L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Idioma protojapònic

(Redirigit des de «Idioma protojapónico»)

Protojapónico (de l'anglés proto-japonic) es denomina a la protolengua orige de totes les varietats actuals de la família japónica. Estes varietats inclouen al japonés estàndar i els seus atres dialectes i a totes les formes llingüístiques parlades en les illes Ryūkyū.

Introducció

Orige del terme

El terme Japonic va ser propost per Leon Serafim per a definir a la família composta pel japonés pròpiament dit i a les varietats llingüístiques de Ryūkyū. Esta denominació ha segut universalment acceptada puix evita l'ambigüitat del terme "japonés", que fins a eixe moment s'utilisava en dos sentits diferents: un de restrictiu (el "japonés pròpiament dit", açò és, l'idioma parlat en les quatre illes principals de Japó) i un atre, inclusivo (eixe "japonés pròpiament dit", més el parla d'Okinawa i el restant d'illes que la rodegen).

Métodos de reconstrucció

El manual bàsic en la reconstrucció de la protolengua és el monumental Japanese Language through Clave (JLTT), del japonólogo nortamericà Samuel I. Martin. Este llibre inclou una revisió exhaustiva dels estudis de fonologia previs i una exposició àmplia dels postulats de la seua pròpia teoria. El llibre de Martin conté un diccionari de les raïls fonamentals de la protolengua: nominals, adjectivals i verbals. El treball de Martin ha segut revisat, discutit i ampliat per un número considerable de japonólogos.

Dels tres métodos en els que treballa la llingüística històrica —estudi dels texts, comparació de llengües i reconstrucció interna—, és este últim el més utilisat en l'anàlisis del protojapónico. No obstant, i gràcies a la comparació de les varietats del ryukyuano (especialment les més arcaizantes, com el dialecte de Yonaguni), l'estudi es mostra especialment fructífer en la reconstrucció fonètica.

Reconstrucció de consonant

El sistema reconstruït per Martin ha guanyat el consens general dels investigadors i sembla difícil la seua substitució per un alternatiu. Bàsicament es postulen dèu fonema:

Labial Dental Velar
Oclusiva sorda p t k
sonora b d
Fricativa s C (?)
Aproximante r

Ademés dels fonema /p/, /t/, /k/, /b/, /d/, /m/, /n/, /s/ i /r/. També s'admeten varis grups que ocorren en posició interior: /np/, /nt/, /nk/ i /ns/. Es reconeix generalment l'existència d'un últim fonema, potser una velar fricativa, representada en JLTT com a /C/, i la caiguda de la qual hauria posat en contacte als grups vocàlics l'evolució dels quals supon un dels temes de major conflicte en esta àrea d'estudis.

L'evolució al japonés antic d'estos fonema seria la següent

  • /p/: En inicial /p/ > /h/; pero /pu/ > /hu/, i /pi/ > /hi/ (en valor fonètic de [çi])
:En interior /p/ > /-/; pero /pa/ > /wa/
  • /t/ > /t/
  • /k/ > /k/
  • /b/ > /w/
  • /d/ > /i/
  • /m/ > /m/
  • /n/ > /n/
  • /s/ > /s/
  • /r/ > /r/
  • /np/ > /b/
  • /nt/ > /d/
  • /nk/ > /g/
  • /ns/ > /z/
  • /C/ > /-/, desapareix, produint el canvi /V(C)V/ > /VV/. Este últim grup /VV/ evolucionarà per mig de simplicación (caiguda d'una de les dos vocals) o per mig de monoptonguisació, creant nous núcleus silàbics.

Reconstrucció de les vocals

Les vocals del japonés antic. Polèmiques

Existixen diferents discrepàncies sobre el sistema vocàlic del japonés antic. Diversos autors basant-se en l'evidència disponible han aplegat a conclusions diferents sobre quantes i quines vocals constituïen el conjunt de vocals en oposició fonològica. A continuació s'arrepleguen algunes de les controvèrsia i propostes respecte al sistema vocàlic.

