Idioma proto-albanés

El idioma proto-albanés és la llengua hipotèticament reconstruïda a partir de la qual es va desenrollar posteriorment l'albanés. L'albanés va evolucionar a partir d'una antiga Llengua paleo-balcànica, tradicionalment considerada denominada ilirio, o be una llengua indoeuropea balcànica totalment inèdita que estava estretament relacionada en el ilirio i la mesapio, que a voltes també es denomina albanoide. El proto-albanés ha segut reconstruït per mig del método comparatiu, a partir dels dialectes tosk i gheg de l'albanés modern, aixina com el tractament dels préstams, els més importants dels quals són els del llatí (datats per De Vaan en el periodo comprés entre el 167 a. C. i el 400 d. C.) i els de les llengües eslaves (datats a partir del 600 d. C.). L'evidència de les paraules de préstam permet als llingüistes construir en gran detalle la forma de les paraules natives en els punts de major afluència de préstams de llengües ben atestades.

El proto-albanés es dividix en diferents etapes que solen estar delimitades per l'inici del contacte en diferents llengües ben documentades. Les seues etapes més primerenques es daten en els inicis del Imperi romà, just abans del periodo d'intens contacte llatí-albanés, mentres que en les seues etapes tardanes va experimentar el contacte en les llengües eslaves. Se sap que l'escissió entre el tosk i el gheg és anterior al contacte eslau cap a l'any 600 de l'era cristiana, com ho demostra el fet de que els préstams llatins i grecs es tracten com a paraules natives pel que fa a les diferències taxonòmicas entre gheg i tosk, pero no ocorre lo mateix en els préstams eslaus.

Periodos dins del proto-albanés

Vladimir Orel distinguix els següents periodos del proto-albanés:

• Protoalbanés primerenc (EPA): parlat abans del I de nostra era, quan l'albanés encara no havia adquirit una àmplia influència a través del contacte llingüístic del llatí/proto-romanç.
• Protoalbanés tardà (LPA): despuix d'un ampli contacte en el llatí, en el final del periodo en el que es varen produir contactes entre els antics idiomes eslaus encara propencs a l'idioma protoeslavo, en els sigles VI i VII de la nostra era. Durant este periodo, l'estructura del proto-albanés va ser alterada per grans canvis.

No obstant, existix un atre paradigma de periodisació, que és utilisat per alguns estudiosos del tema, com Ranko Matasović:

• Pre-proto-albanés: essencialment equivalent a el "proto-albanés primerenc" de Vladimir Orel, excepto que el paradigma més nou de Matasović data el contacte entre el llatí i l'albanés un sigle abans, i per lo tant termina per a Matasović en el I en lloc del I Despuix del fi d'este periodo, el contacte en el llatí comença a transformar la llengua.
• Proto-albanés primerenc: correspon a les fases més primerenques de lo que per a Orel és el "proto-albanés tardà". Per a Matasović, el periodo comprén des del I fins a el VI, detenint-se ans que comence el contacte en els idiomes eslaus.
• Proto-albanés tardà: inclou els dos últims sigles del LPA per a Orel, més la major part del periodo no atestat del albanés antic, detenint-se ans que comence l'influència turca. Note's que, en este paradigma, el gheg i el tosk es varen separar del protoalbanés primerenc, no del protoalbanés tardà, lo que és coherent en el nostre coneiximent de que la separació va precedir al contacte eslau.
• Albanés primerenc: correspon a la fase tardana, otomana, de l'albanés antic en el paradigma tradicional, que termina en 1800, moment en el que es produïx la transició a l'albanés modern.

Demiraj, de la mateixa manera que Matasović i a diferència d'Orel, observa els sigles V-VI com a llímit entre etapes, pero en canvi situa el "sorgiment de l'albanés" del seu progenitor despuix d'este punt, en lloc del XIV.

En un capítul sobre l'albanés escrit per Michiel de Vaan dins de Klein, Joseph i Fritz' 2018 Handbook of Comparative and Historical Indo-European Linguistics, s'adherixen els periodos de Demiraj. El proto-albanés posterior d'Orel, que per a ells també se situa definitivament abans del contacte eslau, es denomina simplement proto-albanés (PAlb) (o- en alemà, Uralbanisch), que reflectix la terminologia de l'escritura anterior en alemà. Lo que per a Orel és el "protoalbanés primerenc" (PAlb), datat definitivament abans de l'inici del contacte en el llatí, és per a De Vaan, "pre-proto-albanés (PPAlb); en alemà, esta etapa es denomina Voruralbanisch o Frühuralbanisch. De Vaan també discutix la possibilitat de dividir el preprotoalbanés en dos etapes: una abans dels primers préstams grecs, i una atra despuix dels primers préstams grecs, pero abans del contacte en el llatí.

