Iglésia conventual de Sant Francisco d'Assís (Carcaixent)

Erro al crear miniatura:

Iglésia conventual de Sant Francisco d'Assís (Carcaixent)

La iglésia conventual de Sant Francisco d'Assís és un temple religiós catòlic pertanyent a l'Orde de Flares Menors, situat en Carcaixent (Valéncia), en la comarca de la Ribera Alta. La seua edificació es va escomençar en 1602 i representa un dels monuments més destacats de la localitat pel seu significat històric i cultural. L'iglésia conta en declaració com Be d'interés cultural, segons la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià, en la disposició adicional quinta com a arquitectura religiosa anterior a 1940.

Història

El convent de Sant Francisco de Carcaixent va ser fundat el 6 de juliol de 1602, en autorisació de l'arquebisbe de Valéncia Sant Joan de Ribera, pels Franciscanos Descalzos, o popularment coneguts com Franciscanos Alcantarinos, pel seu reformador San Pedro d'Alcántara, de la Província Descalça de Sant Joan Batista de Valéncia. Les obres varen escomençar el 13 d'octubre del mateix any, en les afores de la ciutat. En octubre de 1603, en l'any d'haver escomençat les obres, els religiosos ya varen poder habitar el nou convent. Durant els anys que el convent va estar obert va ser casa de formació i d'estudis, i contava en llector, mestre i estudiants. En 1724 es va establir una Càtedra de Teologia, i durant el XVIII es va fundar una Escola Pública de Gramàtica. No és molt lo que es coneix sobre la vida dels religiosos en esta época, pero durant tot este temps, el convent va estar habitat per l'al voltant de quaranta religiosos. Com era habitual, es dedicaven a l'assistència dels malalts, destacant el seu paper en l'epidèmia de 1648, com també s'encarregaven de la predicació i dels sepelis de Carcaixent i els pobles de la comarca. En 1730 hi ha constància de la construcció de la Capella de la Comunió,la qual es va inaugurar el 10 d'octubre de 1734, sent propietat de la tercera orde.El 16 de juny de 1813, els religiosos varen abandonar el convent per l'invasió de l'eixèrcit francés, que ho va saquejar i va incendiar; varen poder retornar l'1 de febrer de 1814. En 1821, va ser anexionado el convent de Sant Onofre de Xàtiva. El 25 d'agost de 1835, a raïl del decret d'exclaustración de Mendizábal, la comunitat es va vore obligada a abandonar definitivament el convent, varen abandonar la comunitat 31 religiosos.

Durant el periodo de la exclaustración (1835-1923) les dependències conventuals varen passar a mans de l'administració per a satisfer les seues necessitats dotacionals, durant el temps s'ha dispost com a escola, sèu de correus i telégrafs, i bombers. Sobre l'iglésia, va passar en mans del Arzobispado de Valéncia, aixina com la gran part de religiosos sacerdots varen quedar anexionados al clero parroquial. Molts dels religiosos varen continuar assistint en la població de Carcaixent, destacant el paper de l'Orde Franciscana Seglar, els quals varen cuidar el cult de l'iglésia de Sant Francisco, fent que ochenta y ocho anys despuix del exclaustración es poguera refundar de nou la comunitat franciscana de Carcaixent.

