Iglésia de Sant Polieucto

Archiu:Polieuktos Kilisesi.JPG

Iglésia de Sant Polieucto

La iglésia de Sant Polieucto (en grec: Ἅγιος Πολύευκτος, Hagios Polyeuktos) va ser una antiga iglésia bizantina construïda en Constantinopla —que correspon a l'actual ciutat d'Estambul en Turquia— per Anicia Juliana i dedicada a Sant Polieucto. Concebut com una afirmació del propi linaje imperial de Juliana, l'edifici estava ricament decorat i es creu que va ser el temple més gran de la ciutat abans de la construcció de l'iglésia de Santa Sofia. En el seu disseny es va introduir l'us a gran escala d'elements decoratius perses sasánidas i es creu que pot haver inaugurat el nou tipo d'arquitectura de basílica en cúpula, perfeccionat més vesprada en Santa Sofia.

Poc se sap de l'història de l'iglésia despuix de la seua construcció; l'edifici va sobreviure fins a el XI, despuix de la qual cosa va caure en decadència. Varis elements arquitectònics varen ser retirats i reutilisats en Constantinopla i atres ciutats. En acabant de que durant el periodo otomà es construïren atres edificacions sobre les seues ruïnes, el lloc va ser redescubierto mentres es realisaven unes excavacions en la década de 1960. La zona, just enfront de l'ajuntament de la municipalitat d'Estambul, és ara un entorn arqueològic preservat i obert al públic, a pesar de que les escultures varen ser traslladades al Museu Arqueològic d'Estambul.

Història

Archiu:Marble Portrait Bust of a Woman with a Scroll MET cl66.25.R.jpg

Bust en marbre d'Anicia Juliana, es troba en el Museu Metropolità d'Art de la ciutat de Nova York.

L'iglésia es va construir entre els anys 524 i 527, durant el regnat de Justino I, per encàrrec d'Anicia Juliana, dòna d'orige noble filla d'Anicio Olibrio i de la seua esposa Placidia, que era descendent de varis emperadors occidentals. Pretenia substituir un antic temple edificat per Eudocia, esposa de Teodosio II i besyaya de Juliana, per a albergar el cràneu de Sant Polieucto. Es creu que en el seu moment va ser la més gran de Constantinopla, ans que Justiniano I, nebot i hereu de Justino, manara construir l'iglésia de Santa Sofia.

En un epigrama laudatorio de 76 llínees, inscrit en les parets de l'iglésia i conservat en la seua totalitat (Anthologia Graeca, I.10), Juliana es compara en els emperadors Constantino I i Teodosio II com a constructora monumental i afirma haver superat al Temple de Salomón, en les proporcions del qual segons pareix es basava la nova iglésia. L'edifici va constituir un desafiu directe al prestigi i l'autoritat de la dinastia reinante, que no era d'orige noble, i va poder haver segut un dels motius per a la reconstrucció a gran escala de l'iglésia de Santa Sofia, que va realisar Justiniano uns anys més vesprada. A la llum d'esta rivalitat, tal volta no siga una coincidència que, segons la tradició, quan Justiniano va vore completada la construcció de l'iglésia de Santa Sofia, va cridar: «Salomón, t'he superat». No obstant, l'importància de les alusions a Salomón és qüestionada per alguns acadèmics, que veuen l'iglésia més com una afirmació del prestigi imperial de l'antiga aristocràcia romana, de la que descendia Juliana, i de l'ortodòxia de Calcedonia, que esta havia defés durant el regnat de l'emperador monofisita Anastasio I. Un atre aspecte del antagonisme en Justiniano, s'evidencia en una història registrada per Gregorio de Tours: poc despuix del seu ascens al tro, Justiniano va demanar a la vella Juliana contribuir en una part de la seua gran fortuna a la tesoreria de l'Estat. Despuix de guanyar una miqueta de temps, Juliana va manar fondre el seu or i transformar-ho en plaques en les que es va adornar l'interior del sostre de la recent construïda iglésia de Sant Polieucto, preservant-ho aixina de l'avarícia de l'emperador.