El "sistema Yale"

Tradicionalment es considerava que el número i la calitat de les vocals del japonés antic eren els mateixos que el de la llengua moderna. Encara que la tradició escolar d'ensenyança de la llengua clàssica en universitats i coleges d'ensenyança mija seguix, per regla general, ignorant este descobriment, a mitan del XX es va determinar l'existència d'huit núcleus vocàlics i no de cinc, en l'idioma antic. Encara no existix consens sobre el valor fonètic concret d'eixos huit núcleus vocàlics, tradicionalment notats en subíndexs, com /a/, /o/, /i1/, /i2/, /i1/, /i2/,/o1/ i /o2/ (vd. la subsecció següent). En JLTT Martin va propondre un sistema de notació (coneguda posteriorment com "Yale system") que s'ha convertit en l'habitual en la transcripció de les vocals del japonés antic dins dels estudis llingüístics. Esta notació no pretén representar els valors fònics reals de la llengua, sobre els que encara no existix un consens. La seua missió és solament oferir una forma fàcil, unificada i no ambigua de representació que tota la professió puga utilisar, pero que cada u interpretarà, per lo que fa a la pronunciació, segons les seues conviccions personals. A partir d'ara en este artícul utilisarem el sistema Yale per a transcribir les vocals del japonés antic. És el següent (entre < > els grafema utilisats per Martin; entre / / els valors tradicionals)

  • <a> = /a/
  • <o> = /o/
  • <yi> = /i1/ (la /i/ que, en la seua teoria, procedix de < /i/)
  • <iy> = /i2/ (/i/ < /ai/, /i/ < /əi/ )
  • <i> = /i?/ (/i/ "no determinada" açò és, que apareix en posició neutralisada, despuix de consonant dental (es considera que la seua realisació fonètica es correspon en /i1/). També nota les vocals /i/ de les que desconeixem la seua realisació concreta)
  • <ye> = /i1/ (/i/ < /ia/, /i/ < /iə/)
  • <ey> = /i2/ (/i/ < /ai/, /i/ < /əi/ )
  • = /i?/ (/i/ "no determinada", apareix en posició neutralisada, despuix de consonant dental (es considera que la seua realisació fonètica es correspon en /i2/). També nota les vocals /i/ de les que desconeixem la seua realisació concreta)
  • <wo> = /o1/ (/o/ < /ua/, /o/ < /oə/)
  • <o> = /o2/ (/o/ < /ə/ )
  • <o> (no subrallada) = /o?/ (/o/ "no determinada", apareix en posició neutralisada, despuix de consonant labial (es considera que la seua realisació fonètica es correspon en /o2/). També nota les vocals /o/ de les que desconeixem la seua realisació concreta)

Interpretacions tradicionals

Existixen diverses tradicions en l'interpretació dels valors fònics de les vocals del japonés antic, entre estes podem diferencies bàsicament quatre periodos:

  • Precientífico. Es considera que el sistema de vocals de la llengua antiga i la moderna són idèntics, tant en número com en calitat.
    1. imoto Shikichi descobrix en els seus estudis del Man'iōshu les huit distincions nuclears silàbiques (vocals o diptongos) del japonés antic. A partir de llavors l'interpretació de les oposicions les "noves" oposicions vocàliques (/yi//iy/, /ye//ey/, /wo/ /o/) bascularà entre dos tipos d'hipòtesis:
  • 1. Oposició entre vocal diptongo. Per eixemple, /yi//iy/ s'interpretarà fonèticament com [i] [wi].
  • 2. Oposició entre distints tipos de vocals. En l'anterior eixemple /yi//iy/ seran, fonèticament [i] [i]
  • Ronald Lange va publicar The Phonology of Eight-Century Japanese (1976), obra que es convertix en la referència científica fonamental en l'interpretació del sistema vocàlic japonés antic durant tot el restant del XX. Lange basa les seues conclusions en els valors en chinenc mig dels caràcters chinencs que utilisa el sistema Manyōgana per a transcribir les paraules japoneses. Per a determinar la naturalea d'estes llectures pren com a base la reconstrucció de la fonologia del chinenc mig que fa Bernhard Karlgren. El major problema que representa esta metodologia és que, prèviament, Karlgren a l'hora d'establir el seu sistema havia utilisat les llectures contemporànees japoneses (onyomi) dels caràcters chinencs usats en japonés com a ferramenta. La metodologia de Lange quedava aixina viciada per efecte del seu circularidad: basa la seua reconstrucció de la fonologia del japonés antic en una investigació que havia utilisat, a la seua volta, el japonés modern com a instrument.
  • Marc Miyake presenta en l'Universitat d'Hawái en Manoa la seua tesis doctoral The Phonology of Eight-Century Japanese Revisited: Another Reconstruction Based upon Written Records (1999) i, posteriorment (2003) la versió abreviada d'esta Old Japanese. A Phonetic Reconstruction, obra actual de referència. Esta és la seua interpretació (en < > la transcripció de Yale, en / / els valors fònics proposts per Miyake)
  • <a> = /a/
  • <o>= /o/
  • <yi> = /i/
  • <iy> = /ɨ/
  • <i>= /i/
  • <ye> =/i/
  • <ey> =/əj/
  • = /i/
  • <wo> = /o/
  • <o> = /ə/
  • <o> (no subrallada) = /ə/