La presència dels franciscanos en Carcaixent va tornar en 1923, en la fundació d'una comunitat de flares, clausurada en 2013, i el colege de Sant Antonio de Pàdua, que permaneix obert fins al dia d'hui. El regrés de l'Orde Franciscana a la població respon a la donació per part d'Agustín García Oquendo del seu domicili del carrer Sant Ana per a establir un centre cultural. Una volta solucionades les dificultats de la clàusula testamentaria i aprovada la fundació pel Definitorio Provincial, el 18 de maig de 1923, prenen possessió de la casa els pares Francisco Ferrer i Samuel Leal, junt en fra Francisco Oliver, natural de Carcaixent . Uns mesos despuix, el colege obri les portes un 12 de novembre de 1923. La comunitat religiosa torna a l'iglésia de Sant Francisco d'Assís, despuix d'huit anys des de la seua arribada de nou en Carcaixent, a causa de les necessitats de més espai, perque la capella del colege resulta insuficient. Sent el 3 de març de 1931, l'Orde Franciscana entrava en possessió de l'antiga iglésia de l'històric convent de Carcaixent per aprovació de l'arquebisbe Prudencio Melo Alcalde, també va estar present el ministre provincial de l'orde, aixina com, el retor de l'iglésia Parroquial de l'Asunción. Pero pocs mesos despuix, en maig de 1931, obligats per les autoritats republicanes, es va dissoldre la comunitat i va abandonar el colege i l'iglésia de Sant Francisco. Cinc mesos despuix, la comunitat es va poder reincorporar a les seues activitats. El 12 de maig de 1936, els religiosos varen tindre que abandonar violentament la comunitat, sense poder residir en el poble. La comunitat de Carcaixent es va fusionar en la de Sant Lorenzo de Valéncia. En els assalts populars ocorreguts durant la Guerra Civil, es varen vore afectats el colege de Sant Antonio, afectant aparte de l'antiga casa i la biblioteca, aixina com l'iglésia de Sant Francisco va anar totalment devastada. Despuix de tres anys, el 29 de març de 1939, el pare Pacífic Torres es va personar en Carcaixent , recuperant les dependències del colege i de l'iglésia. Sobre l'iglésia, estava proyectada per a convertir-se en presó.El 4 d'octubre de 1939, es va fer l'acte de reconciliació de la capella del colege i de l'iglésia de Sant Francisco, celebrant-se posteriorment la missa solemne de Sant Francisco d'Assís. Durant els anys que la comunitat va estar present en Carcaixent, va promoure una gran devoció popular en l'Orde Franciscana Seglar, la Joventut Antoniana, l'Associació del Via Crucis, entre moltes atres; i gran és el reconeiximent i l'aprecie que els ha professat el poble carcagentino, no solament per la seua llabor en el colege, sino per la seua llabor en el poble de Carcaixent, i que tristament varen tindre que abandonar per decisió del Capítul Provincial celebrat el més d'abril de 2013, la marcha es va produir en setembre del mateix any, clausurant de manera definitiva la fraternitat franciscana de sant Francisco d'Assís de Carcaixent, quatrecents anys despuix de la fundació del primer convent.Actualment, solament es conserva l'iglésia, una menuda part de les dependències conventuals i el colege de Sant Antonio, que continuen en titularitat de l'Orde Franciscana, i està vinculat al convent del Sagrat Cor d'Ontinyent. També continua activa l'Orde Franciscana Seglar en sèu en l'iglésia de Sant Francisco.                  

Descripció

L'iglésia del Convent de Sant Francisco de Carcaixent és un edifici religiós que es remonta a l'any 1602, quan l'arquebisbe de Valéncia Sant Joan de Ribera va autorisar la fundació d'un convent de Flares Menors Descalzos, coneguts popularment com alcantarinos. Esta obra s'emmarca dins de l'estil renaixentista, presenta una austeritat pròpia de les construccions dels franciscanos alcantarinos, caracterisades per la simplicitat, la funcionalitat i l'absència de decoració en excés. Es desconeix l'identitat de qui va anar l'arquitecte, pero el convent seguix el model conventual establit per Sant Pedro d'Alcántara en la seua reforma. En l'actualitat, solament es conserva l'iglésia, situada en la plaça del Convent, que ha mantingut la seua estructura fonamental a pesar de les reformes, exclaustraciones i canvis en l'us. Les fonts nos indiquen que manté les sèus característiques primerenques, molt semblades entre les iglésies alcantarinos, otorgant-li un valor patrimonial destacable.