Esta pàgina utilisa actualment el paradigma d'Orel.

Història de l'estudi

Vladimir Orel és un dels principals llingüistes internacionals moderns que s'han ocupat del pas del protoindoeuropeu al proto-albanés i a l'albanés modern. Segons Orel, l'estudi de la sintaxis del proto-albanés seguix sent incipient, per lo que el treball té algunes llimitacions. No obstant, hi ha hagut alvanços en la comprensió del desenroll històric de la fonètica i el vocabulari. Atres treballs importants han segut realisats per Eqrem Çabej i Shaban Demiraj, aixina com per importants estudiosos del camp de la llingüística històrica rumana en relació en l'albanés (vejau relació llingüística albano-rumana), aixina com per atres llingüistes balcànics. Gran part dels treballs realisats sobre el protoalbanés es publiquen en alemà, més que en anglés.

Fonologia

Recinetemente s'han publicat estudis molt extensos sobre la fonologia del proto-albanés: Huld (1984), Beekes (1995), Shaban Demiraj (1996), Bardhyl Demiraj (1997), Orel (2000), Hock (2005), Matzinger (2006), Vermeer (2008), Schumacher (2013) i De Vaan (2018).

En l'actualitat, esta pàgina seguix el paradigma d'Orel per als periodos del proto-albanés, i presenta la relació entre les fonologia sincrónicas tant del "EPA" com del "LPA" en les relacions diacròniques entre sí i en les formes ancestrals indoeuropeas, aixina com en les formes descendents de l'albanés.

Accent

En el proto-albanés primerenc, l'accent era paradigmàtic i es comportava segons la classe morfològica, en una base en la primera sílaba. En diferents paradigmes, el patró d'accentuació era variadamente baritònic, oxitònic i mòvil. Les vocals no accentuades perdien una mora -les vocals llargues s'acurtaven, les vocals ya curtes a sovint s'eliminaven. En el proto-albanés posterior, no obstant, va sorgir un nou sistema de reducció de vocals no accentuades en el que a es va reduir a **ë mentres que totes les demés simplement es varen eliminar (llevat les vocals postòniques, que es varen convertir en **ë). Orel dona els següents eixemples:

• EPA {lang|ine-039|dáusas}} "moltó" (sg) > **dauš > ... > modern dash
• EPA {lang|ine-039|dáusai}} "moltons" (pl) > dauši > ... > modern desh
• EPA {lang|ine-039|dwáigā}} "branca" (sg) > déga > ... > modern degë
• EPA {lang|ine-039|dwáigāi}} "branques" (pl) > dégai > ... > modern degë

Vocals

Monoptongos en EPA

	Anterior	Central	Posterior
Tancada	i • iː		o • oː
Mija	i • iː		• oː
Oberta		a • aː

Dipthongos en EPA

Núcleu	-i	-o
i	**ei	**eu
**ai	**au

El proto-albanés enjorn posseïa quatre vocals curtes distintives: a, i, i i o. Les vocals protoindoeuropeas o i ə s'havien fusionat en a en l'etapa del proto-albanés primerenc. Es va mantindre una distinció quíntuple per a les vocals llargues: aː, iː, iː, oː i oː. El proto-albanés enjorn també tenia quatre diptongos: **ei, **ai, **eu i **au.

L'inventari de vocals del proto-albanés enjorn va escomençar a canviar com a resultat del contacte en el llatí. Inicialment, l'albanés es va resistir a la restauració de la o curta com un fonema separat, substituint la o no accentuada del llatí per la a, i la o accentuada del llatí per la o. No obstant, en préstams posteriors, la o llatina es manté en albanés com o. Ademés, alguns préstams llatins en o curta varen vore cóm la o llatina era substituïda per o, aixina com ə específicament en posicions no accentuades abans de sonantes. En dos casos, Orel argumenta que la /o/ curta llatina es va allargar en albanés a /o:/, per a acabar convertint-se en /i/. Per una atra part, no està clar l'efecte que varen tindre els préstams del grec antic en el moment de la seua absorció, pero diacrónicamente les vocals sempre coincidixen en els desenrolls interns regulars de l'albanés.