Archiu:0 Venise, piliers dits de Saint-Jean d'Acre.JPG

Els Pilastri Acritani, localisats en l'entrada sur de la Basílica de Sant Marcos en Venècia, procedixen de l'Iglésia de Sant Polieucto.

l'iglésia va sobreviure fins a el XI, quan va ser abandonada. Posteriorment va ser saquejada pels propis bizantino i despuix pels creuats en lo que es va denominar el saquege de Constantinopla en 1204, durant els saquejos es varen dur esculturas i atres elements arquitectònics de l'edifici que més alvance serien reutilisats. Vàries peces de Sant Polieucto varen ser reutilisades en el monasteri de Crist Pantocrátor (la moderna mesquita Zeyrek), atres peces, com els capitelés, varen aplegar a llocs tan remots com Venècia, Barcelona i Viena, inclosos els cridats Pilastri Acritani («Pilars d'Acre») que ara es troben en la Basílica de Sant Marcos en Venècia.

El lloc de l'iglésia, en el barri Saraçhane (l'antiga Constantinianae), va anar gradualment ocupat per cases i una mesquita durant el periodo otomà. En la década de 1940, la ciutat d'Estambul va mamprendre un programa de construcció en el que molts edificis històrics varen ser destruïts per a fer avingudes i places, en eixa época es va demolir la mesquita i la zona va quedar nivellada. Posteriorment, en 1960, quan es construïa l'intersecció dels carrers Șehzadebași Caddesi i Atatürk Bulvari, varen començar les excavacions. Es varen descobrir voltas de rajola i peces d'escultura de marbre proconesiano, entre ells els fragments del monumental epigrama que adornava l'iglésia. Estos fragments, junt en referències a l'ubicació aproximada de l'iglésia en texts bizantins sobre les processons imperials per l'avinguda Mese, permeten una identificació segura. El lloc va ser excavat extensivament entre 1964 i 1969 per arqueòlecs dirigits pel doctor Nezih Firatli del Museu Arqueològic d'Estambul i Roy Michael Harrison del Institut Dumbarton Oaks. L'àrea, just enfront de l'ajuntament de la municipalitat d'Estambul, és ara un lloc arqueològic preservat i obert al públic, no obstant, les escultures han segut traslladades al Museu Arqueològic d'Estambul.

Descripció

Archiu:Archäologisches Museum Istanbul 2010.JPG

Fragment de la rebanc de l'iglésia, conté l'inici de la trigèsim primera llínea del epigrama, que celebra la fundació de l'iglésia. Va ser descobert en el lloc durant les excavacions de la década de 1960 i hui es troba en el Museu Arqueològic d'Estambul.

A pesar de la seua importància arquitectònica se sap molt poc de l'història de l'iglésia i dels detalls precisos del seu aspecte. La major part de l'informació sobre la seua apariència original es deriva del epigrama en honor a Juliana i la seua família, que va ser inscrit en fragments en vàries parts de l'iglésia. El epigrama afirma que es va construir a image del Temple de Jerusalem, en les proporcions precises senyalades en la Bíblia per al Temple de Salomón i en el colze real com a unitat de mida, de la mateixa manera que l'arquetip. Richard Martin Harrison, cap dels excavadors del lloc, va realisar una reconstrucció de l'iglésia i la va presentar com una basílica casi quadrada, en prop de 52 metros de llarc als costats, en una nau central i dos passadiços laterals, en un nàrtex precedit per un gran atri de 26 m de llongitut en la part frontal. Al nort de l'atri es varen trobar restants d'un atre edifici que han segut identificats com el batisteri de l'iglésia o el palau de Juliana. Una subestructura oval en el centre senyala la posició del ambón, mentres que els forts fonaments en tot l'edifici indiquen, segons Harrison, la presència d'una cúpula, en lo que l'altura estimada de la construcció seria de més de 30 metros. L'àrea del altar no es va excavar lo suficient i la seua forma seguix sent desconeguda. La possible presència d'una cúpula, encara que no és universalment acceptada, és de gran importància, ya que significaria que va ser l'iglésia de Sant Polieucto, i no les iglésies de Justiniano (les de Sant Sergio i Sant Baco i Santa Sofia), la que per primera volta va combinar la tradicional basílica en una cúpula. Gràcies al epigrama sabem que l'interior tenia dos plantes en columnatas i galeries. Basat en el epigrama i les subestructura, Harrison també va postular l'existència d'un parell d'exedras de dos plantes, que constaven de tres casetes en un moll en el mig, en els costats nort i sur del ambón. Els espais al voltant del intercolumnio oest de la cúpula podrien haver estat coberts en arcs fajones o voltes d'aresta.