Teories vocàliques del proto-japónico

Les teories vigents en l'actualitat es diferencien pel número de vocals que postulen, d'un mínim de quatre a un màxim de sèt:

1. Quatre vocals

(/a/, /i/, /o/ i /ə/). Sistema propost per Samuel Martin (Japanese Language Through Clave, Yale University Press, 1987; en antecedents en el de Ōno Susumu (1957)). Este sistema "mínim" és el "canònic" en l'actualitat, el que s'ensenya en els manuals i s'assumix els estudis de la disciplina en cas que l'autor no especifique lo contrari (Alexander Vovin, North East Asian historical-comparative linguistics on the threshold of the third millenium", Diachronica, 2001).

ATENCIÓ: En JLTT, lo que en este artícul representem com /ə/ apareix sempre com /o/ (encara que en el valor fonètic expresse de [ə]). Dins del context d'eixa obra no existix ambigüitat. No obstant, quan se cita l'obra de Martin a fi d'evitar confusions s'acostuma a utilisar (com fem ací) la representació /ə/.

2. Cinc vocals

( /a/, /i/, /i/, /o/ i /o/). Sistema de Marshall Unger (Studies in early Japanese Morphophonetics,. Ph. D. diss., Yale University, 1977). L'única diferència és la defensa de /i/ (la /ə/ de l'hipòtesis de la quatre vocals és equivalent a la /o/ d'esta, si no en valor fonètic si en funcional i en el comportament de la seua evolució històrica). En la teoria de les quatre vocals, a causa de la poca funcionalitat de la /i/ històrica este fonema es considera secundari, açò és, producte de l'evolució de diptongos en l'estructura /V+i/ o /i+V/. Unger defén l'existència d'un reduït número paraules que les seues /i/ no es poden considerar, al seu juí. secundàries. També basa la seua posició en certes formes del verp "suru" de difícil explicació en proto-japónico si no s'admet /i/. Finalment certes paraules que en proto-ryukyano es reconstruïxen en /i/ i en japonés antic apareixen en /i/ apunten a un canvi massiu i no condicionat Prot. Jap. /i/ > Jap. Ant. /i/, lo que explicaria la poca funcionalitat de /i/ en el japonés antic, i a que la majoria de les que apareixen siguen, en efecte d'orige secundari, derivades d'antics diptongos.

3. Sis vocals

(/a/, /i/,/i/, /o/ /o/ i /ə/). Postulat per Leon Serafim ( i recolzat per Marc Miyake (Old Japanese, Curzon Routledge, 2003 i "Philological evidence for i and o in Pro-Old Japanese", Dyacronica, 2003). Es defén una oposició /o//ə/ que no apareix en les dos reconstrucció anteriors: /ə/ hauria evolucionat a /o/ mentres que /o/ > /o/ (llevat en context de final de paraula a on /o/ > /wo/). En la teoria estàndar /wo/ és sempre producte d'evolució de dos diptongos prehistòrics, /wa/ i /wə/.

4. Sèt vocals

(/a/, /i/,/i/, /o/ /o/ /ə/ i /ɨ/). (NOTA Entre corchetes [ ], despuix de la transcripció Yale en / /, apareixen els valors fònics postulats per al japonés antic per Frellesvig i Whitman) Bjarke Frellesvig i John Whitman (archive. org/web/20070609195943/http://ling. cornell. edu/people/Whitman/VowelsofProto-Japanese. Martfest. pdf "The vowels of Proto-Japanese", Japanese Language and Literature 38 (2004) 281-299.) Defenen l'existència d'una oposició /ɨ/ /ə/ basant-se en la doble evolució de certes parelles de verps transitiu-intransitiu. Generalment en estes parelles de verps es produïx una oposició d'una forma simple en vocalisme /o/ i una atra composta /iy/ [wi] (que en la teoria de les quatre vocals s'explica com /ə/ > /o/ front a /ə+i/ > /iy/ [wi]). No obstant hi ha atres parelles de verps en els que l'oposició s'establix com /o//ey/ [i]. En la teoria estàndar s'explica l'evolució del segon membre de l'anterior oposició com a /ə+i/ > /ey/ [i]. No s'entén molt ben les causes d'esta escissió espontànea, açò és, per qué en certs verps /ə+i/ evolucionaria a /ey/ [i] i en uns atres a /iy/ [wi]. Bjarke i John defenen que, en realitat es tracta del producte de dos fonema diferents: ells entenen estes evolucions com /ɨ/ > /o/ /ɨ+i/ > /iy/ [wi], front a /ə/ > /o/ /ə+i/ >/ey/ [i], evitant aixina el problema de l'escissió espontànea.

