
En l'interior de Sant Salvador es poden admirar fresca de Paolo dona Caylina el Jove i Floriano Ferramola, aixina com algunes fresca procedents de l'época carolingia. El cor de les monges, construït en l'any 1466, es va convertir en presbiteri en el XVI.[5] A la dreta de l'entrada es troba situada la capella construïda en la base del campanar, revestida per dins i per fòra en el cicle de les Història de sant Obizio pintades pel Romanino entre 1526 i 1527.[6] Sobre el costat opost s'obri la capella de la Verge, totalment decorada en el cicle de les Història de la Verge i de l'infància de Crist pintat per Caylina despuix de 1527 i conservat integralment.[7] La capella de Sant Joan Batista, adjacent a l'est, pel contrari manté part de les Històries de Sant Joan Batista, cicle de fresca eixecutat per un mestre lombardo de el XIV.[8] Per la seua banda, a Floriano Ferramola es deu el Sant Miguel Arcàngel pintat a la fresca a la dreta de l'entrada principal, sobre la frontera de l'iglésia.
En l'última capella de la nau esquerra està expost el grup de les terracotas arquitectòniques procedents de la mateixa iglésia i originàriament partix d'un semblant aparat monumental, mentres que en pocs punts de l'iglésia s'arrepleguen els marbres lombardos fragmentats que varen constituir la decoració llitúrgica original.
Referències
- ↑ Entrada «Longobards in Italy. Plaus of the Power (568-774 A.D.)» en el lloc oficial de l'Unesco. Epígraf 1318-002: «The monumental area with the monastic complex of Sant Salvatore-Santa Giulia ». Consultat el 18 de juliol de 2018. Disponible en llínea en: [1]
- ↑ 2,0 2,1 De Vecchi-Cerchiari, p. 317.
- ↑ Studies in the Early History of Shaftesbury Abbey. Dorset County Council, 1999
- ↑ 4,0 4,1 [enllaç trencat]
- ↑ Ragni-Gianfranceschi-Mondini, pp. 59-60.
- ↑ Frisoni, pp. 214-216.
- ↑ Frisoni, p. 212.
- ↑ Breda, p. 151
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de San Salvador (Brescia)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.