L'iglésia i el convent en orige varen ser construïts en mampostería, cantons de pedra picada i un entramat de fusta de mobila, seguint la tradició franciscana. Esta combinació respon a la voluntat d'austeritat i economia de mijos, aixina com també a la solidea i la durabilitat.

Erro al crear miniatura:

Presbiteri actual, posterior a 1940

Sobre la distribució de la planta, podem observar una única nau, coberta en una volta de canó, que s'arrematada per l'altar major en el centre dedicat a Sant Francisco d'Assís, i dos altars laterals a cada costat dedicats a Sant Josep i l'Inmaculada Concepció. Esta estructura és típicament característica de l'arquitectura conventual d'el XVII, la qual procurava espais amplis i unificats adequats per a la predicació. Les dimensions de l'iglésia són notablement més grans en comparació a les reduïdes del convent. Segons indica Eduard Soleriestruch, ademés de la nau central, hi havia originàriament huit capelles laterals, encara que hui solament es conserven sis; cal remarcar que actualment estes capelles no disponen d'altar, sino que solament presenten una image devocional, ya que tenien la funció d'acollir els passos durant la Semana Santa. En referència al cor, que s'alça en l'entrada del temple, i que permetia la participació dels religiosos en els oficis sense ocupar l'espai dels fidels, Soleriestruch comenta que la barana del cor “si no passa de tres-cents anys, què poquets li’n faltaren”, remarcant l'antiguetat d'esta part de l'iglésia. Entrant a mà esquerra, es pot observar situada una capella lateral que és de majors dimensions que el restant, en planta de travessia i coberta per una falsa cúpula; va ser construïda molt despuix de l'iglésia original i destaca per la seua amplitut. Sobre els elements constructius podem classificar-els en tres categories: els elements de respal, com els murs grossos de mampostería, els arcs de mig punt i els contraforts; els elements sustentats, com la volta de canó i les cúpules; i els elements decoratius, que destaquen per la seua sobrietat, senzillea i simplicitat.

Per lo que podem vore l'exterior, destaca la frontera, que es caracterisa per un estil renaixentiste que és al mateix temps senzill, proporcionat i sotil. En una marcada verticalitat i estilisació, no presenta cap ornamentació ni volums, acabant en una combinació de llínees rectes i curves que resalten el caràcter vertical, incloent arremates de bola i un arremate central de tipo triangular. A l'esquerra, s'ubica una espadaña que actualment alberga dos campanes. La porta adintelada destaca per la seua senzillea, i damunt d'esta hi ha un panel ceràmic que representa la bendició de sant Francisco d'Assís a un germà, i just per damunt d'est, s'ubica una finestra que servix per a allumenar el cor, a on es pot vore un vitral en una representació de Sant Francisco d'Assís. La frontera de l'antic convent, que es trobaria adjunta a la frontera de l'iglésia, presentava una estructura pareguda a la de l'iglésia, en formes més simples.

De l'interior de l'antic convent, a pesar de que hui en dia no es conserva, el claustre del convent, de dimensions quadrades, contava en arcades de mig punt i un jardí central en un menut pou. Cóm diu Soleriestruch: “era un típic claustre franciscà, en un pouet a una vora i un exotic plataner que n'era l'admiració”.

Patrimoni artístic

Erro al crear miniatura:

Actual retaule major de l'iglésia de Sant Francisco, posterior a 1940

A pesar de que l'iglésia de Sant Francisco respon a l'austeritat pròpia de la reforma de Sant Pedro d'Alcántara, el seu interior va aplegar a contindre un important patrimoni artístic, resultat de la devoció popular i del mecenage de famílies acomodades de Carcaixent, entre les quals descollen els Noguera, Talens i Armengols, que varen sufragar gran part dels retaules, imàgens i elements llitúrgics. Este patrimoni, actualment en gran mida perdut, és conegut gràcies a documents notarials, cròniques i testics de la comunitat local.