La decoració interior era d'una riquea extraordinària. Les parets estaven decorades en marbre, el sostre recobert d'or i en el vestíbul apareixia una representació del batisme de Constantino el Gran. També es varen trobar en el lloc fragments de marfil, amatista, or i cristals de colors que originalment varen ser incrustacions en les escultures de marbre, aixina com fragments de mosaics. L'evocació delliberada al Temple de Salomón es va vore reforçada per la preponderancia de certs motius en la decoració de l'iglésia, tals com palmeres, granats i lliris. Una característica notable, de la que no s'havia trobat abans constància en l'art i l'arquitectura de Constantinopla, és l'us extensiu de motius decoratius perses sasánidas, com cenefas de palmetas i fulls de granada o patrons de vegetals en disposicions geomètriques i simètriques. Els motius perses es varen tornar cada volta més populars en el VI i també es varen utilisar en la decoració de l'iglésia de Santa Sofia. Una atra troballa excepcional va ser l'existència de dèu plaques en relleu que mostren imàgens de Crist, la Verge María i els Apòstols; este tipo d'imàgens són molt rares degut a que en els sigles VIII i IX es varen destruir gran part de les representacions humanes en l'iconoclasia.

Bibliografia

• (2000) Clapix Antiquity: Empire and Successors, AD 425-600, Cambridge University Press. ISBN 978-0521325912.
• (2006).21st International Congress of Byzantine Studies.Londres:
• «St. Polyeuktos». Encyclopedia of the Hellenic World: Constantinople. Consultat el 5 de març de 2011.
• (2007) Solomon's Temple: Myth and History, Thames and Hudson. ISBN 9780500251331.
• Harrison, Richard Martin (ed.) (1985). Excavations at Saraçhane in Istanbul, Princeton University Press. ISBN 978-0691035833.
• Harrison, Richard Martin (1989). A Temple for Byzantium: The Discovery and Excavation of Anicia Juliana's Palace Church in Istanbul., Londres: Harvey Miller. ISBN 978-0292781092.
• Kazhdan, Alexander (ed.) (1991). Oxford Dictionary of Byzantium, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-504652-6.
• Maas, Michael (ed.) (2005). The Cambridge Companion to the Age of Justinian, Cambridge University Press. ISBN 978-0521520713.
• (1961).Dumbarton Oaks Papers.Dumbarton Oaks, fideicomisarios de l'Universitat de Harvard.15

243–247.doi:10.2307/1291183.

• Mitchell (2007). A history of the later Roman Empire, AD 284-641: the transformation of the ancient world, Wiley-Blackwell. ISBN 978-1405108577.
• (2000).Dumbarton Oaks Papers.Dumbarton Oaks, fideicomisarios de l'Universitat de Harvard.54

265–70.doi:10.2307/1291844.

• Rosen, William (2008). El fi de l'imperi romà, Editorial Paidós. ISBN 9788449321795.
• Walter (2003). The warrior saints in Byzantine art and tradition, Ashgate Publishing, Ltd.. ISBN 978-1840146943.