Monoptongos en LPA

	Anteriors	Posteriors
Tancats	i	o •
Mijos	(i)	(o)
Oberts	a • å

Diptongos en LPA (inicial)

	-o	-i	-i
o-	**ui		**ue
i-			**ie
i-	**eu	**ei
a-	**au	**ai

Protoalbanés tardà

El protoalbanés tardà va exhibir a, i i o a lo llarc del seu desenroll com a vocals curtes distintives. o va ser recuperat dins de l'inventari fonémico com a resultat dels préstams en els que es va mantindre cada volta més en lloc de ser reemplaçat. Encara que i va ser eliminada per la diftongació a **ie (que donaria lloc a je i ja), va ser reintroducida per la nivellació de /ai/ a /i/ i atres fenomens que varen substituir /a/, /ie/ i /ue/ per /i/. L'única vocal llarga conservada en la seua forma original va ser iː. La o: va ser substituïda per **ue, la iː es va fusionar en aː i abdós es varen redonejar i finalment es varen elevar a la o, mentres que la oː es va fusionar en el diptongo **ui, convertint-se finalment en la i. Per al proto-albanés tardà, tots els diptongos indoeuropeus originals s'havien nivellat, pero nous diptongos varen ser absorbits en els préstams, i també es varen innovar per fenomens de diftongació: **ie, **ue i **ui. El **ai en les paraules llatines en AE va compartir el destí de l'heretat protoalbanés primerenc **ai, convertint-se en i, mentres que el llatí AU va compartir igualment el destí de l'heretat **au i es va convertir en a.

Les vocals fonémicamente nassals varen sorgir en el protoalbanés tardà. En primer lloc, totes les vocals que s'anteponien a les consonant nassals es nasalizaban. La consonant nassal següent es va perdre llavors en certs contexts morfològics, mentres que la vocal va permanéixer nasalizada, lo que va donar lloc a l'aparició dels fonema LPA denominats **â, **ê, **î i **û. Llevat en certes varietats gheg, **ê es va fusionar en **â. L'opinió tradicional presentada per Orel i Desnickaja és que la nasalisació distintiva va ser perduda pel tosco pero retinguda pel gheg i que açò és una diferència taxonòmica entre els dos. No obstant, açò ha segut qüestionat, en acabant de que Sheper i Gjinari descobriren dialectes del Lab (el Lab és un subdialecte del Tosk) en la regió de Kurvelesh que encara tenien vocals nassals distintives, i Totoni va trobar igualment que el parla del Lab de Borsh també té fonema vocàlics nassals. Açò significa que, en lloc de l'opinió tradicional, és possible que la denasalisació ocorreguera en la majoria dels dialectes toscos només despuix de la separació de Gheg.

L'eslau oː sembla haver segut encara més posterior i redonejat quan es va introduir a l'albanés, pero és en acabant de que la diftongació i la resultant frontalisació del protoalbanés primerenc original oː a i ya no estava absorbint nous segments de oː, ya que són, en només tres excepcions, reflectits com o. La o eslava ya s'havia convertit en a en les llengües eslaves que varen contactar en l'albanés en el moment del contacte, i es va prestar com a en la seua major part; com es reflectix també en atres llengües no eslaves que absorbixen estes paraules. Despuix de /v/, esta a va tornar a ser o en dos casos atestats: kos ("yogurt", del protoeslavo **kvasъ) i vorbë ("vasija de fanc").

Va ser a finals del periodo LPA quan la llongitut va deixar de ser distintiva en albanés, encara que molts dialectes gheg i alguns llauros la varen conservar i/o la varen reinventar. Ademés, en l'albanés antic, tots els diptongos s'havien perdut: els que terminaven en -i es varen nivellar, la -o es va perdre en els que terminaven en -o, i els que terminaven en -i es varen convertir en seqüències d'esmonyida + vocal; atres canvis inclouen la freqüent eliminació de l'antic primer element o el seu enduriment en una oclusiva (típicament /v/ per a l'antiga o-, i gj /ɟ/ per a l'antiga i-) fent que l'antiga presència d'un diptongo siga prou opaca en molts reflexos.