Iñeri

Petroglifo arawak en el riu Plessis (Guadalupe)

Els iñeris varen ser un grup ètnic precolombí d'orige arahuaco. Se supon que el desenroll de la seua cultura va deure escomençar al voltant de l'any 1500 a. C. en el curs mig del Orinoco, en l'interior de Veneçuela. Migraron des d'eixa regió fins a l'orient de Veneçuela, d'a on varen passar a les Antilles fent us d'embarcacions primitives. La seua arribada a les illes del Carib va ser posterior a la dels saladoides. La seua llengua, l'iñeri insular o kalhíphona, va sobreviure fins a principis de XX, una varietat estretament relacionada parlada en Guatemala, Nicaragua, Hondures i Belize, el garífuna, seguix sent en l'actualitat la llengua arahuaca en major número de parlants.

Història

Al voltant de l'any 1500 a. C. va escomençar el desenroll de la cultura iñeri en la conca mija del Orinoco. Al voltant de l'any 1000 a. C. s'havien desplaçat al territori original dels saladoides en l'orient de Veneçuela i a partir d'allí varen passar a les Antilles. Esta migració és identificada com barrancoide. S'estima que els iñeri varen aplegar a Dominica en l'any 400, mentres que a St. Croix haurien aplegat cap a l'any 650. Varen ser caracterisats per tindre coneiximents en ceràmica alvançada i la seua canoa feta a mà. L'assentament Iñeri en eixa àrea sembla haver segut breu. Aixina i tot, s'han recuperat fragments de vasijas, astrals de pedra i artefactes líticos (pedra tallada) i tallats en closca. També varen dur horticultura a les Antilles. En Puerto Rico al voltant de l'any 1000 la cultura del Iñeri va ser substituida per la cultura dels taínos.

Una excavació arqueològica en Ponce, Puerto Rico va descobrir canches de joc de pilota i centres ceremoniales construïts pel Iñeri. L'àrea coneguda com a Centre ceremonial indígena del Tibes, va ser abandonada per raons desconegudes al voltant de l'any 600. Este lloc ha revelat molts aspectes importants de la cultura de Iñeri. Informació de les cerimònies, hàbits alimenticis, estils de ceràmica i molt més ha segut proporcionada per este lloc. S'ha trobat l'evidència que els iñeris eren agrícoles, peixcadors i caçadors. Un anàlisis preliminar dels restants alimenticis excavats indica que en la dieta es combinava la caça menor i la peixca en la recolecció de moluscs marins i l'agricultura. Açò últim ho confirma la presència de burenes, plats amples de ceràmica que s'usaven per a cuinar el pa de farina de yuca, conegut com casabe. Aixina es deduïx el cultiu de la yuca per esta cultura. Els iñeris caçaven, peixcaven, i recolectaven fruts com bayas. El seu plat preferit era el carranc. Els iñeris feyen un procés cridat roça i crema en el terreny a on anaven a sembrar. Consistia en talar i cremar arbres, per a sembrar sobre les seues cendres. Els iñeris varen viajar a l'illa L'Espanyola.

Posseïen diversos cultius, pero el més important era la yuca. Estaven organisats en clans familiars. Els iñeris eren agroalfareros que complementaven la seua alimentació en la caça, la peixca i la recolecció de fruts.

Referències

• Blick, Jeffrey (2005). «Arqueologia del Circum-Carib: perspectives des d'una illa lucaya, Sant Salvador, Bahames». En Arqueologia en Amèrica, història, formació acadèmica i perspectives temàtiques. Memòries del Primer Seminari Internacional d'Arqueologia Uniandes. Bogotà: Universitat dels Andes.