L'iglésia contava en diversos retaules, alguns d'ells de gran calitat artística. Del retaule de l'altar major, dedicat a Sant Francisco d'Assís, trobem una font documental datada del 19 d'agost de 1609, en la qual Andreu Noguera contracta i encarrega a la imaginero valencià Joan Baptista Giner un retaule per al convent de Sant Francisco de flares descalzos, el contracte descriu les característiques del retaule. Confirmant que el convent contava en retaules de gran calitat artística i que estaven encarregats a mestres reconeguts. Ademés, els altars laterals del presbiteri contaven també en retaule propi. Els retaules es varen perdre durant els sigles XIX i XX, quedant totalment devastada l'iglésia despuix de l'assalt i incendi per la multitut anticlerical en l'any 1936. Lo que veem actualment és la reconstrucció dels anys posteriors al fi de la Guerra Civil Espanyola.

Encara que hui en dia no s'ha conservat, se sap que en la Capella de la Comunió havien unes fresca pintades, pero dels que desconeixem qualsevol atre indici de la seua existència.

Erro al crear miniatura:

Actual altar lateral dedicat a l'Inmaculada Concepció de Maria, posterior a 1940

Erro al crear miniatura:

Actual altar lateral dedicat a Sant Josep, posterior a 1940

Sobre el patrimoni escultòric, en la fundació anterior a 1936, trobem una gran cantitat d'imàgens dedicades a la devoció popular. Entre totes elles hi havia una representació diversa del santoral catòlic, destacant l'escultura de Sant Francisco d'Assís del retaule major, trobaríem en els altars laterals una escultura de l'Inmaculada Concepció i Sant Antonio de Pàdua, en les capelles laterals es varen ubicar escultures dedicades a les devoció de l'Asunción de la Verge María, Sant Lucas Evangeliste, San Pascual Bailón, Crist, Nostra Senyora dels Dolors, San Andrés Hibernón, Sant Blas i Sant Josep. La Tercera Orde Franciscana, procurava tant la Capella de la Comunió dedicada a la Santíssima Trinitat, en altars dedicats a Santa Isabel d'Hongria i Sant Luis Rei, patrons de la Tercera Orde; aixina com els passos de Semana Santa, primerament La nostra Senyora dels Dolors i El nostre Pare Jesús Nazareno, i en 1780 l'Ajuntament donó una image de l'Oració de Jesús en l'Hort. Actualment, tot este patrimoni, perdut durant els assalts de 1936, s'ha substituït per noves escultures mantenint la devoció popular, la majoria posterior a 1940, entre estes trobem una image de la Dolorosa, el Sagrat Cor, Nostra Senyora d'Aigües Vives, Sant Pancracio, Crist de l'Agonia, l'Inmaculada Concepció, Sant Josep i Sant Francisco d'Assís; en la Capella de la Comunió l'altar es dedica a Sant Antonio de Pàdua, i es manté la devoció a Santa Isabel d'Hongria i Sant Luis Rei. Una de les devoció més arraïlades és la de Sant Pascual Bailón, l'actual capella del sant alberga una escultura anterior a 1940 del sant de gran valor històric-artístic, també es conserva en l'Archiu municipal de Carcaixent una taula, a modo de portezuela de sagrario, en esta inscripció: "Esta arquilla és de l'arca en que va estar sepultat sant Pascual Bailón any 1693". Consta que esta arquilla va estar en l'altar de dit sant, tenia el patronat d'esta capella la família Noguera, en dret a ser enterrats en la mateixa.

També es fa us de les vidrieres, en el cor alt hi ha una vidriera de Sant Francisco d'Assís en un vers del Càntic de les criatures, en l'antiga capella del Crist s'ha instalat una vidriera del Santíssim Ecce-Homo de Pegue i en la Capella de la Comunió hi ha una finestra en dos vidrieres de Santa Isabel d'Hongria i Sant Antonio de Pàdua. De ceràmica, es conserva un plafó ceràmic sobre la porta d'entrada en el que veem una representació de Sant Francisco d'Assís beneint a un germà.