Correspondències entre proto-vocals segons teories i evolució
4 vocals /a/ /ə/ /ə/ /ə/ /i/ /o/
5 vocals /a/ /i/ /o/ /o/ /o/ /i/ /o/
6 vocals /a/ /i/ /ə/ /ə/ /o/ /i/ /o/
7 vocals /a/ /i/ /ɨ/ /ə/ /o/ /i/ /o/
Evolucions postulades al Jap. Ant. /a/ /i/ /o-o/ /o/ /o-o/ /i/ /o/

Evolució de diptongos

Monoptongación

(Recorde's que, en el sistema Yale de transcripció del japonés antic els dígrafs no representen necessàriament diptongos)

Segons Martin

1. Diptongos creixents

  • /ia/ > /ye/
  • /iə/ > /ye/
  • /ua/ > /wo/
  • /oə/ > /wo/

2. Diptongos decreixents

  • /ai/ > /ey/
  • /əi/ > /iy//ey/
  • /ui/ > /iy/

Segons Frellesvig-Whitman

Entre corchetes, despuix de la transcripció Yale, apareixen els valors fonètics proposts pels autors.

1. Diptongos creixents

  • /ia/ > /ye/ [je]
  • /iə/ > /ye/ [je]
  • /iɨ/ > /ye/ [je]
  • /ua/ > /wo/ [wo]
  • /oə/ > /wo/ [wo]
  • /oɨ/ > /wo/ [wo]

2. Diptongos decreixents

  • /ai/ > /ey/ [i]
  • /əi/ > /ey/ [i]
  • /ui/ > /iy/ [wi]
  • /iɨ/ > /iy/ [wi]

Deurien existir ademés els diptongos /ie/, /io/, /eu/, /ou/, pero en l'artícul en el que s'expon la teoria de les sèt vocals no apareixen mencionats. ya que Frellesvig-Whitman recolzen els canvis no condicionats /i/ > /i/ i /o/ > /o/ hem de supondre /ie/ > /ye/ o /yi/ (no hi ha modo de saber-ho). Paralelament /ou/ > /uu/ > /o/; Sobre la possible evolució de /io/ i /eu/ no hi ha forma de rastrejar la seua evolució; en teoria obtindríem /io/ > /iu/ i /eu/ > /iu/, pero /iu/ és l'únic diptongo que és impossible de rastrejar en la protolengua. Es podria supondre que, o be es fon en /ui/ sense deixar rastre, o que una de les dos vocals de la seqüència cau.

Estructura silàbica

S'admet casi universalment com a estructura silàbica fonamental del proto-japónico (C)V$CV$CV... En definitiva tota sílaba estaria formada per una consonant inicial més una única vocal. No existirien sílabes tancades (consonants en posició posterior a la vocal fonamental). Existirien dos excepcions a esta regla bàsica: en alguns casos, a principi de paraula, la consonant inicial hauria desaparegut (o no existiria originalment). Ademés, en posició intervocàlica, trobaríem grups NC (nassal + més oclusiva). Estos grups, no obstant, es poden reinterpretar com a monofònics prenasalizados (un sol fonema consonàntic en la traça de prenasalisació).

Accent

La naturalea de l'accent en la protolengua també és un punt especialment controvertit. Bàsicament la polèmica gira entorn a quin dels tres tipos de sistemes accentuals seria el primitiu (Kyōto, Tōkyō i Kagoshima-Ryūkyū) i quins els derivats d'est. Martin (ampliant la teoria tradicional d'Haruhiko Kindaichi) sosté que la llengua de Kyōto seria la primigènia sobre l'accent, i esta opinió és la generalment admesa. Uns atres (com Munemasa Tokugawa i S. Robert Ramsey) argumenten que el sistema de Kyōto seria una innovació tardana central, i que l'idioma de Kantō (la llengua de Tōkyō, hui en dia estàndart nacional) conservaria la situació de la protolengua. A continuació es detalla el sistema propost en JLTT ( H i L noten el registre (to) de cada sílaba: H ("High"), una sílaba de registre alt; L ("Low"), de registre baix)

Accent en els sustantius

A continuació presentem la teoria accentual corresponent a les paraules bisílabas. L'última lletra de la fòrmula marca l'alteració que produïx la paraula en la primera sílaba de la següent (generalment una partícula); per eixemple HH-L indica que, encara que les dos sílabes de la paraula en qüestió tenen registre alt, la de la partícula que li seguix serà baix.