En la sacristia trobem un aguamanil datat de 1769, fet de marbre, es compon d'una pila i una làpida gravada en l'escut de l'orde.

En l'exterior podem observar en la espadaña dos campanes de gran interés històric i patrimonial. La campana major, fosa en 1911, en 40 cm de diàmetro, 31 cm d'altura i un pes de 37kg. Prové de l'Hort de Sant Josep de la família Ribera Tarragó, aixina ho atesta l'inscripció que hi ha en el terç: “D. JOSE RIBERA TARRAGO VILA SANT JOSE ANO 1911”. Actualment està instalada en un jou de ferro i motor de volteo continu, resultat d'una intervenció realisada en els anys 80 que va substituir el sistema tradicional. La campana menor, data de 1731, en 35 cm de diàmetro, 30 cm d'altura i un pes aproximat de 25 kg. Prové de la desapareguda ermita dels Sants Abdón i Senen, en el terç presenta l'inscripció següent: “✱S✱ ABDON ET SENENT ORATE PRONS”, abreviada per motius d'espai, és una invocació als sants protectors de les collites per a que preguen per nosatres. En una de les cares, en el mig, figura una creu entre dos ciprers junt a l'any de fundició, i en l'atra cara una representació conceptual dels Sants de la Pedra. Conserva el jou de fusta i el cigonyal, propis del volteo manual tradicional.

Figures destacades

De la primera fundació es pot destacar a dos religiosos, enterrats en l'iglésia i que varen alcançar fama de santitat: Fra Nicolás Matoses, que va fallir el 28 de març de 1638, siervo de Deu, de les virtuts del qual i milacres es va fer un informe en l'any 1649; i Fra Antonio Pons, que va fallir el 2 de juliol de 1642.

Durant el temps d'exclaustración, en Carcaixent varen residir flares que varen anar en conte del cult de l'iglésia de Sant Francisco i de l'atenció a la Tercera Orde. Destaca entre ells, el conegut com Pare Llector, Fra Dionisio Fabregat Salvador, que va ser Comissari Provincial dels Descalzos i Assistent de la Tercera Orde.Va morir el 22 d'abril de 1889, als ochenta y cinco anys d'edat, dels quals va passar més de cinquanta en Carcaixent.

En l'actualitat, Fra Juan Oliver Climent és un dels religiosos més destacats, natural de Carcaixent, va professar en l'Orde de Flares Menors en 1972 i va ser ordenat sacerdot en 1975, iniciant la seua trayectòria en l'orde. Es va desenrollar com a mestre de postulantes, mestre de novicios i mestre de profesos. En l'any 2000, va ser elegit Ministre Provincial de la Província Franciscana d'Aragó, Valéncia i Balears. El 6 de març de 2004 va ser nomenat, pel papa Juan Pablo II, bisbe titular de Legis Volumni i vicari apostólico coadjutor de Requena (Perú), sent consagrat el 6 de juny en l'Iglésia Parroquial de l'Asunción de La nostra Senyora de Carcaixent. En 2005 va assumir el govern del vicariato, a on va desenrollar la seua llabor pastoral fins a 2022. El 4 de juliol de 2022 el papa Francisco va acceptar la seua renúncia al govern pastoral del vicariato.

Galeria

Patrimoni artístic

• Erro al crear miniatura:
  Actual capella de la Verge d'Aigües Vives
• Erro al crear miniatura:
  Actual capella de Sant Pancracio màrtir, posterior a 1940
• Erro al crear miniatura:
  Actual capella de Crist de la agonia, posterior a 1940
• Erro al crear miniatura:
  Vista general de la nau de l'Iglésia de Sant Francisco d'Assís de Carcaixent des del cor
• Erro al crear miniatura:
  Vista de l'altar de la Capella de la Comunió des del cor

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia conventual de Sant Francisco d'Assís (Carcaixent).