Els valors de la llista són els següents: còdic d'estructura accentual assignat en JLTT, estructura en proto-japónico (en asterisc) > forma prehistòrica intermija (si l'hi ha) entre paréntesis > evolució al dialecte de Kyōtō > evolució al dialecte de Tōkyō.

Per eixemple, la seqüència "2. 2a. **HH-L > (**HL-L) > HL-L > LH-L" nos oferix la següent informació:

  1. Que, en el diccionari de JLTT el còdic de la següent estructura accentual és "2. 2a".
  2. La forma prehistòrica corresponent a eixa estructura és "**HH-L"
  3. Ha evolucionat (sense testimonis en la llengua posterior) a **HL-L encara en periodo prehistòric.
  4. En la llengua de Kyōtō trobem "HL-L"
  5. En Tōkyō s'ha tranformado en "LH-L".
  • Paraules en primera sílaba H
2. 1. **HH-H > HH-H > LH-H
2. 2a. **HH-L > (**HL-L) > HL-L > LH-L
2. 2b. **HL-L > HL-L > LH-L
0. No existix ***HL-H
  • Paraules en primera sílaba L
2. 3. **LL-L > HL-L > LH-L
0. Inexistent ***LL-H
2. 4. **LH-H > LH-H > HL-L
2. 5.**LH-L > LH-L > HL-L
  • Des de la prehistòria s'observa una regla general: no es permet l'estructura XL-H, per això són inexistents ***HL-H i ***LL-H

Accent en els verps i els adjectius

Des del punt de vista de la conjugació verbal solament existixen dos tipos d'accent, verps la primera sílaba dels quals té registre alt i verps la primera sílaba dels quals té registre baix, açò és: tipo A (HHH) i tipo B (LLL).

A lo llarc de la conjugació alguns elements aglutinats tenen la capacitat d'alterar el registre del verp, elevar-ho, en el cas de LLL o fer-li descendir (en HHH).

El sistema accentual dels adjectius és paralel al dels verps, lo que recolza la teoria d'un orige tardà i semi-verbal de la conjugació dels adjectius.

Morfologia: el sistema verbal propost

Importància del proto-japónico en la llingüística d'àrea

El proto-japonés resulta imprescindible en els següents camps d'investigació.

  • Busca de possibles candidats a una filiació genètica comuna: Fins fa poc la llabor comparativa es realisava prenent com a base els idiomes moderns, o, com a molt, els estadis més antics documentats de les llengües. A l'hora d'intentar descobrir conexions genètiques entre hipotètics parents (en el cas del japónico, el coreà, llengües altaiques, grup austronesio) hui en dia es considera indispensable el contar en l'ajuda d'una protolengua fiable, reconstruïda en els métodos més refinats que la llingüística històrica puga oferir en l'actualitat, protolengua que es compararia, a la seua volta, en les dels atres idiomes de l'àrea. Per desgràcia el treball es troba en estes, en molts casos, en fase preliminar.
  • Estudi del procés de formació de la llengua japonesa: Existixen vàries hipòtesis enfrontades sobre la naturalea de la primera llengua japonesa: pidjin o llengua comercial d'una talassocràcia que té la mar del Japó com a centre, idioma desgajado de la branca altaica en fase primerenca, llengua en base austronesia que rep l'impacte de l'invasió continental... A l'hora de valorar totes estes hipòtesis una protolengua fiable resulta ferramenta valiosíssima.
  • Determinació de l'orige dels préstams: El món dels préstams lèxics primerencs resulta encara obscur. Un coneiximent de les protolenguas dels idiomes dalt citats i d'uns atres, com el ainu, seria molt esclarecedor a este respecto.

Obra fonamental

El manual bàsic en la reconstrucció de la protolengua és el monumental Japanese Language through Clave (JLTT), del gran japonólogo nortamericà Samuel I. Martin. Ademés d'incloure una revisió exhaustiva dels estudis de fonologia previs i una exposició àmplia dels postulats de la seua pròpia teoria, Martin elabora un diccionari de les raïls funtamentals de la protolengua: nominals, adjectivals i verbals.

Investigadors

Els noms fonamentals de l'investigació en proto-japonés contemporànea són (per orde alfabètic) els següents:

Vore també

Referències

Bibliografia

Enllaços externs
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_protojapònic&oldid=1401149»